I guanyarem algun dia…

He fet cas els amics, coneguts i saludats i he pres til·la, he callat per no posar la pota on no tocava. Havia parlat massa per twitter i les xarxes socials.... Segur que estaria millor callat i silenciat per no quedar desautoritzat pels fets d’aquí uns mesos. Espero que sigui així, tot i el meu, per primer cop, estat pessimista. Pero no vull deixar d'escriure com visc tot plegat. 

Estar clar que som on som perquè JuntsPelSi, el 27S, no varem fer una resultat que ens portes directament a la casella de sortida sense haver de pactar amb ningú, però tothom donava per fet que els independentistes, tot i les diferencies de fons, ens posaríem a treballar des del minut zero per construir la República Catalana. Aixo no volia dir, fer-ho amb cap xec en Blanc, però si amb un visió de país i sense mira pel retrovisor de la furgoneta el interessos del partit.

Jo soc dels que va anar a votar una llista, on hi havia gent que mai hagués pensant que arribaria a votar. Fins i tot quan es va fer públic l’acord em vaig cagar en tot i vaig pensar seriosament en votar la CUP. Fins i tot recordo que dies abans escrivia a twitter “que mai votaria a Mas”. Però poc a poc veig entendre que si realment volem construir una nova República calia fer-ho eixamplant el moviment independentista en tots els seus fronts i no pudíem deixar al marge un front molt majoritari, el que representa CDC. I vaig entendre el pacte en la linear de no mira al passat, perquè si no seria impossible avançar, i mirant els compromisos de futur, no el que havíem fet fins ara, si no el que volem fer des d’ara i vaig entendre que era una aposta arriscada però que era l'aposta que calia pel país i sobretot per la gent, per les classes més desafavorides, i fins i tot que afavoria aquells que durant molt de temps havien patit les politiques dels governs de CIU. Així que jo veia en aquell pacte l’oportunitat d’estira CDC cap a les posició de centre esquerra i que apostessin clarament, com no ho havia fet fins ara, per la independència i en la defensa de les classes populars. Tot plegat va quedar reflectit en el programa electoral.

Així que el dia 27 setembre vaig anar a votar i vaig veure amb molts bons ulls els resultats, no eren els que jo hagués preferit, la meva porra era 66/68 + 10. I fins i tot, tot i no ser uns grans resultats i amb els dubtes que plantejava, en vaig anar a dormir amb la sensació que en poc temps estaríem construint la nova república catalana. Fins i tot amb el neguit de com afrontar la veritable revolució social i política que representava que en el parlament de Catalunya hi hagués 72 diputats compromesos a construir en 18 mesos la República.

I ara som on som, dos mesos després i aturats i amb una gran sensació de desconcert. Quan semblava que érem a tocar, hem topat amb una realitat que no esperava. Segueixo pensant que som davant d’un xoc de coherències, perquè tothom és coherent defensat candidats i programes amb els quals es van comprometre amb els seus votats. Aquí no hi ha uns més coherents que els altres, aquí hi ha política, programes, compromisos... Tot plegat un atzucac de difícil solució. Perquè si volem construir un nou estat, ens cal tothom per fer-ho fort i no podem deixar a ningú pel camí.

I tot plegar ho visc amb un pel de tristó, perquè aquest dies, son els dies que més lluny en sento de la CUP, i els que en coneixeu sabeu de que parlo, tinc la sensació que la seva estratègia ens portar a fer molt més petit el gruix social cap a l’alliberament nacional, que esta intentant apropa al procés a un sector social, un sector polític de gent que ara esta molt contenta parlant de la coherència de la CUP però que és la gent que en el dia d’un referèndum diran no o seguiran marejant la perdiu amb la tercera via, al reforma de l’estat espanyol i la revolució a la península Iberica.  Tinc la sensació que és fan més esforços per apropar la CUP aquella esquerra alternativa de casa nostre que sempre defensa els drets des pobles, això si, dels pobles que son a 1000km de Catalunya. Que per construir un veritable front popular que aposti clarament per la República i que ha demostra els seu compromís amb els fets. Tinc la sensació que un sector de la CUP governa per sobre de l'altre. 

I tot plegat en portar a recordar aquelles grans discussions amb els amics, que poder deixaran de ser-ho després de llegir el que penso, que ens feien entra en un bucle infinit quan parlàvem de que calia fer primer, si la revolució o la independència? Per després sempre acabar defensant que primer calia construir un moviment independentista majoritari i d’esquerres i desprès construir el nou país... tinc la sensació que hem tornat aquelles nits dels anys 90...

Per primer cop soc pessimista i tinc la sensació que hem tornat a perdre una batalla, com sempre per culpa de les baralles a la reraguarda. Això si, seguiré com sempre ho he fet fins ara, al camp de batalla!