Excursió a la trona.

El diumenge, de bon mati cap al Sot del Bac. Una petita excursió a un lloc molt maco per el seu relleu. Les parets que envolten el Sot del Bac van ser de les primeres que van veure gent enfilant-s'hi per sobre, és el bressol de l'escalada a Catalunya.
Sortint del Figaró, a l’estació de la Renfe, cal anar seguint el PR-36 (marques grogues i blanques), l’excursió del diumenge resseguia part d’aquest PR fins el cim de la Trona on es poden contemplar unes grans vistes del Matagalls, Turó de l’Home... un cop dalt de la Trona, cap a baix pel mateix camí, és interessant visitar el salt d’aigua que esta indicat al camí després de passar la bauma del Sot del Bac.
Un bona matinal de 2:30h i 500m de desnivell positiu.
Foto de Dalt: Bauma de la Sot del Bac
Camí de pujada.

Últim tram abans del cim de la Trona

Balco de la Trona

Vistes des del cim de la Trona.

Salt d’aigua.

Reservat el dret d'admissió

Això és la reproducció d'un correu que m'ha arribat. És l'experiència viscuda per tres membres de la FCONGD, i és prou colpidor...

Dimarts 28 de febrer de 2006, 17.30 hores, Vol d'Iberia 6974 Madrid-Barcelona-El Caire. AENA i el Ministeri de Foment adverteixen a la seva publicitat sobre la nova terminal T-4: "Despegamos todos". A punt de tancar les portes, s'apropa per la pista, a la cua de l'avió, un cotxe d'estrangeria, i diversos passatgers veuen per les finestretes com a dins, policies de paisà i d'uniforme li claven cops de puny i de genoll a una persona. Amb alguns moviments molt ràpids pugen la persona colpejada, emmanillada i emmordassada, la tanquen ràpidament en una de les saletes de la part darrera de l'avió, i corren la cortina que l'oculta. La persona crida desesperada, però com té la boca segellada, solament se sent un grunyit angoixant i profund darrere la cortina. Sembla que, efectivament, a la T-4 ens enlairem tothom. Fins i tot els que no ho volen.

Ens aixequem dels nostres seients. El comandant ens impedeix apropar-nos a la persona colpejada, emmanillada, emmordassada i tancada, i ens demana que seiem. Darrera del comandant són els policies. Seguim de peu i acompanyem els crits de darrere la cortina amb els nostres. Finalment, el comandant demana a la policia que baixin la persona colpejada, emmanillada, emmordassada i tancada, perquè el passatge s'hi rebel·la. El comandant informa: es tractava d'un "no admès" a Espanya que el Ministeri de l'Interior pretenia traslladar a El Caire, Iberia és aliena a la situació, i, finalment, s'ha procedit a treure'l per garantir la "nostra seguretat".

El pitjor no va ser que un comandant d'Iberia, incòmode, reconvertís un ésser humà colpejat, emmanillat, emmordassat i tancat en un "no admès", i digués "seguretat" en lloc d' "humanitat". El pitjor va ser que gran part del passatge semblava disposat a volar fins a El Caire amb el so de fons dels crits avortats d'un ésser humà. I si no, els comentaris: "que el baixin, que ens donarà el viatge", "que els portin en avions especials". El 1996, Aznar tenia un problema i el va solucionar amb l'haloperidol. Avui ho solucionem amb pallisses, mordasses i cortines, però sobretot amb la complicitat, el silenci i la por de tothom.

Som membres de la Comissió d'Educació de la FCONGD que tornàvem d'unes jornades a Madrid on reflexionàvem sobre com convèncer la gent que un altre món és possible i necessari. L'experiència pràctica d'una repatriació salvatge ens alerta que la tasca és urgent. Mirar cap a un altre lloc ens val per a Abu Ghraib i Guantánamo, però, també per a la T-4 de Barajas?

Esther Asensi, Eduard Ballester I Montse Santolino

Membres de la Comissió d'Educació per al Desenvolupament de la Federació Catalana d'ONGD-FCONGD

Diguem NO!

Que no ens tremolin les cames i diguem NO, aquest bunyol de l’Estatut. Ara el camí del procés estatuari ja esta arribant a la seva fi avanç del referèndum. El nou Estatut que veu la llum no és cap eina de millora social i de les llibertats col·lectives, no aportar eines per fer avançar l’economia del país i els serveis a les persones, és un conjunt d’engrunes més dignes d’un pacte entre formacions polítiques que un pacte pel país i la seva gent.
Hem vist com els de sempre s’han ficat d’acord, els que es reparteixen el poder han tornat a repartir-se al pastis entre ells. Hem vist retallada la proposta d’Estatut sortida del parlament en tots els seus capítols. Hem vist com en comptes d’una negociació en defensa del text aprovat pel parlament ha estat un negociació pels diferents poder de Catalunya i l’Estat Espanyol. El PSOE el beneficia més que a Catalunya governi CIU que el tripartit i l’actitud del PSOE va encaminada a destruir el tripartit i tornar el govern de la Generalitat a CIU. CIU ha jugat prou be les cartes en favor seu, per tornar a mamar de la mamella. Qui es creu que el PSOE esta content amb el PSC de Maragall. Montilla, Corbacho , Manuela de Madre i companyia tenen unes ganes tremendes de fer fora Maragall i desfer-se d’ERC per tornar el PSC-PSOE al centra-espanyolisme, on tan be es troben. Fins i tot els ha sortit competidors en l’espai polític que ells ocupant i que els donar molt rendiment, Boadella i companyia els faran pedra part de la parròquia.
Tot aquest procés ha demostrat que era encertada l’aposta que ERC va fer pel pactar amb el PSC, ja que sense aquesta aposta no s’hagués tirat endavant el procés de reforma d’Estatut. Amb un pacte amb CIU no s’hagués donat una reforma per la negativa del PSC a l’oposició. Però no cal oblidar, que ERC no te cap més clau, aquest últims fets han demostrada la veritable capacitat de ser la clau, que s’ha reduït només a la del pacte del Tinell. Ha quedat demostrat que ERC no te cap eina de pressió en aquesta negociació. Quan realment s’ha apostat per avançar i transformar el sistema, (una transformació minsa tot s’ha de dir) els poder fàctics i les famílies polítiques de sempre ha decidit blindar l’estat i han tornat a unir-se per pactar seguir igual i en benefici dels del sempre. Ha tornat a quedar clar que tant PSC (i el seu eco: ICV-EuiA) i CIU son el mateix, que no existeix diferencia entre les sigles d’aquest partit. Defensen la mateixes classes social, econòmiques i el mateix sistema polític. Uns son l’esquerra espanyola unida i inamovible, camuflada sota un socialisme pervertit i mal entens que cada dia embruten més, i els altres son la dreta venuda els interessos de les classes dominats del país i d’estat espanyol que poc els importa la nació i la seva gent. No malgastaré cap ratlla en els comunistes i ecologistes de xapeta, que han perdut la dignitat, el compromís i el nord per 4 cadires. Tot plegat tornar a desemmascara que no podem construir un veritable alternativa, sense sumar una majoria que desallotgi aquesta tribu dels poders públics i poder collar els poder privats. Aquesta gran Tribu, viu lluny de la realitat social d’un país que diu estimar-se. S’ha tornat a posar de manifest la ineficàcia, hipocresia i els veritables interessos que defensant uns i altres.
(Que quedi clar, que sempre en refereixo els cap visibles de la política, molta de la militància de base dels partit no es mereixen els representats que tenen.)
Jo ho tinc clar, a l’Estatut d’ara jo diré NO, tocarà aguantar la pressió mediatitzada del poder, la pressió contra els que en declarem dissidents del Estatut i pensem votar NO. Però ja que ara la ciutadania te l’ultima paraula, fem-la servir amb força i diguem molt alt i clar: NO en el nostre nom. Cal fugir de partidismes i que no ens tremolin les cames, que dir No es dir Sí en favor d’un altre societat i d’un futur més digna per tots i totes els que vivim i treballem a Catalunya. Aquesta petita nació, que no pot ser-ho, s’ha de revelar pacíficament i deixar de conformar-se i amb les engrunes! Ara volem el pa sencer!

