Velingara, de nou

Torno a ser a Velingara, una mica més tard del que havia previst. Oussouye ha estat un parentesi de descobriment molt agradable. Finalment el grup de Velingara volia passar uns dies a Oussouye, de manera que els vaig esperar allà i no vam tornar fins ahir.

Oussouye ha estat un descans, en el que els escolapis m'han acollit i m'han tractat com una reina, m'he divertit amb les soirées i he ballat tot lo ballable (i lo que no ho era també), m'he banyat a la platja a la llum de la lluna, els llamps i el plancton fluorescent, he menjat cocos acabats de collir i pelats a cops de matxet, he caminat pels arrossars i m'han picat totes les besties que m'havien de picar. He vist ocells meravellosos i he aguantat un xafec en una barca de closca de nou al mig del riu Casamance. De tot plegat hi haurà la cronica detallada a la tornada, quan endreci les fotos i les notes del diari.

He conegut gent divertida i diversa. Recordeu que vaig dir que havia sopat a casa del Marius a Sarrià i que aixo era el més a prop de Senegal que havia estat? Doncs resulta que casa el Marius es casa d'en Joan, el que passa que ell no hi és gairebé mai, perque ell normalment s'està a la seva parroquia, a Sant Josep Oriol de Santa Coloma. Es ben bé que el mon és un mocador. I a l'altra casa d'en Marius, la d'Oussouye, he conegut el capella que va batejar el meu nebot Rodrigo.

Em queden dues setmanes i pocs dies més d'estar per aqui. En dues setmanes espero poder tancar bé la feina i l'estada. El cert és que l'estada aqui està resultant fantàstica. Un cop habituada a treure els bitxos de llit abans d'anar a dormir o espolsar bé tota la roba abans de posar-me-la (perque segurament té habitants), haver d'anar sempre pendent de l'aigua que beus, tenir els peus perpetuament bruts de sorra i totes les sabates plenes de fang, rentar la roba a mà i que trigui tres dies en eixugar-se, pensar que les forquilles son una mena de tresor i ja no dic els plats... La tranquilitat i la calma d'aquest pais, tot i el frenesi que hi regna, es contagios. Tot i aixo, a dues setmanes, no puc negar que tinc ganes de tornar, de veure-us, d'explicar, de xerrar, de mirar les fotos amb l'Esteve i de fer mil plans.

Fins la tornada, doncs. Fins aviat.