Salt de Sellent de Rupit

Sortim dissabte 11 de febre a mig mati cap a Rupit, no donaven gaire bona previsió de temps però fa temps que no sortíem amb la furgo i ens calia sortir!

Així que cap a Rupit. Arribem a l’aparcament del poble. A l’aparcament cal pagar 2e per cotxe o 5e per autocaravana. Pots dormir allà, a més a més tens un lavabos públics i una font d’aigua i al costat de l’aparcament un bon parc infantil. Un bon furgoperfecte! (que per cert, una bona app per buscar furgo perfectes es: APP Furgoperfecto)

Dinem, i aquí també estrenem el nou fogó que hem comprat per la furgo i que va de perles. I com després de dinar encara aguanta decidim sortir a fer l’excursió cap al salt de Sellent.

Des de l’aparcament cal seguir les indicacions pel mig del poble, passat per l’església i baixant cap al riu per anar a buscar el camí. El camí esta molt indicat i és tot en baixada. Tota l’estona vora la riera fins que arriba a baix de tot o de sobte el terra cau verticalment i la riera es transforma en el salt de sallent. Un salt impressionant sobre una cinglera increïble!

En Blai ja comença fer part del camí a peu i l’altre a la motxilla. Puguem al mirador per contemplar tot el salt i comença a caure algunes gotes i decidim no perdre massa el temps i tornar per la pista fins a Rupit, fent una ruta circular. Abans d’arribar al poble visitem l’ermita de santa magdalena, des d’on es pot contemplar unes bones vistes del poble. Tornem a baixar a la riera per pujar al poble i tornar a l’aparcament. Arribem quan comença a plourà. Pluja que no ens deixarà en gairebé tota la nit i al matí.

Per sort vàrem poder aprofitar dissabte a la tarda.

Ruta a Wikiloc gravada Garmin 405:

https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16398095

Japó, colors...

I els dies és fan curts quan viatges, i sense tenir prou temps per recorre tot elnque vols recorre et trobes dormint al terra d'una habitació d'aquelles de pel·lícules japoneses en un petit poblat de 20 cases en el Japó mes rural tot i que un Japó turístic. Dels dies a Tokio els dies a la més tranquila kyoto fins a avui els peus dels alps japonesos. Algunes fotos dels colors d'aquest dies que allarguem per poder aprofitar al màxim.

A la tornada espero poder tenir temps, posar al dia el bloc amb l'excusa d'aquest nou viatge, que fins i tot tornar a marcar un nova etapa amb en Blai i la Marta. Seguim caminat!!

XXV Concurs de Castells, Punt i seguit o Punt i apart?

Diumenge 5 d'octubre tornàvem a entra a la TAP, després d'acompanyar els Marrecs dissabte 4, diumenge era el torn d'acompanyar els Capgrosos. Entrem a la plaça dels últims, sona els segador i comença el concurs.

Que explicar del millor concurs del mon, on varem poder veure dos 2d8sf carregats, tres 3d10fm carregats, dos 4d9fa i un 3d9fa a més de dos 5d9f i quatre intents de 2d9fm que només una carregada. Una passada de concurs on no podem oblidar el gran nivell de totes les colles superant o igualant els seus castells màxims. Vaig gaudir dels castells a més de gaudir de com gaudien els companys i companyes dels maduixots que eren a la plaça. Tots i totes amb moltes ganes d'algun arribar a trepitjar la TAP amb la camisa vermell maduixa!

Per mi, i com un casteller més, que sempre ha fet castells modestos, vaig viure el concurs amb molta simpatia cap a les colles de valls. Estava emocionat amb l'aposta de la colla jove pels castells sense folre (per mi son els millors castells) em feia pensar que posarien difícil les coses els verds. Els entrebancs de la colla jove amb el 4d9sf després d'un bonic 5d9f i el bon concurs de la Vella em va fer animar fins el darrer moment a la colla vella, amb ganes que guanyessin el concurs a l'hora que veia amb molts bons ulls com la jove de Tarragona plantava cara.

Això si, els dies posteriors es va parlar molt de la rivalitat, tan en els mitjans castellers com en les tertúlies dels assajo era difícil explicar el que va succeir a la plaça els nous companys i companyes castellers. Xiulets, esbroncades, comportament de la grada i de la plaça... Poca cosa a dir, des del meu modest punt de vista. Jo reconec que xiulo quan la grada dels verds desplega el domàs, però que aplaudeixo quan els verds fan els grans castells i demostren el seu domini, que els admiro i els respecto i sobretot desitjo que facin sempre els seus grans castells. Però que trobo que alguns cops fan mostres de superioritat que no caldria i que en certa manera son vistes amb una manca de respecte cap la resta de castellers. He trobat a faltar certa autocrítica de perquè hem arribat fins aquí, quan el problema no neix en aquest concurs i tampoc crec que sigui un tema només dels verds. Els castells son moltes coses, però també son sentiments que hauríem de saber administrar per no desviar l atenció del que és més important, que el passat 5 d'octubre vàrem veure els millors castells.