El passat dimecres 7 de Novembre, Montilla deia a Madrid que correm el perill de caure en un procés irreversible (s'entén que cap a la independència) i segueix la situació de la desafecció que patim els catalans per estar deixats de la mà de l'Estat espanyol. Ahir Rosell s'afegia a la critica facilitant dades basades en els pressupostos generals de l'Estat.
"entre els anys 1997 i 2007 Catalunya va rebre una mitjana de 280 euros per habitant en inversions, una xifra que augmenta a 389 en el cas de la Comunitat de Madrid i que se situa en 310 euros de mitjana a Espanya. Aquestes xifres suposen que en un de cada tres anys no s'ha comptabilitzat a Catalunya cap inversió de l'Estat pel que fa a la mitjana espanyola, un període de temps que se situa en un de cada cinc anys quan s'analitzen les inversions liquidades pel ministeri de Foment entre els anys 1991 i 2006."
Segur que Montilla, en bona part, parlava en clau interna, fent un avís a navegats al PSOE més espanyolista, el PSOE que no creu en l'Espanya plural i menys en l'Espanya federal. Sort té el PSOE que a Catalunya hi ha molta gent que votarà a les properes eleccions al Regne espanyol el mal menor i farà un vot útil, per evitar que tornin a governar Espanya els neofeixistes. Però aquesta sort que té el PSOE és un desgracia pel ciutadans i ciutadanes de Catalunya ja que això fa que el PSOE no faci res i practiqui l'immobilisme i el tactisme vers Catalunya, com ja va fer el PSOE de Felipe i el PP. I Rosell sembla que comença a entendre que cal començar a parlar clar si volem tenir un economia productiva, competitiva i moderna.
Tot alló que durant molt de temps hem denunciat els independentistes comença a forma part del discurs global, com ha passat amb moltes demandes històriques de l'independentisme d'esquerres que poc a poc s'han introduït dins de la vida política i social del país. Això fa que l'independentisme creixi i eixampli el discurs i el front polític per aconseguir l'alliberament nacional i social. Obrir el front ens ajuda a avançar i a cercar camins i es aquí on cal no perdre's i seguir treballant per crear una veritable esquerra nacional que sigui motor de transformació. Perque els fets ens donen la raó i amb la força de la raó hem de seguir treballant.
Anem pel bon camí!
dimarts, de novembre 13, 2007
dijous, de novembre 08, 2007
Catalans emprenyats!
Aquí hi ha aquesta pagina que recull catalans i catalanes emprenyats amb l'actual situació. Quan tenim una classe política adormida pensant més amb els vots que amb els ciutadans, cal que des de la societat sorgeixin mogudes com aquestes per reivindicar que els polítics comencin a baixar del núvol i a treballar pels ciutadans. Ens calen uns polítics més valents el mateix temps que cal començar a aixecar-se i a bellugar-se com a societat, perquè els polítics fan el que fan per la dimissió de la societat del seu deure reivindicar, actuar, criticar i lluitar per un futur més digna per tots i totes.
Ep! a fer més llarga la llista dels catalans i catalanes emprenyats!
Veure el Marroc
Veure veure el que es diu veure, el vam veure poc. De fet, una tarda vam passejar per la Medina de Sale, un matí per Rabat, i un altre matí per Fes. Això va ser tot. La resta del temps, en realitat, la vam dedicar a descobrir, més que el Marroc, els marroquins i marroquines.
Potser caldria començar pel començament... L'Anna i jo vam anar al Marroc a visitar els amics que ella hi va deixar aquest estiu. Vam estar acollits a Salé a casa la Zalwa, amb els seus pares i les seves dues germanes. La Zalwa va ser una guia fantàstica, ens va acompanyar a tot arreu, fins i tot a Fes, on vam estar acollits amb el Said i el seu germà i les germanes. Considerem un privilegi haver pogut viure amb ells aquests dies, com ens han obert casa seva, com ens han explicat el que no enteníem, com ens han cuidat i ens han mimat.
Ahir vaig deixar la història a la posta de sol darrera Rabat. Al vesprejar vam anar a Sale, i l'endemà a Rabat, l'Anna, la Zalwa i jo, amb l'autobús.
La Tour Hassan, una mesquita que havia de ser la més gran del món i que es va quedar a mig construir, segons la Zalwa, per falta de fons.
Després vam anar cap a la Medina. Ve a ser com el barri vell de les ciutats, està emmurallada i té diverses portes. La de Rabat és molt bonica, plena de paradetes pels carrers, gent amunt i avall, venent i transportant coses.
Una font en un carrer que atravessa la Medina.
Un carreró fantàstic del barri que queda sobre el port i la platja.
Nens jugant, i de passada rient dels guiris que feiem fotos a la porta de casa seva, que ells deuen trobar de lo més normal i a mi em va encantar.
