La flama de l’esperança i d’unitat.

Cada 22 de juny i quan el sol s’amaga sota l’horitzó als cims de la Catalunya nord, un grup d’excursionistes de Perpinyà puja al cim del Canigó amb tres fanalets on porten una flama que té molta vida. Un cop al cim i els primers minuts del dia 23 de juny s’encén una petita foguera al cim per donar nova vida a la flama. És la regeneració de la flama del Canigó. Des d’aquell moment fins al dia següent, els excursionistes d’arreu dels Països Catalans pugen al cim per recollir la flama i portar-la cap a les seves comarques i viles. Al cavespre, la nit de sant Joan moltes fogueres d’arreu dels Països Catalans són enceses amb aquest mateix foc, foc que simbolitza l’agermanament entre tots els pobles d'aquest Catalunya dividida amb fronteres imposades.

Aquest any, la Béatrice i el Dani, del Centre Excursionista Roca Negra, amb la companyia de l’Eva i el Marius hem anat a buscar la flama directament al cim del Canigó per dur-la a Castelldefels. Una tradició que per mi és ja part de la meva vida ja que fa 21 anys que no em perdo l’oportunitat d’ajudar amb el meu petit granet de sora a fer arribar el foc de la flama i el seu missatge allà on pugui.

La nit del 22 no varem d’arribar prou d’hora per pujar a la regeneració de la Flama i varem passar la nit acampats al costat del Refugi de Cortalets. Esperant a pujar el cim al dia següent. De bon mati cap al cim, una excursió senzilla i tranquil·la, amb una mica de vent que deixava el cel net i feia que els sol escalfés prou per fer suportable la pujada.

Dalt del cim varem trobar farcells de llenya que la gent d’arreu dels Països Catalans puja i acumula a la creu del cim per encendre la foguera la nit de Sant Joan amb la flama que la nit anterior s’ha regenerat allà. Arreu dels Països Catalans s’encenen fogueres amb el mateix foc.

Després de la foto al cim, baixem cap a les tendes, recollim la flama i cap a Castelldefels per fer el recorregut per la ciutat i arribar a temps per encendre la foguera, llegir el missatge i recordar que encara que hi ha molta gent que ho vol negar i lluita per impedir-ho, hi ha un llengua, una cultura i unes tradicions que agermanen els pobles dels Països Catalans.

Visca els focs de Sant Joan, Visca els Països Catalans!

Cim del Canigó.

Imatges de la pujada.

Cim del Canigó. (Marius, Eva, Esteve, Béatrice i Dani) i sí, amb la bandera de Venezuela, això es una llarga historia.

La creu del Cim amb els Farcells de llenya.

La Flama amb els nostres fanalets.

Imatges de l'arribada de la Flama a Castelldefels.

i un foto dels primer grup de corredors del l'any 1987. (Pedro, Yolanda, germana de la Yolanda, ?, l'Alicia la meva germana gran, Juanito, jo, i germa del pedrito...)

Comptadors de visites

El que tenen els comptadors de visites és que els poso i després no els miro casi mai. I diuen de coses... que si quin navegador fan servir els visitants (més del 50%, explorer, mare meva), que si quin SO tenen instal·lat, a través de quin enllaç arriben a la pàgina...

Doncs avui que m'he mirat el comptador he vist que en la darrera setmana hem tingut a la finestra més visites de Madrid (46!!!) que de Barcelona. Tenint en compte que és un blog en català, tela marinera.

Des de Castelldefels, doncs, una forta abraçada als visitants de Madrid!

Dissabte per Montserrat

Mentre l'Esteve corria per la Cerdanya, jo vaig aplegar la gent de per aquí el campus de Castelldefels i vam anar a pujar al Montgròs.

Després del pertinent cafè a el Bruc, aparquem els cotxes a Can Massana i ens preparem. Som: el Pere, l'Esteban, el David, el Joakim, el Pablo i l'Anna.

Aquestes dues fotos són per fer veure que el Pere i jo, els més bregats muntanyistes, vam fer una pila de fotos, però no. Resulta que en l'entrada d'avui els fotògrafs són el Pablo, l'Anna i el David.
El Joakim, clarament està més en forma que la resta de nosaltres. El Pablo va descobrir que en realitat és un elf. En aquesta foto es veu clarament:
Arribant al cim, a darrera, la Roca Plana dels Llamps.
La foto al cim. Montgròs, 1.133m. Mireu com el Pablo, exhaust, es recolza en el David.El que us deia, un elf i un mortal després de les 3h30: ja es veu qui és qui...

