Ara toca dir les coses pel seu nom, i estar clar que el No a l’estatut ha fracassat estrepitosament, sobre tot de l’òptica independentista, cal analitzar que no nomes ERC demanava el No, hi havia tot el ventall de l’esquerra independentista revolucionaria, plataformes, etc... tot això no ha fet més que sumar el 21%, no m’oblido del company de viatge que tenia el NO i que ha fet més mal que be. Tot plegat en deixar preocupat que el NO, no tingues la força del almenys el 30%. Soc conscient que derrotar el SÍ no era possible, però tenia l’esperança que podíem treure uns bons resultats. I no ha estat així.
En clau interna hem aconseguit, encara que sembli un mirall, certa unitat d’acció i discurs de molts sectors de la societat vinculats a d’independentisme, de partits, de col·lectius, etc... Però el mateix temps no hem segut arribar aquell independentisme social que altres cops ens han donat recolzament i que ha decidit quedar-se a casa i votar NUL o SÍ. Però en que si que es veritat es que el NO que intentava trencar amb Espanya i començar el procés d’emancipació col·lectiva a fracassat.
Hi ha molts factors per analitzar el baix recolzament del NO, però principalment crec que hem ballat amb la més lletja i això ens ha portat aquest desastre. Per la urticària que produeix anar de bracet amb l’extrema dreta, cal confessar que fins i tot a mi m’ha fet dubtar en alguns moments.
Com independentista estic desil·lusionat, trist, derrotat... sembla que siguem un poble, una societat, que no desitja esdevenir lliure i que no vol construir un futur més digna, que no desitja afrontar un camí difícil... semblar que sempre claudiquem, abaixem el cap i ens conformem amb les engrunes... Amb això no vull dir que jo tingui la raó o que sigui millor que cap altre persona que pensi diferent, però com a independentista i socialista en sento decebut de que el discurs independentista no arribi a esdevenir un majoria social, decebut perquè som nosaltres mateixos els que no ho sabem explicar prou, decebut que no trencem les cadenes...
Cal analitzar l’abstenció, la divisió entre ciutadans de carrer i ciutadans amb càrrec, aquesta divisió és una demostració que el sistema democràtic actual no funciona. Aquesta abstenció demostra que el sistema te molts i molts errors, que els ciutadans i ciutadanes viuen lluny de la vida política que es fa els parlament i congressos, que existeix una passivitat i un avorriment que porta a la dimissió dels deures que tenim els ciutadans en aquest model democràtic. Aquesta dimissió és també desil·lusió dels més grans i sobre tot dels més joves, és passivitat davant dels processos politics importants que ens afecta a tots i totes. Esta clar que aquesta passivitat, desil·lusió i dimissió és promoguda des del mateix poder polític, pel seu comportament i tracta a les persones.
Però estar clar que la decepció no ens pot fer abandonar la lluita, cal aprendre dels errors i seguir el combat, expandir-la a molts altres fronts, pensar i reflexionar nous camins i estratègies, cercar nous aliats i refer aliances per poder arribar a la gent, per poder intentar transformar el present i el futur, per poder que d’independentisme i el socialisme sigui l’eina útil per a la construcció d’un país més lliure i just. Estar clar que hem rebut un altre derrota, contundent. El que si que tenim els catalans i catalanes és que desprès de les derrotes ens tornem aixecar amb més força que mai, així doncs cal tornar a il·lusionar aquells que s’han quedat a casa, aquells que han votat SÍ, que han perdut la confiança o que simplement han dit millor això que res. Aquells que ja no confien en el sistema de partits politics i amb els politics,etc... a tots i totes cal arribar e intentar demostrar-los que d’independentisme ha deixat de ser un somni per esdevenir un projecte polític per construir un societat més justa i lliure.
Tot aquestes reflexions en porten a pensar que no existirà cap mena d’alliberament nacional vàlid sense que aquest estigui acompanyat d’un alliberament polític, social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada