Temporada acabada

Així el passat diumenge vaig fer la meva ultima cursa, la talaia. Una cursa de 24 km i uns 1000m de desnivell positiu, tot un viatge per el Garraf. Feia un fred de pebrots. Però ràpidament quan comencem a córrer el fred passa... pujar baixar, corriols, pistes... fred per les carenes... el final acabo la cursa amb molt bona posició, la millor encara que també es al cursa amb menys gent ;) però arribo el 28 de 120. Aquesta cursa es l’ultima del circuit català de curses de muntanya i en la classificació final acabo el 32 de tot el circuit! Ara ja a prepara la propera temporada amb molta il•lusió i ganes de millora i volar per sobre les pedres!

Seguretat

Quan jo anava a l'Insti... Representava que t'havies "fet gran". Et vigilaven, però de lluny: ja sou grandets. Passaven llista, sí: t'havies de dossificar les campanes. I quan el profe faltava... iuju!! al parc a jeure a la gespeta, no?
Bueno, pos a l'IES, com a mínim en aquest de l'Hospi, el conserge passa per les classes a primera hora per recollir la llista dels que no han vingut, i envia un SMS als pares!! L'institut està tancat, i si falta un profe, algú altre porta feina als nens per fer a classe. És que, oh, si a un nen li passa alguna cosa en l'horari escolar és responsabilitat del centre si no hem avisat a casa que no és aquí... Lo qual em portaria a parlar d'aquesta concepció de que sempre que passa alguna cosa és responsabilitat d'algú, però això ja seria tot un altre tema...
Per cert, que després de passar tot el matí fent les classes que ja m'avorrien quan m'havia d'examinar d'allò, tornant cap a Castefa he trobat una cua de mil dimonis... No sé si això de reservar un carril des del Fòrum fins a l'aeroport per a les autoritats és un símbol de la paranoia del terror que s'imposa dia a dia... però francament, a més d'una tocada de collons, em sembla un insult per a tots aquells que estaven fent caravana que anéssin passant els cotxes oficials superant el límit de velocitat permesa i amb les sirenes posades. Si en nom de la seguretat és possible reservar un carril i colapsar completament les entrades i sortides a la ciutat durant dos dies i a sobre recomanar que la gent per un dia agafi el tren... si en nom de la seguretat és possible tancar i barrar a 1km a la rodona el recinte on es reuneixen els "representants del poble" i s'evita així que una veu de protesta vingui a aiguar la festa... llavors em pregunto de què tenen tanta por, i sobretot, m'empipa que pretenguin que tots els altres també en tinguem.
Vaig veure "The 4th world war", i em vaig quedar amb una frase: "todo se permite mediante esa forma de creación de consenso tan particular que es el miedo", deia un argentí parlant de la repressió policial a les protestes al 2001.
Demà tothom estarà satisfet de que el dispositiu policial ha evitat que es produís cap accident.
En fi!

mani contra Barcelona+10

Ahir sortim el carrer per protestar contra la eurocimera, contra les polítiques neoliberals que s’estan duent a terme, contra l’ocupació dels pobles que no gaudeixen llibertat, per les llibertats col·lectives que sota la por el terrorisme cada dia ens retallant més...
Ahir hi havia poca gent, poder unes 1500 persones... encara que de molts diversos àmbits de la societat civil i política alternativa. Però no hi havia prou gent!. Cal reflexionar les actuals mobilitzacions en front de les problemàtiques. El que esta clar que seguint pel camí que es segueix s’està perden pistonada...
Tot i així, els desplegament repressiu dels xicots i xicotes de la Sr. Tura va ser molts gran, desmesurat, desproporcionat i en alguns moments era força prepotent intentat intimidar amb les pistoles de boles de goma en mà. La presencia de policies secretes era encara més descarada caminant entre els manifestants es podien detectar diverses parelles de secretes. Al final de la manifestació de tornada a cotxe vam arribar a comptabilitzar més de 50 secretes...
És patètic aquest estat de alerta i seguretat global, aquesta protecció, aquest estat de por que volen transmetre. El desplegament policia, les mesures de seguretat segur que han suposat una pasta molt importat que invertida en polítiques socials haguessin pogut ajudar realment a desenvolupar molts espais del nostre mon i problemàtiques... Indignat! Que es reuneixin per internet des de casa seva! I en deixin en pau!

Avisant amb temps...

A tots els lectors d'aquest blog que tinguin capacitat d'arribar a Barcelona en menys de 3h 30min:
Concert de Cantabile, el cor de noies amb el que canto, avui a les 21h a la Capella de l'Esperança de Barcelona, Palma de Sant Just, 4.
Amb el següent programa (les explicacions són collita pròpia)
- Krinitsa (el típic nununununu d'entrada i sortida)
- Cantique de Jean Racine (què dir...)
- Cançó de patinar (inclassificable)
- Canción de cuna (el poema és preciós, la cançó ens surt així així)
- Aquesta remor que se sent (del Pau Jorquera)
- Baixant de la font del gat (versió bastant divertida)
- Rondel (popular Valenciana, tremenda)
- Si San Pedro (Veneçolana)
- Ay sandunga (Mexicana
- Alfonsina y el Mar (hmmm...)
- Hijo de la luna (sí, sí...)
- Plink, plank, plunk (és una mica estressant de cantar però mola mogollón)
- Arirang (Koreana, maquíssima, però no s'hi entén res, clar)

Ale, esteu toooots convidats (bueno, convidats,...l'entrada val 6 eurus...) però m'encantarà que vingueu!

Ultima cursa de muntanya de la temporada, a casa el Garraf.

Aquest diumenge tinc l’ultima cursa del circuit català de curses de muntanya, per Vilanova de la Geltrú, la cursa de la talaia. Aquest any hauré corregut 370km en competicions amb 20011m de desnivell positiu. Gràcies sobre tot a l’Eva que em va animar a començar a córrer i el gran amic, el Xori. He trobat un espai de llibertat en l’entorn que més m’ha ensenyat i m’ha aportat a la vida, la muntanya.
Tot això son ingredients que en moments difícils em fan sentir amb ganes de fer coses i en moments bons em fan sentir-me encara millor. El vent a la cara, el fang, les pujades, les baixades, pujar aquella muntanya, baixar a la vall, creuar la riera, sentir-te cansat, derrotat i veure que ja ets al punt de sortida... quin any, la meva primera marató d’asfalt, les primeres curses de muntanya: Taga, burriac, vall del congost, mossos, pic del vent.... la gran marató de muntanya de Berga!, corrent pel Pallars més que el sol, la desfeta d’Andorra, tornar al Taga, la pluja a burriac... Genial!
Gràcies a l’Eva i el Jordi per animar-me i ajudar-me i sobre tot, gràcies Eva per entendre tot el temps que dedico a córrer, entrenar, gimnàs... per fer realitat el somni de córrer per “el monte” cada dia una mica més i més ràpid...

El CAP també té pràctiques

Què faig a les 8.30 del matí perduda per l'Hospi? (per això et trucava, Alberto...:-S) Doncs buscar l'IES Mercè Rodoreda, que és el que m'han assignat per a fer les pràctiques del CAP.
Avui s'han concentrat una dotzena de joves al laboratori de Física del tal insti amb els tres professors tutors de les pràctiques del cap. Era com un chiste: la bona, la tonta i el plasta. Però MOLT plasta. No calla ni sota l'aigua. És la classe de persona que si li preguntes quant costa el menú del bar es passa deu minuts explicant el que esmorza, el que dinen els altres profes, com de lluny està casa seva i els motius que esgrimeix davant el claustre de professors perquè en dissenyar els horaris a ell li deixin temps de dinar a casa. I encara no sabem quant val el menú. És que mira que som materialistes, eh...
Hem invertit dues hores (anava a dir perdut, però bueno...) en saber que n'haurem de perdre/invertir moltes més, i... poca cosa més ens han explicat. El plasta ens ha ensenyat l'institut. Una hora passejant, ens ha explicat fins a la caldera de la calefacció.
Ah, no, i a més, la nostra tutora de pràctiques (ens havia tocat la bona però per culpa d'uns horaris ens l'han canviat per la tonta...) ens ha comentat el tema que haurem d'explicar en la nostra seqüència didàctica: agafeu-vos... MESCLES I DISSOLUCIONS!!! Aaaarghhh!! ja sabia jo que la Química del BUP em tenia una venjança preparada!!! Vaya pal, pobres nens.
Sabeu el que m'ha fet més impressió del dematí? La sensació de "territori enemic" que he tingut els 10 minuts que hem estat a la Sala de Professors. Potser va sent hora que maduri? Hmmmm....
Doncs això: la setmana que ve hauré d'anar de 8 a 13.30 a classe, a "observar" com és la vida en un institut: hauré d'anar a algunes classes amb diferents professors, reunions de profes, guàrdies, avaluacions...
Amics: això serà molt dur.

