Cavallers de muntanya

Segons sembla, el cap de setmana ha estat mogudet políticament. La finestra pronosticava erròniament sobre els pactes, però ja se sap, qui té boca s'equivoca.
La finestra va planejar ja fa temps una excursió per aquest cap de setmana al Tuc de Mulleres. Després de tres mesos del fracassat (per la pluja, eh!) intent del grup d'El Pi de les Corts, ara, reforçats amb l'Esteve, intentàvem de nou assolir el 3000. I la veritat és que el temps va acompanyar, i de quina manera!

Ha costat molt fer la selecció de fotografies, ja que moltes eren molt xules, o bé representaven moments molt especials de l'excursió, ja que n'hi va haver molts... però aquí hi ha el que finalment he decidit mostrar a través de la finestra.

Impressionant vista de la vall, la boca sud del túnel de Viella al fons, i el camí que voreja la falda de la muntanya.

El camí és força planer, intercalat amb alguns trams en que cal superar graons de la vall, com aquest, pel costat d'unes cascades precioses.

Passades dues hores i mitja arribem a la vora del refugi, i dinem un bon pà amb tomàquet amb pernil i formatge. Impagable!!

Un cop al refugi, va caient la boira i la temperatura baixa en picat... quan es va començar a fer fosc estavem a 0º. El refugi és petit, però s'hi està força bé.

Com que fa molt de fred, ens passem la tarda menjant i jugant al UNO a dins el refugi. La foto enganya molt ja que el flash pinta un ambient a l'interior del refu molt diferent al que hi havia: en realitat no es distingia el blau del verd, i el Pablo no parava de fer trampes.

Ens llevem quan encara és de nit, i les primeres llums del dia regalen imatges com aquesta.

Com que som uns tardons, esmorzem i no sortim fins que ja és dia clar, tot i que el sol encara no s'ha llevat. El cel és d'un blau intens i no hi ha ni un núvol! Fa un fred que pela.

El dia es va aixecant i va arribant la calor...

El que deia: la calor. Cada 30 minuts, parada tècnica a treure una mica més de roba...

A 100 metres del cim cal fer la darrera grimpada fins al coll. Déu n'hi dó, com cal pujar! És l'únic tram amb una mica de dificultat de l'ascensió.

Un cop al coll, resseguim la carena. El camí en realitat va per la cara nord, però ens mantenim a la carena, encara que sigui una mica més dificultós avançar, per mantenir-nos al sol. Les roques de la cara nord fan mal a les mans de tan fredes!

L'Aneto al fons, i l'Esteve superant un petit graó de la carena.

I cim!! El Pablo i el Pol fan el seu primer 3000, i ja són cavallers de muntanya. Escrivim missatges als companys que no han vingut, fem les fotos i fem un mos.

Des del cim tenim vistes precioses de l'Aneto, el Vallibierna, els Bessiberris... A la foto, la gelera de l'Aneto. Proper objectiu? el Pol diu que tant de bo.

Ja baixant, el sol pica fort, i tenim ganes d'arribar al refugi.

Recollim totes les coses i emprenem el camí de baixada, cap al cotxe, on hi tenim el dinar...

La tornada se'ns fa llarga (a mi sobretot perquè les botes em fan molt mal!), anem callats, però contents. Un cop al cotxe decidim en comptes de cuinar, anar a menjar uns entrepans a Vilallé. Fa molt fred perquè ha marxat el sol!

De tornada, converses sobre escoltisme, sobre política, sobre l'agrupament... fins que un missatge ens anuncia que tenim tripartit, i ens torna de cop i volta a la realitat i la quotidianitat... Però el bon gust de boca dels moments compartits, de l'esforç, del fred, dels riures i la companyonia ens acompanya fins el moment d'anar a dormir.