Bestimets 2883m amb esquis i molt de vent!.

El dissabte, com que havia de sortir sol a la muntanya agafo el cotxe i cap a Ulldeter, la zona la conec molt i circula molta gent, Així anar sol no es cap problema. El Bestiments es el cim més alta d’aquella zona, amb molt bones vistes. A les 9h ja soc a l’aparcament de Ulldeter, preparo tot el material i cap a dalt. Sortint de l’aparcament del la cadira més baixa de Vallter 2000, t’enfiles fins el xalet refugi per les pistes de Vallter 2000 i des d’aquí vorejant el Gra de Fajol Gran per la seva falda arribes el coll de la marrana. Ja avanç del coll el vent començava a fer presencia però un cop dalt del coll era força insuportable. Vaig decidir seguir amunt, la neu esta molt ventada i dura. El vent era molt fort, fins que quan ja veia el cim vaig decidir fer mitja volta per el fred intens i un fort vent que en tombava. Un dia que havia començat amb u sol esplandit s’havia tapat de cop i havia fet acte de presencia el fort vent. La baixada rapida i no gaire per gaudir, per la poc visibilitat i l’estat de la neu. Molt millor el dissabte passat.
Les cims de la zona molt ventats, molta neu a les valls però a les careners i colls molt nets de neu.

Restes d'una allau de placa, el peu de la cara est del gran de fajol gran.

Canvi de temps ràpid.

Vent aixequen la neu

Foto des del prop del cim de Bestimets el Gran de Fajol Gran.

04/03/2006

Les excursions de la finestra.

Hem creat un secció dins de la finestra on hi ha totes les excursions que hem fet i hem penjat. Poc a poc cada excursió que publiquem el bloc també és podrà consultar en la nova secció. “les excursions de la finestra” vol ser un recull tots els indrets que visitem, escalem, caminem... un recull d’itineraris que poden ajudar a organitzar alguna sortida algun dels que visiteu la finestra de bon temps.
No dubteu mai en preguntar com es va aquell lloc, camins, resenyes, mapes... la finestra esta oberta.

El menu lateral hi ha l’enllaç. Des d’aquí també podeu anar.
A Somiar i gaudir de la muntanya.

En fa vergonya, ser un preàmbul!

Som una nació per que una majoria de la ciutadania així ho decideix??? Vergonyós! Vergonya en fa que desprès de 25 anys llargs de democràcia encara aquest país no sigui reconegut com a nació per el complexa dels dirigents polítics de CIU, PSOE, PSC, IVEUIA. Aquest preàmbul diu que la majoria de ciutadans han decidit que som un nació. Perplexa... algú l’han preguntat sobre el tema? O poder es una d’aquelles enquestes secretes? A mi mai m’ho han preguntat, sempre m’han imposat el que diuen que soc.
Aquest procés de reforma d’estatut que avui veurà la llum avanç del tràmit del congres i el senat, sembla més un maquillatge de les regles del joc que un avançament cap a un nació plena, reconeguda, lliure i socialment justa. Com sempre les classes popular i humils del país som les que sortirem perden per que tot continuarà igual...
Estan bojos aquest romans!, ja no estem parlant d’un tema de ser o no ser, si no que han aconseguit retallar la construcció d’una societat més justa i digna. No només fa mal a la societat la retallada en drets nacionals, si no que la retallada social i econòmica pot seguin enfonsant més l’economia del país i de retruc l’economia familiar, pot seguir en augment la manca d’infrastructures i serveis a les persones... de tots i totes, siguin d’on siguin.
I ara vindran amb la cantarella de sempre: és el màxim que podíem haver tret, no podíem demanar més, és millor que el del 1979.... una colla de botiflers i traïdors, seguidistes i llepa cul, ecologistes i socialistes de postal... aquesta tribu de mercenaris ens han venut i han hipotecat el futur...

Ho sento si el meu to del escrit no es políticament correcte, però estic indignat, desencisat... en sento humiliat com a cuitada d’un país que no és i que sempre ha de demanar perdo per tot, que ha de demanar premis per fer i desfer. Ja va sent hora que ens deixem d’històries i pel·lícules, que d’una punyetera vagada comencem a construir un societat més justa i lliure. Cal un bon cop de puny a la taula i trenquem amb l’estat espanyol i amb la classe política catalana, un tribu de mercenaris en cotxe oficial.

Fotos Vall del Congost

Primer riu... no cal mullar-se els peus... jo al final avanç d'entra.

Segon riu... aqui fins els genolls i a una temperatura... uiuiui

Dalt del singles cami ja d'ultima baixada amb pluja.

Si, no, potser, blanc, abstenció, si però no, no però si...

A les portes de la finalitzacio de la ponència de l’estatut a Madrid semblar que començant las travesses sobre quin símbol posarem a cada casella sobre el referèndum. Semblar clar que de les 5 files, 3 podem apostar per un si fixa i que 1 també podem apostar per un No fix, a l’ultima casella, la del ple al 5 te forces variables... Aquí tothom donar un resultat el seu gust, mira que en agrada a tots i totes ser analistes de qualsevol cosa, no hi ha un clar pronòstic. Des de les caselles del Si sense variables possibles no es para de repetir que al final aquesta cinquena casella serà Si, estan molt convençuts. El problema de tants dubtes es que des de la mateixa casella ja qui començar a fer moviments per intentar vendre un si a la seva parròquia, ja també qui apostar pel no i un diu en veu alta, ja qui apostar per l’abstenció, en blanc...
Fer pronòstics sense saber quin serà el rival es molt difícil i arriscat i s’ha de anar amb compte el que es diu.
Esperem que ningú oblidi el significat de les paraula dignitat, fermesa, compromís, país que tan es va repetir el 18 de febrer i els dies de desprès, ja no esta jugant un partit per la credibilitat dels polítics, esta en joc la visualització de que si realment hi ha un alternativa política real els poder polítics que han governat fins ara. Si hi ha algú disposat a defensar la llibertat i la justícia social. Espero que no en defraudin...

Gra de fajol (2708m) amb esquis i primera cursa de la temporada....

Gra de fajol (2708m) amb esquis

Tornem a la muntanya, el dissabte un dia impressionat, agafem el cotxe, matinem i cap a ulldeter, amb d’intenció de fer alguna muntanyeta per la zona. L’Eva molt cansadeta i amb mal de queixal, però fa l’esforç i s’aixeca i anem cap al monte. Molta neu! I un sol impressionant. Enfilem des del últim telecadira, hi ha una multitud de gent! Anem fent fins al Coll de la Marrana amb molt bona neu. I d’aquí decidim anar cap el Gra de fajol.


La neu és molt dura, te una petita capa de neu tova i sota glaç, degut a que aquesta zona es molt ventada. Arribem a un petit ombro avanç del cim a 50m i aquí fem mitja volta ja que no portem grampons. Així que dia guapo i amb un neu impressionant, la baixada el millor però com sempre massa curta! Una matinal maca, massa gent encara que des del coll de la marrana fins al cim ningú, tothom o gairebé tothom cap el Bestiment...


Fotos:
1. Pujant per les pistes d’equí amb la cara est del Gra de Fajol Gran.
2. Cara nord del Gran de Fajol petit.
3. Vistes de la Garrotxa
4. Coll de la Marrana ple de gent.
5. L'Eva pel coll de la Marrana.


Primera cursa... Vall del Congost
Mal de panxa tot la nit, però al final decideixo anar a córrer, les ganes i la il•lusió fan més que el seny. Així que cap Aiguafreda, fa molt de fred i a la primera pujada és durilla encara que curta , el primer tram de pujada el Tagamanent, en quedat aturat! despres poc a poc a recupera fins el cim... Però la baixada de vertigen, rapida i acollonant! Recupero i desprès de passar un riu amb l’aigua freda fins el genollons, l’ultima pujada, maca i durilla, com tota la cursa... desprès fa presencia la pluja intensament i ja de camí cap a la meta... 29km i 1550m de desnivell positiu... durilla però maca, com les curses de muntanya, que son impressionants i espectaculars!

L’OPA + contraOPA + PSOE + PP + la caixa + Endesa + Gas Natural = guerra dins del Capitalisme

En teatre que s’està muntat per l’OPA de Gas Natural sobre Endesa els poder polítics ens estan demostrant qui es qui realment governa el mon, i no descobreixo gran cosa: el Capitalisme.
Els polítics es barallant per a quina família, amics, companys d’escola beneficien i ajuden a fer més gran la seva riquesa. En tot això les classes populars, al ciutadania, no guanyem res, no ens beneficia en res, diguin el que diguin. Però això si, volen convertir un baralla del capital en un fet nacional (per les dues bandes), per tenir més espectadors. Si en comptes de legislar noves eines des del govern, per impedir l’OPA de e-on, el govern legisles sobre el preu de l’habitatge? Això si que serien polítiques d’esquerres i socials. Però no tenen voluntat política de legislar sobre un dret constitucional que tenim tots i totes, el dret a un habitatge digne. Això impedeix els gran beneficis dels amics del poder, els amics dels governants i no hi ha ara per ara cap polític a l’estat espanyol prou valent i compromès que es volguí enfrontar el capital, per solucionar un dels grans problemes de la nostre societat que poc a poc dur més famílies a la precarietat econòmica.
I si ara que les empreses estan donant beneficis i funcionen no les tornem a fer publiques? desprès del sanejament i apliquem una bona gestió seguirien produint beneficis per construir un veritable estat del benestar? Esta demostrat que el problema de les empreses publiques ha estat la seva gestió, ja que ara la majoria d’empreses privatitzades donant milions de beneficis, ajudant a ampliar el capital dels amics dels poder ficats en els consells d’administració de les empreses.

Estar clar qui governa el mon i per això aquells governs que s’enfronten a ell, com en els casos de sud-americà, son criminalitzats i atacats pels poder fàctics.

Tornem a fer el cabre corrent per la muntanya!

Aquest proper diumenge començo les curses de la meva pretemporada de córrer pel “monte”. Per començar, 29km i 1500m de desnivell positiu! una cursa molt bonica que transcorre per la part sud-est del parc natural de Montseny. “la vall del congost” Sortint del poble d’Aiguafreda i s’enfila cap el turó del Tagamanent, baixar fins el Figaró, es tornar a enfila fins la Trona i tornar a baixar cap la sortida a Aiguafreda... sortida a les 8 del matí... quines ganes que tinc tot i no acabar de trobar-me 100%. Però ja se sap que quan comenci a sentir el fred i l’olor a muntanya... tot canviarà... jejeje

Les pràctiques del CAP

Sí, us ho dec.

Feia molts dies que no explicava res del CAP (pels que no van llegir totes les meves ¿!*!&*@<@#> sobre el CAP, és un curs que se suposa que al final et capacita per fer de professor de secundària amb els teus hipotètics coneixements del que sigui, en el meu cas, doncs Física). Bueeeeno, doncs a més de les inútils i avorrides classes de dissabtes al matí, ara em trobo a la recta final de les "Pràctiques". Les Pràctiques han consistit en preparar una Seqüència Didàctica (o sigui, un tema, però està prohibit dir-li tema, li diuen seqüència didàctica, i és per abreujar, perquè en realitat és un conjunt d'activitats relacionades amb uns objectius terminals mitjançant el treball de les quals el grup classe assolirà unes competències mínimes en uns continguts de tipus conceptual, procedimental i de valors, actituds i normes). O sigui, bàsicament, el que es tracta és de que quan un pedagog del CAP et parla, o hi has de mantenir una conversa, tu sàpigues que tema es diu seqüència didàctica, que els alumnes es diuen grup-classe, que els exercicis es diuen activitats i que el ciclostils es diuen material per a l'alumnat. I que sempre, sempre, aniràn en lletra arial de 12 punts.
Bueno, doncs amb tota aquesta preparació teòrica, els tres campeons del meu grup i jo ens hem currat tot d'activitats per nens de tres anys sobre l'apassionant món de les mescles i dissolucions. Una qüestió clau que no us hauria de passar per alt és que les activitats han de ser sempre molt més difícils de preparar que de resoldre. La clau és que puguis explicar quin serà el raonament dels alumnes per respondre, encara que sàpigues de sobres que els alumnes ho contestaran perquè està xupat, sense entendre per què els has explicat tot de coses super complicades sobre separació de substàncies i després els preguntes com separarien els cigrons de les llenties, quan ja ho feia fins i tot la Ventafocs.
Les classes, però, les he trobat la mar de divertides i interessants... Jo m'ho he passat molt bé! Tot i que a la pràctica, aquesta Seqüència didàctica tan xula que hem preparat per entregar al CAP no ens ha acabat de servir i hem hagut de reinterpretar-la... :-S
La setmana que ve, l'examen. En el cas hipotètic que algun dels alumnes de 4rtC llegeixi aquest blog, sortirà lo de líquids miscibles. Què ho fa que els nens de 14 anys no són capaços de recordar aquesta paraula???
En fi, ja us explicaré com han anat les notes.

I ara qui mourà fitxa?

