diumenge, de febrer 26, 2006

Gra de fajol (2708m) amb esquis i primera cursa de la temporada....

Gra de fajol (2708m) amb esquis

Tornem a la muntanya, el dissabte un dia impressionat, agafem el cotxe, matinem i cap a ulldeter, amb d’intenció de fer alguna muntanyeta per la zona. L’Eva molt cansadeta i amb mal de queixal, però fa l’esforç i s’aixeca i anem cap al monte. Molta neu! I un sol impressionant. Enfilem des del últim telecadira, hi ha una multitud de gent! Anem fent fins al Coll de la Marrana amb molt bona neu. I d’aquí decidim anar cap el Gra de fajol.


La neu és molt dura, te una petita capa de neu tova i sota glaç, degut a que aquesta zona es molt ventada. Arribem a un petit ombro avanç del cim a 50m i aquí fem mitja volta ja que no portem grampons. Així que dia guapo i amb un neu impressionant, la baixada el millor però com sempre massa curta! Una matinal maca, massa gent encara que des del coll de la marrana fins al cim ningú, tothom o gairebé tothom cap el Bestiment...


Fotos:
1. Pujant per les pistes d’equí amb la cara est del Gra de Fajol Gran.
2. Cara nord del Gran de Fajol petit.
3. Vistes de la Garrotxa
4. Coll de la Marrana ple de gent.
5. L'Eva pel coll de la Marrana.


Primera cursa... Vall del Congost

Mal de panxa tot la nit, però al final decideixo anar a córrer, les ganes i la il•lusió fan més que el seny. Així que cap Aiguafreda, fa molt de fred i a la primera pujada és durilla encara que curta , el primer tram de pujada el Tagamanent, en quedat aturat! despres poc a poc a recupera fins el cim... Però la baixada de vertigen, rapida i acollonant! Recupero i desprès de passar un riu amb l’aigua freda fins el genollons, l’ultima pujada, maca i durilla, com tota la cursa... desprès fa presencia la pluja intensament i ja de camí cap a la meta... 29km i 1550m de desnivell positiu... durilla però maca, com les curses de muntanya, que son impressionants i espectaculars!

divendres, de febrer 24, 2006

L’OPA + contraOPA + PSOE + PP + la caixa + Endesa + Gas Natural = guerra dins del Capitalisme


En teatre que s’està muntat per l’OPA de Gas Natural sobre Endesa els poder polítics ens estan demostrant qui es qui realment governa el mon, i no descobreixo gran cosa: el Capitalisme.
Els polítics es barallant per a quina família, amics, companys d’escola beneficien i ajuden a fer més gran la seva riquesa. En tot això les classes populars, al ciutadania, no guanyem res, no ens beneficia en res, diguin el que diguin. Però això si, volen convertir un baralla del capital en un fet nacional (per les dues bandes), per tenir més espectadors. Si en comptes de legislar noves eines des del govern, per impedir l’OPA de e-on, el govern legisles sobre el preu de l’habitatge? Això si que serien polítiques d’esquerres i socials. Però no tenen voluntat política de legislar sobre un dret constitucional que tenim tots i totes, el dret a un habitatge digne. Això impedeix els gran beneficis dels amics del poder, els amics dels governants i no hi ha ara per ara cap polític a l’estat espanyol prou valent i compromès que es volguí enfrontar el capital, per solucionar un dels grans problemes de la nostre societat que poc a poc dur més famílies a la precarietat econòmica.
I si ara que les empreses estan donant beneficis i funcionen no les tornem a fer publiques? desprès del sanejament i apliquem una bona gestió seguirien produint beneficis per construir un veritable estat del benestar? Esta demostrat que el problema de les empreses publiques ha estat la seva gestió, ja que ara la majoria d’empreses privatitzades donant milions de beneficis, ajudant a ampliar el capital dels amics dels poder ficats en els consells d’administració de les empreses.

Estar clar qui governa el mon i per això aquells governs que s’enfronten a ell, com en els casos de sud-americà, son criminalitzats i atacats pels poder fàctics.

dijous, de febrer 23, 2006

Tornem a fer el cabre corrent per la muntanya!

Aquest proper diumenge començo les curses de la meva pretemporada de córrer pel “monte”. Per començar, 29km i 1500m de desnivell positiu! una cursa molt bonica que transcorre per la part sud-est del parc natural de Montseny. “la vall del congost” Sortint del poble d’Aiguafreda i s’enfila cap el turó del Tagamanent, baixar fins el Figaró, es tornar a enfila fins la Trona i tornar a baixar cap la sortida a Aiguafreda... sortida a les 8 del matí... quines ganes que tinc tot i no acabar de trobar-me 100%. Però ja se sap que quan comenci a sentir el fred i l’olor a muntanya... tot canviarà... jejeje

dimecres, de febrer 22, 2006

Les pràctiques del CAP

Sí, us ho dec.

Feia molts dies que no explicava res del CAP (pels que no van llegir totes les meves ¿!*!&*@<@#> sobre el CAP, és un curs que se suposa que al final et capacita per fer de professor de secundària amb els teus hipotètics coneixements del que sigui, en el meu cas, doncs Física). Bueeeeno, doncs a més de les inútils i avorrides classes de dissabtes al matí, ara em trobo a la recta final de les "Pràctiques". Les Pràctiques han consistit en preparar una Seqüència Didàctica (o sigui, un tema, però està prohibit dir-li tema, li diuen seqüència didàctica, i és per abreujar, perquè en realitat és un conjunt d'activitats relacionades amb uns objectius terminals mitjançant el treball de les quals el grup classe assolirà unes competències mínimes en uns continguts de tipus conceptual, procedimental i de valors, actituds i normes). O sigui, bàsicament, el que es tracta és de que quan un pedagog del CAP et parla, o hi has de mantenir una conversa, tu sàpigues que tema es diu seqüència didàctica, que els alumnes es diuen grup-classe, que els exercicis es diuen activitats i que el ciclostils es diuen material per a l'alumnat. I que sempre, sempre, aniràn en lletra arial de 12 punts.
Bueno, doncs amb tota aquesta preparació teòrica, els tres campeons del meu grup i jo ens hem currat tot d'activitats per nens de tres anys sobre l'apassionant món de les mescles i dissolucions. Una qüestió clau que no us hauria de passar per alt és que les activitats han de ser sempre molt més difícils de preparar que de resoldre. La clau és que puguis explicar quin serà el raonament dels alumnes per respondre, encara que sàpigues de sobres que els alumnes ho contestaran perquè està xupat, sense entendre per què els has explicat tot de coses super complicades sobre separació de substàncies i després els preguntes com separarien els cigrons de les llenties, quan ja ho feia fins i tot la Ventafocs.
Les classes, però, les he trobat la mar de divertides i interessants... Jo m'ho he passat molt bé! Tot i que a la pràctica, aquesta Seqüència didàctica tan xula que hem preparat per entregar al CAP no ens ha acabat de servir i hem hagut de reinterpretar-la... :-S
La setmana que ve, l'examen. En el cas hipotètic que algun dels alumnes de 4rtC llegeixi aquest blog, sortirà lo de líquids miscibles. Què ho fa que els nens de 14 anys no són capaços de recordar aquesta paraula???
En fi, ja us explicaré com han anat les notes.

dimarts, de febrer 21, 2006

I ara qui mourà fitxa?


Ara dies després de la manifestació, sembla que alguna cosa s’està bellugant dins dels partits polítics. Alguna cosa sembla que comença a tremolar. Està clar que s’ha visualitzat l’escletxa entre la ciutadania i la majoria dels polítics que després del trist paper que han fet al pixar-se sobre nostre amb el tema de l’Estatut, havia aparegut. Però seran capaços de reconduir al debat i defensar els interessos del país? Serem capaços tots i totes de deixar de fer partidisme, sectarisme i avançar, d’una vagada, tots i totes plegats?
Cal unitat d’acció, allunyar-se de desconfiances, de recels que als únics que ajuden i beneficien són als que desitgen que aquest estatut no tiri endavant, que Catalunya continuï com fins ara.
Cal que les aspiracions legitimes del poble de Catalunya es facin realitat. I cal recordar que no ens ha de tremolar la mà si demà hem de votar NO a aquest Estatut. Cal rebelar-se democràticament, sense por, i el referèndum és un bon moment.

diumenge, de febrer 19, 2006

Tot un poble en moviment.

Manifestació pel dret a decidir, som una nació.

Son les 16h de la tarda, amb poc convenciment de l’èxit de la convocatòria de la plataforma pel dret a decidir, l’Eva i jo agafem el cotxe i anem cap a Barcelona. Suposo que al meu poc entusiasme és degut a tenir la sensació que som un poble adormit, anestesiat, que li costa sortir al carrer... Però ahir em vaig sentir part d’un poble que sembla estar en moviment, que ha decidit no aturar-se i començar a caminar de la ma de la gent i no dels politics. Que ahir la gent sortia al carrer lliure sense ser manipulada, per convenciment i dignitat. Si algú es va quedar a casa per por a ser manipulat, és ell el que va ser manipulat per aquells que ahir desitjaven des del carrer Nicaragua i Còrsega que la manifestació fos un fracàs.


Poc a poc la gran via s’omplia de gent, famílies, gent gran, joves, gent de tots els colors i de tots els indrets i fins i tot aquells que feia poc que havien arribat al nostre mon. Hi havia força gent que s’expressava parlant en castellà sense cap complexe aquest fet feia encara més gran la manifestació, gent de tots els punts cardinals dels Països Catalans. Estelades blaves i grogues, Senyeres, cartells improvisats hores abans, aquell llençol vell que improvisava una pancarta amb els pals d’escombres, les armes d’un poble pacífic que vol esdevenir lliure, les armes d’un poble cansat d'atacs, insults, traïdors, politics acomplexats...

La mani avançava per la gran via en un caire festiu i combatiu, “som una nació” “visca Catalunya” “autodeterminació” “independència”, Banderes d’esukadi, d’escòcia, Còrsega, Argentina, Sardenya, Occitània... gent als balcons de les cases amb senyeres, aplaudint... La pancarta que obria la mani era portada per actors, musics, artistes, aquells que amb el seu compromís personal fan que el missatge arribi encara a més gent, personatges de la vida pública que no amaguen el seu compromís social i nacional, però el més important, son els milers de persones que hi havia darrera d’aquesta pancarta, sense entrar en ball de xifres, manifestació igualable a la gran manifestació contra la guerra, ahir Barcelona vivia una de les grans manifestacions històriques.


Ja arribant al final del recorregut, se'm posava la pell de gallina, quan pels megàfons es sentia “l’estaca” i gent gran i joves la cantaven. Des de l'escenari, un emotiu homenatge a Ferrer i Gironès, actiu defensor de la llengua mort el passat divendres, manifest, teatre de guerrilla.... i cap a casa, amb el convenciment que poder la fera del poble de Catalunya comença a despertar, amb el convenciment que hi ha un gruix de la societat civil important que a dit PROU que els catalans i catalanes ens mereixem molt més. Ciutadans anònims que somiem en aquella terra plena i lliure que escrivia el poeta i que creiem que tot és possible i que tot esta per fer i el més important: que ho volem fer!


Politics pareu l’orella i sentiu la veu d’un poble que us demana dignitat, la veu d’un poble amb anhels de llibertat, amb anhels de construir una societat més justa, solidaria i lliure pel dia de demà.
Gracies a tots i totes els que ahir veu fer possible que alguns tornéssim a somiar!

divendres, de febrer 17, 2006

La gallineta a dit que PROU!

Avui a la cançó de les 8, del mati de Catalunya radio han punxat “la Gallineta”. He trobat que era un cançó molt adient per el dia d’avui, veien com esta el pati, tant polític com social. M’ha fet començar el dia amb molta energia, enfilava la Av. Meridiana amb la meva furgoneta “la gordita” tot cantant (per els expert en cant que llegiu el bloc, seria millor utilitzar la paraula: bramen) “la gallina a dit que prou, que ja no vol pondre cap més ou... ...la gallina ha dit que prou, visca la revolució”. I es que hi ha cançons que mai perdran la vigència, que mai passen de moda, que es poden aplicar a la actualitat i et fan recordar que encara cal seguir lluitant. La musica, la cançó et fa sentir alegre i amb la pell de gallina (mai millor dit). En el temps que ens ha tocat viure bàsicament podem decidir dos camins, o ser la gallina que cada mati pon els ous i s’està quieta el galliner i no te més preocupacions, o ser la gallineta de la cançó, intentantant construir cada dia un mon millor, intentant dir prou a les desigualtats socials, a la violència, a la guerra, a les injustícies... encara que tinguis molts més mals de cap, jo m’estimo més ser de les gallines que diuen Prou i Visca la revolució!

dijous, de febrer 16, 2006

Dissabte tots i totes el carrer a Barcelona.


“A la mani de proper dissabte també cal anar, el més important es fer visible que un part important de la ciutadania esta preocupada i volem molt més, cal anar també a la manifestació del proper dissabte, encara que no estem totalment d’acord i nosaltres desitgem molt més, jo aniré” Això es el que deia un noia propera a l’esquerre independentista revolucionaria al passat dissabte a la mani pel dret a l’autodeterminació.

Desprès de veurà com la CUP (Candidatura Unitari Popular) s’ha desmarcat de la mani per la manipulació, en demostra fins on arriba més els poders mediatics i fàctics en el qual han caigut de quatre grapes els representats polítics de l’esquerra independentista... i que tant han criticat sempre. Els país no es construeix des de la divisió, des de l’automarginitat, considero que amb aquestes actituds mai es podrà construir un veritable contrapoder popular revolucionari d’esquerres i socialista.
Aquesta manifestació es en favor el dret a decidir, en favor de que som una nació. Ni a favor d’un estatut ni encontre de cap pacte. La manifestació es va convocar des de la societat civil constituïda en plataforma molt avanç del pacte +/ZP. Jo no aniré aquesta manifestació com a militant de cap partit, sinó com a cuitada que somia i lluitar pels drets social i polítics del meu petit país.

Jo només os dic:
Els independentistes revolucionaris: siguem oberts i unim forces per arribar a la primera estació, que ens reconegui el dret a decidir el nostre futur: que això vol dir el dret a l’autodeterminació.
Els nacionalistes de veritat: sumem esforços i no deixem d’anar per por a ser manipulats, es una manifestació en favor del país. (seria genial que ningú portes cap sigles, només milers de estelades i senyeres.)
A la gent d’esquerres i ecologista de veritat: per la justícia social i en defensa de les classes populars, el territori.
A la ciutadania passiva: per ells mateixos.
Els estrangers: per solidaritat internacional.
Els immigrants: pels seus drets, per la ’integració plena.
A Tots i totes: per dignitat nacional, per construir un país una mica mes just, que esdevingui una societat justa, solidaria i lliure... per que tenim el dret a decidir!

dimecres, de febrer 15, 2006

Per començar, parla en català...


Amb sorpresa sento les paraules del neofexista “Rajoy” que diu que el castellà pateix la mateixa persecució que el català en l’època de la dictadura feixista de Franco, almenys reconeixen que el català era perseguit!. Jo no ser de cap cas que per parlar castellà s’haguí tallat els cabells el zero, com si qui li van fer a la meva avia per parlar català en públic en la dictadura, ni ser de ningú que haguí estat torturat i maltractat a la comissaria o fins i tot empresonat per parlar castellà i conec molts i moltes que en plena dictadura si...
El que si que ser, és que és fa difícil veurà una pel·lícula d’estrena en català, que es més card compra un llibre traduït el català que el castellà, (del ordre de 2€ a 5€), que tinc problemes per ser atès en català a la majoria de comerços, locals... a les comissaries de policia local i espanyoles, que no trobo mai o gairebé mai les instruccions de productes en català, programaria privat d’ordinador, mòbils, GPS... i podríem fer una llarga llista. Els senyors del PP, hauria de saber que a Catalunya es pot viure plenament en castellà, sense cap problema i no es pot viure plenament en català, sempre trobares dificultats... no busquin en la llengua confrontar a una societat que contra més riquesa lingüística tingui, més rica serà socialment.

dimarts, de febrer 14, 2006

Aleluya

El text que poso a continuació el va escriure el catedràtic de Teologia jubilat Gonzalo Gironés a la publicació Aleluya, que edita l'arquebisbat de València:
"Se quejaba una mujer en un periódico de la agresión que sufre la mitad de los humanos, o sea las mujeres, por parte de la otra mitad. Prueba de ello son las 63 mujeres muertas a manos de sus parejas en España en el año 2005. Sin negar que ello sea verdad, conviene hacer dos precisiones. Primera: nadie ha confesado qué hicieron las víctimas, que más de una vez provocan con su lengua. (El varón, generalmente, no pierde los estribos por dominio, sino por debilidad: no aguanta más y reacciona descargando su fuerza que aplasta a la provocadora). Queda además una 2ª observación: ¿No han tenido en cuenta que hubo en España, durante el mismo periodo, 85.000 abortos reconocidos? Por cada mujer muerta a manos de un hombre hubo 1.350 niños asesinados por voluntad de sus madres. Es peor"
Només és per tocar el voraviu que ho poso aquí, ja que el tema de la llibertat d'expressió està de moda darrerament, i perquè la Clara gairebé m'ho ha demanat ;-)
En fi, només comentar que davant les queixes presentades per aquest article, l'Arquebisbat diu que bueno, que aquesta revista tampoc és el butlletí oficial, i que en tot cas, el que vol dir l'autor és que el que realment és un drama és la xifra d'avortaments...
Per si algú vol llegir la notícia: a El País.

dilluns, de febrer 13, 2006

Prou Estatut, som una nació autodeterminació.

