No, no hi jugo. No ho he mirat, però possiblement per aquestes dates l'any passat ja vaig posar el mateix al blog... Sé que sóc pesada amb aquest tema.
En fi, després d'anys de perseverància i de quedar com una
tacaña cada cop que m'ofereixen loteria dels equips de futbol dels nens, els bars i centres culturals i de les associacions més rares de la ciutat, aquest any crec que tots els meus amics i coneguts se n'han afartat i ja no m'ofereixen loteria de Nadal. Una vegada vaig arribar a donar-li a una persona el "donatiu" sense quedar-me el número, perquè em deixés tranquil·la.
No hi jugo, i crec que és culpa del
Pere. Perquè va dir un dia, deu fer cinc o sis anys, és super injust! I hi estic d'acord. En el dia a dia, treballo i m'esforço per fer un món més just. Un món en el que la riquesa es reparteixi segons les necessitats. I la loteria és justament un procés invers: s'agafen petites aportacions de moltíssimes persones i s'acumulen en una sola persona (o un grup molt reduït), i el criteri per decidir en qui és l'atzar. I per colmo, qui ho reparteix es queda amb part del pastís. Ni a la de Nadal ni a cap altra loteria.
Potser us sembla que és una mica estúpida la meva actitud, però no és en absolut una actitud de boicot (juajuajua) ni moralitzadora (el rollo de guanyar-se les coses amb l'esforç i tal). Si la gent és feliç pensant què faria si els toqués no seré jo qui els ho retregui... Potser fins i tot us sembla hipòcrita. Si em regalessin un número i em toqués m'ho quedaria? Clar que m'ho quedaria. Si em regalessin un cotxe per ser el passatger deu milions d'una companyia aèria també me'l quedaria.
Però negar-me a comprar loteria és per mi una manera de reafirmar que estic contenta amb el que tinc, amb la manera com visc, amb les coses que faig. I que a més, crec que si una persona no està contenta amb el que té o amb la manera com viu hauria de tenir maneres més segures que l'atzar de posar-hi remei. No m'agrada pensar que faig
apostes sobre la meva manera de viure ni per canviar-la. I per tant, m'alegro cada cop que dic que no, perquè afirmo que tinc prou amb el que tinc i que visc contenta. Què més es pot demanar...? Com que no hi jugo és com si ja m'hagués tocat la loteria.