Ara dies després de la manifestació, sembla que alguna cosa s’està bellugant dins dels partits polítics. Alguna cosa sembla que comença a tremolar. Està clar que s’ha visualitzat l’escletxa entre la ciutadania i la majoria dels polítics que després del trist paper que han fet al pixar-se sobre nostre amb el tema de l’Estatut, havia aparegut. Però seran capaços de reconduir al debat i defensar els interessos del país? Serem capaços tots i totes de deixar de fer partidisme, sectarisme i avançar, d’una vagada, tots i totes plegats?
Cal unitat d’acció, allunyar-se de desconfiances, de recels que als únics que ajuden i beneficien són als que desitgen que aquest estatut no tiri endavant, que Catalunya continuï com fins ara.
Cal que les aspiracions legitimes del poble de Catalunya es facin realitat. I cal recordar que no ens ha de tremolar la mà si demà hem de votar NO a aquest Estatut. Cal rebelar-se democràticament, sense por, i el referèndum és un bon moment.

Tot un poble en moviment.

Manifestació pel dret a decidir, som una nació.

Son les 16h de la tarda, amb poc convenciment de l’èxit de la convocatòria de la plataforma pel dret a decidir, l’Eva i jo agafem el cotxe i anem cap a Barcelona. Suposo que al meu poc entusiasme és degut a tenir la sensació que som un poble adormit, anestesiat, que li costa sortir al carrer... Però ahir em vaig sentir part d’un poble que sembla estar en moviment, que ha decidit no aturar-se i començar a caminar de la ma de la gent i no dels politics. Que ahir la gent sortia al carrer lliure sense ser manipulada, per convenciment i dignitat. Si algú es va quedar a casa per por a ser manipulat, és ell el que va ser manipulat per aquells que ahir desitjaven des del carrer Nicaragua i Còrsega que la manifestació fos un fracàs.


Poc a poc la gran via s’omplia de gent, famílies, gent gran, joves, gent de tots els colors i de tots els indrets i fins i tot aquells que feia poc que havien arribat al nostre mon. Hi havia força gent que s’expressava parlant en castellà sense cap complexe aquest fet feia encara més gran la manifestació, gent de tots els punts cardinals dels Països Catalans. Estelades blaves i grogues, Senyeres, cartells improvisats hores abans, aquell llençol vell que improvisava una pancarta amb els pals d’escombres, les armes d’un poble pacífic que vol esdevenir lliure, les armes d’un poble cansat d'atacs, insults, traïdors, politics acomplexats...

La mani avançava per la gran via en un caire festiu i combatiu, “som una nació” “visca Catalunya” “autodeterminació” “independència”, Banderes d’esukadi, d’escòcia, Còrsega, Argentina, Sardenya, Occitània... gent als balcons de les cases amb senyeres, aplaudint... La pancarta que obria la mani era portada per actors, musics, artistes, aquells que amb el seu compromís personal fan que el missatge arribi encara a més gent, personatges de la vida pública que no amaguen el seu compromís social i nacional, però el més important, son els milers de persones que hi havia darrera d’aquesta pancarta, sense entrar en ball de xifres, manifestació igualable a la gran manifestació contra la guerra, ahir Barcelona vivia una de les grans manifestacions històriques.


Ja arribant al final del recorregut, se'm posava la pell de gallina, quan pels megàfons es sentia “l’estaca” i gent gran i joves la cantaven. Des de l'escenari, un emotiu homenatge a Ferrer i Gironès, actiu defensor de la llengua mort el passat divendres, manifest, teatre de guerrilla.... i cap a casa, amb el convenciment que poder la fera del poble de Catalunya comença a despertar, amb el convenciment que hi ha un gruix de la societat civil important que a dit PROU que els catalans i catalanes ens mereixem molt més. Ciutadans anònims que somiem en aquella terra plena i lliure que escrivia el poeta i que creiem que tot és possible i que tot esta per fer i el més important: que ho volem fer!


Politics pareu l’orella i sentiu la veu d’un poble que us demana dignitat, la veu d’un poble amb anhels de llibertat, amb anhels de construir una societat més justa, solidaria i lliure pel dia de demà.
Gracies a tots i totes els que ahir veu fer possible que alguns tornéssim a somiar!

La gallineta a dit que PROU!

Avui a la cançó de les 8, del mati de Catalunya radio han punxat “la Gallineta”. He trobat que era un cançó molt adient per el dia d’avui, veien com esta el pati, tant polític com social. M’ha fet començar el dia amb molta energia, enfilava la Av. Meridiana amb la meva furgoneta “la gordita” tot cantant (per els expert en cant que llegiu el bloc, seria millor utilitzar la paraula: bramen) “la gallina a dit que prou, que ja no vol pondre cap més ou... ...la gallina ha dit que prou, visca la revolució”. I es que hi ha cançons que mai perdran la vigència, que mai passen de moda, que es poden aplicar a la actualitat i et fan recordar que encara cal seguir lluitant. La musica, la cançó et fa sentir alegre i amb la pell de gallina (mai millor dit). En el temps que ens ha tocat viure bàsicament podem decidir dos camins, o ser la gallina que cada mati pon els ous i s’està quieta el galliner i no te més preocupacions, o ser la gallineta de la cançó, intentantant construir cada dia un mon millor, intentant dir prou a les desigualtats socials, a la violència, a la guerra, a les injustícies... encara que tinguis molts més mals de cap, jo m’estimo més ser de les gallines que diuen Prou i Visca la revolució!

Dissabte tots i totes el carrer a Barcelona.

“A la mani de proper dissabte també cal anar, el més important es fer visible que un part important de la ciutadania esta preocupada i volem molt més, cal anar també a la manifestació del proper dissabte, encara que no estem totalment d’acord i nosaltres desitgem molt més, jo aniré” Això es el que deia un noia propera a l’esquerre independentista revolucionaria al passat dissabte a la mani pel dret a l’autodeterminació.

Desprès de veurà com la CUP (Candidatura Unitari Popular) s’ha desmarcat de la mani per la manipulació, en demostra fins on arriba més els poders mediatics i fàctics en el qual han caigut de quatre grapes els representats polítics de l’esquerra independentista... i que tant han criticat sempre. Els país no es construeix des de la divisió, des de l’automarginitat, considero que amb aquestes actituds mai es podrà construir un veritable contrapoder popular revolucionari d’esquerres i socialista.
Aquesta manifestació es en favor el dret a decidir, en favor de que som una nació. Ni a favor d’un estatut ni encontre de cap pacte. La manifestació es va convocar des de la societat civil constituïda en plataforma molt avanç del pacte +/ZP. Jo no aniré aquesta manifestació com a militant de cap partit, sinó com a cuitada que somia i lluitar pels drets social i polítics del meu petit país.

Jo només os dic:
Els independentistes revolucionaris: siguem oberts i unim forces per arribar a la primera estació, que ens reconegui el dret a decidir el nostre futur: que això vol dir el dret a l’autodeterminació.
Els nacionalistes de veritat: sumem esforços i no deixem d’anar per por a ser manipulats, es una manifestació en favor del país. (seria genial que ningú portes cap sigles, només milers de estelades i senyeres.)
A la gent d’esquerres i ecologista de veritat: per la justícia social i en defensa de les classes populars, el territori.
A la ciutadania passiva: per ells mateixos.
Els estrangers: per solidaritat internacional.
Els immigrants: pels seus drets, per la ’integració plena.
A Tots i totes: per dignitat nacional, per construir un país una mica mes just, que esdevingui una societat justa, solidaria i lliure... per que tenim el dret a decidir!

Per començar, parla en català...

