Toreneules (2711m) acompanyat dels isard.

El passat diumenge vaig anar a fer el cim dels toreneules. L'Eva malaltona no em va poder acompanyat. Així que vaig decidir fer una excursió que també fos entrenament per les curses de muntanya. Cap a les 9h del matí ja soc a Queralbs, a l’aparcament de la centra de Daió, d’aquí segueixo el camí cap a coma de Vaca, un cop el refugi agafo la vall de la foto i cap el fons. una vall molt solitària on vaig poder contemplar un centenar d’isard. Un dia nuvolat, però agradable per l’excursió. Al cap de 3h ja soc el cim i no estava sol, 3 isard en van acompanyar al cim durant 20 minuts de silenci que va fer que s’apropessin molt, gairebé per tocar-los... Faig 100 fotos els isard i cap a Núria per l’altre vessant que havia pujat. La baixada entre al boira fins arribar el santuari, sort que la neu i el dia no acompanyaven i regnava una agradable solitud per Núria. Un cop a Núria, cap a baixada a tota llet fins la central de Daio, per un camí que mai havia fet de baixada. Un excursió maca i solitària...

i en números: 5:30h total, 1700m de desnivell positiu amb 21km de recorregut..

10.000 visites a la finestra...

Avui he mirat el marcador de visites i ja tenim 10.079... ufff encara que crec que això enganya molt... 5000 son nostres, 2000 de la família i la resta d’algun amic i amiga que ens llegeixi algun cop el dia...

Gracies a tots i totes per obrir la finestra durant algun moment del dia... fins la propera!

Antisistema? Jo sí!

Ara resulta que no pots dedicar-te a la política "oficial" si et consideres antisistema. (Amb aquesta afirnació no estic defensant a l’Imma Mayol, que quedi clar.)

Aquí crec que hi ha gran confusió amb el mot, però si antisistema vol dir estar contra del sistema capitalista, jo sóc antisitema. Si antisistema vol dir no estar d’acord amb aquesta democràcia, jo soc antitistema... tot això per mi és compatible amb lluitar des del dintre del sistema per transformar la societat i plantejar un sistema polític i econòmic diferent. O aquells que pensem així ens hauríem de dir "altresistema".

Un altre debat és valorar si aquells que diuen ser antisistemes treballen per una altre món possible. Jo aquí no jutjaré a ningú, però nomes dic que hi ha qui molts cops es posa samarretes amb eslògans per quedar be a les fotos i tenir contents a amics, amigues, coneguts i conegudes del partit.

Jo reivindico que aquells que pensem que una altre món és possible i ho fem des de la crítica al sistema actual establert, també tenim lloc dins del sistema polític actual i fins i tot dins de certs partits politics. Si no com podem lluitar per transformar-lo, des del monte o des del passeig de Gracia trencat aparadors i cabines telefòniques? poder és el que pretenen aquells defensors del sistema, que hi hagi veus crítiques que fan servir la violència com a única eina per lluitar. És més fàcil atemorir a la ciutadania dels canvis si aquells que propugnen un canvi en l'ordre establert són tillats de terroristes, violents...

Plaers efímers

Gust: la primera mossegada de la torrada del matí, quan he sopat poc i em llevo amb gana.
Olfacte: l'olor de la fàbrica de xocolata de Viladecans quan passo per l'autopista a la matinada (no sé per què, però és a la matinada i no una altra hora que fa una olor especial...)
Tacte: el tremolor del manillar de la moto quan l'encenc.
Oïda: una melodia que m'és molt familiar just el milisegon abans de reconèixer-la, quan em poso a taral·lejar.
Vista: la portada d'un llibre que m'hagi agradat molt (en una llibreria, a casa un amic, o algú que el llegeix al tren)

L'Aina va fer un post que titulava "Amb els cinc sentits", i una mica copiat, faig el meu. Hi ha coses que t'agraden infinit, com ara el cel blau d'aquell blau que fa esgarrifar de tan blau, o llegir un bon poema, o sentir música, pujar muntanyes, o la veu d'un amic. Però jo em refereixo a aquells instants, que zas!, quan te'n vols adonar ja ha passat, però que cada vegada sents que t'han fet somriure sense adonar-te'n.
Foto: un altre dels plaers efímers és no tocar a terra.

Per la Pau i el Diàleg.

