Burriac xtrem 2011

 

Recordant sensacions amb la burriac xtrem hem retrobat la sensació de patir amb els kilòmetres, aquella sensació que els kilòmetres es fan llargs i que el cronòmetre duplica la velocitat dels segons. És la barreja que diumenge es va donar a la 9a cursa de muntanya de la burriac xtrem. Cursa que he corregut 4 anys tot i que l'últim va ser el 2006... Arribo cap a els 8:00h a Argentona i allà em trobo amb el Xori i l'Oriol "Moies Brothers ". Fem moltes “risses” i cap a buscar el dorsal a la plaça... i primer xàfec del matí!!! Cap els cotxes, roba, sabatilles i escalfar una mica, estirar i cap a la sortida... amb aquells dos màquines! És donar la sortida i com sempre, com un coet, a córrer, primers kilòmetres bones sensacions, corro vora en Quico i fins i tot establim conversa... fins que pago les conseqüències d'anar parlant i comentant la jugada amb aquest gran corredor! I aviat m'atrapa el Xori prop de la pujada el castell de Burriac, intento seguir-lo però no puc. Al arribar a dalt, sé que tinc una baixada per recuperar l'espai perdut i em llenço a la baixada fins atrapar el Xori... així haurien de ser totes les curses, de cara avall!! i després de la baixada, tot tornant, iniciem una pujada llarga, amb petits descansos, però que em fa perdre pistonada i ja dalt del cim de la cursa i amb mitja cursa em toca dosificar, haig d'intentar no acabar de petar. Els kilòmetres es fan llargs, però amb la temperatura que fa i el terreny són suportables. Kilòmetres en que camino més que corro i amb ganes d’arribar ja als carrers d’Argentona!! Gran cursa, plena de corriols divertits, baixades boniques i tècniques... però amb la sensació que encara falta recuperar aquells punts de velocitat i resistència que tenia fa uns anys... però amb la motivació pels núvols per seguir acumulant kilòmetres, que en el fons és el que mou les muntanyes i les fa més fàcils.. A l’arribada vaig a fer companyia al Xori i l’Oriol, estirats pel terra, que han arribat abans que jo, i ens expliquem les sensacions i anècdotes a l’hora que fem unes “risses”...