Amb sorpresa sento les paraules del neofexista “Rajoy” que diu que el castellà pateix la mateixa persecució que el català en l’època de la dictadura feixista de Franco, almenys reconeixen que el català era perseguit!. Jo no ser de cap cas que per parlar castellà s’haguí tallat els cabells el zero, com si qui li van fer a la meva avia per parlar català en públic en la dictadura, ni ser de ningú que haguí estat torturat i maltractat a la comissaria o fins i tot empresonat per parlar castellà i conec molts i moltes que en plena dictadura si...
El que si que ser, és que és fa difícil veurà una pel·lícula d’estrena en català, que es més card compra un llibre traduït el català que el castellà, (del ordre de 2€ a 5€), que tinc problemes per ser atès en català a la majoria de comerços, locals... a les comissaries de policia local i espanyoles, que no trobo mai o gairebé mai les instruccions de productes en català, programaria privat d’ordinador, mòbils, GPS... i podríem fer una llarga llista. Els senyors del PP, hauria de saber que a Catalunya es pot viure plenament en castellà, sense cap problema i no es pot viure plenament en català, sempre trobares dificultats... no busquin en la llengua confrontar a una societat que contra més riquesa lingüística tingui, més rica serà socialment.

Aleluya

El text que poso a continuació el va escriure el catedràtic de Teologia jubilat Gonzalo Gironés a la publicació Aleluya, que edita l'arquebisbat de València:
"Se quejaba una mujer en un periódico de la agresión que sufre la mitad de los humanos, o sea las mujeres, por parte de la otra mitad. Prueba de ello son las 63 mujeres muertas a manos de sus parejas en España en el año 2005. Sin negar que ello sea verdad, conviene hacer dos precisiones. Primera: nadie ha confesado qué hicieron las víctimas, que más de una vez provocan con su lengua. (El varón, generalmente, no pierde los estribos por dominio, sino por debilidad: no aguanta más y reacciona descargando su fuerza que aplasta a la provocadora). Queda además una 2ª observación: ¿No han tenido en cuenta que hubo en España, durante el mismo periodo, 85.000 abortos reconocidos? Por cada mujer muerta a manos de un hombre hubo 1.350 niños asesinados por voluntad de sus madres. Es peor"
Només és per tocar el voraviu que ho poso aquí, ja que el tema de la llibertat d'expressió està de moda darrerament, i perquè la Clara gairebé m'ho ha demanat ;-)
En fi, només comentar que davant les queixes presentades per aquest article, l'Arquebisbat diu que bueno, que aquesta revista tampoc és el butlletí oficial, i que en tot cas, el que vol dir l'autor és que el que realment és un drama és la xifra d'avortaments...
Per si algú vol llegir la notícia: a El País.

Prou Estatut, som una nació autodeterminació.

Crònica de la manifestació 11 de Febrer 2006. Plataforma per l’autodeterminació.

La manifestació va aplegar prop de 3500 persones, cap a les 19:30 la manifestació començava a caminar, sota una única pancarta unitària. La manifestació sortia des de la plaça de la universitat i avanç de començar a caminar, una colla de Bastoners i diables van donar el tret de sortida. La manifestació l’encapçalava una gran estelada portada per la colla de bastoners.

L’itinerari va transcorre amb total tranquil·litat, seguida com és normal per un ampli seguiment de policia de paisà. Durant la manifestació es va cridar consignes contra l’estatut, la forces de repressió i en favor de la independència, la unitat dels Països Catalans. Durant la manifestació, el seu pas per via laietana, es va penjar tres grans pancartes des d’una bastida, pancartes demanen el dret d’autodeterminació. Poc desprès la manifestació va acabar a la plaça del rei, plaça que va quedar petita, on es van llegir els manifestos. El manifest de la campanya unitària el va llegir en Xirinacs i tot seguit es van cantar l’internacional i els Segadors. Un cop acabat els actes polítics, van ser el torn del cantautor València Feliu ventura que va donar el toc i final a les jornades sota el lema: Prou Estatut, som una nació, autodeterminació.


Reflexió:
La mani, força be, amb un assistència força acceptable i que feia temps que no es veia a BCN un mani independentista amb tanta participació (sense parlar del 11 de setembre) un 10 a l’organització per aconseguir una mani unitària i sense divisions de blocs, sense el ball de sigles el que malauradament estem acostumats, per fi la desitjada unitat d’acció.
Pel mitjans que disposa la campanya un 10 per la manifestació. Encara que s’ha de fer una reflexió per aconseguir una unitat d’acció constant des de l’esquerra independentista revolucionaria extraparlamentària i deixar les baralles i divisions fora de la construcció d’un veritable contra-poder independentista i socialista. El dissabte es va demostra que aglutinen esforços la imatge del independentisme es molt més forta. Cal reflexionar sobre l’obertura a la societat civil del independentisme revolucionari, per ampliar i fer gran el recolzament social...

On pixa “sr. Bono”, sobre els seus mateixos “camarades”, vestint ell camisa blava?

Aquest últims dies el “sr. Bono” hauria de començar a fer un pensament. Hauria de platejar-se seriosament el seu paper dins de la política espanyola i si realment esta en el partit correcte. Ara desprès de la puntada el cul a les espiracions catalanes, sembla que l’espanyolisme més ranci i feixista que viu dins del PSOE surt a la llum i treu pit, fins i tot te “els sants” ous aquest ministre de la guerra d’amenaçar de no tornar el castell de Montjuïc. “Señores y señores del PSOE ya estamos acostumbrados a saber que sus promesas no se cumplen, gracias por su dignidad y compromiso.”
Salvant les distancies polítiques i sense donar lliçons a ningú. El PSC hauria de començar a fer un pensament i tornar els seus orígens, platejar-se si la seva aliança amb el PSOE es beneficiosa, si defensa el seu model social, de justícia i respecte si encara queda algú “Socialista”. Hauria de desfer-se d’aquesta lacra i aquesta pudor a ranci i tenir caràcter propi, per que dins del PSC hi ha molta gent que no es mereix això. Que estan amb total desacord amb la política d’aquest ministre de la guerra que insulta i mostra el seu menyspreu a un país i el seu president amb total impunitat, sent del mateix partit, que no estan d’acord amb el paper que jugar els PSC a Madrid, fent de germà petit dient a tot que si. Hi ha molta gent que ha lluitar molt per construir un societat més justa dins del PSC, gent que va fer una apostar per el que creien que representava les sigles S i C... i ara estan desenganyats... poder només siguin alguns, poder aquells que encara creuen en el Socialisme i Catalunya.

Que passaria el dia desprès de la independència?

Ahir llegir el diari avui que 10 “intel·lectuals” han escrit un llibre sobre el que passaria el dia desprès de la independència de Catalunya. I així que avui en faig aquesta pregunta.
Que passaria? Es graciós fer-se aquesta preguntar, preguntar-nos que passaria el dia que esdevinguéssim un país normal... dons el dia de desprès el mon seguiria funcionant... Però per alguns, entre ells jo, aquesta només seria una parada en el llarg camí, i a mi m’agradaria respondrem quin model de societat i polític construiríem per la nostre terra? aquells que apart de somiar un terra lliure i plena, somiem una país just, solidari, democràtic... ens quedaria molt i molt camí per recórrer, el dia de desprès només seria un avanç en transformació social i en la construcció del altre mon que és possible...