“No a un mediterrani del capital i la guerra, alternatives a Barcelona+10”

Aquest Cap de setmana tenim a BCN els gran “líders polítics” de la mediterrània... Sí, aquelles que sota les directrius dels poder fàctics cada dia més ens portant cap un mon més neoliberal, amb més precarietat, que cada dia ens retallen més drets individuals i col·lectius, que es salten els drets humans, alçant tanques, oprimit i abandonen els pobles pobres... aquells que construeixen la mediterrània del capital i la guerra.
Com és sempre habitual els moviments socials s’autorganitzant per demostra que hi ha alguns i algunes que ens declarem dissidents d’aquesta mediterrània política. Per això animo a tots i totes a participar activament els les jornades que durant aquest dies es faran a BCN, els debats, manifestacions, concentracions, bicicletades... a plantar cara el capital i la guerra des la construcció de l’alternativa real.
Poder molts i moltes penseu que això no serveix per res, però si cada dia som més cada dia estarem més a prop d’aconseguir-ho i algun dia canviar tot això!

Apa canya el capital, canya el seu ordre mundial!

Adjunto la plana web on hi ha el manifest de la campanya unitària “No a un mediterrani del capital i la guerra, alternatives a Barcelona+10”

Anar en moto

Suposo que els que em coneixen ja sabeu que m'encanta anar en moto... tot i que darrerament no ho faig gaire, perquè l'Esteve encara no s'ha tret el carnet... (ja va sent hora...!)
Doncs això de les motos, a part de veure-ho sempre a casa, em ve per culpa de dues persones molt especials, l'Anchel i l'Alberto, però sobretot per l'Alberto, ja que fa uns anys (sis, tio!!) es va quedar la moto vella del meu pare i jo em vaig quedar la seva, una Yamaha 250 que va disfrutar ell, després jo hi vaig aprendre a conduir, i després encara el meu germà Pau hi va fer més de 50 000km. Encara camina i té un encant... eh, Alberto!!
Total, que l'Alberto s'ha comprat una moto nova, i (li agraeixo moltíssim) ha volgut compartir l'experiència amb mi.
Dissabte a la tarda vam anar d'excursió amb la moto nova. Vam sortir de Castelldefels per una carretereta que puja cap al Garraf: per Penya Ginesta, i més amunt, cap al Palau Novella, i direcció Begues, vam anar fins a Vilafranca.
La carretera que vam descobrir anava pel fons d'una petita vall del Garraf, verda i tancada, la carretera a penes hi cap un sol cotxe... i no ens hi vam trobar absolutament ningú!
Suposo que això de les motos a molts els sona molt freak, però és una sensació increïble el vent fred, l'olor de muntanya, la posta de sol i veure passar el paisatge i les corbes, i compartir-ho amb un amic molt especial és una sensació increïble...! Després es va fer de nit, i a més ens acompanyaven els estels, però aquesta part ja va ser una mica menys bucòlica perquè feia un fred que pelava... ens vam aturar en un bar a la 340 a prendre un cacaolat calent perquè si no no sé si arribavem... jeje...
Sense adonar-nos-en ens vam passar tres hores i mitja dalt de la moto... vaig arribar amb un mal d'esquena!! però no me'n vaig adonar fins que vaig baixar de la moto!

