Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senegal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Senegal. Mostrar tots els missatges
dijous, de setembre 04, 2008
En exclusiva mundial...
...les 119 fotografies de l'estada al Senegal seleccionades amb molta dificultat d'entre les més de 1600.
dimecres, de setembre 03, 2008
Per fi plou
Avui he fet una mica de selecció de fotografies. De les 1600 que en vaig tirar, unes 750 formen part de la primera selecció, i són 200 les de la selecció final. I ara en volia triar una per a aquest apunt i l'he escollit una mica a l'atzar.Tinc ganes de passar a net les meves notes i començar a penjar els contes i les històries viscudes. Però encara no ho he fet. De moment estic mirant de recuperar el ritme de treball, cosa gens fàcil. I més perquè hi ha dates límit molt properes que m'apreten.
Avui explicava a algú que els primers dies al Senegal havien estat una mica difícils. Allò dels prejudicis i les pors de que parlava abans de marxar van ser complicats de superar. Els primers dies tenia tanta tensió i estava tan despistada que tot em semblava molt complicat. El primer dia que vaig escriure al blog vaig dir que Vélingara era aire quiet i molta pobresa. La calor i la xafogor eren terribles. També moltes de les coses que em passaven al voltant.
L'Andrés i l'Oriol estaven amb febre i infecció intestinal, la realitat era tan dura, només veia les cares tristes. Però aquell mateix vespre vaig escriure al meu diari que m'havia oblidat d'explicar que Vélingara també és un cel fosc preciós sembrat de llamps sobre la sabana a la llum de la lluna. I també és nens que juguen i música tot el dia i rialles i un camp de futbol i un munt de gent de tota mena, alguns alegres, altres més tristos, altres curiosos i altres molt amables, altres mala gent i altres adorables.
Aquell vespre vam fer una cervesa en la terrassa d'un hotel de cabanes als afores de Vélingara mentre es covava la tempesta. Es va girar vent i els llamps il·luminaven els baobabs, que són l'única cosa que veus a l'horitzó de la sabana, tan plana, infinta.
Els dies abans els pagesos estaven molt inquiets per la manca de pluja.
L'anotació del dia 19 de juliol al meu diari acaba així: "És la una. Per fi plou." Aquella nit es van resoldre moltes coses.
dilluns, de setembre 01, 2008
A casa
Ahir vaig arribar després de més de 15 hores de viatge. La majoria van ser d'espera a l'aeroport de Casablanca. Vaig arribar rebentada i amb moltes ganes de veure tothom.
Estic repassant fotos i fent una mica de tria, netejant el pen drive de virus, rentant roba, responent correus, tornant a la meva vida. Quina feinada.
Ah, ja torno a tenir mòbil, he aconseguit un duplicat de la puça. Sí! A la noia de la botiga li he dit: he perdut la puça. Ai, la targeta. I mira que de camí anava pensant, targeta, targeta, targeta, targeta.
Estic repassant fotos i fent una mica de tria, netejant el pen drive de virus, rentant roba, responent correus, tornant a la meva vida. Quina feinada.
Ah, ja torno a tenir mòbil, he aconseguit un duplicat de la puça. Sí! A la noia de la botiga li he dit: he perdut la puça. Ai, la targeta. I mira que de camí anava pensant, targeta, targeta, targeta, targeta.
dilluns, d’agost 18, 2008
Una mica més incomunicada
Una mica més incomunicada perque em van robar el telefon mobil. D'aquelles coses que et costa de pensar. Estava a la bossa, a l'habitacio, junt amb tota la documentacio i els diners. Erem a casa. L'unica persona que ho podia haver fet és un nen de 12 anys que corre per casa, entra i surt, com tothom aqui. Em va fer rabia, pero als nostres amics africans els va semblar intolerable. De totes maneres, hem solucionat el problema a la manera africana.
Primer de tot vam anar a veure una bruixa. La maman va escoltar com en Yusuf li explicava que s'havia perdut un mobil Samsung avec une puce espagnole. Que no ho sabiem del cert, pero que podia ser que un dels nens l'hagues agafat. La maman ens va escoltar i ens va dir que tornessim avui.
Paral.lelament, l'Abdulaye va parlar amb el nen. Li va explicar que pensavem que havia agafat un mobil i que aixo no estava gens bé. El nen va dir que ell no havia agafat res, pero els altres nois deien que creien que devia haver estat ell. Ningu més havia entrat a la casa, i per tant jo estava segura que havia estat ell, pero em resistia a creure-ho i a més el nen em feia tanta pena, tots l'acusaven i ell plorava. Al final vam negociar, com es fa tot a l'Africa. Que segurament ell no havia estat, pero que si ens ajudava a trobar aquest telefon perdut estariem molt contents amb ell. Aixo va ser ahir.
Aquest mati, la bruixa ha dit al Yusuf que havia estat el nen. El Yusuf diu que la maman escolta tot el que ell li explica i després fa uns nusos amb unes cordes i somnia. Després ella parla la veritat. La maman li ha dit que a la tarda hi haviem d'anar tots, amb el nen inclos. El nen ha dit que de cap de les maneres, pero ha passat per casa i ha estat una estona al pati fent veure que rentava alguna cosa. Al migdia el meu telefon era a l'ampit de la finestra. El que no he recuperat és la targeta, de manera que no em serveix ni de rellotge perque no el puc encendre.
L'Abdulaye ha dit que encara es veu capaç de negociar una mica més. Diu que dira al nen que hem trobat el mobil i que ara ja sabem que no ha estat ell. Pero que si ens ajuda a trobar una puça espanyola (la puça es la targeta) per comprovar si el telefon funciona bé, li agrairem molt. Diu que si el nen encara té la puça, la portarà. Si no, la buscarà on l'hagi llençat. ça va sortir. Amb molt de diàleg, molta paciencia i l'ajuda de Déu (o dels ancestres) tot arriba a bon port en aquest pais.
Per altra banda, dijous es casa la veïna. Es una celebracio importantissima que durara quatre dies. Es casa amb un home bastant ric. Nosaltres, per mirar d'estar a l'alçada, ens vam anar a comprar unes teles i ens hem fet fer uns vestits a mida. Jo m'he fet un taille-baisse que es veu que és el summum dels vestits provocatius. Sobretot perque marca la cintura i el cul. A mi em va semblar un dels models més discretets i "portables", pero l'Abdulaye diu que si porto aquest vestit a Barcelona el meu marit tindra problemes amb els homes africans. O sigui que ja saps, Esteve. Per tu t'he fet fer una camisa. A la mida de l'Andrés, que té més o menys la teva talla. L'Abdulaye no en va voler sentir ni mitja discussio: pour ton marit, trois poches. O sigui que ni idea de com serà la camisa, pero tindra tres butxaques.
Sobre mi i els anims, no em puc queixar. Avui i ahir fa molta calor i tinc molt mal de cap, no estic de tot fina i em penso que estic agafant una mica de mal de coll. Pero per la resta tot bé.
Primer de tot vam anar a veure una bruixa. La maman va escoltar com en Yusuf li explicava que s'havia perdut un mobil Samsung avec une puce espagnole. Que no ho sabiem del cert, pero que podia ser que un dels nens l'hagues agafat. La maman ens va escoltar i ens va dir que tornessim avui.
Paral.lelament, l'Abdulaye va parlar amb el nen. Li va explicar que pensavem que havia agafat un mobil i que aixo no estava gens bé. El nen va dir que ell no havia agafat res, pero els altres nois deien que creien que devia haver estat ell. Ningu més havia entrat a la casa, i per tant jo estava segura que havia estat ell, pero em resistia a creure-ho i a més el nen em feia tanta pena, tots l'acusaven i ell plorava. Al final vam negociar, com es fa tot a l'Africa. Que segurament ell no havia estat, pero que si ens ajudava a trobar aquest telefon perdut estariem molt contents amb ell. Aixo va ser ahir.
Aquest mati, la bruixa ha dit al Yusuf que havia estat el nen. El Yusuf diu que la maman escolta tot el que ell li explica i després fa uns nusos amb unes cordes i somnia. Després ella parla la veritat. La maman li ha dit que a la tarda hi haviem d'anar tots, amb el nen inclos. El nen ha dit que de cap de les maneres, pero ha passat per casa i ha estat una estona al pati fent veure que rentava alguna cosa. Al migdia el meu telefon era a l'ampit de la finestra. El que no he recuperat és la targeta, de manera que no em serveix ni de rellotge perque no el puc encendre.
L'Abdulaye ha dit que encara es veu capaç de negociar una mica més. Diu que dira al nen que hem trobat el mobil i que ara ja sabem que no ha estat ell. Pero que si ens ajuda a trobar una puça espanyola (la puça es la targeta) per comprovar si el telefon funciona bé, li agrairem molt. Diu que si el nen encara té la puça, la portarà. Si no, la buscarà on l'hagi llençat. ça va sortir. Amb molt de diàleg, molta paciencia i l'ajuda de Déu (o dels ancestres) tot arriba a bon port en aquest pais.
Per altra banda, dijous es casa la veïna. Es una celebracio importantissima que durara quatre dies. Es casa amb un home bastant ric. Nosaltres, per mirar d'estar a l'alçada, ens vam anar a comprar unes teles i ens hem fet fer uns vestits a mida. Jo m'he fet un taille-baisse que es veu que és el summum dels vestits provocatius. Sobretot perque marca la cintura i el cul. A mi em va semblar un dels models més discretets i "portables", pero l'Abdulaye diu que si porto aquest vestit a Barcelona el meu marit tindra problemes amb els homes africans. O sigui que ja saps, Esteve. Per tu t'he fet fer una camisa. A la mida de l'Andrés, que té més o menys la teva talla. L'Abdulaye no en va voler sentir ni mitja discussio: pour ton marit, trois poches. O sigui que ni idea de com serà la camisa, pero tindra tres butxaques.
Sobre mi i els anims, no em puc queixar. Avui i ahir fa molta calor i tinc molt mal de cap, no estic de tot fina i em penso que estic agafant una mica de mal de coll. Pero per la resta tot bé.
dijous, d’agost 14, 2008
Velingara, de nou
Torno a ser a Velingara, una mica més tard del que havia previst. Oussouye ha estat un parentesi de descobriment molt agradable. Finalment el grup de Velingara volia passar uns dies a Oussouye, de manera que els vaig esperar allà i no vam tornar fins ahir.
Oussouye ha estat un descans, en el que els escolapis m'han acollit i m'han tractat com una reina, m'he divertit amb les soirées i he ballat tot lo ballable (i lo que no ho era també), m'he banyat a la platja a la llum de la lluna, els llamps i el plancton fluorescent, he menjat cocos acabats de collir i pelats a cops de matxet, he caminat pels arrossars i m'han picat totes les besties que m'havien de picar. He vist ocells meravellosos i he aguantat un xafec en una barca de closca de nou al mig del riu Casamance. De tot plegat hi haurà la cronica detallada a la tornada, quan endreci les fotos i les notes del diari.
He conegut gent divertida i diversa. Recordeu que vaig dir que havia sopat a casa del Marius a Sarrià i que aixo era el més a prop de Senegal que havia estat? Doncs resulta que casa el Marius es casa d'en Joan, el que passa que ell no hi és gairebé mai, perque ell normalment s'està a la seva parroquia, a Sant Josep Oriol de Santa Coloma. Es ben bé que el mon és un mocador. I a l'altra casa d'en Marius, la d'Oussouye, he conegut el capella que va batejar el meu nebot Rodrigo.
Em queden dues setmanes i pocs dies més d'estar per aqui. En dues setmanes espero poder tancar bé la feina i l'estada. El cert és que l'estada aqui està resultant fantàstica. Un cop habituada a treure els bitxos de llit abans d'anar a dormir o espolsar bé tota la roba abans de posar-me-la (perque segurament té habitants), haver d'anar sempre pendent de l'aigua que beus, tenir els peus perpetuament bruts de sorra i totes les sabates plenes de fang, rentar la roba a mà i que trigui tres dies en eixugar-se, pensar que les forquilles son una mena de tresor i ja no dic els plats... La tranquilitat i la calma d'aquest pais, tot i el frenesi que hi regna, es contagios. Tot i aixo, a dues setmanes, no puc negar que tinc ganes de tornar, de veure-us, d'explicar, de xerrar, de mirar les fotos amb l'Esteve i de fer mil plans.
Fins la tornada, doncs. Fins aviat.
Oussouye ha estat un descans, en el que els escolapis m'han acollit i m'han tractat com una reina, m'he divertit amb les soirées i he ballat tot lo ballable (i lo que no ho era també), m'he banyat a la platja a la llum de la lluna, els llamps i el plancton fluorescent, he menjat cocos acabats de collir i pelats a cops de matxet, he caminat pels arrossars i m'han picat totes les besties que m'havien de picar. He vist ocells meravellosos i he aguantat un xafec en una barca de closca de nou al mig del riu Casamance. De tot plegat hi haurà la cronica detallada a la tornada, quan endreci les fotos i les notes del diari.
He conegut gent divertida i diversa. Recordeu que vaig dir que havia sopat a casa del Marius a Sarrià i que aixo era el més a prop de Senegal que havia estat? Doncs resulta que casa el Marius es casa d'en Joan, el que passa que ell no hi és gairebé mai, perque ell normalment s'està a la seva parroquia, a Sant Josep Oriol de Santa Coloma. Es ben bé que el mon és un mocador. I a l'altra casa d'en Marius, la d'Oussouye, he conegut el capella que va batejar el meu nebot Rodrigo.
Em queden dues setmanes i pocs dies més d'estar per aqui. En dues setmanes espero poder tancar bé la feina i l'estada. El cert és que l'estada aqui està resultant fantàstica. Un cop habituada a treure els bitxos de llit abans d'anar a dormir o espolsar bé tota la roba abans de posar-me-la (perque segurament té habitants), haver d'anar sempre pendent de l'aigua que beus, tenir els peus perpetuament bruts de sorra i totes les sabates plenes de fang, rentar la roba a mà i que trigui tres dies en eixugar-se, pensar que les forquilles son una mena de tresor i ja no dic els plats... La tranquilitat i la calma d'aquest pais, tot i el frenesi que hi regna, es contagios. Tot i aixo, a dues setmanes, no puc negar que tinc ganes de tornar, de veure-us, d'explicar, de xerrar, de mirar les fotos amb l'Esteve i de fer mil plans.
Fins la tornada, doncs. Fins aviat.
dimarts, d’agost 05, 2008
Present
A Vélingara, si alguna cosa és el present, és el gra. Sigui mill, sorgo, blat de moro o arros. Aquest dia era arros.
diumenge, d’agost 03, 2008
Futur
Copio el títol, perquè és tan apropiat. Aquest és en François. És molt rialler. Però per a la foto, s'ha posat guapo, seriós i formal. Després n'hi vaig poder fer unes quantes amb la llengua a fora, les galtes inflades d'aire, fent ganyotes. Però aquí el mostro com ell va voler.
dissabte, d’agost 02, 2008
Oussouye
Torno a ser a Oussouye despres d'uns dies de viatge. Si fer una ruta o un viatge sembla a priori una cosa divertida, al Senegal no ho es gens. Degut al mal estat de les carreteres i a la broma administrativa de tenir al mig un pais com Gambia, per anar d'Oussouye a Karang, que esta a menys de 80 km, en vam fer 300, i ens hi vam estar tot el dia. Despres, de Karang a Dakar va ser tot un altre dia sencer. Les carreteres son horribles i els cotxes pitjors. Desplaçar-se es molt depriment.
Vam passar tres dies a Dakar, que es un altre mon. Em moria de ganes de sortir-ne i tornar al sud. Ahir al vespre vam agafar el vaixell que va de Dakar a Zinginchor. Hem dormit al vaixell i hem vist sortir el sol sobre el riu Casamance, mentre el vaixell enfilava la desembocadura per arribar fins a Zinguinchor. Els dofins ens seguien un bon tros, el dia era meravellos, a la cabina hi havia dutxa amb aigua calenta i hem esmorzat pastis i cafe amb llet.
Ara em prenc uns dies de descans. Anirem amb el Theo a Cap Skirring, a la platja, i m'ha promes una festa amb tam tam. D'aqui uns dies tocara tornar a la realitat de Velingara. En realitat me'n moro de ganes. Vull tornar al projecte i encarrilar les coses. Pero estic gaudint molt d'aquest parentesi.
Just em queda un mes per aqui. Tinc la sensacio que els dies se m'escolen de les mans, tot i que en general aqui es pot dir que te una aclaparadora literalitat la frase que qui dia passa any empeny. El valor de les coses (d'una ampolla d'aigua buida, de mitja hora o un mati sencer, d'una encaixada de mans o d'un bitllet d'autobus) no te res a veure amb els nostres estandards i costa molt aclarir-se.
Vam passar tres dies a Dakar, que es un altre mon. Em moria de ganes de sortir-ne i tornar al sud. Ahir al vespre vam agafar el vaixell que va de Dakar a Zinginchor. Hem dormit al vaixell i hem vist sortir el sol sobre el riu Casamance, mentre el vaixell enfilava la desembocadura per arribar fins a Zinguinchor. Els dofins ens seguien un bon tros, el dia era meravellos, a la cabina hi havia dutxa amb aigua calenta i hem esmorzat pastis i cafe amb llet.
Ara em prenc uns dies de descans. Anirem amb el Theo a Cap Skirring, a la platja, i m'ha promes una festa amb tam tam. D'aqui uns dies tocara tornar a la realitat de Velingara. En realitat me'n moro de ganes. Vull tornar al projecte i encarrilar les coses. Pero estic gaudint molt d'aquest parentesi.
Just em queda un mes per aqui. Tinc la sensacio que els dies se m'escolen de les mans, tot i que en general aqui es pot dir que te una aclaparadora literalitat la frase que qui dia passa any empeny. El valor de les coses (d'una ampolla d'aigua buida, de mitja hora o un mati sencer, d'una encaixada de mans o d'un bitllet d'autobus) no te res a veure amb els nostres estandards i costa molt aclarir-se.
dijous, de juliol 24, 2008
Oussouye
Avui escric des d'un lloc ben diferent. Sóc a Oussouye, i aquí la veritat és que no em puc queixar de l'amabilíssima cara senegalesa.
Estic a la missió piarista d'Oussouye. Al costat tinc un got del típic sabor de cafè soluble i llet en pols, ben fred i amb molt de sucre. Oussouye no es pot dir que sigui ric, però no té res a veure amb Velingara. Està molt més net, la gent està acostumada a veure blancs, et trobes catalans i cooperants a tot arreu. La gent va pel carrer amb banyador, hi ha terrasses per a prendre un refresc, està ple de palmeres i hi ha molts més bitxos, alguns enormes. He vist cargols que són com el meu puny. Ahir una mantis em va aterrar a l'espatlla i vaig fer un bot enorme i un crit, i les nenes senegaleses que estan a l'internat de la missió es van partir de riure. Després em vaig dutxar sota les estrelles amb l'aigua que un dels nens, sol·lícit, m'havia tret del pou.
Ahir, però, va ser un dia molt dur. Em vaig llevar a les 6 per marxar cap a Zinguinchor, on m'havia d'esperar el Theodore. Per primera vegada realment em disposava a viatjar sola, i em feia una mica de por. Ara, de la tornada, el que tinc és mandra.
Viatjar 250 km em va costar tot el dia, molts maldecaps i arribar caminant perquè un policia va decidir que el 7 places amb el que anavem no tenia les condicions adequades per circular. El cert és que no les tenia. Però el policia no va veure el 7 places amb el que vaig arribar a Zinguinchor. Diguem-ne que per funcionar pitjor només se li podien treure les rodes.
L'arribada a Zinguinchor tota sola va ser una mica desesperant. L'estació d'autobusos és un bullici de mosques, brutícia i molta gent que espera recollir una moneda per portar-te l'equipatge, aconseguir-te un taxi o indicar-te qualsevol cosa. Has de barallar-te amb un negre de dos metres per la teva motxilla, i si ell la posa al portaequipatges del taxi, treure-la i tornar-la a posar tu. Cal regatejar el preu del taxi, el preu de la motxilla, el preu de tot. És exasperant.
Quan per fi vaig ser a Zinguinchor, al bar que el Theo m'havia indicat, em vaig prendre una cervesa de mig litre tot esperant-lo. Amb una cervesa tot es veu més clar. Després tots dos vam tornar cap a l'estació i vam prendre un altre 7 places cap a Oussouye. Amb la pertinent negociació, clar, amb parades al mig del camí perquè un dels passatgers va pensar que estaria bé comprar peix al riu Casamance, en fi, aquí cada cosa que passa atura tota activitat.
És una mica desesperant, però cal adaptar-se i armar-se de paciència. Ja sabeu que això em costa, però faig el que puc.
Demà anirem cap a Kaolak i d'allà cap a Karang i Sokone. Després cap a Thies i Dakar. M'esperen 10 dies de paciència, o sigui que allà vaig.
Ah, i avui a les 6 anem a veure el Rei d'Oussouye! Qui m'ho havia de dir que pendria te amb la reialesa. Bueno, algú m'ho va dir. A tu salud, ya te lo dije.
Us trobo molt a faltar.
Esteve, quines fotos més brutals que has fet, tio. Te'n recordes del post de "Reptes"? Crec que es pot dir que aquest repte l'has superat. Mil petons, amor.