Fins a la victòria final, encara quedaria molts temps de lluita, així que cal seguir caminant.

Que fareu vosaltres? Jo seguir caminant...

El gebre a la Serra de l'Obac

La serra de l'Obac és una part del que gairebé tothom diu Sant Llorenç del Munt. Ahir l'Esteve, el Màrius i jo vam anar a fer un tomb per allà. Vam aparcar a l'Alzina del Salari, i ens vam enfilar cap al Coll de Tres Creus i després buscàvem l'Hospital de la Sang, una bauma que en una de les guerres dels carlins es va usar com a hospital de campanya.
Ahir hi havia molta boira, i ens vam despistar bastant. Fins que força més tard de les 11 uns personatges més orientats ens van dir que érem just al peu del Turó de Mal Pas, no ens vam aconseguir situar. Tota, que no vam trobar l'Hospital de la Sang, però ara ja sabem on és. El proper dia sí que ho trobarem, espero.
La boira i el fred van deixar a les parts més altes imatges molt boniques de cristalls de gel sobre fulles i teranyines, aquí en teniu una mostra.

“Rebutja el producte adulterat, fes-ho a casa tu mateix”

Dissabte a l’hora que enfilava la C-17 direcció el Montseny per anar a entrenar, una agradable sorpresa, a un revolt molt tancat després del poble de Tagamanent direcció Vic, em va sorprendre una gran pancarta que hi havia penjada a un dels penya-segats que envolten la carretera, (Foto) no era signada per ningú, per simplement deia: “Som una nació” i això em va fer pensar, amb musica de fons de l’últim disc de BRAMS “Sempre més”, una idea em voltava pel cap a l’hora que corria per les muntanyes del Montseny...

Ha arribat l’hora que la societat civil, tant a nivell col·lectiu com individual, es desmarqui d’aquesta classe política que tant de mal a fet el país, que s’ha venut per un plat de llenties i ens ha condemnat a una involució social, a una involució de l’estat del benestar, de la justícia i la llibertat. Cal fer-se insubmís, però alhora, activar l’activisme anònim, els escamots autònoms, que activin la revolta democràtica contra el procés de rebaixes de llibertat i dignitat a la que estem sotmesos tant per la nostra classe política, com per l’estat espanyol. Ha arribat l’hora de dir prou! És l’hora de fer un salt endavant sense por i amb valentia per transformar aquesta societat acomplexada i poruga. En la construcció d’una societat més justa i lliure no podem seguir com fins ara, abaixant el cap, els pantalons i faldilles per després demanar disculpes. Per què som tan porucs?
endavant les atxes!

Es pot dibuixar Mahoma?

Aquests dies hi ha una gran polèmica entorn uns dibuixos concrets que es van publicar fa temps i que darrerament han generat unes reaccions determinades en el món musulmà, i han alterat les relacions entre Orient i Occident, per dir-ho d'alguna manera. Si la relació amb el món àrab ja és extranya de per sí, per tots els temes que s'hi barregen (immigració, atacs terroristes, diners i petroli, etcètera), ara sembla que arribem a nivells d'incomprensió mútua descabellats.
Però a banda de les reaccions que s'han produit en un i altre lloc, i de que evidentment les manifestacions violentes, la crema de banderes de Dinamarca, les amenaces de mort, no tenen cap justificació, avui discutiem sobre el "fons" (o el que a nosaltres ens semblava el fons de la qüestió), és a dir, la llibertat de premsa (o la llibertat en general) versus el respecte. És a dir, el debat no és si era més o menys encertat que es fessin aquestes vinyetes, com es discutiria sobre un article descaradament masclista o políticament incorrecte en qualsevol altre sentit, sinó un altre tema que altres vegades s'ha parlat, el dels límits de la llibertat de premsa. Es pot dibuixar Mahoma?

Per una banda, un col·lectiu de gent per qui la representació de les icones religioses és una cosa prohibida. Per una altra, la llibertat de premsa europea, i el fet que les coses sagrades tenen aquí un significat diferent per uns i per altres.
Si la religió prohibeix representar Al·là o Mahoma, ho prohibeix inclús per als que no són creients d'aquesta religió? Els que no són creients també s'han de treure el barret quan entren en una església? No vull dir per respecte, o per sensibilitat envers els altres, sinó en el sentit estricte de "haver de". Jo penso que no. Entenguem-nos: crec que un ha de tenir respecte pels altres, mirar d'entendre'ls i de no ofendre'ls. Però tot i així sempre hi haurà actituds d'un o altre que més o menys involuntàriament ofendran a algú. Però no per això s'han de prohibir aquestes actituds!

Només una pregunta: quina diferència hi ha entre aquesta "ofensa" al món musulmà i la "ofensa" que poden ser els matrimonis gays per l'església catòlica? Jo crec que no hi ha diferència en la ofensa, sinó en la capacitat de resposta dels ofesos.

Per que no ens ho mereixem!

No ens marxem aquesta classe política que ens ha enganyat i traït. Ni molt menys era l’Estatut que podia treure; podíem haver aprovat l’estatut sortint del parlament de Catalunya, només ens hagués calgut valentia i dignitat. Dies enrera a resposta del xavi feia un mapa massa apocalíptic del la situació política i social que es podria arribar si a Catalunya ens plantéssim. Reconec que no en vaig explicar prou be. Si els polítics Catalans haguessin defensat amb dignitat, unitat i coherència el text el congres de l’estat espanyol no hagués tingut mes remei que aprovar-lo. Si ens haguessin dit que no, la força del poble hauria d’haver passat a l’acció i demostra la voluntat del poble de Catalunya que esta fart de ser expoliat contínuament, discriminat e insultat, robat...
La crispació actual que existeix no s’acabarà amb l’estatut actual, ja existia i seguirà existint, no hi ha boicot per l’estatut, no hi ha insults i atacs des dels mitjans de comunicació pel estatut, ja hi eren avanç... desgraciadament.
Crec que si realment volem construir un societat del benestar, un societat econòmicament justa i socialment lliure. No hem d’abaixar els braços i defensar els interessos del poble de Catalunya i si no ho fan els polítics ho ha de fer la societat civil!

Així aquí penjo dos convocatòries importants:



Anims i endavant!

Per què no estic a Escoltes Catalans

Saps quan tens la sensació que t'ha quedat una cosa a mitges? Doncs hi ha un grup de gent amb qui tinc mogollón de coses a mitges.
Fa un temps vaig deixar un projecte en el que creia per mals entesos, faltes de comunicació i faltes de confiança. No tinc ni idea de si ja anaven tan malament les coses que els mals entesos ja no tenien solució, o si els mals entesos i un ambient particularment enrarit, més l'orgull d'uns i altres, van portar al que van portar: plegar, i de quina manera.
D'aquella escaldada, en guardo forces mals records, alguns amics perduts, altres per sort conservats. En general, però, amb el temps, suposo que t'oblides dels mals moments, te'n queden els bons records, i la sensació que encara vas deixar feina per fer. I amb una mica més de temps i perspectiva, fins i tot l'esperança que tot podia haver anat d'una altra manera. Fins i tot, que tot pot anar d'una altra manera.
Fa uns mesos, semblava que s'obria la possibilitat de tornar a afegir-me a la feina, d'una altra manera i superant les dificultats que ens havíem posat uns i altres. Però després no sé si era massa difícil de païr per uns i altres, si encara tenim tots massa orgull, si no ens vam explicar bé, si estavem tots massa decebuts uns i altres... però la cosa s'ha refredat.
Com de difícils són les relacions humanes, quan la convivència i les discrepàncies fan que sembli que les distàncies són insalvables... a mi em sembla que no ho haurien de ser, i si ho són és que no hem après res.