Transformar....???

Aquest dimarts sopava amb 4 amigues, la Jara, Aina, Marta i la Núria a més de l’Eva, amb les que vam formar part de l’eIMS “equip d’implicació social d’Escoltes Catalans. Associació que vaig deixa, fet que es una llarga historia i no cal avorrí el personal.
El que tenen aquest sopars es que desprès estic un dies pensant en l’associació, tot i els últims moments, ha estat una època molt important a la meva vida. L’escoltisme m’ha vist créixer, m’ha ensenyat a créixer, des de l’Agrupament a Castelldefels quan era Raier fins a que vaig ser cap i desprès l’etapa a l’estructura nacional d’Escoltes Catalans, creat l’equip d’implicació social.
Per mi l’escoltisme és una de les eines més potents que existeixen per transformar el mon, ja que des de l’educació no formal podem formar les generacions futures en determinats valors, i en aquest cas, els que comporta l’escoltisme català. Aquest educació es la forma més senzilla d’esdevenir homes lliures dins de societat lliures, justes, igualitaria
Però l’escoltisme viu moments difícils i Perquè l’escoltisme no ha sabut adaptar-se a la situació social actual, a les demandes dels joves e els infants. Camina sense rumb cap un destí que s’allunya d’arribar a ser una veritable eina de transformació social, una veritable roda de carro de la construcció d’una alternativa global el model actual de societat. Model actual que s’allunya dels valors d’escoltisme català i mundial. EC s’allunya del paper que havia desenvolupat en els seus inicis com a motor de canvi des de l’educació no formal i fent servir l’excursionisme com a eina per vincular el seu treball diari. Sembla que haguí abandonat el seu paper i s’estigui convertint més en una empresa de serveis que intentar crear un producte per vendre, o sigui que s’ha adaptat el sistema actual i a perdut l’essència de ser un dels protagonistes. I ha preferit crear protagonistes i adaptar-se el sistema i fer més engantxines i xapes que feina.
La poca implantació de l’escoltes Catalans el territori, la desaparició d’agrupaments.. son punts que fan visible el moment difícil que viu l’associació, la manca de joves o que abandoni l’escoltisme sense acabar les seves etapes formatives marxant a treballar a altres associacions, moviments... immigració que també succeeix amb molts caps. L’abandó de la muntanya, l’excursionisme... son de l’abandó de la essència.
Cal una profunda reflexió i adaptar escoltes a les demandes socials dels joves e infants del país, formar els caps per que sigui molts més que monitors, per que sigui escoltes i puguin ser veritables corretges de transmissió de valors, reprendre l’eina d’excursionisme com motor vincular dels valors. Participar activament com a part interessada i no per interès personal, en els processo globals de transformació social creant persones critiques i compromeses...
Aquest visió no deixar de ser la meva, i per pensar e intentar canviar aquesta realitat ja no soc a Escotes Catalans.

Hi ha algun historiador d'art a la sala?

Com ja us havia explicat, el Pere i jo vam anar a veure l'exposició de Caravaggio el diumenge, i una de les coses que ens vam adonar és que no tenim ni idea de simbolisme, ni de mitologia, o com es digui.
El cas és que ens vam quedar amb molts dubtes de qui eren certs personatges que apareixien en varies obres i del per què de certs elements repetits en aquestes obres. El Pere ja es va encarregar de fer la recerca de la majoria de coses.
Un dels títols que ens va cridar l'atenció era l'Ecce homo, n'hi havia un parell o tres... en tots hi havia Crist amb la corona d'espines i tot, però no a la creu, hi havia alguns personatges que parlaven a Crist, tot i que ell sempre feia cara de compungit, i un altre personatge que parla a l'espectador. El Pere explicarà en algun comment (oi?) qui és el que parla i tot el que va esbrinar sobre els EcceHomos.
Però en tots els Ecce Homo (i he buscat Ecce homos d'altres pintors i també) Crist porta una canya.
Algú ens pot explicar per què porta aquesta canya? No ho he trobat enlloc, ni el Pere tampoc.
Gràcies!!!

El got mig ple o mig buit...

El debat de les idees és apassionant i encara més quan hi ha moltes visions, punt de vista d’enfocar la realitat quotidiana i per això amb l’Eva vam decidir crear aquesta finestra de bon temps...
I ara el fet d’aquest “post”. Desprès de llegir la resposta del Daniel al post “ciutadans del mon...” em crea certa perplexitat el tema de ser espanyol administrativament i català culturalment. Entenc que hi hagi persones que no tinguin cap mena d'inconvenient a ser administrativament espanyols i a l’hora culturalment catalans, però no ho puc comprendre. No puc comprendre que un estat que es una presó de pobles sigui un estat on jo em pugui sentir administrativament acollit. L’historia no cal recordar-la, no cal recordar d’on surt aquesta cosa dita espanya, que silencia, empresona, castiga, criminalitza, expolia, tortura, empresona a tots i totes els que ens declarem dissidents d’aquesta farsa d’estat o que lluitem per canviar el sistema o senzillament intentem venir a buscar feina des dels seus països (i no ho dic creient que tinc la veritat absoluta, sinó pels fet i comportament que son visibles si ens traiem la bena dels ulls). Cal que aquells que no comprenen el perquè de les lluites d’alliberació en uns països no oprimits “a priori” facin la reflexió que els que defensem la llibertat d’un poble (accepto la proposta de definir poble com a comunitat històrico-cultural, encara que no estic del tot d’acord) pensem amb el mon primerament. Per avançar en una organització del mon basada en la justícia i la igualtat cal trobar els canals perquè tots els pobles tinguin veu, puguin ser tractats d’igual a igual, a l’Àfrica, Llatinoamèrica, Europa, Àsia.... No és excloent ni egoista, cal partir de la visió que les llibertats dels pobles poden fer avançar aquest mon en un sistema d’autorganització on tots els pobles tinguin veu i cap poble sigui exclòs d’un procés polític global que ens aporti un sistema polític de relacions entre tots i totes basat en l’igualtat i justícia social. Crec que aquest idees es l’aplicació del “pensa globalment actua localment” si entenem el global com el mon i el localment com a poble.
I quan parlem de llibertat, que es un terme molt ampli, agafem un got i mirem detalladament per veure com s’omple del concepte llibertat, al meu entendre, quan parlem de llibertat individual de les persones jo el veig mig ple, i quan parlem de les llibertats col·lectives, dels pobles, jo el veig mig buit. Clar que tenim uns drets bàsics com a ésser humans, però també hem de recordar que tenim molts altres que ens suposen una retallada de llibertats col·lectives tan a nivell mundial com nivell d’estat al que administrativament pertanyem com a poble. I no podem caure en la trampa de comparar amb aquelles que ni tenen got per poder omplir. Perquè això pot comportar un visió de la realitat on el nostre got perd tota importància davant els que no tenen gots i això fa que els poders capitalistes segueixin amb la seva dominació sobre els pobles i les persones.

Estan lokos aquest romans...

Ahir (dissabte 13/11/05) m’aixeco cap a les 6:30 plou i tinc cursa de muntanya a Argentona, el final han decideixo anar, pel camí el convenciment de no córrer cada cop es més fort... l’aigua no para de caure i temps no sembla donar cap mena de parèntesis. Un cop Argentona, sorpresa tothom ha vingut i la sortida de la cursa es fa el polisportiu en comptes de la plaça del poble, segueix plovent i cap a les 9:45 es dona la sortida dels homes, 15 minuts avanç han sortit les dones. Tots i totes cap a la muntanya, vigilant de no relliscar, saltant les petites rieres i gran tolls d’aigua, amb fang fins el cap, boira durant part de la cursa, en definitiva, gaudint com a nens, es de les curses mes divertides que he fet i on a les baixades he gaudit moltisim!. Una cursa molt maca de 22.350km i 1150m de desnivell positiu. Gran cursa molt ben organitzada, amb un temps de gossos que en certa mesurà la feia més maca encara. El final el 60 de la general, molt content i satisfet d’aquesta temporada, que el dia 27 de nov. arriba a la fi amb la cursa de la Talaia el Garraf.

