El país català de Sardenya

L’arribada a l’Alguer a les 9 del vespre de divendres va ser d’allò més tranquil·la. L’Alguer té un petit aeroport a uns 12 km al que arriben uns 5 vols al dia en cap de setmana, i des del mateix aeroport vam agafar un autobús fins a Fertilia, un poblet a 6 km de l’Alguer on hi ha un alberg.

Dissabte al matí vam estar reunits, ja que en realitat, tot el viatge estava muntat al voltant d’una reunió, però a partir de les tres vam estar voltant per l’Alguer, i de fet, fins les quatre de la matinada. El poble de l’Alguer no té massa res, i en canvi, s’hi respira un ambient fantàstic. La part antiga és molt bonica, amb carrerons estrets amb noms en català, una muralla a la vora del mar envoltant tot el casc fins al port, ple de racons i raconets. A mi la muralla a la vora del mar amb el batent de les ones és una cosa que em va fascinar. Potser la meitat de les fotos que tinc són d’això. I m’hi hauria passejat amunt i avall, estona i estona, sentint el soroll del mar contra les roques, l’olor de port, la brisa salada, i amb el contorn de les torres i les palmeres contra el cel.

A banda de lo bé que ens ho vam passar, un dels motius de broma constant del viatge era la desorganització amb els transports, i en general el caos que suposa bellugar-te sense conèixer massa coses.

La primera ja va ser a l’aeroport, on aconseguir els bitllets del bus (oi que sembla que no pugui ser?) va ser d’allò més complicat. Tant, que al final el conductor de l’autobús ens va acompanyar a la macchinetta rossa a comprar-los. La segona va ser que a Fertilia no sabíem on comprar els bitllets de bus per anar a l’Alguer, i vam pensar que a l’autobús es podrien comprar. Però no, i al final el conductor ens va dir que pugéssim i llestos. Quan vam insistir en pagar, ens va dir que quan compréssim els de la tornada ho diguéssim i paguéssim el doble. La tercera va ser que a l’oficina de turisme ens van informar sobre una visita a unes coves en un poble a 30km quan vam preguntar què es podia fer en diumenge a l’Alguer (l’endemà), ens van donar els horaris d’autobús, el preu, el preu de la visita... llàstima que la noia d’informació no sabia que en diumenge l’autobús que va a les coves no funciona. (En quin lloc del món les coses turístiques deixen de funcionar en diumenge?? A l’Alguer, fins i tot l’oficina de turisme estava tancada en diumenge). La noia d’informació (que per cert parlava un català alguerès perfecte) es veu que tampoc sabia que tota la informació relacionada amb el transport nocturn (autobusos i taxis) només servia per a l’estiu, de manera que a les tres de la matinada, després de sortir del bar de nit al que vam anar, vam haver de caminar els 6km fins a l’Alberg (una hora i mitja!!).

El més important que heu de saber sobre l’Alguer és que ningú sap res. L’aventura més divertida va ser quan el diumenge vam decidir tornar a l’Alguer a passar el dia i a renyar a la noia de l’oficina de turisme pel passeig nocturn per la platja que vam haver de fer. Com que el dia abans no havíem pagat el bus, estàvem decidits a adquirir els nou bitllets costés el que costés. D’entrada vam preguntar a l’alberg on comprar-los, i ens van dir que al quiosc al costat de l’església. La senyora del quiosc ens va contestar “No, no bus tikets, no” i va tancar la finestreta com si fóssim venedors d’enciclopèdies, i quan li vam preguntar “Dove?” va tornar a obrir una mica i ens va dir “On bus”, que nosaltres sabíem positivament que no era cert, però ens vam haver de resignar perquè va tancar la finestreta i va desaparèixer. Llavors vam preguntar a una senyora pel carrer on podíem comprar bitllets pel bus, i ens va dir a la fruteria (?!??!). També ens va preguntar quants, i li vam dir que nou, i va fer cara d’escèptica, com dient “Ui, nou, no demaneu res....!”, cosa que tampoc vam entendre, perquè al bus hi caben més de nou persones. Però vam anar cap a la fruteria i estava chiusa, clar, perquè és diumenge. Davant de la fruteria vam preguntar on podíem comprar bitllets del bus, ja que la fruteria e chiusa, i ens van dir “Al quiosc”. I vam dir anda ya!, i quan va venir el bus hi vam pujar i li vam dir al conductor que no sabíem on comprar els bitllets. Ell només va dir “No lo só” i que si venia un inspector ens posarien una multa, però que li era igual. En fi, una escena digna de la Merienda de No Cumpleaños amb la Liebre y el Sombrerero Loco. El Víctor diu que ja va pillar la manera com funciona això dels busos a l’Alguer: quan vegis un bus, tu saltes a dintre cridant No lo só!, i llestos.

En fi, suposo que a tot arreu hi ha extravagàncies. Però us asseguro que a l’Alguer n’hi ha moltes.

Sobre el català de l'Alger, la veritat és que és poc present, i que jo esperava que n'hi hauria més, ni que sigui explotat com a recurs folklòric i turístic. En una botiga hi havia un cartell: l'Alguer País Català de Sardenya, però era poc freqüent. Val a dir que el restaurant on vam dinar el darrer dia, Il Veccio Molino, sí que ens va atendre en català una senyora adorable, i a més vam menjar de conya.

Demà us poso una selecció de fotos, i encara em queda per explicar el Carnestoltes més curiós que he vist en la meva vida.