A risc de que la seva família ja no el vulgui veure més per Valladolid per catalanòfil, el David es va deixar fotografiar amb la senyera, en un cim de Montserrat. Baixant tararejava el Virolai. ... crec que la cara del Pablo ho diu tot. Sort que aquí ja només quedava "lo pla". Jajaja...!
I un bon entrepà de truita al Bruc... la millor manera d'acabar l'excursió!Gràcies als companys d'excursió d'aquest dissabte, va ser fantàstic...! Pels riures, per les bromes, per la vostra paciència... i per haver-vos deixat enredar :D

Un dissabte per les valls de la cerdanya

Divendres cap a els 23:30 arribo a l'aparcament de Refugi de Cap del Rec. Preparo la furgoneta per dormir (ja ens hem instal·lat les fustes per fer de llit i el vaig estrenar divendres) sopar i a cucar. Cap a les 5:15 sona el despertador, en vesteixo i vaig cap el refugi. Agafo la targeta de fixar i un altre cop cap el cotxe a espera l'hora de sortida...
Son les 6 del mati del dissabte, un dia fresquet i amb un cel tapat, la I marxa cap de Rec comença, 51.2km per davant amb un desnivell acumulat de 5020m. prop de 270 participants prenem la sortida. Les marxes son excursions llargues on cadascun la fa com pot o com vol, corrent, caminant, on la competició no es amb ningú més que amb tu mateix. no hi ha categories, premis... nomes s'estableix un temps limit d'arribada.
A la sortida ja es comença a veurà els dos tipus de gent que far aquestes marxes, aquells que les intentem fer corrents i els que volen gaudir d'un dia d'un excursió exigent i dura. Poc a poc s'allarga el cuc de participants. El recorregut és impressionant, un paisatges d'alta muntanya per unes valls gens castigades per la ma del Home.
Els primers km son de baixada cap el poble de Viliella i aquí primer avituallament. Comença la primera pujada que per pistes i corriols puja fins el port de valcivera (frontera amb Andorra). Al port unes grans vistes, un paisatge increïble... des del port comença una baixada llarga de prop de 12km que ens porta a Andorra. A la font de closa, un gran avituallament amb botifarra, vi i els productes de sempre (isostar, coca-cola, taronges, plàtans...)... després d'aquest avituallament... un pujada de prop de 1300m de desnivell que a poc a poc vaig fent, un parada per recuperar forces i cap a dalt... 2:10h per pujar i acabar rebentat!
Pel camí veig els caus de les marmotes que ja han sortit i fins i tot una parella de rapinyaries sobrevolen el Collet de sant viçents, punt més alt de la cursa. Ara si, 9km de baixada pel refugi de l'estany de la Pera i després per pista fins el punt de sortida.
Al final 8:35:00 per fer els 51,2 km... un marxa impressionant, pel paisatge, el recorregut i el caliu de gent que corra o caminem per les muntanyes.
Aixo si, poc descans tinc que divendres cap el Canigó a buscar la flama, diumenge la cursa del Pedraforca i el cap de setmana següent tinc al cap fer la marxa Núria-Queralt 92km i 8000m de desnivell acumulat en menys de 24h...