Cap de setmana de pluja

Bueeeeeno, admeto que tots els que vau intentar calmar-me teníeu raó: aquest dissabte va ser la segona sessió del CAP i no va estar tant malament... Ens van parlar de pre-conceptes. La idea és que hi ha moltes coses de física que els nens experimenten des de sempre, com la gravetat, la calor,... i lo difícil que és explicar-ho passant per sobre o reestructurant les coses que ells ja saben, o les idees que se n'han fet. Va ser molt interessant.
Diumenge vam anar al MNAC a veure l'exposició de Caravaggio. Ostres, tu! Inclús per una persona ignorant com jo va ser tota una experiència. Us ho recomano moltíssim.

Estic fent el CAP

Oooooooh, meeeeerda....
Estic desesperada i només he fet una de les sessions...
Vaig començar dissabte passat, i diumenge estava desesperada, dilluns també, dimarts menys... i dius, bueeeeeeno, ja anirà passant... però a mida que s'acosta el proper dissabte em vaig posant cada cop més malalta... aaaargghhhh!!!!
En fi, el cap és un curset de 120 hores, em penso, o 140, que has de fer si vols opositar a professor/a de secundària, que encara no sé si és el meu cas, però vaja. El cas és que com que des que tinc ús de raó estan dient "Aquest és l'últim any que es fa, després serà de 2 anys", m'he dit per fi, fes-lo perquè com al final et toqui fer 2 anys puc estar fent cops de cap a la paret durant hores.
Total, un tràmit: pagar 430 eurus, i anar els dissabtes al matí a escoltar uns rollassos sobre l'educació, el sistema educatiu i vés a saber quantes coses més, copiar-te treballs i memòries d'altres que ja l'hagin fet i llestos. Això no és el desesperant.
El que em treu de polleguera és la hipocresia: si anem del pal que això ens interessa mogollón i que hem de participar a la classe i fer treballets en grups i deures a casa, vale. Però llavors que no siguin del pal policia que cada hora passen el paper per signar a veure si t'has mort o què, si t'interessa mogollón aniràs a classe i si no vas perds el cul perquè et passin els apunts. I si anem del pal sabem que això no t'interessa gens ni mica però hem de comprovar que assisteixes a la classe, vale, ho puc entendre i firmar el paper cada deu minuts si fa falta, però el que em toca soberanament els collons és que a sobre prentenguin que faci veure que m'interessa!!!!!!!
En fin, més històries sobre el CAP en propers episodis, agafeu-vos que va per llarg.

“Ciutadans del mon, però en una humanitat que ens accepti i per això cal transformar-la”

Ahir el Daniel comentava en el post “revolta global (II)” el fet de que per sobre de tot sentiment ens hem de sentir ciutadans del mon.
Poder la meva condició d’independentista, i que no en considero un nacionalista si no un internacionalsita, en fa veurà des d’un punt de vista diferent això de la ciutadania del mon. Per mi, la clau de la construcció d’un mon molt més just esta lligada a la esdevenir ésser lliures dins d’un mon de pobles lliures.
En certa manera la humanitat esta excloent a molts pobles i amb ella certes comunitats que viu dins dels estats. Per això no en poc considera cuitada del mon, ja que aquest mon no en reconeix com cuitada d’ell mateix el no reconèixer el poble el que pertanyo. Però el nacionalisme s’equivoca al intentar restar complicitats, ja que en la situació social actual que vivim, cal sumar complicitats entre tots i totes els ciutadans que viuen en un mateix indret, ja que amb la suma es com s’aconsegueix la convivència i l’acceptació de la diferencia. La integració com a eina de contracció d’un poble lliure i just, és base per construir un mon que visqui en pau i convisqui en llibertat entre tots els pobles que l’habitant. Els estats nacionalistes i capitalistes no poden ignora realitats culturals i socials que habitant els seus estats, no poden menysprear-les, marginar-les i excloure-les de tot avanç social i econòmic.
Per un altre banda, els processos de alliberament dels pobles sense estat no s’han de basar-se en l’exclusió o en la defensa egoista dels interessos propis, tot el contrari, els processos de alliberació han d’esdevenir processos de democratització globals, que ha d’aportar eines per transformar el mon. Aquelles que somiem amb un mon de pobles lliures hem de partir de la base que la consecució de les llibertats col·lectives es el punt d sortida per la construcció de models de societat que ens faci avançar com ésser lliures en convivència amb la resta de pobles del mon i així, en una societat globalment lliure podem sentir-nos (per els que no ens sentim) ciutadans d’aquest mon. Per que esdevenir un poble lliure, però repetint els models actuals d’estats no ens farà avançar.