Crònica de la manifestació 11 de Febrer 2006. Plataforma per l’autodeterminació.

La manifestació va aplegar prop de 3500 persones, cap a les 19:30 la manifestació començava a caminar, sota una única pancarta unitària. La manifestació sortia des de la plaça de la universitat i avanç de començar a caminar, una colla de Bastoners i diables van donar el tret de sortida. La manifestació l’encapçalava una gran estelada portada per la colla de bastoners.

L’itinerari va transcorre amb total tranquil·litat, seguida com és normal per un ampli seguiment de policia de paisà. Durant la manifestació es va cridar consignes contra l’estatut, la forces de repressió i en favor de la independència, la unitat dels Països Catalans. Durant la manifestació, el seu pas per via laietana, es va penjar tres grans pancartes des d’una bastida, pancartes demanen el dret d’autodeterminació. Poc desprès la manifestació va acabar a la plaça del rei, plaça que va quedar petita, on es van llegir els manifestos. El manifest de la campanya unitària el va llegir en Xirinacs i tot seguit es van cantar l’internacional i els Segadors. Un cop acabat els actes polítics, van ser el torn del cantautor València Feliu ventura que va donar el toc i final a les jornades sota el lema: Prou Estatut, som una nació, autodeterminació.


Reflexió:
La mani, força be, amb un assistència força acceptable i que feia temps que no es veia a BCN un mani independentista amb tanta participació (sense parlar del 11 de setembre) un 10 a l’organització per aconseguir una mani unitària i sense divisions de blocs, sense el ball de sigles el que malauradament estem acostumats, per fi la desitjada unitat d’acció.
Pel mitjans que disposa la campanya un 10 per la manifestació. Encara que s’ha de fer una reflexió per aconseguir una unitat d’acció constant des de l’esquerra independentista revolucionaria extraparlamentària i deixar les baralles i divisions fora de la construcció d’un veritable contra-poder independentista i socialista. El dissabte es va demostra que aglutinen esforços la imatge del independentisme es molt més forta. Cal reflexionar sobre l’obertura a la societat civil del independentisme revolucionari, per ampliar i fer gran el recolzament social...

dijous, de febrer 09, 2006

On pixa “sr. Bono”, sobre els seus mateixos “camarades”, vestint ell camisa blava?

Aquest últims dies el “sr. Bono” hauria de començar a fer un pensament. Hauria de platejar-se seriosament el seu paper dins de la política espanyola i si realment esta en el partit correcte. Ara desprès de la puntada el cul a les espiracions catalanes, sembla que l’espanyolisme més ranci i feixista que viu dins del PSOE surt a la llum i treu pit, fins i tot te “els sants” ous aquest ministre de la guerra d’amenaçar de no tornar el castell de Montjuïc. “Señores y señores del PSOE ya estamos acostumbrados a saber que sus promesas no se cumplen, gracias por su dignidad y compromiso.”
Salvant les distancies polítiques i sense donar lliçons a ningú. El PSC hauria de començar a fer un pensament i tornar els seus orígens, platejar-se si la seva aliança amb el PSOE es beneficiosa, si defensa el seu model social, de justícia i respecte si encara queda algú “Socialista”. Hauria de desfer-se d’aquesta lacra i aquesta pudor a ranci i tenir caràcter propi, per que dins del PSC hi ha molta gent que no es mereix això. Que estan amb total desacord amb la política d’aquest ministre de la guerra que insulta i mostra el seu menyspreu a un país i el seu president amb total impunitat, sent del mateix partit, que no estan d’acord amb el paper que jugar els PSC a Madrid, fent de germà petit dient a tot que si. Hi ha molta gent que ha lluitar molt per construir un societat més justa dins del PSC, gent que va fer una apostar per el que creien que representava les sigles S i C... i ara estan desenganyats... poder només siguin alguns, poder aquells que encara creuen en el Socialisme i Catalunya.

Que passaria el dia desprès de la independència?


Ahir llegir el diari avui que 10 “intel·lectuals” han escrit un llibre sobre el que passaria el dia desprès de la independència de Catalunya. I així que avui en faig aquesta pregunta.
Que passaria? Es graciós fer-se aquesta preguntar, preguntar-nos que passaria el dia que esdevinguéssim un país normal... dons el dia de desprès el mon seguiria funcionant... Però per alguns, entre ells jo, aquesta només seria una parada en el llarg camí, i a mi m’agradaria respondrem quin model de societat i polític construiríem per la nostre terra? aquells que apart de somiar un terra lliure i plena, somiem una país just, solidari, democràtic... ens quedaria molt i molt camí per recórrer, el dia de desprès només seria un avanç en transformació social i en la construcció del altre mon que és possible...

Fins a la victòria final, encara quedaria molts temps de lluita, així que cal seguir caminant.

Que fareu vosaltres? Jo seguir caminant...

dilluns, de febrer 06, 2006

El gebre a la Serra de l'Obac

La serra de l'Obac és una part del que gairebé tothom diu Sant Llorenç del Munt. Ahir l'Esteve, el Màrius i jo vam anar a fer un tomb per allà. Vam aparcar a l'Alzina del Salari, i ens vam enfilar cap al Coll de Tres Creus i després buscàvem l'Hospital de la Sang, una bauma que en una de les guerres dels carlins es va usar com a hospital de campanya.
Ahir hi havia molta boira, i ens vam despistar bastant. Fins que força més tard de les 11 uns personatges més orientats ens van dir que érem just al peu del Turó de Mal Pas, no ens vam aconseguir situar. Tota, que no vam trobar l'Hospital de la Sang, però ara ja sabem on és. El proper dia sí que ho trobarem, espero.
La boira i el fred van deixar a les parts més altes imatges molt boniques de cristalls de gel sobre fulles i teranyines, aquí en teniu una mostra.



“Rebutja el producte adulterat, fes-ho a casa tu mateix”


Dissabte a l’hora que enfilava la C-17 direcció el Montseny per anar a entrenar, una agradable sorpresa, a un revolt molt tancat després del poble de Tagamanent direcció Vic, em va sorprendre una gran pancarta que hi havia penjada a un dels penya-segats que envolten la carretera, (Foto) no era signada per ningú, per simplement deia: “Som una nació” i això em va fer pensar, amb musica de fons de l’últim disc de BRAMS “Sempre més”, una idea em voltava pel cap a l’hora que corria per les muntanyes del Montseny...

Ha arribat l’hora que la societat civil, tant a nivell col·lectiu com individual, es desmarqui d’aquesta classe política que tant de mal a fet el país, que s’ha venut per un plat de llenties i ens ha condemnat a una involució social, a una involució de l’estat del benestar, de la justícia i la llibertat. Cal fer-se insubmís, però alhora, activar l’activisme anònim, els escamots autònoms, que activin la revolta democràtica contra el procés de rebaixes de llibertat i dignitat a la que estem sotmesos tant per la nostra classe política, com per l’estat espanyol. Ha arribat l’hora de dir prou! És l’hora de fer un salt endavant sense por i amb valentia per transformar aquesta societat acomplexada i poruga. En la construcció d’una societat més justa i lliure no podem seguir com fins ara, abaixant el cap, els pantalons i faldilles per després demanar disculpes. Per què som tan porucs?
endavant les atxes!

divendres, de febrer 03, 2006

Es pot dibuixar Mahoma?


Aquests dies hi ha una gran polèmica entorn uns dibuixos concrets que es van publicar fa temps i que darrerament han generat unes reaccions determinades en el món musulmà, i han alterat les relacions entre Orient i Occident, per dir-ho d'alguna manera. Si la relació amb el món àrab ja és extranya de per sí, per tots els temes que s'hi barregen (immigració, atacs terroristes, diners i petroli, etcètera), ara sembla que arribem a nivells d'incomprensió mútua descabellats.
Però a banda de les reaccions que s'han produit en un i altre lloc, i de que evidentment les manifestacions violentes, la crema de banderes de Dinamarca, les amenaces de mort, no tenen cap justificació, avui discutiem sobre el "fons" (o el que a nosaltres ens semblava el fons de la qüestió), és a dir, la llibertat de premsa (o la llibertat en general) versus el respecte. És a dir, el debat no és si era més o menys encertat que es fessin aquestes vinyetes, com es discutiria sobre un article descaradament masclista o políticament incorrecte en qualsevol altre sentit, sinó un altre tema que altres vegades s'ha parlat, el dels límits de la llibertat de premsa. Es pot dibuixar Mahoma?

Per una banda, un col·lectiu de gent per qui la representació de les icones religioses és una cosa prohibida. Per una altra, la llibertat de premsa europea, i el fet que les coses sagrades tenen aquí un significat diferent per uns i per altres.
Si la religió prohibeix representar Al·là o Mahoma, ho prohibeix inclús per als que no són creients d'aquesta religió? Els que no són creients també s'han de treure el barret quan entren en una església? No vull dir per respecte, o per sensibilitat envers els altres, sinó en el sentit estricte de "haver de". Jo penso que no. Entenguem-nos: crec que un ha de tenir respecte pels altres, mirar d'entendre'ls i de no ofendre'ls. Però tot i així sempre hi haurà actituds d'un o altre que més o menys involuntàriament ofendran a algú. Però no per això s'han de prohibir aquestes actituds!

Només una pregunta: quina diferència hi ha entre aquesta "ofensa" al món musulmà i la "ofensa" que poden ser els matrimonis gays per l'església catòlica? Jo crec que no hi ha diferència en la ofensa, sinó en la capacitat de resposta dels ofesos.

Per que no ens ho mereixem!

No ens marxem aquesta classe política que ens ha enganyat i traït. Ni molt menys era l’Estatut que podia treure; podíem haver aprovat l’estatut sortint del parlament de Catalunya, només ens hagués calgut valentia i dignitat. Dies enrera a resposta del xavi feia un mapa massa apocalíptic del la situació política i social que es podria arribar si a Catalunya ens plantéssim. Reconec que no en vaig explicar prou be. Si els polítics Catalans haguessin defensat amb dignitat, unitat i coherència el text el congres de l’estat espanyol no hagués tingut mes remei que aprovar-lo. Si ens haguessin dit que no, la força del poble hauria d’haver passat a l’acció i demostra la voluntat del poble de Catalunya que esta fart de ser expoliat contínuament, discriminat e insultat, robat...
La crispació actual que existeix no s’acabarà amb l’estatut actual, ja existia i seguirà existint, no hi ha boicot per l’estatut, no hi ha insults i atacs des dels mitjans de comunicació pel estatut, ja hi eren avanç... desgraciadament.
Crec que si realment volem construir un societat del benestar, un societat econòmicament justa i socialment lliure. No hem d’abaixar els braços i defensar els interessos del poble de Catalunya i si no ho fan els polítics ho ha de fer la societat civil!

Així aquí penjo dos convocatòries importants:



Anims i endavant!

dimecres, de febrer 01, 2006

Per què no estic a Escoltes Catalans


Saps quan tens la sensació que t'ha quedat una cosa a mitges? Doncs hi ha un grup de gent amb qui tinc mogollón de coses a mitges.
Fa un temps vaig deixar un projecte en el que creia per mals entesos, faltes de comunicació i faltes de confiança. No tinc ni idea de si ja anaven tan malament les coses que els mals entesos ja no tenien solució, o si els mals entesos i un ambient particularment enrarit, més l'orgull d'uns i altres, van portar al que van portar: plegar, i de quina manera.
D'aquella escaldada, en guardo forces mals records, alguns amics perduts, altres per sort conservats. En general, però, amb el temps, suposo que t'oblides dels mals moments, te'n queden els bons records, i la sensació que encara vas deixar feina per fer. I amb una mica més de temps i perspectiva, fins i tot l'esperança que tot podia haver anat d'una altra manera. Fins i tot, que tot pot anar d'una altra manera.
Fa uns mesos, semblava que s'obria la possibilitat de tornar a afegir-me a la feina, d'una altra manera i superant les dificultats que ens havíem posat uns i altres. Però després no sé si era massa difícil de païr per uns i altres, si encara tenim tots massa orgull, si no ens vam explicar bé, si estavem tots massa decebuts uns i altres... però la cosa s'ha refredat.
Com de difícils són les relacions humanes, quan la convivència i les discrepàncies fan que sembli que les distàncies són insalvables... a mi em sembla que no ho haurien de ser, i si ho són és que no hem après res.