Retrobem el camí

Havia assumit l’estratègia que el partit havia marcat, fins i tot l’havia fet meva, l’havia assumit tot i que per mi havia estat molt difícil d’entendre, els amics i amigues sabeu que fins i tot l’he defensat en els pitjors moments i he intentat convèncer aquells que dubtaven de l’estratègia actual.
Però tot té un final i diumenge 27 de maig, després dels resultats a les eleccions municipals, ha quedat demostrat que l’estratègia política aprovada en el congrés de Lleida ha fracassat.
No vull entrar en discutir-la, en revisar el passat i començar a criticar amb aquella frase de “jo ja ho deia”. Jo assumeixo el camí fet fins ara, amb els seus encert i els seus errors. I no defujo de cap de les meves paraules. Però ara és el moment de assentar-se i d’assumir responsabilitats. Cal revisar el camí que porta ERC, camí que no ens porta cap a l’alliberament nacional ni cap a l’alliberament social. No em serveix que ara estem construir les bases d’un estat propi, perquè no hi ha estat sense gent, sense il·lusió, sense esperança. No estem fent més gran la base social de l’independentisme. No hem encertat el moment clau per passar a governar i començar a construir el país des del govern.
Cal reconèixer els errors i repensar l’estratègia del partit perquè, ara per ara, esquerra és l’única força política que pot liderar un veritable projecte independentista de transformació social, política i econòmica al nostre país. Però sense deixar al voral aquells homes i dones que ens han portat fins aquí, sense deixar al voral els nostres principis, sense deixar de ser com he sigut sempre.
L’estratègia actual d’ocupar el gran ventall de l’esquerra a Catalunya i convertir-nos en l’esquerra nacional ens està portant al mateix procés en que ICV o EUiA son immersos, un procés de dissolució dins del PSC, de manca de visualització de que som un partit diferent. No hem sabut plantar cara, i seguir il·lusionant a la gent demostrant dia a dia que no estem aquí per les cadires i els cotxes oficials, que no estem aquí per ocupar el poder. Demostrant que estem fent feina des del govern.

On eram?
ERC partia d'una bona situació, on érem un partit que tornava a il·lusionar i que molta gent descontenta amb els partits politics “oficials” veien en els nostres dirigents persones honestes, creïbles i compromeses amb la gent i amb el nostre país. Dirigents que tornaven a fer trempar a molta gent, gent descontenta amb CIU, desil·lusionada amb el PSC i farta de les renúncies de ICVEUiA. Fins i tot apropàvem gent descontenta amb el sistema democràtic, gent de l’esquerra independentista revolucionaria i ja fa temps que il·lusionàvem a molts fills de tots els racons de l’estat espanyol que veien en la defensa d’un estat propi la solució política per Catalunya i la seva gent. ERC sumàvem a través de la il·lusió i l’empenta d’uns dirigents que semblava que volien canviar de veritat l’ordre establert, que pretenien plantar cara el ordre econòmic i els poders fàctics que controlaven els dos grans partits. Irrompia una tercera força en el mapa polític català amb l’aire fresc i les mans netes i amb la força de rauxa i el seny de saber quin era el millor camí.
Com deia abans, això ens va fer avançar i fins i tot repensar el moviment independentista donant-li molta mes transversalitat, desacomplexant-lo i aglutinant un ventall prou ampli de sectors socials, polítics i econòmics que feia créixer el partit, que feia créixer l'independentisme sociològic. Està clar que no eren grans moviments de masses, però si grans moviments dins de l'independentisme que començàvem a veure la llum i una certa unitat d’acció. Que feia posar nerviosos a molta gent, gent de fora i de dins.

Futur
Ara som en un creuament de camins, hem vist que la nostra direcció ha preferit el model pactista i de renúncia al model de plantar cara els poder politics i econòmics del país. S’han fet grans coses el govern però no s’han pogut visualitzar degut al poc pes específic que han tingut els nostres dirigents actuals. Dóna la sensació que s’han agafat al poder abandonant el carrer, carrer que tant havien trepitjat anteriorment. Dóna la sensació que no vulguin anar més enllà i que no tingui prou valentia per plantar-se davant del PSC-PSOE. Tot el contrari, sembla que l’estiguem agraïts quan hem estat nosaltres els que els hem donat les claus del govern del nostre país. Sembla que creguin que la coherència i la honestedat és castigada pels ciutadans, però és encara mes castigada la renúncia i pèrdua d’identitat.

Punt i final a l’actual camí.

Aquestes eleccions municipals per mi son el punt i final a l’estratègia del partit a nivell nacional. Ha quedat demostrat que la gent de base, aquella que dóna la cara dia a dia pels de la Plaça Sant Jaume no es mereixen els resultats que esquerra ha obtingut per la manca de coherència i compromís vers el projecte independentista i republicà. Poble a poble hem currat i ho hem fet amb il·lusió. Aquells que ens han conegut ens han anat a votar tot i estar descontents amb el partit a nivell nacional. Però hi ha molts, als que no hem pogut arribar (assumeixo aquí la nostra part de culpa) que s’han quedat a casa defraudats i enganyats.