Revolta global (II)

El fracàs de França, aquest dies som davant d’un fet que esta inquietant els poder polítics - econòmics d’arreu d’Europa. El terrabastall que es viu a França es un reflexa de fracàs d’un multitud de factors. Per mi el més important és la demostració que les polítiques socials han fracassat i que l’establiment d’un estat de benestar es un somni.
Un model de país que aposta per establir un únic model de societat que no reconeix la diversitat cultural i religiosa de les persones que conviuen, unit a la precarietat laboral a la que son sotmesos molts d’aquest mateixos ciutadans de classe baixa o mitja, porta a que qualsevol petit incendi pot ser l’actiu d’un gran foc que s’alimenta del caldo de cultiu que amb els anys s’han anat sembrant a molts barris. I el que jo tinc clar és que quan es sembra la miseria es recull la ràbia, ràbia que es transforma en violència com a eina de demostració de resistència com a única eina de fàcil de demostració de la seva existència.
Es incomprensible que un sector tant majoritari de ciutadans de segona i tercera generació no es sentint acollits, es sentin com ciutadans de segona.
Els poders polítics i econòmics hauria de reflexionar si aquest camí beneficia el seu sistema, ja que poc a poc la ràbia que esclata a molts indrets pot al final dinamitar el poder i les societats que s’han anat construir sobren la precarieta i la misèria de molts. Avui es França però demà podria esclatar a qualsevol indret de nostre país no es creiem que estem tant lluny...

Qui mana en aquest país?

Estic simplement flipant.
Fa unes setmanes un avió que havia sortit de l'aeroport de Sabadell s'estavella contra una grua de construcció. Tanquen l'aeroport degut a que és el 3er accident en uns mesos, sembla clar que s'ha anat construint i construint fins que l'aeroport ha quedat enmig de la població (o poblacions). Per les característiques de l'aeroport i l'activitat que s'hi feia, sembla que tancar-lo d'avui per demà tampoc és una bona solució, i després de totes les protestes dels treballadors, els alumnes de les classes de vol, etc, ara anuncien (i ho diuen tal qual per la tele!) que reobriran l'aeroport tan aviat com es retirin les GRUES IL·LEGALS que hi ha al voltant.
Aviam si ho he entès: les constructores instal·len grues il·legals, i no passa res, excepte si un avió s'hi estavella, cas en el qual el que es fa és procedir a tancar l'aeroport. I si al final és de calaix que això no pot ser, es concedeix que en quan es retirin les grues (no "es procedirà a retirar i sancionar les grues il·legals per poder reobrir l'aeroport en un temps mínim") es reobrirà l'aeroport.
Qui mana en aquest país? Compra't una grua i llença el teu vot a les escombraries!!!!

La revolta global...

No sé si quan l'Esteve escrivia en el post anterior pensava en el que està passant a París.
Fa uns dies que recordo que fa uns anys, en una exposició de fotos hi havia una fotografia semblant a aquesta: tot de cases fetes d'escombraries una al costat d'una altra. Anava amb un amic, que em va comentar: "De debò tu penses que això no explotarà?".
La violència no és la resposta a res, en cap cas, però també sóc capaç d'imaginar com la més absoluta injustícia i humiliació permanent poden desembocar en una revolta tan violenta.
No sé quina solució té aquesta crisi, ni culpo els que tenen el deure de solucionar-la de no poder-ho fer. Però sí que em fa por pensar per què ningú havia previst que el model de (des)atenció a la immigració, la marginació sistemàtica de certs barris de grans ciutats, l'atur creixent en certs grups socials, etc podien desembocar en el que està passant i s'està escampant arreu de França (de moment).

