Ahir hi va haver eleccions el parlament europees, tots ens temíem l'abstenció, però crec que hem de començar a reflexionar seriosament de la desafecció, i més que pensar (com em recordava un amic pel Facebook) cal que passem a l'acció...
De la Catalunya desafeccionada amb l'estat espanyol, hem passat a la Catalunya abstencionista, tot i que no podem deixar per menor els 57.457 (2.94%) volts en blanc que superen per 1.5 punts els de l'estat espanyol (1.41%). Aquests són vots de ciutadans i ciutadanes que ens estan dient que creuen en el sistema, que volen exercir el seu dret a vot, però que que son orfes de representats polítics.
Tot això em dóna molt per pensar, i més quan la meva finalitat a la política no és prendre el poder per prendre el poder, ocupar una cadira pel sol fet d'ocupar-la, sinó transformar la societat, construir un nou marc, un model polític, social i econòmic diferent i fer-ho entre tots i totes, sumant el major ventall de complicitats. Per això veig amb preocupació la desafecció, de la qual faig culpable a tots i totes els que destinem temps a la política, està clar que hi ha qui ajuda més que els altres i fins i tot hi ha qui ajuda des de dins dels mateixos partits contra els interessos dels propis. I encara ho veig amb més preocupació des de la vessant independentista, ja que en aquest temps on les enquestes donen un augment de l'independentisme sociològic i nosaltres, l'opció parlamentària que el representa, no sabem, no som capaços de ser el pal de paller de tota aquesta gent.
Sóc conscient que no érem al terreny de lloc adequat, que hi ha molts factors per reflexionar, però tota elecció marca tendència i aquestes no em transmeten bones sensacions. Poder cal mirar el got mig ple i celebrar que hi haurà un independentista al parlament europeu i tinc la confiança que l'Oriol Junqueres serà un digne representant, n'estic convençut. Però hagués estat millor que en fossin 2 o 3.
L'independentisme va a l'alça i baixem nosaltres i com que sóc dels que crec que tot està inventat, que no calen fórmules noves i pocions màgiques, crec que hauríem de retornar al camí, el d'aquell discurs que ens va fer avançar i que tenia com a motor la coherència en les nostres actuacions, el valor de la paraula, el compromís, la visualització que ERC està per trencar les cadenes i construir un projecte de país socialment just i lliure... Sóc conscient i crec que ERC és la única eina que ens pot fer avançar i també sóc defensor que estem fent molt bona feina al govern, una feina silenciosa i de construcció, però ens hem de deixar de pluja fina i anar per feina. Perquè vivim un context important on hauríem de saber capitalitzar aquesta desafecció, perquè la independència acompanyada del projecte polític d'esquerres i republicà que representem és la millor recepta per sortir de l'atzucac on ens ha portat el món capitalista i l'estat espanyol. Hem de tornar a il·lusionar a la ciutadania per aquella ERC valenta i que es plantava, que no ens ha de fer por tornar a picar pedra des de l'oposició i que quan som al govern complim amb els compromisos que hem adquirit amb la ciutadania.
No vull un partit que es conformi amb ser un part d'un govern, sinó que vull un partit que sigui el govern, no vull ser la crossa de ningú sinó tenir cames per poder córrer i avançar en la construcció veritable d'un país lliure i socialment just i si això ens fa tornar al desert, tornem, que crec que tothom és conscient que per allà on corríem fa uns anys en solitari ja no és tan desert...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada