Uns dies de desconnexió i de retrobar el llapis i el paper assegut en una roca prop del refugi ventosa Calvell.... allà amb l'Estany Negre de fons vaig començar a escriure una petita historia que nomes viu dins del meu cap... a l'hora que el cel poc a poc s'enfosquia i el fred feia acte de presència...
El sol s'amaga, poc a poc els últims rajos del dia intenten colar-se per les escletxes que dibuixen les crestes de les muntanyes que són a l'oest del refugi de Ventosa Calvell, el Pa de Sucre, els Bessiberis, el Comaloforno...
Som asseguts en una pedra que fa de balcó, sobre l'Estany Negre, em giro i et contemplo llegint el llibre que et vaig regalar el passat sant Jordi, “La mecànica del cor”, de Mathias Malgieu amb la intenció de fer-te veure que la vida es veu diferent si allò que fem, ho fem moguts pels sentiments, la passió, els somnis i les il·lusions, que tot és molt més senzill si fem cas del cor. Tot i que no calia cap llibre per fer-t’ho veure, ja que fa temps que tots dos no fem gaire cas del cap... Fa poc que ens coneixem un mesos, només, i sembla que faci una eternitat que voltem pel món, descobrint cada roca, cada racó, compartint els somnis i moltes lluites.
Et segueixo contemplant i veig com els teus llavis es mouen, sense fer cap soroll, però marcant cada lletra que deus llegir. Uns llavis cremats pel sol de les muntanyes, però que tu, cada certa estona, t'encarregues d'humitejar fent passar suaument la teva llengua per sobre, poc a poc. El cel cada cop pren un blau més intens i uns petits núvols apareixen i fan de barrets dels cims, i tot sembla un pèl fosc. Però el blau fosc es trenca pels primers punts que brillen al cel, un planeta apareix per sobre del Bessiberi Sud i poc a poc s'intueixen les primeres estrelles.
Et gires i fas aquell soroll tan característic, aquell que vol dir que t'abraci, que et doni escalfor, deixo la màquina de fer fotos sobre la roca amb la que estava fotografiant aquest instants i estiro els meus braços que voregen tot el teu cos, el meu pit contra la teva esquena, fins que sento bategar el teu cor, un batec dèbil, que no trenca el silenci d'aquest moment. Et gires i ens fem un petó i jo recolzo la meva barbeta a la teva espatlla i els dos contemplem com per darrere del Pa de sucre es fon l'últim raig de sol. Un instant que demostra la fi d'una llarga lluita i l’inici d'un llarg camí, darrera queden aquells anys d'incerteses, d’histories fosques, d'obrir-me i trobar la passivitat com a resposta, de pors, de cadenes, de pocs somriures... Però sembla que al final tot arriba i tots aquells projectes somiats ja tenen companya de viatge i el que encara és millor, aquells projectes s'ha modificat i enriquit i fa que tot sigui molt més fàcil. Ara pintem i dibuixem a dues mans, amb tots els colors, fins i tot amb aquells que no coneixia.
Avui, després d'un matí dalt dels cims i un petita sessió d'escalada acompanyada d'un bany a l'estany, hem obert una vella llibreta que tenia per casa, hem estripat les fulles escrites fins llavors i hem començat a anotar projectes que tots dos teníem pels calaixos de casa, projectes que compartim i que volem compartir plegats, quilòmetres, camins, muntanyes, somriures, lluites i combats diaris, dibuixos a mitges i noves teles per pintar...
- Anem a dormir? - em dius a cau de orella -.
- Si, però segur que tens ganes de dormir?
- No, però tinc ganes que dibuixis sobre la meva pell, amb els teus dits, tots aquest projectes que fa un moment hem escrit...
i res va començar a fer fred, vaig tancar la llibreta, vaig tornar a la tussada realitat i en vaig anar a trobar amb tots i totes allà vora la font del refugi, allà rient i xerrant una bona estona fins anar a dormir... i us deixo amb el llarg resum en fotos...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada