I TANMATEIX, LA REMOR PERSISTEIX.

Ara, després de tot el que ha succeït a la política de casa nostra és l’hora de reflexionar i de tornar a mirar l’horitzó, de pensar cap on volem anar i quin és el camí pel qual hem d’apostar per tira endavant.
Està clar que els núvols no ens deixen ara triar, però esperem que s’obri una finestra de bon temps per poder fer l’atac el cim. No puc fugir de la meva pròpia òptica a l’hora de valorar aquest últims 2 anys, en que per primer cop un partit independentista ha arribat a estar al govern. Però ara em sento ideològicament traït per uns companys de viatge que m’havien fet creure que en més o menys mida podríem avançar en el camí de cercar alternatives i donar l’impuls social i econòmic necessari per construir una societat mes justa, lliure i digna. ERC va fer una aposta de futur, i ara encara que no ho sembli hem arribat a un punt de no retorn, en que s’ha tornat a posar sobre la taula el paper de Catalunya la necessitat de millor l’autogovern o el dret a l’autodeterminació, hi havia qui durant molts anys havia treballat per condemnar-nos a seguir sent un poble més en aquesta presos de pobles anomenada Espanya i ara veu amb nervis i tremolors que la caixa dels somnis que semblaven utopies s’obre per donar forma a un projecte real que fins el dia d’avui ha anat avançant i creixent...
Esta clar que hem comes errors, el mes greu creure's la paraula d’alguns i algunes i pensar que teníem la clau i que hi havia bones intencions, està clar que hem estat a vagades una mica passerells. Però ho dic amb el cap ben alt i orgullós que durant aquest temps s’hagi fet molt bona feina des de les conselleries que ha portat esquerra, feina que mai ha transcendit silenciada per la maquinaria propagandística del PSC i per la maquinaria difamadora de CIU i els poders factics. Si una cosa també m’ha quedat clara es que som a l’ull del huracà, fem el que fem i diguem el que diguem som criticats, menyspreats i criminalitzats... Som un partit incomode, ni el millor ni el pitjor, però som un partit que molesta... sinó per què som tan criticats fins a uns límits insultants?
No signarem la rendició...
Considero que en aquest carreró de no retorn, l’independentisme parlamentari es juga molt, ja que hi ha dos possibilitats o que ERC faci el salt cap a trencar el bipartidisme i sigui realment un contrapoder per si sol, un veritable motor de transformació social o resignar-se a esdevenir un partit petit condemnat a la fosca situació de no ser rellevats. Per això, i per responsabilitat política vers el país, cal afrontar el referèndum en clau independentista, en clau de trencament, destinant tots els esforços per fer possible un "No" a aquest estatut, aquest sistema de dependència d’espanya, un "No" que Sigui "Si" a la Catalunya, lliure i plena!. El "no" s’ha de convertir en un "No" incòmode pel PP, pels feixisme espanyol i el conservadorisme català, ha d’esdevenir un punt de trobada d’aquells que molts cops caminem separats però que en el fons conincidim en un estació del llarg trajecte. No podem deixar escapar la oportunitat de fer tremolar l’ordre establert i fer una salt endavant. Tenim l’oportunitat de fer mes gran la massa social de l'independentisme. Ningú creia amb que el 18 de febrer hi hagués tanta gent al carrer, tornem a sortir però aquest cop per omplir les urnes d’il·lusió!
I si no es així, tampoc abandonarem el combat... jo no em conformo només amb el que ens han donant i ens hem trobat.

Que la prudència no ens faci traïdors,
que la pressa no ens faci entrebancar,
Però estiguem preparats a la senyal del combat.