Neix una iniciativa social i ciutadana per donar suport al procés de PAU a Euskadi. Crec que és bàsic que la ciutadania s'organitzi per pressionar els seus polítics, que com s'ha demostrat, sembla ser que no volen sortir del pou on s'han ficat. Tot i que vull felicitar els últims moviments del PSOE, que marquen una petita tendència a separar-se de l'estratègia del PP. Està clar que cal seguir treballant per la PAU. Però no vindrà mai sense el diàleg, sense afrontar que hi ha un veritable problema polític de fons, l'autodeterminació d'Euskadi. Per aixo em sembla important la convocatòria per al proper diumenge 28 de gener a les 12h, la concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona.

Teniu més informació: web de la campanya
Aquesta campanya i moltes altres em porten a la reflexió següent: som un poble que destina molts esforços a treballar per les lluites d'altres pobles i tenim abandonada la nostra... i també hi ha sectors polítics i de al societat civil que viuen emmirallats pel conflicte basc, pel poble basc, i que abans mouran un dit per ells que per la llibertat del seu poble. Globalitzant aquest comportament, poder algun dia calgui reflexionar perquè ens belluguem pels altres i mai per nosaltres mateixos, amb això no vull dir que deixem de ser solidaris i compromesos amb les lluites d'arreu del mon i contra aquest sistema capitalista, però hi ha vagades que em sembla que per molts i moltes és més fàcil lluitar per lluites llunyanes que comprometre's amb transformar el nostre entorn immediat... tot i lluitar contra el mateix enemic.
Bon cap de setmana!

Quin espectacle!

Ahir vaig estar escoltant per la radio el debat al congrés de l'estat espanyol. Quin espectacle! Al final em va quedar la sensació que hi ha persones i partits interessats en que ETA segueixi matant. Hi ha qui viu gràcies a ETA i vol retornar al poder a cop de les bombes d'ETA. Crec que el PP ahir va fer el primer acte de campanya, ja ha començat el seu atac frontal, pensant en les properes eleccions espanyoles. Només li va faltar demanar la dimissió del president espanyol.
Però el PSOE no és prou valent, el PSOE hauria de plantar-se i buscar la unitat sense el PP, que ja la té, i avançar en el procés de construcció de la pau. Si el PP s'exclou d'un pacte unitari, que s'excloguin, però comencem a caminar. Però el PSOE no vol intentar-ho sol per por a perdre el poder, ja ha comprovat que a l'oposició fa molt i molt de fred. Crec que el gran problema del PSOE es la seva por a arriscar. Com no va arriscar en defensar un model d'estat diferent al del PP, com no ha arriscat en marcar una política antiterrorista diferent... segueixen fent de gregari de la dreta mes rància, de la dreta que encara viu a la caverna en els temes nacionals... Quina vergonya de polítics...

Penyes Altes del Moixeró, 2.260m

Dissabte vam sortir d'excursió (quines ganes en teníem!!), i el lloc escollit va ser el Berguedà, Penyes Altes del Moixeró. Les Penyes és un cim no massa alt, com gairebé tota la zona, però que m'agrada molt perquè de petita hi vam fer un parell d'excursions molt boniques. Fa tres anys o quatre, amb l'Esteve ho vam intentar, però en arribar al coll estavem destrossats i no vam fer cim. En canvi vam fer tota una volta fins a la Font del Faig i el Refugi Sant Jordi.
Aquest cop, desestimàvem ja d'entrada anar fins la Font del Faig, però estem decidits a fer cim!

Sortim de Gréixer, un agregat de cases que de manera generosa se l'anomena "poble", en aquesta foto es veu la teulada de les cases a la dreta, i la carena de la muntanya que volem pujar. El cim és el munt de roques més central.
Passades les cases de Gréixer, entrem en un bosc de pins, més aviat sec, i tot i l'ombra i les dates hi fa calor. Aviat anem en màniga curta. Al cap de poc, l'imponent Pedraforca ens saluda des de la seva cara nord. Com veieu, de neu res de res.

Enfilem la canal de la Serp, entre la fullaraca. Rellisca i és molt dret, però jo ja m'ho sé que després ve l'odiosa tartera, i encara em semblen bones les fulles (ara, per baixar... vaig tenir molt males paraules per elles).
I l'esperada tartera. Puja per sota les impressionants parets, rellisca i fa molta calor. Sort que duem prou aigua, en aquestes èpoques no penses que et deshidrataràs tant!!
A mida que pugem, l'anticicló que tenim a sobre ens regala aquestes vistes: fins i tot es veu el Tibidabo! A la foto no es distingeix molt bé, però si l'amplieu una mica i mireu a l'esquerra de tot, la darrera carena que es veu... s'hi distingueix el Tibidabo i la Torre de Collserola!
Per fi s'acaba la tartera, trobem els prats, molt secs també, i ja veiem el coll. Quan siguem allà només faltaran 200m i cim!
Un cop al coll, mengem el pa amb xocolata que duem, ja es veu tota la carena rocosa que mena cap al cim.
Des del coll, les vistes ja són privilegiades, el Cadí, amb poquíssima neu, i ja s'intueix part de la Cerdanya.
A la carena, a punt d'arribar al cim. Paisatge d'agost!
I el cim, per fi.

Impressionant vista de Montserrat des del cim, olé pel fotògraf!
La cerdanya, la Tossa Plana, ... pelat pelat! De moment hem comprovat que ara per ara no treurem els esquís.
Fantàstica excursió! vam estar-hi 6h30, i al final em moria de ganes d'arribar ja al cotxe... uff, cal que no perdem la forma física!! hehe... però el sol i l'aire que demanava jo dijous van ser suficients per carregar les piles.

Ciència?

Faig un curs en el que es parla de medi ambient. Ahir la noia que feia la classe parlava de canvi climàtic, i feia referència al fet que el més probable és que amb l'escalfament del planeta vingui un augment del nivell del mar, degut principalment a la fusió del gel del planeta. Bé, puntualitzava, encara que això és una mica relatiu, perquè "hi ha una teoria" que diu que si poses un glaçó en un got d'aigua, quan el glaçó es fongui no farà pujar el nivell d'aigua.
El principi d'Arquímedes, vaig apuntar. Ah, clar, tenim una física! Ens ho pots aclarir?

Sostinc que el coneixement científic no està valorat en la societat. Vull dir, encara que hom no sigui historiador, si diu que no sap què va ser la Revolució Francesa està mal vist, perquè forma part de la cultura general. Però si hom no sap què és el principi d'Arquímedes, es comprèn. Per què el principi d'Arquímedes, o la velocitat de la llum no formen part de la cultura general? (aquí hi ha un guiño als meus companys de Trívial de cap d'any que no em van donar el quesito perquè vaig dir que la velocitat de la llum és 300.000km/s i a la targeta hi deia km/h). Per què em fa més vergonya reconèixer que no sé la data de la guerra d'independència dels USA que no pas l'edat estimada de la Terra?

Què en penseu?

Aire i sol

Tinc moltes ganes de marxar d'excursió. Llàstima que ara per ara no podrà ser com aquesta. De moment no hi ha gens de neu, i per tant, sembla que no podrem treure la pols dels esquís... encara. Canvi climàtic? Escalfament global? Tant me fa, però tinc ganes de sortir!!!!

Govern d’esquerres, Govern d’esquerres...

Avui he tingut un altre mostra de quina és l’eina més útil que el conseller d’esquerres de debò esta fent servir contra l'okupació: la repressió! Si aquell que diu ser d’esquerres de debò i defensar la justícia social, aquell que esta en coalició amb els comunistes i diu defensar una societat més justa, si aquell del bon rotllo, si aquell que en el Polònia es diu BIOSAURA.

La conselleria d’interior ha decidit tira pel dret i esta fen més desallotjaments de cases i centres socials okupats que els últims anys de la Sr. Tura. Tot per por i per demostra que ell farà complir la llei, tot per fer-se respectar en les reunions de govern i guanyar-se la confiança del PSC-PSOE i del poder.

La coherència ja fa temps que no sap on esta i sembla decidit acabar amb l'okupació a cop de porra.

Aquesta és la política d’interior d’un govern d’esquerres? la reprensió es la seva solució? on esta el diàleg i la solució dels conflictes per la via pacifica? on estan les alternatives el problema del habitatge o a la manca d’espai culturals, de trobada....?

La resposta a tot això ens porta on sempre, a la por d’enfrontar-se els poders i a la facilitat de seguir sent el súbdit d’una cort de capitalistes. És molt més fàcil no aixecar el cap ni la veu davant l’amo que enfrontar-se a ell per transformar la societat...

Tot el meu suport a la gent de Kan Mireia!

Qui sembra la misèria, recull la ràbia!

engrunes...

Mai no seré del sector moderat de res, no estic aquí per perdre el temps, ni perquè m’agradin els extrems...

Hi ha cops que he dubtat si havia fet be en votar No a l’estatut. Sempre dubto que poder el vot nul hagués representat més la meva opció, com independentista i socialista. Però amics i amigues... cada dia que passa ho tinc més clar! Aquest estatut és més del mateix, continuem sent un colla de regionalistes que van a Madrid a demanar permís amb el cap cot. Aquest estatut és de fira, una llei orgànica aprovada pel poble de Catalunya que el govern de l’estat espanyol fa servir per rentar-se el cul quan visita els lavabos de la Moncloa. Encara riuen....

L’últim episodi d’aquesta obra de teatre és la reunió Montilla&ZP en que presumptament han començat a parlar del desplegament del nou estatut. Sembla ser que el punt del finançament comença a patir retards com el de l’AVE, sembla que vindrà molt més enllà del 2009... i si perden el govern de Madrid? L’Estatut no blinda res de res...

No es poden fotre la culpa entre ells, tant el PSC-PSOE, CIU o ICVEUiA van dir SÍ a aquesta farsa d’estatut. Ens han enganyat.... i el conte continua.

A mi no em serveixen excuses, tots els que van dir SÍ defensen el mateix model de preàmbul, el mateix model de regió d’espanya. Per mi l’única solució és començar a caminar sols. Si volem millorar la societat, la qualitat de vida de les persones, construir un veritable estat del benestar, un veritable estat just i solidari, hem de ser un país del món.

Cal avançar cap a l'autarquia, amb la diplomàcia de la rebel.lia.

Camí estroncat

Ara fa uns dies que ETA ha decidit trencar l’alto al foc permanent que havia anunciat el passat 24 de març del 2006. L’esperança de pau a Euskadi s’ha estroncat. Primer de tot, vull condemnar la mort dels dos equatorians, per mi està clar que els seus únics culpables són els membres d’ETA que van posar la bomba. Ja no estem en temps de guerra, cap mort ha de ser el preu que calgui pagar per arribar a aconseguir la Pau d’un poble, per aconseguir la independència d’un nació. Però tampoc puc estar-me de dir que com a espectador del procés de pau d’Euskal Herria no puc entendre el paper passiu del PSOE i en conseqüència del Govern de l’estat espanyol. Crec que aquest factor fa entendre el punt on som ara. L’estat espanyol i francès han seguit reprimint, empresonant i perseguint els membres d’ETA. L’estat espanyol no ha fet res visible en favor de la solució del conflicte. Cap gest cap a l’esquerra abertzale i en favor de la seva incorporació a la vida política basca. No ha derogat la llei de partits, no ha fet cap gest en favor de l’acostament dels presos/es politics/es. ETA el passat 24 de març va fet el primer pas per arribar a la pau i encara esperem, 10 mesos després, algun pas visible de l’estat espanyol.
Estic totalment convençut que el PSOE no ha marcat una política decidida per solucionar el conflicte basc per por al PP. El PSOE està mirant més en tornar a governar l’estat espanyol i que la negociació amb ETA no li passi factura, que a fer una política valenta per arribar a un escenari de pau. Una altra mostra que tot allò del “talante” de ZP és una cortina de fum.
Amb tot això no vull dir que el PSOE sigui el culpable de les morts ni estic intentant justificar la bomba d'ETA a la T4. Tinc clar, com deia al principi que només hi ha uns culpables. Però el PSOE no ha estat a l’alçada i no ha fet res per evitar-ho. PSOE viu acomplexat i atemorit pel PP, per la por a pedre el poder.
ZP m’ha tornat a enganyar i m’ha defraudat per segon cop.
Ara tornem a estar al cap de carrer i amb l’esperança que es torni a obrir la llum de la llibertat i la Pau

Adéu a Carles Fontseré.

M’acabo d’assabentar que el cartellista Carles Fontseré ha mort. Jo no el coneixia personalment, nomes l’havia vist en algun acte de la comissió de la dignitat. Ell com molts altres havia estat espoliats per l’exèrcit espanyol feixista desprès de la guerra civil. Part dels seus cartells de propaganda política havien estat confiscats i empresonats a Salamanca (Espanya). Encara avui el seus cartells no han arribat a Catalunya.

Nomes poc dir, que en sap molt de greu la pèrdua de gent com ell, de lluitadors que han dedicat part de la seva vida a lluitar per les llibertats col·lectives i individuals. Artistes, creadors, actors amb tant compromís mancant en el nostre país.