I ara el Psc-PsoE Amenaces??

Una demostració més que tot son de la mateixa corda. Ahir el PSC-PSOE amenaçaven a ERC. Que si no s’afegeix el acord del estatut signat per ells i CIU haurien d’abandonar el Govern de la Generalitat. Semblar que el PSC-PSOE s’ha unit a la estratègia del PP de la por i la mentida. S’han unit a l’estratègia dels militars amb intencions antidemocràtiques. Poder els dirigents del PSOE i del PSC amb intencions colpistes també haurien de tenir en compte l’article de Iu Forn.
Enganyen a la ciutadania, tant CIU com PSC-PSOE per que en cap moment el pacte del Tinell (Cal recordar el Psc qui els va portar al govern de la generalitat) s’incompleix, no diu en cap moment que el pacte es aprovar l’estatut, si no treballar per fer-ho realitat. ERC no esta incomplint el pacte. Els que si que estan incomplint l’acord del parlament de Catalunya son el Psc-PsoE, CIU,ICV-EUIA que han decidit que tot el que es va acordar a Catalunya es paper mullat, s’ha rigut en els nostres nassos. Com podem parlar de més autogovern i desprès no defensar els acords aprovats per majoria en el nostre parlament. A qui intentant enganyar?? I ara encara tenen la barra d’amenaçar o de dir el que ha de fer un altre partit polític. L’amenaça i la por son les eines del feixisme. De tots els feixismes!

Tot això fa que aquells que havíem perdut la confiança amb unes sigles ara tornem a estar motivats per seguir endavant, sabem que no es la nostre lluita el 100% però es la que ens pot fer avançar una mica en el llarg camí...

Montserrat magic... (Sort de la muntanya...)

Escalar a Montserrat es impressionant. Montserrat es única pel tipus de formació rocosa (si és pot dir així) que la forma, això fa que l’escalda sigui també única, la fa màgica... Diumenge passat, tornàvem a escalar a Montserrat amb els nostres grans amics Anna i Benet. Així tots quatre ben anar a descobrí un nou indret a la vessant sud de la muntanya. Un indret que en el mon de l’escalda es diu “secretisimo” ja que la persona que ha fet les vies (72) no ho vol donar a conèixer, no ho vol fer públic, però les ressenyes d’aquest indret corren per xarxa. (les ressenyes es poden trobar dins del sector del vermell, son les parets amb el nom de: Desdentegada)
Molt de fred i molt bones vies, hem escalat poc, però l’esforç s’ha valgut un bon entrepà de truita francesa amb formatge al Bar Anna de Bruc.

La vall de la Cova de l’Arcada.


L’Anna i el Benet escalant vies de 5+


L’Eva intentant un 5+


jo, pujant de primer un 5+


L’Eva amb el seu sonriure.


Dissabte ensenyava una foto de la cara que forma una roca a Mala dona, a Montserrat cada agulla te un nom i aquesta es el Lloro en mig de la boira, una de les agulles mes impressionants i curioses.

Que no ens prenguin el pel! I resposta al Xavi.

La posició d’ERC m’ha sorprès agradablement. Tot s’ha de dir que sent militant estava molt pendent de la decisió que es prenia respecte el nou estatut per decidir el meu futur dins del partit. Jo soc del parer que ERC s’ha empassat massa en aquesta última etapa i que amb l’Estatut no podia passar un altre cop el mateix.
Ja sé que molts i moltes em direu que igualment son polítics i que estan per les cadires o que segur que hi ha alguna cosa darrera. Jo també em considero polític i crec que amb la posició que ERC ha tingut, demostra que també hi ha altres maneres de fer política i no baixar-se els pantalons i les faldilles sistemàticament, i que hi ha cops que pesa més la coherència que l’egoisme. Avui estic content i en certa manera m’ha tornat la confiança en uns polítics que últimament no acaba d’entendre.
El que està clar és que s’ha tornat a posar sobre la taula qui és qui en aquest país. En aquesta nació que no es pot dir nació. S’ha demostrat que PSC segueix sent una sucursal del PSOE i que ICV-EUiA segueix sent un gran alumna del PSC sense caràcter propi (l’eco dels socialistes). S’ha demostrat que CIU segueix la mateixa direcció i estratègia de Pujol-Duran de pactar i vendre a tot preu fum, les il·lusions dels seus votants i d’enganyar a la ciutadania dient que avui volem la galàxia i demà que ens conformem amb el que ells han pidolat. No ho entenc, companys i companyes no ho entenc que algú pugui vendre el País d’aquesta manera, com es pixen a sobre i hem de tancar la boca!

Ahir el Xavi ens deixava deures per avui, en el post d’ahir:

Quin seria l’escenari social i polític a Catalunya i a l’estat espanyol si tots els partit es plantessin amb el tema de l’estatut?

Fer política ficció és arriscat i els escenaris sortints d’aquesta situació son difícils de preveure i varis.
Primer de tot seria poc imaginable que el PSC decidís plantar-se davant dels seus socis del PSOE, poder sí que podríem tenir aquest escenari amb el PP al govern de l’estat, però amb el PSOE és molt difícil. Així i tot amb el PSOE a Madrid i amb el PSC fent de PSC, la situació política que esdevindria un “No” unitari des de Catalunya, que crec que seria la més coherent ara mateix degut a que estarien defensat un acord votat per majoria al parlament de Catalunya, seria que la societat Catalana tindria més cohesió i en certa mesura augmentaria la credibilitat dels polítics i reforçaria les institucions catalanes i el sistema democràtic. Per una altra banda, entres els ciutadans de peu, les visions contradictories estarien més enfrontades dins de la societat, però no crec pas que arribés a una divisió social que fos tangible. Es reforçaria la visió de poble que no és entès per l’estat espanyol i crec que augmentaríem els independentistes. A nivell polític hauria d’esdevenir-se un govern d’unitat. Que hauria de portar l’estatut a referèndum com a eina de pressió davant del govern espanyol i per la visualització del problema català a la resta del món. El joc internacional es molt important i molts cops s’oblida, i sense reconeixement internacional mai serem nació.
A l’estat espanyol segur que el PSOE retallaria distàncies per la dreta al PP, però la situació al congrés de diputats seria insostenible i arribaríem a tenir eleccions anticipades, on desgraciadament crec que el PP guanyaria per majoria absoluta. I això portaria a un clima de més confrontació amb l’estat espanyol amb les conseqüències polítiques que això aportaria, mitjans de comunicació, poder mediàtics, poder ocults, exèrcit... A nivell social sí que augmentaria la crispació a les espanyes amb els catalans/es.