Revolta global (I)...

Avui llegeixo al diari que les famílies no poden estalviar i que tenen un endeutament mitja de 50.000€. Dia si i dia també, sentim que els preus de la vivenda no paren de creixer, menys que fa un any, però creixent. El preu del gas-oil, el preu de la vida, IPC, deslocalitzacions, alguns drets es converteixen en luxes, sector econòmics del país tocats, educació sense valors...
Llegeixo amb preocupació últimament, que nombre de persones en el llindar de la pobresa a Catalunya ja volta els 1.000.000... Veiem com el drama de la immigració cada dia augmenta i això em fa pensar, que el que realment es globalitza és la precarietat, pobresa, explotació, la destrucció de la natura... la terra plora i no l’escoltem prou...
Hem de dir prou, hem d'obrir els ulls i evitar que genere humà no segueixi per aquest camí d’autodestrució social. Hem de dir prou a l’economia que ens ofega i ens encadena a un sistema que ens fa viure només per poder subsistir.
Cal una veritable revolta social, i que crec que a llarg termini pot tornar a succeir degut a la inestabilitat econòmica, la precarietat, la pressió econòmica... Espero aquí que no cometem els mateixos errors d’èpoques passades.
Soc del parer que en un termini no molt llarg, 10-15 anys la situació serà insostenible i poder podrem estar a les portes d’un revolta global. Processos com els que s’han viscut a sud-america o centre-america són exemples que situacions econòmiques dures acaben en revoltes de la població que duen a canvis polítics, son una veritable espurna d’il·lusió. Situacions com les que m’explicava el meu tiet missioner a Veneçuela, amb una espurna de revolució els seus ulls als seus gairebé 80 anys, em fa pensar que poder existeix una altra oportunitat de transformar el mon i que realment es possible fer-ne un de nou.

Som lluny de les situacions que s’ha viscut allà, hi ha grans diferencies, però hem de tenir clar que la situació ha estat creada per poder dominar a les classe majoritàries, és a dir, la treballadora i tenir-la controlada des del poder econòmic i polític.
Cal actuar localment, però partint del món cap els pobles i no en refereixo els pobles com a ens municipals, cal construir societats que puguin ser eines de transformacions socials veritables...

Alma 02-11-2005

OOOOOOOOOOH!!!!!!
Ahir va néixer la nebodeta (perquè ens entenguem, la filla de la germana de l'Esteve...).
La pobra Alícia va estar des de les 12 de la nit fins a les 3 o les 4 de la tarda fent "feina", i quan la vaig veure estava agotada i contenta. L'Alma és suuuuper gran (per lo petita que és...) i feia cara d'emmurriada. Li van posar un gorret blanc per portar-li després al Hobbit (l'habitant caní de la casa) perquè l'ensumés.
Felicitats als papas César i Alícia!!!!
L'Esteve posarà les fotos quan ens les passi la iaia, més contenta que un jínjol.

cursa per sant llorenç savall

Diumenge desprès de decidir que no marxàvem cap el nord ja que l’Eva estat amb un grip, en vaig apuntar a la mitja marató de Sant Llorenç Savall, mitja de muntanya amb 500m de desnivell positius i 22.400 km. Cursa molt ràpida que també feia un company de la meva feina (Foto). Cursa maca, encara que és la menys muntanyera tant pel desnivell com per la dificultat. La pujada be, per pista i corriols on la majoria de temps s’havia es podia corre, encara que hi ha un parell de pujades per corriols macos.. La baixada per una pista amb poca pendent de sorra dura, llarga que carregava força les cames. El Km 19 enfonsat, poder d’haver forçat a la pujada. Al final molt bon resultat millorant els meus objectius 1:57:28, el 70 de la general de 290. ara ja només en queden 2 curses per acabar el circuit català de curses de muntanya i la meva primera temporada en aquest mon, que m’ha atrapat...