I guanyarem algun dia…

He fet cas els amics, coneguts i saludats i he pres til·la, he callat per no posar la pota on no tocava. Havia parlat massa per twitter i les xarxes socials.... Segur que estaria millor callat i silenciat per no quedar desautoritzat pels fets d’aquí uns mesos. Espero que sigui així, tot i el meu, per primer cop, estat pessimista. Pero no vull deixar d'escriure com visc tot plegat. 

Estar clar que som on som perquè JuntsPelSi, el 27S, no varem fer una resultat que ens portes directament a la casella de sortida sense haver de pactar amb ningú, però tothom donava per fet que els independentistes, tot i les diferencies de fons, ens posaríem a treballar des del minut zero per construir la República Catalana. Aixo no volia dir, fer-ho amb cap xec en Blanc, però si amb un visió de país i sense mira pel retrovisor de la furgoneta el interessos del partit.

Jo soc dels que va anar a votar una llista, on hi havia gent que mai hagués pensant que arribaria a votar. Fins i tot quan es va fer públic l’acord em vaig cagar en tot i vaig pensar seriosament en votar la CUP. Fins i tot recordo que dies abans escrivia a twitter “que mai votaria a Mas”. Però poc a poc veig entendre que si realment volem construir una nova República calia fer-ho eixamplant el moviment independentista en tots els seus fronts i no pudíem deixar al marge un front molt majoritari, el que representa CDC. I vaig entendre el pacte en la linear de no mira al passat, perquè si no seria impossible avançar, i mirant els compromisos de futur, no el que havíem fet fins ara, si no el que volem fer des d’ara i vaig entendre que era una aposta arriscada però que era l'aposta que calia pel país i sobretot per la gent, per les classes més desafavorides, i fins i tot que afavoria aquells que durant molt de temps havien patit les politiques dels governs de CIU. Així que jo veia en aquell pacte l’oportunitat d’estira CDC cap a les posició de centre esquerra i que apostessin clarament, com no ho havia fet fins ara, per la independència i en la defensa de les classes populars. Tot plegat va quedar reflectit en el programa electoral.

Així que el dia 27 setembre vaig anar a votar i vaig veure amb molts bons ulls els resultats, no eren els que jo hagués preferit, la meva porra era 66/68 + 10. I fins i tot, tot i no ser uns grans resultats i amb els dubtes que plantejava, en vaig anar a dormir amb la sensació que en poc temps estaríem construint la nova república catalana. Fins i tot amb el neguit de com afrontar la veritable revolució social i política que representava que en el parlament de Catalunya hi hagués 72 diputats compromesos a construir en 18 mesos la República.

I ara som on som, dos mesos després i aturats i amb una gran sensació de desconcert. Quan semblava que érem a tocar, hem topat amb una realitat que no esperava. Segueixo pensant que som davant d’un xoc de coherències, perquè tothom és coherent defensat candidats i programes amb els quals es van comprometre amb els seus votats. Aquí no hi ha uns més coherents que els altres, aquí hi ha política, programes, compromisos... Tot plegat un atzucac de difícil solució. Perquè si volem construir un nou estat, ens cal tothom per fer-ho fort i no podem deixar a ningú pel camí.

I tot plegar ho visc amb un pel de tristó, perquè aquest dies, son els dies que més lluny en sento de la CUP, i els que en coneixeu sabeu de que parlo, tinc la sensació que la seva estratègia ens portar a fer molt més petit el gruix social cap a l’alliberament nacional, que esta intentant apropa al procés a un sector social, un sector polític de gent que ara esta molt contenta parlant de la coherència de la CUP però que és la gent que en el dia d’un referèndum diran no o seguiran marejant la perdiu amb la tercera via, al reforma de l’estat espanyol i la revolució a la península Iberica.  Tinc la sensació que és fan més esforços per apropar la CUP aquella esquerra alternativa de casa nostre que sempre defensa els drets des pobles, això si, dels pobles que son a 1000km de Catalunya. Que per construir un veritable front popular que aposti clarament per la República i que ha demostra els seu compromís amb els fets. Tinc la sensació que un sector de la CUP governa per sobre de l'altre. 

I tot plegat en portar a recordar aquelles grans discussions amb els amics, que poder deixaran de ser-ho després de llegir el que penso, que ens feien entra en un bucle infinit quan parlàvem de que calia fer primer, si la revolució o la independència? Per després sempre acabar defensant que primer calia construir un moviment independentista majoritari i d’esquerres i desprès construir el nou país... tinc la sensació que hem tornat aquelles nits dels anys 90...

Per primer cop soc pessimista i tinc la sensació que hem tornat a perdre una batalla, com sempre per culpa de les baralles a la reraguarda. Això si, seguiré com sempre ho he fet fins ara, al camp de batalla! 

#ViaCatalana #Tram500 #Croquetes

11 de setembre de 2013, 17:14 ens donem la ma a l'esquerra, a la dreta. Darrer nostre els gegants de Calella, som sota el Far de Calella i davant nostre el mediterrani, mar que uneix cultures, països lliures i oprimits.

Per la radio les campanes de la Seu vella de Lleida marca el moment que lliga un poble que va de nord a sud, de sud a nord, més enllà de les fronteres dibuixades per dos estats imposats. Alegria, somriures, somnis, abraçades, salts. Gent gran, vells, petits, joves, infants... tots i totes junts per reclamar poder ser, almenys poder tenir l'oportunitat de ser.

Quantes imatges pel cap, quants somnis fets realitat, quanta gent que apareix en la meva memoria i que avui no poden ser, quanta gent nova que suma i suma i tornar a sumar i la sensació de tornar a donar-me la ma amb els amics i coneguts de viatge que son allarg de tota la via. Amb els amics que fa temps que no veig, amb aquells que hem compartit viatges, concerts, manifestacions... Amb els que avui son lluny, 200km més el nord, 250km més el sud.

Una sensació de felicitat córrer pel dins del meu cos. Val la pena haver dedicat tantes hores per almenys arribar fins aquí, per veure que la feina, les nits, els dies, les hores, els minuts dedicats a treballar, a lluitar tenen recompenses col·lectives... Som-hi! un llarg camí que només acaba de començar!

11 de setembre de 2013 17:14 som el punt de no retorn....

Camí de la Llibertat, l'hora de sumar!

Feia dies que tenia abandonat l'actual situació que vivim com a país, tot i que dia a dia fem passos de gegant. Vivim l'actual procés amb certa sensació de vertigen, vertigen que no fa por, tot el contrari. Tenim la sort de ser partícips d'un moment important en la història d'aquest petit país. Tinc la sensació i convicció que el procés és imparable i que la consulta per la independència de Catalunya és ja un fet assumit per tothom. Qui ens hagués dit que seriem on som i que l'independentisme ara seria un moviment transversal que impregna bona part de la societat. Els que hem treballat des de talaies com Castelldefels podem donar fe del canvi substancial que ha viscut la gent i com la taca d'oli s'escampa sense parar, i molt ràpid. Encara recordo com ens va ser d'impossible organitzar les consultes per la independència a la ciutat per la manca de gent i recolzament. Però ara l'aparició de moviments com l'ANC Castelldefels, la nova aparició d'Òmnium a la ciutat o les estelades a balcons de la ciutat, posen de manifest que hem fet un salt endavant de no retorn i que Castelldefels, tot i el govern municipal que patim, no està al marge del procés nacional.

Però tampoc tot són flors en el camí, sembla que hi ha qui perd el nord buscant o intentant convèncer a aquells que no tenen cap mena d'intenció de pujar al carro, ja no de la llibertat nacional, si no del dret a decidir. Aquells que busquen excuses en el federalisme, que disparen només en una direcció i que només tenen a la seva boca la paraula "retallades" , que busquen excuses en els colors per no anar endavant. S'emboliquen i donen voltes sobre si mateixos per evitar afrontar el veritable debat que és l'enfrontament amb l'estat per buscar les eines per fer la consulta. Està clar que en el procés no ens podem deixar ningú pel camí i que hem de garantir que el procés no exclogui ningú. Som conscients que l'actual situació econòmica ens pot fer deixar-nos a molta gent pel camí. Però és per això que ens calen les eines d'un estat, per poder sortir del forat on dia a dia ens condemna l'estat espanyol amb el seu espoli, amb els atacs a la nostra cultura, llegua, identitat col·lectiva, amb la seva asfixia fiscal....

Està clar que molts de nosaltres, que ara som al mateix vaixell, no compartim el model social o econòmic del futur estat català, Però jo sóc de l'opinió que ara cal avançar per aconseguir fer la consulta per la independència i que durant el camí cal garantir tots els drets. Però qui fa les diferències entre alliberament nacional i construcció social sembla que en el fons amagui una estratègia partidista per posar pals a les rodes i amagar la seva veritable postura davant el dret d'autodeterminació català, ja que d'altres nacions sempre ho tenen clar i potser a comarques la cosa sigui diferent però molts de nosaltres sabem de quina pasta estan fets els "progres" i els “ecos” del Baix Llobregat i zona metropolitana.