Últim cim del 2006

Ja que l’últim dia de l’any érem a Tor, un poble del Baix Empordà, vam decidir anar a fer el cim més alt de les Alberes, el Puig Neulós, de 1256m.
Una excursió que va ser molt maca, prop de 5:15h de recorregut circular, amb unes vistes increïbles i amb uns arbres espectaculars. Un indret solitari i poc castigat per la mà de l’home.
L’excursió té sortida al Castell de Requesens que per 2€ es pot visitar. També es pot acompanyar l’excursió amb visita a alguns dels dolmens que hi ha a la zona.
Des del cim, ocupat per unes antenes de telecomunicacions i de l’exèrcit, es pot contemplar una vista espectacular del massís del Canigó, Garrotxa, l'Empordà i de l’altre Catalunya, l'ocupada per l’estat Francès.

Una excursió molt recomanable per acabar l’any!

Vista de la vall del Castell de Requesens

L'Eva va fer el mico dalt d’un gran faig

Massís del Canigó amb molt poca neu.

Cim del Puig Neulós amb la seva gran fita.

Fins l'any vinent

La finestra tanca temporada. Avui marxem cap a l’Empordà a passar el cap d’any.

I ara és l’hora d’un petit resum. El 2006 ha estat un any mogut políticament, estatut, eleccions, referèndum..., ens hem manifestat per la vivenda, en favor de l’okupació, per la llibertat, pel dret a decidir, per més reconeixement de les entitats educatives, etc... i encara hi ha molta feina a fer!

Un any de muntanyes, en que hem afegit algun 3000 més a la llista, que hem corregut alguns kilòmetres amunt i avall i hem seguit pujant muntanyes amb esquis, al mateix temps que hem descobert indrets nous i llunyans.

Des de la finestra hem retrobat amics i hem conegut nous lectors i també hem seguit dient les coses tal com les veiem cada matí quan traiem el cap de la nostra tenda per mirar al nostre voltant.

Mil coses han anat passant... per davant nostre, algunes les hem agafat i les hem viscut intensament, d’altres les hem deixat passar...

Així doncs que 2007 segui un bon any i que seguim lluitant per fer realitat els somnis i il·lusions.

Tot esta per fer, tot és possible.

Fins aviat! Bon Any 2007!

Excursió pel Alt Penedès.

Una de les ultimes excursions de l’any ha estat aquesta que hem fet per l’alt Penedès, una zona que desconeixíem de mitja muntanya i amb un bonic encant. L’excursió l’hem trobat gràcies a la revista de la FEEC (Federació d’entitats excursionistes de Catalunya). Així un itinerari que amb sortida des de Font-rubí que recorre 3 coves de la zona. La cova del Bolet és molt maca i es pot visitar la seva primera galeria i part de l’inici si porteu lots. L’excursió s’acaba amb la visita el castell (ruïnes) de Font-rubí. Amb molt bones vistes de Montserrat, tot el Garraf i l’Ordal.

Total 3:30h per baixar als diversos dinars d’aquestes dates...

Eeeeeeiiiii! Estic viva, però poc inspirada. Tots aquests dies de menjars copiosos i felicitat per via de tub catòdic m'han deixat les ganes d'escriure una mica adormides...

Només escrivia per a fer el següent avís: a tots aquells que tenen un Pare Noel escalador al balcó. Que sapigueu que quan vinguin els reis i vegin aquesta andròmina horrorosa penjada a casa vostra no us deixaran res.

Els odio. Fa un parell o tres d'anys es van començar a posar de moda, i ara n'hi ha per tot. Us juro que a l'edifici de davant de casa meva n'hi ha 12. Dotze!!! A banda de que estèticament és horrible, no s'adonen que toooooots els seus veïns ja n'han posat un??? No ho comprenc. No m'entra al cap. Des d'aquí faig públic que ODIO PROFUNDAMENT ELS PARES NOELS ESCALADORS ALS BALCONS DE LES CASES i espero que desapareixin tots de la faç de la Terra amb una mort horrorosa i sense ser reciclats.

En fi, i darrerament (acollona't) he vist penjat en algunes cases un model que és una mena d'escala amb TRES Pares Noels pujant. Suposo que aquests deuen portar camells al trineu!

El pi solitari.

El pi solitari és un pi que està situat dalt d’un turó de 308m d’alçada. Un turó que esta a cavall de Castelldefels i el parc natural del Garraf.