I de nou la llum del capvespre des del balcó de Sale, que ara ja deiem "casa nostra". Començavem a planejar el viatge a Fes, l'endemà. L'Amina, com a bona mare, ens va advertir 50 cops que vigiléssim amb les bosses, amb els llocs, amb els homes (?). Calia anar a dormir aviat per afrontar el viatge de l'endemà. 
Potser caldria començar pel començament... L'Anna i jo vam anar al Marroc a visitar els amics que ella hi va deixar aquest estiu. Vam estar acollits a Salé a casa la Zalwa, amb els seus pares i les seves dues germanes. La Zalwa va ser una guia fantàstica, ens va acompanyar a tot arreu, fins i tot a Fes, on vam estar acollits amb el Said i el seu germà i les germanes. Considerem un privilegi haver pogut viure amb ells aquests dies, com ens han obert casa seva, com ens han explicat el que no enteníem, com ens han cuidat i ens han mimat.
Ahir vaig deixar la història a la posta de sol darrera Rabat. Al vesprejar vam anar a Sale, i l'endemà a Rabat, l'Anna, la Zalwa i jo, amb l'autobús.
La Tour Hassan, una mesquita que havia de ser la més gran del món i que es va quedar a mig construir, segons la Zalwa, per falta de fons.
Després vam anar cap a la Medina. Ve a ser com el barri vell de les ciutats, està emmurallada i té diverses portes. La de Rabat és molt bonica, plena de paradetes pels carrers, gent amunt i avall, venent i transportant coses.
Una font en un carrer que atravessa la Medina.
Un carreró fantàstic del barri que queda sobre el port i la platja.
Nens jugant, i de passada rient dels guiris que feiem fotos a la porta de casa seva, que ells deuen trobar de lo més normal i a mi em va encantar.
I de nou la llum del capvespre des del balcó de Sale, que ara ja deiem "casa nostra". Començavem a planejar el viatge a Fes, l'endemà. L'Amina, com a bona mare, ens va advertir 50 cops que vigiléssim amb les bosses, amb els llocs, amb els homes (?). Calia anar a dormir aviat per afrontar el viatge de l'endemà. 
Pel ripolles amb fotos
Ja he començat a rebre les fotos(la camara la tenia l'Eva el Marroc fent unes fabuloses fotos) del pont i aquí deixo alguna com vaig comentar a l'ultim post.
Despres d'escalar al Montgrony... un bon pa amb tomàquet!
Cim del Bastiment.
El Xori trepant a la zona de Ribes.
Aqui, intentant un V!!
L'Anna i el Benet a la Zona de Ribes barallant-se amb un (V) per baixets i un (IV) pels alts!!dimecres, de novembre 07, 2007
Volar al Marroc
Com que tinc moltes fotos, anirem a pams.
Això és la motxilla, el matí abans de sortir de casa. La bandera enganxada és la d'Eslovènia, molts ja sabeu per què.
El vol arribava a Casablanca a les 1o de la nit. Un taxi de preu abusiu però què hi vols fer, ens porta fins al centre de Casablanca, on dormim a l'Hotel Central. Vaig prometre al Berber que el regentava que en parlaria bé a internet, perquè hi vam estar molt còmodes. De manera que si aneu a Casablanca, ja sabeu: Hotel Central.
L'endemà vam agafar el tren fins a Rabat. Allí ens vam trobar amb la Zalwa, i vam anar en autobús fins a casa seva. Des del seu balcó a Salé "La nova", es veu tot Rabat. Evidentment, això no és Rabat, sinó quatre cases. A Salé, que és com un "poble" al costat de Rabat, hi viu un milió de persones.
Abans de sortir a fer una volta, fem un te. Després sortireu. El que passa que el te va acompanyat de milions de pastissos i pastes i melmelades i dolços. Vulguis o no.
I el sol es va pondre darrere Rabat aquell primer vespre amb la família de la Zalwa, que ens va acollir com si fóssim de la família i ens va tractar com a princeses.
Això és la motxilla, el matí abans de sortir de casa. La bandera enganxada és la d'Eslovènia, molts ja sabeu per què.
El vol arribava a Casablanca a les 1o de la nit. Un taxi de preu abusiu però què hi vols fer, ens porta fins al centre de Casablanca, on dormim a l'Hotel Central. Vaig prometre al Berber que el regentava que en parlaria bé a internet, perquè hi vam estar molt còmodes. De manera que si aneu a Casablanca, ja sabeu: Hotel Central.
L'endemà vam agafar el tren fins a Rabat. Allí ens vam trobar amb la Zalwa, i vam anar en autobús fins a casa seva. Des del seu balcó a Salé "La nova", es veu tot Rabat. Evidentment, això no és Rabat, sinó quatre cases. A Salé, que és com un "poble" al costat de Rabat, hi viu un milió de persones.