El nostre partit no es pot permetre no créixer, perquè algun dia hem de poder governar aquest país i les seves ciutats, viles i pobles. Això ens diferencia de les altres opcions polítiques que molts cops es conformen amb quotes de poder i van vivint. La gent ens vota per que som Independentistes, republicans... i sembla que hem oblidat que vol dir aquestes paraules. Hem de retrobar l’ambició, el compromís, la il·lusió... tenim el projecte, tenim les idees i fins i tot tenim com articular el missatge i arribar a la gent, res de tot això ha caducat i hi ha molts homes i dones a ERC que seguim disposats a treballar en la construcció nacional i social d’aquest petit país, Plantant cara des de la coherencia i el compromis amb el pais i la seva gent, planta cara des del independetisme d’esquerres!

Montmeló, entrenaments oficials

Pedrosa i Elías a la chicane

No sabem qui és, el Pau ens ajudarà en això, però la foto traient genoll és brutal.

Rossi, pole-man.

Demà, el Gran Premi...!

Ahir, PATUM...

Espurnes, gent, màgia, records, il·lusions... PATUM sempre carrega pelis en tots els sentits. Ja fa uns quans anys que algú dia de PATUM pugem a saltar i a gaudir amb permís dels Bergadans de la PATUM!..... Àliga, Gegants, Nans, Plens, barrets, vermells, verds i negres.

L'hort de casa esta amenaçat...

L'hort de casa pateix els atacs d'un animal de quatre potes... però sort nomes es menja les flors i no es menjar tomàquets...

Estat dels tomàquest.

Cuita el sol 07

Un altre any la cuita, dissabte passat pel Pallars on vaig participar amb aquesta original cursa. Aquest any un pel mes baix de forma per el poc entrenament, però molt satisfet per córrer més que el sol. i les vistes des del cim i la baixada amb la posta de sol son impressionants... si l'any vinent tornem a anar, pujaré la camara per fer fotos... Diumenge teníem la intenció d'anar a fer la Pica d'Estats per la cresta Gabaro però el mal temps ens va regalat amb unes quantes hores més a la tenda descansant...
Ara a preparar la cursa del Pedraforca... impressionant...

Plaça d'Areu

Escalfant :P amb els companys de Ripoll. El Dani (5) va fer 8.

Com a cabres!

És l'hora d'una Esquerra independentista compromesa i majoritària

Hola, aqui el manifest que m'he adherit, com a militant d'ERC, animo a simpatitzants, amics i amigues a fer-ho.

http://www.esquerraindependentista.cat/

Manifest

És l'hora d'una Esquerra independentista compromesa i majoritàriaMai com abans el projecte de constitució d'un Estat català al si de la Unió Europea havia tingut tant suport social. L'atzucac de l'autonomisme, amb set recursos d'inconstitucionalitat al damunt, i la fi del miratge federalista, a causa de la impossible reforma de la Constitució espanyola, han reafirmat l'independentisme com l'única opció del catalanisme per vertebrar un projecte de progrés i de modernització dels Països Catalans. Malgrat això, Esquerra Republicana de Catalunya no està aprofitant aquest context social i polític tan favorable, i, mentre les adhesions a l'opció sobiranista i de progrés creixen, Esquerra està perdent suport social elecció rere elecció per la pèrdua d'ambició política i de caràcter independentista. Els sotasignants fem una crida al conjunt dels òrgans del partit per tal d'impulsar amb urgència un canvi de rumb en l'actuació d'Esquerra, que ens porti a recuperar una estratègia clara cap a la llibertat nacional i a desenvolupar, des del Govern de la Generalitat, un programa polític coherent d'acord amb les necessitats reals dels Països Catalans.

1. Cal una Esquerra independentista i majoritàriaL'única forma possible de garantir la llibertat nacional i el progrés social del nostre poble és amb un Estat propi. Entenent que les polítiques socials són indestriables de les polítiques nacionals, cal la defensa inequívoca d'un Estat català fonamentat en la igualtat i la llibertat. Només un poder públic propi podrà desplegar les mesures necessàries perquè esdevinguin reals els drets socials de la ciutadania: el dret a un habitatge digne, al treball, a la sanitat, a l'ensenyament públic i de qualitat, a la protecció social i econòmica, a la integració de les persones immigrades,a la igualtat de gènere, a la protecció del medi ambient i a uns serveis públics de qualitat. Els Països Catalans necessiten la independència.

