dilluns, d’octubre 03, 2005

Silenci - Jean Ziegler

Extret del llibre (gràcies Daniel) "La fam al món explicada al meu fill", d'en Jean Ziegler. Per cert, aclaparador.

- Per què a l’escola ningú no ens parla mai de la fam? Dels que l’organitzen i dels que la combaten?

- Per mi, també és un misteri. Molts mestres, professors i professores d’instituts i d’escoles són gent oberta, generosa, profundament solidària amb la lluita dels pobles del Tercer Món. Molts d’ells informen els seus alumnes quan es declara una epidèmia de fam, com també de les recol·lectes públiques que s’han originat. Tot i així, no conec cap escola on la fam –que cada dia mata més persones que totes les guerres juntes de tot el planeta- sigui al programa. No hi ha cap programa d’ensenyament on la fam sigui analitzada, discutida i examinada en relació amb les seves causes. [...]

- Les bones intencions són del tot insuficients. Són un luxe per als fills dels rics. La calamitat de la fam actua per mil vies diferents. La seva aparició, els seus estralls, exigeixen moltes anàlisis detallades i precises. Ara bé, l’escola calla. No fa la seva feina. Sovint els adolescents l’acaben plens de bones intencions i d’una vaga convicció de solidaritat, però mai amb un coneixement profund, una clara consciència dels orígens i els efectes de la fam.

- Podríem dir que la fam és una mena de tabú?

- És la paraula justa. Un tabú que fa molt de temps que existeix [...]: per a la gent és tan humiliant saber que un gran nombre dels seus semblants pateixen fam, que es cobreix aquest escàndol amb un espès silenci. Aquesta humiliació continua sent compartida per l’escola, pels governs i la majoria de nosaltres. [...]

- La FAO viu de contribucions dels estats membres més rics [...]. Els funcionaris de la FAO, en tots els seus informes, són induïts, malgrat la realitat, a pregonar un discret optimisme.

- Per què?

- Perquè els grans països donants són democràcies, i per tant l’opinió pública hi juga un paper determinant. La FAO està obligada a mentir sobre les perspectives de futur, perquè si no ho fes, l’opinió pública dels països rics ja no acceptaria continuar donant a Roma aquestes quantitats que creurien invertides en va.

- Què fan precisament aquestes persones a Roma?

- Guarneixen regularment les conclusions dels informes amb frases màgiques. El Survey de 1974 acabava amb aquesta sentència indiscutible: “D’aquí deu anys en aquesta terra, cap home, cap dona, cap infant anirà a dormir amb el ventre buit”. I el World Food Summit de 1996 acabava amb aquestes paraules: “Fins al 2015, haurem fet que el nombre de persones que pateixen fam al món haurà disminuït a la meitat”. La promesa de 1974 s’ha transformat en el seu contrari: el nombre d’afamats ha augmentat. I la de 1996 té el risc de revelar-se també com a falsa. De tota manera, els experts de la FAO només poden calcular, observar, analitzar, predir. No tenen cap mena de poder: ni sobre la fixació de preus ni sobre la distribució d’aliments.

- Llavors, qui decideix?, qui té el poder?

- El mercat. Només el mercat. I el poder que té és inexpugnable.

2 comentaris:

  1. Hola finestra,

    No creieu que el mercat es l'unica solucio pel desenvolupament dels paisos del tercer mon? A mi em sembla que, entre altres coses, es precisament la manca de mercat JUST la que els mante en la pobresa. No em sembla que el mercat i el seu poder siguin un limit al desenvolupament. Al contrari, tantdebo tots estiguessim sotmesos a les lleis d'un mercat JUST i al seu poder inexpugnable.

    ResponElimina
  2. Sí, segurament jo canviaria "mercat" per "mercat lliure" o en aquesta frase...
    Perquè això de que el mercat lliure és un mercat autorregulat ja fa temps que no m'ho crec. Si el comprador només ha de fer un click del ratolí per comprar i el venedor ha de fer un viatge de dies en mula per vendre a un intermediari que fixa el preu "lo tomas o lo dejas", ja em diràs on pot estar l'autorregulació del mercat lliure.

    ResponElimina