Abans de sortir a fer una volta, fem un te. Després sortireu. El que passa que el te va acompanyat de milions de pastissos i pastes i melmelades i dolços. Vulguis o no.
I el sol es va pondre darrere Rabat aquell primer vespre amb la família de la Zalwa, que ens va acollir com si fóssim de la família i ens va tractar com a princeses.
dimarts, de novembre 06, 2007
El Ripollès com a casa.
Aquest pont, a l'hora que l'Eva esta visitant el Marroc i aviat tindrem noticies, jo he marxat uns dies el Ripollès, a escalar i caminar amb uns bons amics. Hem visitat el Montgrony i hem comprovat que en aquesta vella zona d'escalada les vies fàcils, les aptes pels humans, estan força polides però segueix sent un indret espectacular. Un primer dia fluix a nivell de vies, un parell...
Divendres ens aixequem a l'aparcament d'Ulldeter a 3 graus i després d'esmorzar comencem a caminar, triem fer una volta circular, sortint de l'aparcament inferior d'Ulldeter i passant pel coll de la marana - coll de tirapits - pic de l'infern - pic freser - Pic Bastiments - Pic de la Dona i tornar a l'aparcament inferior d'Ulldeter. A les muntanyes resta una mica de neu allà on el sol no arriba, poca neu i glaçada que fa que anem en compte. Camí del coll de tirapits trobem un grup d'isards que gaudeixen de la solitud que no es troba a les rutes normals d'aquestes valls. Arribem a la cabana de tirapits (cabana que ha patit un bona remodelació) i enfilem la cresta cap el pic de l'infern al mateix temps ens adonem que les botes del Benet han perdut bona part de la sola. Improvisem un solució i seguim per tota la cresta amb unes vistes espectaculars: Montserrat, Sant Llorenç, Montseny, canigo, etc... Cap núvol i un sol que sembla més de l'estiu que de primers de novembre ens acompanya. Anem encadena'n pics i cansament però després de 6:30h tornem a les furgonetes, cansat, sense soles a les botes del Benent i amb un genoll tocat (espero que aviat estiguis recuperat Benet)
Baixem a Camprodon, comprar embotits trucar el Xori i l'Olga i cap a casa seva a mirar Polònia, sopar i dormir pel dia següent anar a descobrir un zona d'escalada prop de Ribes de Freser.
El dia següent comença d'hora pel Xori i per mi, a les 7:45 sortim a córrer per estira les cames i comprovar com va la meva recuperació. Correm per les zones d'entrament de Sant Joan d'Abadesses. Bones sensacions els meus bassons i ara ja ser perque la gent d'alla dalt esta tan forta! Esmorzar i a escalar, un zona prop de Ribes amb moltes vies, hi ha de tot una mica. Fem un parell de cinquens i un 6a que surt el segon intent i amb un seguro adicional... dinar i cap a casa.
Com sempre, un dies on hem desconnectat de la realitat del dia a dia en un valls que ja semblan casa meva. Un dies aprofitats al maxim amb la bona companyia del Benet i l'Anna i com no amb el gran acolliment del Xori i l'Olga! Gracies per tot!!!
Aviat fotos....
Divendres ens aixequem a l'aparcament d'Ulldeter a 3 graus i després d'esmorzar comencem a caminar, triem fer una volta circular, sortint de l'aparcament inferior d'Ulldeter i passant pel coll de la marana - coll de tirapits - pic de l'infern - pic freser - Pic Bastiments - Pic de la Dona i tornar a l'aparcament inferior d'Ulldeter. A les muntanyes resta una mica de neu allà on el sol no arriba, poca neu i glaçada que fa que anem en compte. Camí del coll de tirapits trobem un grup d'isards que gaudeixen de la solitud que no es troba a les rutes normals d'aquestes valls. Arribem a la cabana de tirapits (cabana que ha patit un bona remodelació) i enfilem la cresta cap el pic de l'infern al mateix temps ens adonem que les botes del Benet han perdut bona part de la sola. Improvisem un solució i seguim per tota la cresta amb unes vistes espectaculars: Montserrat, Sant Llorenç, Montseny, canigo, etc... Cap núvol i un sol que sembla més de l'estiu que de primers de novembre ens acompanya. Anem encadena'n pics i cansament però després de 6:30h tornem a les furgonetes, cansat, sense soles a les botes del Benent i amb un genoll tocat (espero que aviat estiguis recuperat Benet)
Baixem a Camprodon, comprar embotits trucar el Xori i l'Olga i cap a casa seva a mirar Polònia, sopar i dormir pel dia següent anar a descobrir un zona d'escalada prop de Ribes de Freser.
El dia següent comença d'hora pel Xori i per mi, a les 7:45 sortim a córrer per estira les cames i comprovar com va la meva recuperació. Correm per les zones d'entrament de Sant Joan d'Abadesses. Bones sensacions els meus bassons i ara ja ser perque la gent d'alla dalt esta tan forta! Esmorzar i a escalar, un zona prop de Ribes amb moltes vies, hi ha de tot una mica. Fem un parell de cinquens i un 6a que surt el segon intent i amb un seguro adicional... dinar i cap a casa.
Com sempre, un dies on hem desconnectat de la realitat del dia a dia en un valls que ja semblan casa meva. Un dies aprofitats al maxim amb la bona companyia del Benet i l'Anna i com no amb el gran acolliment del Xori i l'Olga! Gracies per tot!!!
Aviat fotos....
dimecres, d’octubre 31, 2007
Rock, Roca i Muntanya!
Avui el Pablo m'ha donat una alegria! Així que aquesta nit anirem a Piera a la Castanyadarock! amb un cartell molt i molt tremendu!Apa Bona manera de començar el pont em que l'Eva marxar a descobrir el Marroc i jo em quedaré per aquí a trepar i a saltar per les muntanyes del ripollès amb l'Anna i el Benet i també començare a intentar rodar les cames per aquesta propera temporada!
dilluns, d’octubre 29, 2007
Anotacions al calendari
L'ajuntament ha penjat els llums de Nadal al meu carrer abans que l'Esteve i jo canviéssim la roba del llit d'estiu a hivern, concretament, un dia abans, dijous de la setmana passada.
O bé el canvi climàtic és un afer més seriós del que semblava o el Corte Inglés ha guanyat definitivament la batalla a les tradicions.
O bé el canvi climàtic és un afer més seriós del que semblava o el Corte Inglés ha guanyat definitivament la batalla a les tradicions.
caminem...
Avui m'ha arribat per correu l'enquesta que publicava el Periodico el passat 26 d'octubre on una de les dades mes rellevants és el creixement de l'independentisme a Catalunya que el situa el 18.5%. això vol dir que poc a poc hi ha mes gent que comença a veure la independència com la solució els problemes quotidianes i no tan quotidianes que ens envoltant. Que en el fons és per això pel que serveix la independència per poder decidir nosaltres mateixos com fem les coses i desfem, com gestionem els nostres diners, les nostres infraestructures, els nostres problemes, etc...Estar clar que queda molt camí per recórrer i moltes batalles per guanyar i també per perdre, però crec que anem pel bon camí... que hi ha futur pel projecte independentista.
Això si, cal seguir treballant i lluitant.
divendres, d’octubre 26, 2007
Primeres mobilitzacions per un transport digna!
Sembla que la gent comença a 0rganitzar-se, això comença a corre per internet i per SMS. Aqui la nostra petit aportació. Tambe sembla ser que la Plataforma pel Dret de Decidir, està preparant una gran mobilització per la dignitat nacional.Dilluns 29 d'octubre, a les 19h, tothom a la plaça de Sant Jaume a manifestar-se per un transport digne i per demanar la dimissió de la ministra.
Passa-ho!
rectifico
Vaig a ràpidament desdir-me del matís d'optimisme que podia semblar que tingués el darrer comentari. No. El sistema que s'ha organitzat per substituir els trens funciona, però molt precàriament. Els passatgers triguen com el doble en fer els desplaçaments, hi ha retencions impressionants a les carreteres, i per acabar-ho d'adobar avui s'ha enfonsat l'andana de l'estació de Bellvitge (cosa que em fa sospitar que el tinglado no durarà 15 dies, sinó bastant més...).
Si l'AVE (i, a aquest pas, les rodalies també) arriba a Barcelona serà un miracle. Més val que passi per sota la Sagrada Família, perquè arribats en aquest punt, està clar que si arriba serà perquè Déu ho vol.
Si l'AVE (i, a aquest pas, les rodalies també) arriba a Barcelona serà un miracle. Més val que passi per sota la Sagrada Família, perquè arribats en aquest punt, està clar que si arriba serà perquè Déu ho vol.
dimecres, d’octubre 24, 2007
I això que jo vaig en moto
Sembla que no pugui ser. La construcció de l'AVE, sumat al fet que no s'ha invertit un puto duro en els trens de rodalies fa que dues línies de Renfe i una dels Ferrocarrils catalans estiguin fora de funcionament. Quanta estona, em donaria per preguntar, espero que no sigui en hora punta. No, no: quinze dies!
Diuen que 160.000 passatgers entren cada dia a Barcelona mitjançant alguna de les línies que estan fora de funcionament. Això sense comptar els que surten. I diuen que dilluns 60.000 passatgers van agafar els autobusos que s'han posat per suplir els trens. Els altres 100.000 suposo que van anar en cotxes (a mi això em dóna un mínim de 20.000 cotxes més a Barcelona si aquests 100.000 s'han organitzat de quatre en quatre).