Però reperteixo, hi ha mil escenaris possibles, però que siguin reals es el que ara està succeint i en certa manera jo em sento traït per una gran part de la classe dirigent d’aquest país. Pels mateixos que van vendre les terres de l’Ebre, pels mateixos que han venut els catalans per 4 centims als seus amics de Madrid.

Perdre el fil

No us ha passat mai que a vegades perds el fil? Estàs pendent d'una cosa i de sobte... zas! ja no saps de què parlen.
A mi darrerament em passa que perdo el fil.
Per no sobar el tema de l'estatut hi passo de puntetes: uns diuen una cosa i uns altres una altra, i la qüestió és repetir-ho suficients vegades "for the truth to sink in", com deia aquell. Sembla que el més important és que la gent es formi una opinió abans de que tingui temps (o ganes) de llegir-se'l. Crec que la tàctica del cansament ha resultat més que mai en aquest cas. Reconeguem-ho: l'estatut embafa.
Sobre el tema dels papers de Salamanca: una immobilització que no entenc per un recurs que només és una pataleta d'impotència, com pot ser que portin una setmana pensant què fer...? mentrestant la comissió de la dignitat convoca igualment la festa, i el periódico regala els documents el diumenge (les 5o0 caixes?!?!?). També he perdut una mica el fil, francament.
Sobre les eleccions a Palestina no és que m'hagi perdut: simplement em sembla tot massa complex per analitzar-ho des de la distància. No sé si l'Aina finalment s'ha atansat cap allà, en aquest cas espero que ens pugui explicar la seva visió.
Però quan definitivamen em sembla que ja no entenc res és quan em quedo pensant en alguna d'aquestes coses de rabiosa actualitat i quan intento tornar a seguir la notícia... zas! ja tornen a parlar de futbol.

A que juguem?

Poc a poc es treu el entrellat del que podia ser el text del nou estatut, el que CIU a pactat amb el PSOE i el PSOE vol porta a “missa”. No podrem valorar diminutivament el text fins que no estigui complert, però no es això, companys no es això...Jo no paro de ferma la mateixa pregunta: si teníem un text aprovat per 90% dels representants polítics, perquè hem negociat a la rebaixa?. Però no tenim els PSOE pillat a Madrid? Es que els nostres polítics no s’ha donen que això que estan fent es enganyar els ciutadans?

El que quedar clar es la proposta pactada, ens deixar a la voluntat del govern de torn a Madrid, ens deixar en las mans del color polític i de la correlació de forces que governi a l’estat espanyol. Però no som conscients que si no tenim totes les competències encara transferides del Estatut del 1979 podrem garantir les inversions de l’estat i les noves competències el dia que a Madrid canviïn de blau central a blau fosc...
A que joc jugant els nostres polítics? Si donem suport aquest estatut estarem traint la voluntat del parlament de Catalunya. No podem possessionar-nos depenen dels vots que podem aconseguir. D’un Puta vagada cal que deixin d’enganyar.
Hi ha qui demanava el concert econòmic com si estigues posseït i ara a signat un augment de recaptació, com si estigues pactant per donar suport a un govern espanyol. Hi ha qui a deixat tota negociació en mans de la direcció de Madrid i desprès diuen que son un partit independent i que les decisions es prenen des d’aquí i no han estat capaços de defensar ni una coma del que aquí s’ha aprovat, no han estat capaços de demostra cap desacord amb la propostes que s’allunyen de la proposta sorgida des del Parlament. També hi ha qui passa de puntetes aixecant la ma, intentar dir alguna cosa, però callant ràpidament, fent de bon alumna amb camisa verda que perd color per tots els cantons. Hi ha qui sembla que poder es quadre i es coherent, que retroba el rub, esperem que no sigui només per un grapat de vots i sigui per que son coherents.

No ens deixem enganyar, si no avancem a alta velocitat, més val seguir corrent i espera propers trens, que pujar-se en el primer que passi, sense bitllet i a la voluntat del revisor de torn...

Hora de la veritat.

Avui sembla que el país s’ha venut a la rauxa i la festa, sembla que estem a les portes de tenir un nou estatut. Jo estic preocupat, si, pot semblar estrany quan la majoria de la ciutadania deu estar pensant: “quina sort que això de l’estatut ja s’acaba i a veurà si començaran a treballar”. Un gran error dels polítics a estat no saber explicar o no voler explicar les raons del nou estatut i la seva importància social i econòmica per la nostra NACIÓ.
Jo estic preocupat, davant d’aquest moment històricament tant important. Estic preocupat com a Independentista, com a ciutadà que desitja construir un nació plena, lliure i justa per tothom els que la conformem, els que acaben d’arribar i els que ja i erren des de fa temps, els que penses d’una manera i els que pensen de l’altre... Però som a les portes d’assistir a un esdeveniment, que malauradament la política catalana sembla abocada, som a les portes de tornar a vendre el país i d’hipotecar un futur més lliure i just per la ciutadania, per la prosperitat de les persones.
Jo no poc acceptar l’actual proposta que sembla que sigui la gran solució, no poder deixar de ser ambiciosos i tornar a amagar el cap sota l’ala i dir que això es el millor que es podia haver aconseguit, que més no podia ser, que ara o mai... perquè tenim un classe política tant covard, tan avergonyida?
Jo poc acceptar un estatut que no es l’estatut de la llibertat i la justícia social,
que no ens dur a ser un estat, això podem renunciar ara, els independentistes no som un majoria i hem de ser realistes. Però si que hi ha una majoria que va apostar a les ultimes eleccions per una majoria nacionalista, per un avanç substancial en el reconeixement de Catalunya i en la construcció d’un societat més justa. I això desgraciadament, no ho podem construir sense els diners i si Catalunya no te un agencia pròpia (que es digui com es digui) però que recollir tots els impostos i sigui el govern de Catalunya qui paga en concepte de serveis a l’estat espanyol, Catalunya haurà de seguir pidolant com ho fet sempre. Sense diners podrem assumir totes les competències tan ambicioses que aquest estatut ens donar? Podrem fer uns aeroports i ports com deu mana? Podem tenir el tren d’alta velocitat? disminuir el deute i millora la qualitat de la sanitat?... Ara per ara tampoc tindrem una relació bilateral amb l’estat, seguim sent un autonomia més, “el cafe para todos” segueix. Els drets històrics no s’igualaran els drets forals... i podria fer una llarga llista de diferencies amb el projecte aprovat per el parlament.
El que ara ens proposen es més similar els pactes que CIU va fer en el seu moment per fer presidents el PSOE i el PP que no un nou estatut per Catalunya que impulsi la Catalunya a nivell de benestar, a nivell social i econòmic.
El senyor Ibara ja ha dit que els que han perdut en aquesta negociació son els nacionalistes. I clar ara els polítics catalans ens donaran gat per llebre...

Decebut, desanimat... així no anem enlloc...

Espero que algú, encara li quedi prou dignitat i sàpiga dir que NO, que sigui prou valent i compromès amb molt i moltes, que en el seu dir vam votar uns sigles, un ideà de Catalunya. Això no es cap estació del llarg viatge, no es cap avanç, es fum... no es cap pas real per construir un Catalunya, si us plau no en vengui cap moto més i avancem decididament per demostra a la societat que es el que desitgem des de la coherència ideològica, des del independentisme d’esquerres!

Avui a La Vanguardia