Aquest pi viu sol dalt del cim, però amb la sort de poder contemplar el mar. Diu que en dies molts clars es pot veure les illes, però que cada cop es més difícil degut a la contaminació atmosfèrica. Si el Pi gira la seva vista pot veure el parc natural del Garraf. Un parc que incomprensiblement viu castigat per les agressions constants de les explotacions a cel obert de sorra i roques per fer ciment. i per ser l’abocador de la merda de Barcelona i rodalies. El pi no s’explica com podem estar destruint el seu i el nostre entorn, com podem seguir destruint tot allò que ens envolta en nom del progrés i el benestar... el pi no s’explica que és el que ens esta passant.

I si comencem a escoltar la natura?

El passat diumenge 24 varem fer una visita al pi, una excursió que surt directament des de casa i que recorre uns turons oblidats per la majoria de gent que viu el seu voltant. Unes muntanyes castigades per l’home i el foc.

Contra els especuladors i els seus còmplices!

Ahir la mani per una vivenda digna va aplegar molta gent. De totes les edats i sectors socials. Una manifestació pacifica però contundent.

El lema de la mani:

La llei no toca el marcat, la llei és paper mullat.

Gran lema i amb molta raó! No tornaré a escriure sobre quin crec que ha de ser la mesura per garantir el dret a l’habitatge. Dret que es recollit en la seva constitució i que com bon demòcrates que son els nostres politics haurien de fer politiques per garantir aquest dret. Però sembla que estan prou contents en garantir que els seus amics, coneguts i familiars s’omplin les butxaques empobrint a la majoria. Estan creant una societat egoista, potencien la lluita per veure qui és més ric. Fent petits capitalistes que l’únic que els interessa es fer-se rics a costa del seus veïns i veïnes... i aquet es fa dir d’esquerres?
Estar clar que ens hem de seguir mobilitzant, globalitzant les resistències i la denuncia. No deixar-nos enganyar i seguir reivindicat un dret basic en aquest estat de dret que ens volen vendre. No demanem una privilegi, demanem un dret!
Ahir érem molta gent, però hem de ser encara molts i moltes més, ja n’hi ha prou!

23 de Desembre tots i totes el carrer!

Sortim el carrer! Amics, amigues, coneguts, saludats i despistats que llegiu la finestra: demà hem de ser molts els que diguem d’un puta vagada:

PROU! Pel dret a l’habitatge i prou de mentiders, promeses, lleis.... que son un engany!

Volem politics valents que realment plantin cara els poders, que realment faci politiques creïbles i valentes per poder fer que tothom tingui dret a casa i que puguem viure amb dignitat. Prou d’especulació, de capitalistes i lladres que amb el vistiplau dels politics de torn ens empobreixen. Mai tants pocs havien robat tant! Així demà cal donar color els carres de Barcelona i no amb els llums de Nadal!

La grossa

No, no hi jugo. No ho he mirat, però possiblement per aquestes dates l'any passat ja vaig posar el mateix al blog... Sé que sóc pesada amb aquest tema.

En fi, després d'anys de perseverància i de quedar com una tacaña cada cop que m'ofereixen loteria dels equips de futbol dels nens, els bars i centres culturals i de les associacions més rares de la ciutat, aquest any crec que tots els meus amics i coneguts se n'han afartat i ja no m'ofereixen loteria de Nadal. Una vegada vaig arribar a donar-li a una persona el "donatiu" sense quedar-me el número, perquè em deixés tranquil·la.

No hi jugo, i crec que és culpa del Pere. Perquè va dir un dia, deu fer cinc o sis anys, és super injust! I hi estic d'acord. En el dia a dia, treballo i m'esforço per fer un món més just. Un món en el que la riquesa es reparteixi segons les necessitats. I la loteria és justament un procés invers: s'agafen petites aportacions de moltíssimes persones i s'acumulen en una sola persona (o un grup molt reduït), i el criteri per decidir en qui és l'atzar. I per colmo, qui ho reparteix es queda amb part del pastís. Ni a la de Nadal ni a cap altra loteria.

Potser us sembla que és una mica estúpida la meva actitud, però no és en absolut una actitud de boicot (juajuajua) ni moralitzadora (el rollo de guanyar-se les coses amb l'esforç i tal). Si la gent és feliç pensant què faria si els toqués no seré jo qui els ho retregui... Potser fins i tot us sembla hipòcrita. Si em regalessin un número i em toqués m'ho quedaria? Clar que m'ho quedaria. Si em regalessin un cotxe per ser el passatger deu milions d'una companyia aèria també me'l quedaria.