Benvinguts tots i totes al dret de decidir, benvinguts tots i totes a l'enfrontament contra les regles del joc i sobretot als temps difícils que vindran aviat! perquè si alguna cosa sempre ha mancat són mans i cames per estar dempeus quan ens volien fer seure o agenollats!

Som-hi!

Cop d'Estat del Capital

Els matins, quan obro els ulls i encenc la radio per escoltar les notícies, a l’hora que faig algunes voltes, no deixo d’escoltar paraules com: prima de risc, deute, dèficit, Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya, Franca, IBEX, especuladors, bancs... i a la feina, durant tot el dia, tot segueix igual i el món a Rac1, els matins, o a les les tardes amb el Toni Clapes, llegint alguns twitts o resseguint enllaços a alguns articles, les paraules es repeteixen i em perdo enmig de paraules i conceptes que s’escapen del dia a dia de la meva economia d’escala, de la meva economia domèstica i fins i tot del meu entorn... Paraules que m’allunyen encara més del model econòmic actual i que em fan reafirmar-me que el capitalisme és el culpable de la situació actual de crisi. Tot plegat em fa pensar i em fa reflexionar. Arribem a la conclusió que vivim en un estat fictici creat pel capital per marcar la seva agenda política. Quan el Capital s’ha vist acorralat i afeblit a engegat la maquinària de propaganda, mitjançant els seus especuladors i mercats i ha collat els governs per controlar-los i per manipular-los mitjançant la por i el xantatge. Quan el sistema ha fallat, s’ha volgut reiniciar i donar les culpes a agents externs i no al mateix sistema. Com si el capitalisme no fos el culpable de la situació actual. Han pres el poder, transmès a la societat que cal apartar els polítics i posar tecnòcrates, però que si mirem el perfil dels tecnòcrates són els mateixos culpables de la crisi que ara assalten els poder democràticament establerts. Diuen que no tenen ideologia! Defensar els interessos dels bancs i el capital per mi és una ideologia clara. Fins i tot aportar les seves solucions per solucionar els seus problemes també és ideologia... Perquè no actuen fent més Euros, o no rescatant als bancs i si a les famílies, o perquè no condemnen el deute i tornem a començar...? aaa això sí que és política i defensar els seus interessos no!! I tot això transmetent un sensació de por, de debilitat d'incertesa a la societat i més encara, jugant amb nosaltres que hem passat a ser simples peces del taulell d’escacs d’aquelles que en ens han arrossegat fins al precipici. I ara, com fent un joc de màgia, ens volen fer veure que ells tenen la solució, que els polítics han gestionat malament i que els directors dels bancs, caixes, grans empresaris, sota la denominació de “tecnòcrates” ens faran sortir del pou, ostres però es curiós que qui ens ho diu ho digui des de dalt del pou i era qui ens animava a seguir fent el forat més profund. I tot plegat en aquest món virtual del capitalisme, aquests mateixos on jugant amb nosaltres, on ens dibuixen una realitat virtual, on els papers tenen valors, els índex marquen el preu de la vida lluny de la realitat, on els valors no són la solidaritat, la justícia social, el compromís, l'esforç... si no un planell de números i índex de mercat, primes de risc, especuladors... El problema de tot plegat és l’excusa per collar els més dèbils, per defensar els seus interessos i afeblir els drets i l’estat del benestar i per controlar encara més el poder polític i fins i tot enderrocar-lo amb els cops d’estat ara anomenats “rescats”. Això sí, quan algú “rescata” un país de les dictadures neoliberals i capitalistes se li diu dictador, comunista i es crema a la foguera. Com sempre la solució no està lluny de casa, no està amagada i no és inaccessible, la solució, com es va demostrar a Islàndia, està al carrer i amb la voluntat de tots i totes de plantar-nos i dir que ja ni ha prou!! però per dins em recorre un gran sentit de frustració quan la gent no és capaç d'alçar la veu i de que la gran majoria ens plantem i diguem que ja ni ha prou...

Revolta Global (VII) Revolta Permanent (III)

Desprès del 22M, on em vaig presentar a unes eleccions municipals, dins d'un sistema democràtic que jo no he pogut triar, un sistema que molts cops, només cal fer un repàs al blog, he posat en dubte i crec que cal millorar. És Hora de fer algunes reflexions.
Amb el temps he pensat que la millor manera de transformar la societat és construir un veritable contrapoder popular des de la base, des del municipalisme. Cercar la complicitat dels veïns i veïnes per transformar l'entorn local i així construir una alternativa global. I sense cap mena d’incoherència i he escollit ERC com eina política per construir aquesta alternativa.

Mai he renunciat a seguir treballant per la classe treballadora d'aquest país, contra les injustícies socials, contra la precarietat laboral (he estat prop de 2 anys a l'atur i sé de què parlo), contra l'especulació, la destrucció de l'entorn, la repressió del poder, les injustícies socials... Sempre des de tots els fronts possibles combatent el poder establert i no és cap lluita solitària, sinó acompanyat de molts companyes i companyes que tots i totes amb els seus matisos seguim reivindicant que hi ha altres maneres de fer política i que desitgem i treballem per canviar el nostre entorn per construir un món millor des de les nostres viles i ciutats.

Sempre he tingut clar que cal vertebrar una veritable contrapoder, de majories si algun dia volem arribar al màxim de ciutadans possible per poder transformar la societat i fer-ho des de la radicalitat democràtica.

D'altra manera després de molts kilòmetres recorreguts, veig que fallem tots plegats en com fer arribar els nostres missatges, partits d'esquerres, la gent de la plaça Catalunya, els moviments socials alternatius... ja que seguim, ens agradi o no, sense convèncer a la majoria de la gent que cal rebelar-se contra el poder establert. Ni els de la plaça, ni l'esquerra independentista, ni l'esquerra alternativa... reflexionem i no donem les culpes al sistema, que tots i totes tenim dos cames per alçar-nos i prou motius per fer-ho... i encara no hem trobat la clau per fer el salt qualitatiu per sortir de les plaçes

Hem de seguir per tots els camins i per tots els mitjans cercant la revolta global i d'això li dic: “la revolta permanent”, aquella que dia a dia, amb el treball i el compromís, demostrem que estem aquí per canviar les coses, per trencar la baralla i construir una veritable alternativa al model actual de democràcia. Volem un sistema molt més participatiu, volem acabar amb els beneficis dels de sempre i globalitzar la riquesa, volem acabar amb les injustícies socials, construir un país lliure dins d'una societat justa, acabar amb els privilegis d'alguns, acabar amb el sindicalisme sucursalista, amb el capitalisme, amb la societat egoista... consturir una societat prou critica que sigui capaç d’allunyar-se de la critica fàcil i salti de les places el carrer.

Està clar que a tot arreu hi ha de tot, com aquí, com allà i com més enllà. Qui creu en una estratègia més possibilista, més practica, qui abandona la lluita per la foscor i qui es perd en el poder o qui es perd en el somni romantic de ser sempre rebel... però també hi ha qui creu en que els somnis, les utopies i la lluita, amb el combat i el compromís diari és fan realitat... jo soc dels últims i tot i els resultats obtinguts, seguirem aquí, seguirem on hem estat sempre amb les ganes de vertebra una alternativa real.

Ara és hora de pensar, reflexionar, caminar i de tornar a començar, des d’aqui, des d’allà, un bon moment per mirar d’on venim i per decidir com seguir caminant!

Gràcies a tots i totes pel suport d’aquest dies i esta clar que guanyarem!!

Vaga General...

Vaga General, contrastos... Ahir vaig cap a Barcelona a la manifestació de de Vaga General, de camí i per l'avís d'un amics, vaig cap a la plaça Catalunya. Els mossos desallotge l'antic Banesto. Molts antiavalots i pocs manifestants. Ànims escalfats. estem una estona allà i pugem cap a la manifestació unitària i a mig camí ens trobem a la Gran Via amb Passeig de Gracia un grup d'uns docents personatges fent barricades i aturant el transit... vaig estar una estona fent fotos, comprovant que tot plegat era més aprop de violència gratuïta i delinqüents, que de una actitud de resistència i acció directa. També diferents son els fets ocorreguts a la plaça Catedral, on son fruit d'una acció policial desmesurada contra la manifestació que baixava per Via Laietana, paral·lela a la manifestació dels sindicats i partits...

El final molta gent el carrer, però amb cert regust d'haver perdut una llençol més, que ahir nomes varem posar per la foto i que seguirem preguntant-nos: on es l'esquerra? i la resposta la trobarem a la trobarem a una de les pancartes de la mani i que podeu trobar el recull fet.

+ Fotos