Bueeeeeno, vale, jo "també sóc d'aquest blog", no? serà que tinc poques coses a dir.
Avui us en diré una de ben tonta: estic trasbalsada: he llegit Peter Pan i he descobert que tot el cuentu era un gran engany.
El capità Ganxut és un personatge refinat i amb una cruel obsessió per les bones maneres, només odia en Peter perquè és un impertinent (i realment ho és).
L'Smee és un bobalicón però és l'únic pirata realment malvat.
En Peter Pan és un fanfarró desmemoriat que només pensa en ell mateix.
La Campaneta es diu Dringuets (Pomets? ;-)), i és una "fada amb certa tendència a estar grassoneta". (!!!!)
Tot el conte ve a dir dues coses:
el temps (recordeu el rellotge a la panxa del cocodril?) sempre t'atrapa.
els nens són cruels i les mares tontes per estimar-los tot i el seu despit.
No he llegit Peter Pan. Malgrat que m’han fet veure la peli “n” cops, no puc parlar d’aquesta història. Però puc parlar d’infants, almenys de cinc que conec prou bé. Ells no són cruels, encara que puntualment poden semblar-ho. Són divertits, interessants, apassionants,...estimar-los és un plaer, i una simple conseqüència de l’evolució de les espècies.
ResponEliminaJuas...
ResponEliminaM'agrada la visio que n'has tret de Peter Pan... em quedo amb el conte que tenia a la ment abans... sere massa tou pero a mi la campaneta m'agrada, i l'obsessio no es bona sigui com sigui (encara que sigui per l'ordre).
No val la pena estressar-se per coses com les que estressen en capita ganxut (es la meva visio del tema), el temps que t'ocupes obsessionat en coses que et fan enfadar es temps que no t'ocupes obsessionant-te en coses que t'alegren, o fins i tot temps que no desocupes per disfrutar del moment.
Voto per tendir mes cap al Pan's way of live.
Començaré el meu comentari amb la frase final del llibre: "[...] tant de temps com els infants siguin alegres, innocents i cruels."
ResponEliminaTal com diu el Dani, els infants no són cruels, però per què? Perquè a diferència d'en Peter Pan ells recorden, recorden el que van fer ahir i saben quines són les conseqüències dels seus actes. I aquest crec que és un dels temes del llibre. Veiem-ho. En Peter no és que sigui un fanfarró o un cregut, el que passa és que és un infant que no creix i al no crèixer viu en un present continu i per tant per ell no hi ha pasat i no recorda res de les seves aventures anteriors. Ens hem d'alegrar per ell? Jo soc del parer que no perquè de la mateixa manera que no recorda els seus triomfs tampoc recorda les injusticies i deslleialtats que ha sofert i per tant cada vegada que en pateix una, la decepció és enorme. En Peter és innocent i ho és perquè no creix........ On està la nostra innocència?
L'altre tema del llibre crec que és la recerca de la Mare. Tots els infants de l'Illa de Mai-més, inclòs en Peter, busquen en la Wendy a la seva mare. I no només això: en Ganxut, també, l'única cosa que vol és una mare. I què vol aquesta mare en que s'ha convertit la Wendy? L'amor d'en Peter i tornar a casa seva amb la seva de mare. Però per en Peter l'Amor tampoc te sentit, l'endemà no recorda qui són els nens que té al seu costat..... I nosaltres, que hem perdut la innocència, què és el que estem buscant?
I ja per deixar de donar la tabarra, comentar un parell de coses. Per un costat el paper de l'home i la dona en les feines de casa. Misoginia o mirall de la realitat social de l'època? I per l'altre costat el paper del cocodril amb el rellotge a la panxa. És molt temptador pensar que el tic-tac del rellotge és el cor d'en Ganxut,i pensar també en que a tots ens arriba el nostre cocodril particular. Però fixeu-vos que el cocodril només comença a perseguir a en Ganxut quan ha tastat la seva mà..... El nostre compte endarrera comença el dia que deixem que la Mort ens toqui de resquilló, el dia que tots plegats perdem l'innocència i deixem de ser alegres.....
No perdem mai el somriure dels nostres cors !!!