Però negar-me a comprar loteria és per mi una manera de reafirmar que estic contenta amb el que tinc, amb la manera com visc, amb les coses que faig. I que a més, crec que si una persona no està contenta amb el que té o amb la manera com viu hauria de tenir maneres més segures que l'atzar de posar-hi remei. No m'agrada pensar que faig apostes sobre la meva manera de viure ni per canviar-la. I per tant, m'alegro cada cop que dic que no, perquè afirmo que tinc prou amb el que tinc i que visc contenta. Què més es pot demanar...? Com que no hi jugo és com si ja m'hagués tocat la loteria.

S'acosta Nadal...

Falten referents socials, esportius i polítics com l'OleguerC

Ahir Oleguer era recompensat amb el premi Lluís Companys pel seu compromís vers les seleccions catalanes. Oleguer anunciava que destinaria els 25.000€ del premi a l'associació d'escoles valencianes.
Ho sento, però davant d'això em trec el barret! Crec que això diu molt d'un jugador de futbol que viu dins de tota la hipocresia que representa el mon del futbol i ja que estem, crec que cal donar-li més minuts!!

Des d'aquí, Gràcies Oleguer pel teu compromís vers un país, Gràcies pel teu compromís per la lluita per l'alliberament dels Països Catalans i per la justícia social. Anem camí d'Ítaca.

L'acció és la nostra opció.

Fa dies que buscava el cartell que he publicat en aquesta entrada, cartell "mític" d'escoltes catalans. La curiositat la va despertar la també ja mítica excursió al Tuc de Mulleres amb el Pablo, el Pol, l'Eva i el Joan. Així que arribat a casa vaig començar a buscar, per Internet, preguntant els amics... i quin era per què de la recerca? Doncs en el viatge de tornada a la gran ciutat i enmig del debat de com canviar el món i el paper que ha de jugar escoltes catalans i l'escoltisme, l'Eva va recordar el "mític" lema del "mític" pòster: l'acció es la nostra opció i varem recordar la necessitat de recuperar alguns dels valors de l'escoltisme que hi ha al pòster i que semblen oblidats. Al final la recerca va donar els seus fruits i el vaig trobar en la meva col·lecció de pòsters i cartells que guardo, aquells pòster que decoraren la meva habitació a casa de la mare... Ara amb l'ajuda de l'scaner l'he passat a format digital. El pòster em portar molts records, molts bons records, al mateix temps que em portà a somnis que es va quedar al calaix. La primera excursió, l'agrupament ja desaparegut Joan Ballester i Canals de Castelldefels, els companys de unitat de raiers, pioners i clan, aquella baixada de l'Ebre amb barca quan era Raier, els campaments pels Pirineus amb pioners, les primeres muntanyes, l'Aneto, aquells anys de cap, l'assemblea d'escoltes a Castelldefels, Lleida...., la murga, l'eims, l'equip de muntanya... Gracies companys i companyes!

I com no podia ser d'un altre manera, el pòster també em desperta una reflexió. La imatge crec que no ha perdut actualitat, tot el contrari, sóc del parer que si l'escoltisme ha d'esdevenir un moviment de masses, de transformació social, ha de retrobar el camí de l'acció. Com l'excursionista que agafa el camí per arribar el cim, l'escoltisme ha de recuperar l'acció com opció principal de transformació social. L'acció es pot entendre de moltes maneres, però no es pot obviar, no es pot deixar al calaix. No existeix escoltisme sense acció com no existeix escoltisme sense excursionisme. Per mi són les peces claus d'un projecte que va molt més enllà que un simple projecte educatiu. No hi ha transformació social ni política si no passem a l'acció, si no actuem, si no ens comprometem, tant si no eduquem amb aquest valors com si no els practiquem a nivell personal o global.
Espero que almenys tots i totes aquells que hem tingut el pòster penjat a l'habitació o que hem passat per l'escoltisme continuem tenint l'acció com la nostra opció principal per transformar i que des dels diversos fronts segueixin lluitant i educant per transformar.

Trepitjant les primeres neus al Canigó

Hem dormit a Roses a casa l'Anna, on hem anat a celebrar l'aniversari de l'Elena. Ens llevem diumenge, i després de deixar els que no tenien energia per a la muntanya després de la juerga, ens dirigim cap a Prades, i busquem la pista que mena al refugi de Cortalets, des d'on ens agradaria intentar el Canigó.