La història de tot plegat faria riure si no fos per lo trist que resulta. Van posar un telèfon d'informació (que per cert no era gratuït), però que entrava en funcionament a partir del dilluns a la tarda. Clar, què vols que et diguin abans, si no tenen ni idea del que passarà. A més a més, fins dimarts es veu que ningú va pensar en no fer pagar el bitllet de tren als passatgers (per un servei que no donaven). I etcètera.
Però el cert és que no hi ha hagut tanta pols com cabia esperar. Tothom esperava que el dilluns seria un caos absolut. Les ràdios i televisions van desplaçar els becaris a Sants, a Gavà, a la Plaça Espanya... però els passatgers s'havien carregat de paciència, hi havia prou informació, i superades les primeres hores de desconcert, el dispositiu per suplir el tren està funcionant de manera raonablement correcta. Fins i tot es diria que molt correcta, pel que podria haver estat.
I a mi em direu que la qüestió és criticar i tocar el voraviu, però: si quan els dóna la gana (llegiu aquí quan falten 5 mesos per les eleccions) l'administració és capaç de fer les coses bé, PER QUÈ COLLONS NO HO FAN SEMPRE? Vull dir, si l'Ajuntament de Barcelona, més el de Gavà, més l'Entitat Metropolitana del Transport, més la Generalitat, més el Metro, més la Renfe, més la Urbana, més els Mossos, més tota la resta de personatges implicats són capaços de treballar coordinadament per moure 160.000 persones amb eficàcia quan no funciona el tren, com pot ser que no siguin capaços de fer-ho quan sí que funciona?????
Diuen que 160.000 passatgers entren cada dia a Barcelona mitjançant alguna de les línies que estan fora de funcionament. Això sense comptar els que surten. I diuen que dilluns 60.000 passatgers van agafar els autobusos que s'han posat per suplir els trens. Els altres 100.000 suposo que van anar en cotxes (a mi això em dóna un mínim de 20.000 cotxes més a Barcelona si aquests 100.000 s'han organitzat de quatre en quatre).
La història de tot plegat faria riure si no fos per lo trist que resulta. Van posar un telèfon d'informació (que per cert no era gratuït), però que entrava en funcionament a partir del dilluns a la tarda. Clar, què vols que et diguin abans, si no tenen ni idea del que passarà. A més a més, fins dimarts es veu que ningú va pensar en no fer pagar el bitllet de tren als passatgers (per un servei que no donaven). I etcètera.
Però el cert és que no hi ha hagut tanta pols com cabia esperar. Tothom esperava que el dilluns seria un caos absolut. Les ràdios i televisions van desplaçar els becaris a Sants, a Gavà, a la Plaça Espanya... però els passatgers s'havien carregat de paciència, hi havia prou informació, i superades les primeres hores de desconcert, el dispositiu per suplir el tren està funcionant de manera raonablement correcta. Fins i tot es diria que molt correcta, pel que podria haver estat.
I a mi em direu que la qüestió és criticar i tocar el voraviu, però: si quan els dóna la gana (llegiu aquí quan falten 5 mesos per les eleccions) l'administració és capaç de fer les coses bé, PER QUÈ COLLONS NO HO FAN SEMPRE? Vull dir, si l'Ajuntament de Barcelona, més el de Gavà, més l'Entitat Metropolitana del Transport, més la Generalitat, més el Metro, més la Renfe, més la Urbana, més els Mossos, més tota la resta de personatges implicats són capaços de treballar coordinadament per moure 160.000 persones amb eficàcia quan no funciona el tren, com pot ser que no siguin capaços de fer-ho quan sí que funciona?????
Ara a treballar
Dissabte va ser una tarda llarga. Dinar amb els companys i companyes de la secció local, acabar de donar arguments i discutir algunes esmenes i cap a la conferència nacional del partit.
Molta gent, gent d'arreu dels PPCC amb l'objectiu de marcar el rumb d'ERC, tot i que el que queda clar que tots tenim un parada em comú, per alguns la d'arribada i per altres la de sortida.
Així que comença la ponència i el Joan Ridao exposa l'oficial, remarca molt la pluralitat de la ponència, que ha estat modificada acceptant prop de 450 esmenes. Remarca la necessitat de crear estat des del govern i de seguir aglutinant el major nombre de persones el voltat del missatge independentista, etc...
Després del Ridao comencen les esmenes, Reagrupament, Esquerra independentista, militants a títol individual, etc interna, amb alguna que altra mancances i alguns punts a millorar. Però tot un exercici de ... un exercici de democràcia i participació, que com deia en el post anterior em fa orgullós de pertànyer a un partit en que la meva veu es pot expressar lliurement i no a través de delegats, o representants. Un partit on els militants podem dir No a un Estatut o no renegociar el pacte d'entesa. Un força que també fa que la direcció no estigui allunyada de la militància i que la militància es senti molt seu el partit i les seves decisions.
