dimecres, de juny 07, 2006

Viatge als Pirineus fantàstics.

Agafo prestat el títol d’un recull de contes del Pep Coll per explicar aquest cap de setmana. Hem tornat al Pirineu, el més allunyat de casa i que més costa visitar, però un dels indrets més fantàstics que no té res a envejar a moltes altres zones de muntanya d’arreu del món.
Dissabte anem cap a Àreu, per participar en la III Cuita el sol. Arribem cap al migdia, plantem la tenda, dinem, agafo el dorsal, parlo amb els companys de curses i fem una petita becaina abans de donar la sortida. Cap a les 17:45 es dóna la sortida de les dones cap el cim del Monteixo i uns 40 minuts després els homes ens enfilem per les dretes pales de la muntanya perseguits per l’ombra. Hi ha dos camins, un que puja pel dret i l’altre que puja pel camí de baixada, la majoria enfilen el camí amb menys verticalitat però una mica més llarg (el de baixada). Jo trio el més vertical, hi ha molta menys gent i es guanya alçada molt ràpidament, ens anem animen mútuament amb el Jordi, un company de quilòmetres de muntanya. Al primer avituallament vaig molt millor que l’any anterior. D’aquí al cim queden 700m aprox. Guardo forces en els primers 400m i després intento pitjar gas a fons fins al cim, al final 1:43:32 (l’any passat 2:02.00) per fer els 1660m de desnivell. Dalt del cim fem una foto amb companys de curses i cap a baix perquè fot un fred impressionant i no anem molt abrigats! La posta de sol és impressionant i també ho són les vistes increïbles des d’un cim de 2902m. I avall que l’Eva m’espera! Una cursa que, encara que té un gran component competitiu, té també un gran component fantàstic i humà...
Diumenge aprofitant que som a la Vall Ferrera, matinem i anem cap al Pla de Boet, tenim d’intenció de fer el cim de Medacorba 2912m. Pugem poc a poc fins a l’Estany de Baiau, on hi ha un refugi lliure en molt bon estat i situat en un indret increïble a 2500m. L’Estany, encara amb part gelada, un circ de cims de 2900m i només el soroll del vent, fan d’aquest indret un bon lloc per parar a menjar. D’aquí se segueix per la variant del GR-11 que porta cap al port dels Estanys Forcats, per una pujada al coll amb molta pendent i un camí una mica perdedor per les clapes de neu que trobem. Des del port decidim enfilar-nos cap al cim de la nostra dreta, seguim l’aresta afilada sense trobar fites, fins que ens trobem dalt d’una petita torre de la mateixa aresta, la desgrimpem i seguim per la carena. Trobem alguns passos de grimpada no molt difícils. Al final de l’aresta, al cim, contemplem el Coma Pedrosa 2939, la pica d’Estats i fins i tot l’Aneto i el Monteixo, el cim que la tarda abans havia pujat amb la Cuita. Baixem resseguint el camí de pujada, amb un sensació fantàstica de retrobar un dels indrets més màgics del nostre petit país, resseguim els llacs de pujada, les ultimes neus, les ovelles que pasturen, un isard solitari, un una parella de galls fers, ens trobem amb algun o altre muntanyenc que fa camí... Després de vuit hores arribem al cotxe i cap a casa!
Avui a casa mirant un mapa d’una escala més petita, trobem que ahir el cim que crèiem que era el Medacorba era la Roca Entravessada de 2926m. Coses de portar mapes de l’Alpina antics! Així que ens tocarà tornar a fer el pic de Medacorba que es el punt geogràfic que divideix els estats d’Andorra, França i Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada