Estirar la corda

A voltes costa d'entendre perquè en alguns moments no hem tirat pel dret i hem caminat directes cap a la porta de sortida. Fins i tot massa cops hem pensat que teníem la batalla guanyada o fins i tot ens hem deixat portar per aquells que viuen dins del somni permanent i que viuen en una realitat allunyada del dia a dia, del carrer i de la seva gent.
Tinc clar que costa d'entendre, de fer-se a l'idea que tot no és blanc o negre, potser la talaia privilegiada de viure a Castelldefels, de tocar la realitat cada dia amb els dits i escoltar-la amb les orelles em fa pensar que seguir el camí, seguir estirant la corda, sense agafar dreceres ens portaran cap a la porta de sortida que no és res més que el punt de partida. Però som on som per haver estirat de la corda dia si i dia també, perquè per demostrar que tenim la força de la raó hem de demostrar que cap on ens porten no és la solució i per això cal seguir estirant.

Camí complicat de fer entendre i d'explicar, però que si mirem amb una amplia visió podem veure com hem fet més ample el front d'homes i dones que volen ser lliures, que hem superat discursos d'espardenya i barretina i que no per córrer més (o almenys treure més pit) arribarem més d'hora. Massa cops ens hem oblidat que ens cal ser una majoria amplia, que la majoria no és prou valenta i que cal que amb els fets perdin la por per poder anar tots i totes junts.
Per mi, el pacte fiscal, no és més que un estirar més de la corda que posa sobre la taula que hi ha qui no ens deixa ser el que volem ser. Que hi ha qui ens vol sotmesos i pobres, treballant per ells i per pagar les seves festes. Així que seguirem estirant la corda per sumar, per fer encara més ampli el front, perquè no podem deixar escapar l'oportunitat, però tampoc podem caminar cap al fracàs.

Tenim pressa, però gestionem-la, perquè estic segur que aviat guanyarem i llavors s'ens girara encara més feina i haurem de veure on són els patriotes!