Crec que la conferència ha servit per moltes coses, per mi la millor demostració es que hi ha una visió esbiaixada de la realitat d'ERC, una visió que neix dels poders que controlen els mitjans de comunicació i que és la que arriba a la majoria de la societat. Aquella que pinta ERC amb un baralla interna i d'un partit inestable, immadur, etc...
ERC es un partit viu i dinàmic en el qual hi ha moltes persones que comparteixen molts objectius i també que tenen molts camins per arribar-hi, però un partit que crea des de la discrepància i el diàleg uns punts d'encontre per construir el projecte comú per avançar cap a l'alliberament nacional i social.
Aquesta es la força històrica d'ERC, d'aquella ERC de Companys i Macià.
Sense unitat mai tindrem uns països catalans lliures. Està clar que jo em puc posicionar més cap allà o mes cap aquí de l'actual rumb, però crec que no cal caure al parany de seguir fragmentant el discurs independentista i cal avançar amb unitat d'acció per aconseguir alguna dia ser l'esquerra nacional majoritària.
Jo Vaig votar a favor d'algunes esmenes de Esquerra independentista però al final acceptant la majoria també vaig votar a favor de la ponència oficial, perque les esmenes recollides i acceptades milloraven el full de ruta i per un sentit de responsabilitat i compromís.
El procés viscut, ha fet pensar a la direcció i que ells prenguessin nota i esperem actuïn en conseqüència, cal seguir treballant per seguir sent un partit de trinxera, però al mateix temps seguir tenint unitats d'assalt enmig del combat diari construir des del front de les estructures d'estat per quan guanyem la primera batalla i tot això cal fer-ho retrobant el camí del compromís i de la coherència, donant valor a la paraula un altre cop.
Ara després d'aquests dies dedicats al partit cal seguir treballant des de Castelldefels per construir un societat més justa i lliure, per enfortir des del municipalisme el independentisme d'esquerres.
Molta gent, gent d'arreu dels PPCC amb l'objectiu de marcar el rumb d'ERC, tot i que el que queda clar que tots tenim un parada em comú, per alguns la d'arribada i per altres la de sortida.
Així que comença la ponència i el Joan Ridao exposa l'oficial, remarca molt la pluralitat de la ponència, que ha estat modificada acceptant prop de 450 esmenes. Remarca la necessitat de crear estat des del govern i de seguir aglutinant el major nombre de persones el voltat del missatge independentista, etc...
Després del Ridao comencen les esmenes, Reagrupament, Esquerra independentista, militants a títol individual, etc interna, amb alguna que altra mancances i alguns punts a millorar. Però tot un exercici de ... un exercici de democràcia i participació, que com deia en el post anterior em fa orgullós de pertànyer a un partit en que la meva veu es pot expressar lliurement i no a través de delegats, o representants. Un partit on els militants podem dir No a un Estatut o no renegociar el pacte d'entesa. Un força que també fa que la direcció no estigui allunyada de la militància i que la militància es senti molt seu el partit i les seves decisions.
Crec que la conferència ha servit per moltes coses, per mi la millor demostració es que hi ha una visió esbiaixada de la realitat d'ERC, una visió que neix dels poders que controlen els mitjans de comunicació i que és la que arriba a la majoria de la societat. Aquella que pinta ERC amb un baralla interna i d'un partit inestable, immadur, etc...
ERC es un partit viu i dinàmic en el qual hi ha moltes persones que comparteixen molts objectius i també que tenen molts camins per arribar-hi, però un partit que crea des de la discrepància i el diàleg uns punts d'encontre per construir el projecte comú per avançar cap a l'alliberament nacional i social.
Aquesta es la força històrica d'ERC, d'aquella ERC de Companys i Macià.
Sense unitat mai tindrem uns països catalans lliures. Està clar que jo em puc posicionar més cap allà o mes cap aquí de l'actual rumb, però crec que no cal caure al parany de seguir fragmentant el discurs independentista i cal avançar amb unitat d'acció per aconseguir alguna dia ser l'esquerra nacional majoritària.
Jo Vaig votar a favor d'algunes esmenes de Esquerra independentista però al final acceptant la majoria també vaig votar a favor de la ponència oficial, perque les esmenes recollides i acceptades milloraven el full de ruta i per un sentit de responsabilitat i compromís.
El procés viscut, ha fet pensar a la direcció i que ells prenguessin nota i esperem actuïn en conseqüència, cal seguir treballant per seguir sent un partit de trinxera, però al mateix temps seguir tenint unitats d'assalt enmig del combat diari construir des del front de les estructures d'estat per quan guanyem la primera batalla i tot això cal fer-ho retrobant el camí del compromís i de la coherència, donant valor a la paraula un altre cop.
