La votació va anar amb 84 vots a favor, 41 en contra i 3 abstencions més els 5 diputats/des del PSC que no van votar. Està clar que podem jugar a fer tots els números que vulguem però per mi això és una majoria. Hi ha més vots a favor que en contra. També podem traslladar els diputats en el seu valor numèric de vots i parlar en % o en pomes, que per mi el resultat és una majoria àmplia a favor del procés cap a la consulta.
Hi ha qui ha intentat des de tots els fronts, i fent servir tots els equilibris matemàtics, desprestigiar la votació, i fins i tot la comparen amb els 117 vots a favor de l'estatut. La pregunta és ben senzilla: 117 vots perquè van servir? ens van fer més cas? o fins i tot part d'aquest 117 vots després van abaratir aquell estatut, el van retallar i li van passar pel ribot. Potser la votació del dimecres és molt més aclaridora de la voluntat popular i dibuixa molt més acurada la voluntat popular.
Quin trist paper del PSC.
Des de l'esquerra, des del meu acostament més familiar al PSC em va fer tristor la seva posició, assitir a la defunció del PSC que ja està convertit en una sucursal pura i dura del PSOE. Deixa buit un espai que esperem que ERC sàpiga omplir per donar cabuda a l'esquerra catalanista que veien en el PSC el seu referent polític. ERC ha de ser el referent polític de l'esquerra i ha d'esdevenir l'esquerra nacional. Algun dia ens n’adonarem que som on som i el PSC és on és degut a una estratègia que ve de molt lluny i que ha donat els seus fruits.
Per un altra banda crec que la CUP va fer el paper que havia de fer, no el comparteixo, jo hagués votat a favor tot i presentar també la meva proposta o fins i tot hagués dividit els vots 2 a favor i una abstenció, però entenc la postura de la CUP i veig en la seva postura molt més apropament que llunyania. Crec que és un salt endavant i una fugida dels discursos maximalistes que a voltes, des de la barricada, ens tenien acostumats. Només un consell amics i amigues, després de seguir aquests dies l'actualitat pel twitter, cal que us prengueu els atacs, les opinions contradictòries i fins i tot les intromissions en les vostres decisions polítiques amb més tranquilitat. Sempre hi ha una majoria que vol donar lliçons de coherència que et diu el que has de fer i que malament que ho fas i d'això hi ha qui sabem de que parlem...
I això si, ara s'obre un camí molt engrescador, s'obre un camí en el qual hem de saber sumar les màximes persones possibles tot i no renunciar al somni. Hem de sumar complicitats amb els sectors socials, atrapar la societat civil i caminar tots plegats en tots els fronts possibles. Hem fer un pas de no-retorn! per mi, la victòria no serà: ser o no ser un estat, si no aconseguir tenir el dret democràtic de celebrar la consulta per la independència. Per mi és aquesta la gran batalla que hem de guanyar, que no és entre partidaris del Si o del No, sinó entre demòcrates o no demòcrates.Però no ens deixem la gestió del mentrestant, la gestió del dia a dia del país i de la seva gent en aquests moments difícils. No ens podem permetre el luxe de deixar ningú pel camí i això encara fa més complex tot el procés de la mateixa manera que no podem deixar de perdre la oportunitat d'un procés constituent per també transformar els models econòmics, socials i polítics. Molta feina per fer que espero que sapiguem entre tots i totes fer-la i amb al convicció que l'ERC de Oriol Junqueras, de la qual sento més meva que mai, siguem part important del timó del la transformació política, social i nacional d'aquest petit país!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada