Retrobem el camí

Havia assumit l’estratègia que el partit havia marcat, fins i tot l’havia fet meva, l’havia assumit tot i que per mi havia estat molt difícil d’entendre, els amics i amigues sabeu que fins i tot l’he defensat en els pitjors moments i he intentat convèncer aquells que dubtaven de l’estratègia actual.
Però tot té un final i diumenge 27 de maig, després dels resultats a les eleccions municipals, ha quedat demostrat que l’estratègia política aprovada en el congrés de Lleida ha fracassat.
No vull entrar en discutir-la, en revisar el passat i començar a criticar amb aquella frase de “jo ja ho deia”. Jo assumeixo el camí fet fins ara, amb els seus encert i els seus errors. I no defujo de cap de les meves paraules. Però ara és el moment de assentar-se i d’assumir responsabilitats. Cal revisar el camí que porta ERC, camí que no ens porta cap a l’alliberament nacional ni cap a l’alliberament social. No em serveix que ara estem construir les bases d’un estat propi, perquè no hi ha estat sense gent, sense il·lusió, sense esperança. No estem fent més gran la base social de l’independentisme. No hem encertat el moment clau per passar a governar i començar a construir el país des del govern.
Cal reconèixer els errors i repensar l’estratègia del partit perquè, ara per ara, esquerra és l’única força política que pot liderar un veritable projecte independentista de transformació social, política i econòmica al nostre país. Però sense deixar al voral aquells homes i dones que ens han portat fins aquí, sense deixar al voral els nostres principis, sense deixar de ser com he sigut sempre.
L’estratègia actual d’ocupar el gran ventall de l’esquerra a Catalunya i convertir-nos en l’esquerra nacional ens està portant al mateix procés en que ICV o EUiA son immersos, un procés de dissolució dins del PSC, de manca de visualització de que som un partit diferent. No hem sabut plantar cara, i seguir il·lusionant a la gent demostrant dia a dia que no estem aquí per les cadires i els cotxes oficials, que no estem aquí per ocupar el poder. Demostrant que estem fent feina des del govern.

On eram?
ERC partia d'una bona situació, on érem un partit que tornava a il·lusionar i que molta gent descontenta amb els partits politics “oficials” veien en els nostres dirigents persones honestes, creïbles i compromeses amb la gent i amb el nostre país. Dirigents que tornaven a fer trempar a molta gent, gent descontenta amb CIU, desil·lusionada amb el PSC i farta de les renúncies de ICVEUiA. Fins i tot apropàvem gent descontenta amb el sistema democràtic, gent de l’esquerra independentista revolucionaria i ja fa temps que il·lusionàvem a molts fills de tots els racons de l’estat espanyol que veien en la defensa d’un estat propi la solució política per Catalunya i la seva gent. ERC sumàvem a través de la il·lusió i l’empenta d’uns dirigents que semblava que volien canviar de veritat l’ordre establert, que pretenien plantar cara el ordre econòmic i els poders fàctics que controlaven els dos grans partits. Irrompia una tercera força en el mapa polític català amb l’aire fresc i les mans netes i amb la força de rauxa i el seny de saber quin era el millor camí.
Com deia abans, això ens va fer avançar i fins i tot repensar el moviment independentista donant-li molta mes transversalitat, desacomplexant-lo i aglutinant un ventall prou ampli de sectors socials, polítics i econòmics que feia créixer el partit, que feia créixer l'independentisme sociològic. Està clar que no eren grans moviments de masses, però si grans moviments dins de l'independentisme que començàvem a veure la llum i una certa unitat d’acció. Que feia posar nerviosos a molta gent, gent de fora i de dins.

Futur
Ara som en un creuament de camins, hem vist que la nostra direcció ha preferit el model pactista i de renúncia al model de plantar cara els poder politics i econòmics del país. S’han fet grans coses el govern però no s’han pogut visualitzar degut al poc pes específic que han tingut els nostres dirigents actuals. Dóna la sensació que s’han agafat al poder abandonant el carrer, carrer que tant havien trepitjat anteriorment. Dóna la sensació que no vulguin anar més enllà i que no tingui prou valentia per plantar-se davant del PSC-PSOE. Tot el contrari, sembla que l’estiguem agraïts quan hem estat nosaltres els que els hem donat les claus del govern del nostre país. Sembla que creguin que la coherència i la honestedat és castigada pels ciutadans, però és encara mes castigada la renúncia i pèrdua d’identitat.

Punt i final a l’actual camí.

Aquestes eleccions municipals per mi son el punt i final a l’estratègia del partit a nivell nacional. Ha quedat demostrat que la gent de base, aquella que dóna la cara dia a dia pels de la Plaça Sant Jaume no es mereixen els resultats que esquerra ha obtingut per la manca de coherència i compromís vers el projecte independentista i republicà. Poble a poble hem currat i ho hem fet amb il·lusió. Aquells que ens han conegut ens han anat a votar tot i estar descontents amb el partit a nivell nacional. Però hi ha molts, als que no hem pogut arribar (assumeixo aquí la nostra part de culpa) que s’han quedat a casa defraudats i enganyats.

El nostre partit no es pot permetre no créixer, perquè algun dia hem de poder governar aquest país i les seves ciutats, viles i pobles. Això ens diferencia de les altres opcions polítiques que molts cops es conformen amb quotes de poder i van vivint. La gent ens vota per que som Independentistes, republicans... i sembla que hem oblidat que vol dir aquestes paraules. Hem de retrobar l’ambició, el compromís, la il·lusió... tenim el projecte, tenim les idees i fins i tot tenim com articular el missatge i arribar a la gent, res de tot això ha caducat i hi ha molts homes i dones a ERC que seguim disposats a treballar en la construcció nacional i social d’aquest petit país, Plantant cara des de la coherencia i el compromis amb el pais i la seva gent, planta cara des del independetisme d’esquerres!