Ara després d'aquests dies dedicats al partit cal seguir treballant des de Castelldefels per construir un societat més justa i lliure, per enfortir des del municipalisme el independentisme d'esquerres.
dilluns, d’octubre 22, 2007
divendres, d’octubre 19, 2007
Conferencia nacional
Aquest dissabte tenim la conferència nacional. Crec que la conferència és un exercici de demostració del compromís de la militància amb el partit i amb el projecte d'ERC. En els dies que corren, on hi ha un escepticisme i desencantament general amb els partits i els polítics, jo em sento content de formar part d'un partit on podem opinar, criticar, votar i construir plegats el futur entre tots i totes. Un partit on hem presentat més de 450 esmenes a una ponència oficial i tothom que ha volgut ha pogut dir la seva.Per mi el model assembleari es la força d'ERC el que fa que el projecte sigui construït entre tots i totes i no imposat per una direcció, comitè, executiva...
Està clar que hi ha moltes visions, que hi ha molts camins i estratègies que ens poden portar el punt de sortida, però crec que hem de ser conscients que no podem embarcar-nos en una guerra que deixi en safata la victòria als adversaris polítics, a la caverna mediàtica i els poders fàctics. No ens embarquem en un procés d'autodestrucció en un dels moments on l'independentisme és més fort i el debat sobre l'autodeterminació torna a estar sobre la taula com mai ho havia estat.
Per mi està clar que ens cal endinsar-nos en la batalla del carrer, poder no cal abandonar les institucions, però hem de retornar al carrer per tornar a il·lusionar a la gent, hem de retrobar el camí de la construcció nacional i social d'un projecte de país que torni a engrescar aquells que podem haver perdut pel camí i aquells que encara no ens hem trobat i aquells que tard o d'hora vindran. Està clar que ni PSC ens farà lliures ni CIU construirà una societat més justa o dit d'una altra manera ni CIU ens farà independents ni el PSC trencarà el sistema neoliberal. Però per mi no es qüestió de amb qui fem política, els dos grans partit han demostrat sobradament quin peu calcen, sinó de quina política fem i en quin sentit avancem cap a una millora del benestar i de les condicions de vida dels catalans i catalanes i de retruc avançar amb la construcció d'un món millor. Per anar en aquest sentit tinc clar que el mitjà de transport és la independència, però sense abandonar la construcció nacional d'un país socialment just, sinó per mi no serveix de res ser un país més dins d'aquest món.
Hem de retrobar aquell partit que era radicalment democràtic, que va fer pujar al tren de la llibertat a molts joves i a molts nouvinguts, aquell partit contundent i coherent que va fer il·lusionar aquella generació de lluitadors de la llarga llit que s'havien desil·lusionat amb un colla de polítics que no recorden què volen dir paraules com: socialisme, igualtat, autodeterminació, benestar, lluita de classes, democràcia, llibertat i varen trobar en ERC un partit que parlava amb contundència i compromís sense por dels poders fàctics, sense por d'enquestes, sense por del que diran els diaris, ràdios, etc. i amb la paraula com única arma.
Crec que es un bon moment de retrobar el camí, poder hem de seguir treballant des del govern, però hem de retrobar el carrer, poder hem de seguir construint estat des de la plaça Sant Jaume, però no podem oblidar seguir sent aquell partit compromès i coherent que no callava, que aixeca la veu sense por de molestar o perdre cadires, cotxes i sofàs.
No busquem vencedors, ni vençuts dins del partit acceptem el camí de la majoria i avancem en l'alliberament nacional i social del nostre país, assumim uns i altres el camí que marcarem dissabte i esperem que sigui el millor pel país i la seva gent, per seguir construint el somni de la llibertat.
dimarts, d’octubre 16, 2007
Escalant a Cavallers
Una petita selecció sense massa ordre de les fotografies del pont, escalant a Cavallers, amb l'Anna i en Benet.
El llac de Cavallers al capvespre.
Impressionant vista entre dos contraforts de la presa.
Els peuets de l'Anna amb els seus Tenaya nous que pugen sols com qui diu.
Jo mateixa en el cinquè que vam guardar pel final.
En Benet anusant.
I en Benet escalant
L'Esteve en el 6a+ que va celebrar com si haguéssim guanyat la independència.
Arbres morts al pantà. Una mica tètric, una llum fenomenal.
Canviem de costat del llac, per la presa, per aprofitar al màxim el sol.
Cames de l'Esteve.
L'Anna, aquest cap de setmana va triomfar!
En Benet baixant d'una via.
L'Anna i l'Esteve a peu de via, assegurant en Benet.