2. Cal lideratge polític al Govern i a la societat per construir la majoria socialPer créixer i esdevenir majoritaris cal que la direcció del partit i el Govern de la Generalitat liderin l'ambició social i nacional. Sense aquesta ambició política no aconseguirem l'adhesió de nous sectors socials al sobiranisme de benestar. Al contrari, contribuirem a fomentar l'abstencionisme social i la sensació que tots els partits són iguals. Volem que les prioritats de l'actual Govern d'Entesa es corresponguin amb les necessitats que avui té Catalunya, i en cap cas als interessos de Madrid. Cal que, des d'ara, Esquerra faci comprometre el Govern amb el que el partit ha reivindicat durant molts anys:
Un model de finançament basat en el concert econòmic
El traspàs immediat de la titularitat dels aeroports i dels trens de rodalies
Una nova llei de política lingüística
Un model educatiu propi que inclogui la immersió lingüística a la primària i a la secundària
El traspàs de les competències per autoritzar referèndums
L'eliminació dels peatges
Un desenvolupament sostenible amb el posicionament contrari als projectes coneguts com a MAT i Quart Cinturó i a qualsevol tipus de transvasament del riu Ebre
Un espai comunicatiu nacional i català.

3. Cal impulsar i definir el procés cap l'exercici del dret de decidir i la independènciaHem d'elaborar el més aviat possible el full de ruta cap a l'exercici del dret de decidir i la independència perquè el sobiranisme de progrés ens reconegui i el puguem aglutinar. A la propera legislatura, i davant dels incompliments de l'Estatut per part de l'Estat, si Esquerra és decisiva ha de comprometre el Govern de Catalunya amb un Procés que impliqui tornar la paraula a la ciutadania i la convocatòria d'un referèndum d'independència.

4. Cal recuperar els valors netament republicans i d'esquerresCal recuperar els valors genuïns de la tradició republicana: l'honestedat, l'austeritat i el treball. Cal prestigiar l'esforç de la militància a fi d'ennoblir la vocació política. Hem de liderar el requisit ètic imprescindible per tornar a implicar la ciutadania en la vida pública. Per això és necessari que dirigents del partit no coincideixin amb els dels governs, per tal que el projecte s'expressi amb claredat, amb més d'una veu i des de diversos àmbits polítics i socials. Hem de tornar a ser inequívocament el partit de la gent, el partit proper, el partit lliure de dependències amb l'única vocació de servei a l'interès comú. Volem apostar per un espai català de llibertat i d'igualtat que garanteixi la cohesió social i el benestar.

5. Perquè tot això es faci i es visualitzi amb claredat i credibilitat, cal un Congrés Nacional que clarifiqui el projecte d'Esquerra abans de la propera convocatòria electoral

Sabem tot sobre la no-renovació de Radío Caracas TV...?

Sempre tenim un visió dels fets que succeeixen a Veneçuela, nomes una. Aquella que interessa alguns... crec que els mitjans de comunicació mai seran lliures fins que les noticies no sigui totalment objectives i expliquin totes les raons, visions... del que ens explicant... pq desprès nosaltres ens fem la nostre pròpia idees i opinió. Arriba tard aquest post... però val la pena fer una ullada a l'article.

Una reflexió sobre la no-renovació de Radio Caracas Televisión des d'un perspectiva catalana

professió?

El pitjor de quan em toca omplir un formulari (a favor de que l'Aeroport de Barcelona tingui vols intercontinentals, o per reclamar un bitllet a la RENFE pels 15 minuts de retard) és aquella casella que demana "Professió:". Perquè normalment treballo en suport al projecte qual i el de més enllà, tècnica que fa aquelles coses i dinamitza tals activitats, coordinadora de tal cosa i tals temes, o les coses que sigui que sota cap concepte caben en la minúscula casella que l'autor del formulari ha dissenyat per saber què és de la meva vida. Qui no voldria ser "metge", "advocat", "periodista", "arquitecte"... Us prometo que MAI he pogut omplir aquesta casella.

Per posar remei a aquest problema que no em deixava viure, m'he matriculat a un màster oficial, Agricultura per al desenvolupament, i a partir d'ara podré posar ESTUDIANT. Estic que no cabo a la pell de contenta.