Però aquest és l'aspecte de la pista més o menys a 1400m, de manera que deixem els cotxes i continuem a peu.Impressionants les vistes, el dia és claríssim, i al fons veiem el mar...
Deixem la pista i seguim les marques de GR. Som una bona colla!!
Les nenes: l'Aina, l'Elena, la Núria i jo.
La veritat és que el dia és clar i bonic, i molt fred, sobretot quan passem al cantó Nord, on es troba el refugi, comencem a passar fred de veritat.
Per fi, ja es veu el refugi!! Està tancat, però la part lliure és gran, hi ha llar de foc encara encesa dels que acaben de marxar, i ens asseiem a dinar.

Després de dinar, sense perdre massa temps, per por que se'ns faci fosc, resseguim la pista tota nevada fins als cotxes, i fem la foto de grup... Ho tornarem a intentar a l'estiu!!

Ultima cursa de l’any a Casa.

Ahir vaig fer la cursa que tanca la meva temporada. Es una cursa popular dins del marc de la festa major d’hivern. Te aproximadament 4900m amb poc desnivell (segons el meu rellotge: 62m de pujada i 28m de baixada). El final un temps de 0:19:19. El més divertit de la cursa a estat la pluja i els carrers plens de aigua i també ha estat divertit el duel amb el meu bon amic Rubens, que el tio esta fet una makina i m’ha guanyat, enhorabona!

Doncs res, acabo aquesta temporada no massa content, les ultimes curses no he pogut rendir el màxim, el canvi de feina m’ha fet tenir poc temps per entrenar i anar massa cansat... però per l’any vivent... intentarem corre mes que el vent!

Resum de l’any amb números: 20 curses amb 408 km i 22667 m de desnivell positiu... ufff

Veneçuela segueix sent vermella.

Avui m'he aixecat amb l'alegria que el poble de Veneçuela democràticament ha dit que vol seguir caminant pel camí vermell que aquest últims anys Hugo Chavez els ha portat. Democràticament ha guanyat la revolució bolivariana. Aquestes eleccions han posat en dubte aquells que diuen que Veneçuela viu en una dictadura. Tothom ha pogut anar a donar el seu vot lliurement a l'opció política que volgués. No podem deslegitimar un govern pel seu populisme. Que no és igual de democràtic Veneçuela que els EEUU, que estan governats per un "personatge" triat per la majoria del seu poble? No podem deslegitimar els governs només perquè el color de les seves polítiques no ens agraden. Tampoc ho podem asilimar a la situació a Cuba, on sí que existeix una certa manca de llibertat democràtica.
Aquí vivim intoxicats de la part més populista del president Veneçuela, intoxicació feta pels interessos capitalistes que desitgen la caiguda del somni i tornar a controlar el poder i amb ell els grans recursos naturals i econòmics que tenen allà i ara controla l'estat. Avui he sentit les primeres paraules de Chavez parlant del nou socialisme, paraules que m'ha tornat el record les petites estones amb el meu oncle missioner que treballa allà. Ell m'explicava el fet de repensar i actuar en la transformació del socialisme que en el fons és la recerca de la construcció d'una societat més justa i lliure, sense desigualtats i amb oportunitat per tots i totes els éssers humans.

Cal que deixem de reflexionar sobre la imatge i anem al fons de les qüestions. Cal reflexionar per què una majoria lliurement ha anat a votar a una opció política que propugna un alliberament social i una lluita contra el capitalisme imperant. No serà perquè en el fons estan expandint la justícia social a tots els indrets del seu país? No serà perquè ha plantat cara els que robaven i espoliaven els seus recursos naturals? No serà perquè estan farts de ser explotats per l'altra part del món? No serà perquè intenten repartir el que estava en mans d'uns quants entre tots?

Jo estic amb ells, estic amb el poble que s'aixeca i lluita contra les injustícies socials i lluita contra el capitalisme!

El vermell de la revolució corre per llatinoamerica i avui sembla més fort que mai!
P.D= Salutacions i felicitats el meu oncle, que sé que ens llegeix habitualment. Ànims i a seguir la lluita i que no s'apagui la llum de la revolució i esperem que algun dia s'estengui per tot arreu.

Alliberem espais, solidaritat amb la makabra i can Ricart

Tota la meva solidaritat amb la gent que resisteix a can Ricart. Tota la meva solidaritat amb tots i totes els que des de tots els fronts lluita'n contra l'especulació, allibera'n espais i reivindicant un altre model de societat i d'entendre la propietat. Cal seguir reivindicant mes espais públics, acabar amb l'especulació, alliberara els espais buits, lluita'n contra la destrucció del nostre passat i del nostre patrimoni cultura i natural, cal obrir els espais a la ciutadania, els veins i veïnes...

Ara i sempre Resistència!