I la típica foto de la vall de Cavallers. Molt seca, francament...
Hem de repetir-ho ben aviat!!!!
El llac de Cavallers al capvespre.
Impressionant vista entre dos contraforts de la presa.
Els peuets de l'Anna amb els seus Tenaya nous que pugen sols com qui diu.
Jo mateixa en el cinquè que vam guardar pel final.
En Benet anusant.
I en Benet escalant
L'Esteve en el 6a+ que va celebrar com si haguéssim guanyat la independència.
Arbres morts al pantà. Una mica tètric, una llum fenomenal.
Canviem de costat del llac, per la presa, per aprofitar al màxim el sol.
Cames de l'Esteve.
L'Anna, aquest cap de setmana va triomfar!
En Benet baixant d'una via.
L'Anna i l'Esteve a peu de via, assegurant en Benet.
I la típica foto de la vall de Cavallers. Molt seca, francament...
Hem de repetir-ho ben aviat!!!!
dijous, d’octubre 11, 2007
12 d'octubre res a celebrar!
He trobat aquest video que parlar per si sol...
Així tots i totes els que pugeu a Lleida:
Així tots i totes els que pugeu a Lleida:
dimecres, d’octubre 10, 2007
Cultura Catalana, sigular i universal.
Al discurs de l'escriptor Quim Monzó a la inauguració de fira del llibre de Frankfurt em va semblar esplèndid. Un discurs que semblava que parlava d'un país normal, d'un país que viu amb normalitat la seva realitat cultural. Avui moltes veus parla'n meravelles del discurs del Quim Monzó. Peró al mateix temps, hi ha algú que reflexioni sobre les seves paraules quan parlava dels discursos dels polítics? hi ha algú que comenci a plantejar-se abandonar els discursos bonics i buits de contingut? Que reflexioni sobre allò que diuen i deixa'n de dir? Sobre d'allò amb que es comprometen i prometen i després oblidant?Gracies Quim per les teves paraules que a mi m'han fet sentir-me per un dia amb un país normal. quan hi ha qui encara ens recordar amb els seus vídeos i comentaris temps del passat amb bloc i negre.
dimarts, d’octubre 09, 2007
enyorant els corriols
Hi ha molts cops que estes a apunt de començar una cursa, en plena pujada o relliscant per alguna baixada tècnica i no pares de pensar: que cony faig aqui?. Hi ha cops que mires el rellotge i portes 12h hores corrent o caminant pel mig del bosc amb la negra nit fet companyia i no peres de pensar que al proper avituallament ho deixares córrer i tornares a casa.Almenys jo, sempre he tingut algun moment de debilitat en alguna cursa o marxa que m'ha portat a pensar que després d'aquella ja no calia tornar a patir...
Peró no saps com al cap de 15 dies tornes a calçar-te les sabates i a córrer pels corriols, canals, crestes, en mig de muntanyes, boscos i prats del Pirineu o de la serra litoral. Gaudint més que patín i compartint amb uns quants "romans" aquesta bogeria per les curses de muntanya.
Ara des de fa dos mesos que no poc córrer per les muntanyes, una lesió muscular em priva de fer al cabra i no paro de pensar amb tots els km que vull fer per les muntanyes, no he parat de fer plans per quan poguí començar un altre cop i de marcar-me objectius per l'any vinent. En aquest moments deixes de banda qualsevol dels moments difícils per obrir pas a tots aquells moments que et fan tornar a tenir ganes de calçar-te les sabatilles i córrer pel monte.
Així espero poder tornar a donar guerra a principis de Novembre amb l'objectiu fixat de poder participar(si les condicions físiques i si poc fer la inscripció) al 29-30-31 d'Agost del 2008 a l'Ultra Trail del Mont-Blanc o sigui 163km amb 8000m de desnivell positiu (16000 acumulats) amb menys de 48h. un recorregut que dona la volta al macís del Mont-Blanc....
Ara a espera i recupera-me aviat per poder començar a fer km... espero que en algun d'ells algun s'animi a venir...
9 d'octubre diada nacional del Pais València
Avui és la festa nacional del Pais València, una diada que algun utilitzant per separar per motius de llengua i territori, per donar medalles al rei d'Estat espanyol en aquest moments difícils per ell. Al mateix temps que al govern del PP esta destruint al seu propi territori i no deixar d'intentat dia si, dia també eliminar tot allò que poguí olorar a català, com les emissions de TV3....Aquells que governa'n al país València volen ignorar una realitat que va més enllà de les fronteres oficials, que des de Saldes a Guardamar de Fraga a Maó som una nació.
Estar clar que jo no imposaré res, que des de Catalunya no volem imposar res, però si que seguirem lluitant per que cada dia siguin més els valencians i mallorquins que somiïn amb un països Catalans units i lliures.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)