Estic a la missió piarista d'Oussouye. Al costat tinc un got del típic sabor de cafè soluble i llet en pols, ben fred i amb molt de sucre. Oussouye no es pot dir que sigui ric, però no té res a veure amb Velingara. Està molt més net, la gent està acostumada a veure blancs, et trobes catalans i cooperants a tot arreu. La gent va pel carrer amb banyador, hi ha terrasses per a prendre un refresc, està ple de palmeres i hi ha molts més bitxos, alguns enormes. He vist cargols que són com el meu puny. Ahir una mantis em va aterrar a l'espatlla i vaig fer un bot enorme i un crit, i les nenes senegaleses que estan a l'internat de la missió es van partir de riure. Després em vaig dutxar sota les estrelles amb l'aigua que un dels nens, sol·lícit, m'havia tret del pou.
Ahir, però, va ser un dia molt dur. Em vaig llevar a les 6 per marxar cap a Zinguinchor, on m'havia d'esperar el Theodore. Per primera vegada realment em disposava a viatjar sola, i em feia una mica de por. Ara, de la tornada, el que tinc és mandra.
Viatjar 250 km em va costar tot el dia, molts maldecaps i arribar caminant perquè un policia va decidir que el 7 places amb el que anavem no tenia les condicions adequades per circular. El cert és que no les tenia. Però el policia no va veure el 7 places amb el que vaig arribar a Zinguinchor. Diguem-ne que per funcionar pitjor només se li podien treure les rodes.
L'arribada a Zinguinchor tota sola va ser una mica desesperant. L'estació d'autobusos és un bullici de mosques, brutícia i molta gent que espera recollir una moneda per portar-te l'equipatge, aconseguir-te un taxi o indicar-te qualsevol cosa. Has de barallar-te amb un negre de dos metres per la teva motxilla, i si ell la posa al portaequipatges del taxi, treure-la i tornar-la a posar tu. Cal regatejar el preu del taxi, el preu de la motxilla, el preu de tot. És exasperant.
Quan per fi vaig ser a Zinguinchor, al bar que el Theo m'havia indicat, em vaig prendre una cervesa de mig litre tot esperant-lo. Amb una cervesa tot es veu més clar. Després tots dos vam tornar cap a l'estació i vam prendre un altre 7 places cap a Oussouye. Amb la pertinent negociació, clar, amb parades al mig del camí perquè un dels passatgers va pensar que estaria bé comprar peix al riu Casamance, en fi, aquí cada cosa que passa atura tota activitat.
És una mica desesperant, però cal adaptar-se i armar-se de paciència. Ja sabeu que això em costa, però faig el que puc.
Demà anirem cap a Kaolak i d'allà cap a Karang i Sokone. Després cap a Thies i Dakar. M'esperen 10 dies de paciència, o sigui que allà vaig.
Ah, i avui a les 6 anem a veure el Rei d'Oussouye! Qui m'ho havia de dir que pendria te amb la reialesa. Bueno, algú m'ho va dir. A tu salud, ya te lo dije.
Us trobo molt a faltar.
Esteve, quines fotos més brutals que has fet, tio. Te'n recordes del post de "Reptes"? Crec que es pot dir que aquest repte l'has superat. Mil petons, amor.
dissabte, de juliol 19, 2008
Velingara
Velingara es la capital d'uns dels departaments de la regio de Kolda, a Senegal. Hi ha un petit ciber cafe. Esta just davant del camio granate tot rovellat. En aquest petit ciber cafe, una hora de sessio em costa 300 CFA. El teclat es frances i va fatal. La tecla de l'espai s'ha de pitjar molt fort. Hi ha un ventilador al sostre, que potser serveix per remoure una mica de res l'aire dens, polsos, humit, calent.
Jo soc ara mateix en aquest ciber cafe.
No tinc temps ni anims de relatar amb detall tot el que estic fent aqui, pero estic fent moltes fotos i escric un diari. Tot arribara.
De Velingara hi ha moltes coses a explicar, pero en dire nomes algunes. La gent es tranquila, amable i curiosa. En general fem bastanta gracia, els tubacos. Els nens ens tenen por pero tenen molta curiositat. Els mes valents ens venen a donar la ma. A vegades penso que aquests son els que si poden s'embarcaran cap a Espanya. Els curiosos. Els atrevits. Perque aquesta es una de les coses que es palpa a l'ambient. El somni europeu, com si diguessim, i sobretot espanyol.
La vida a Velingara passa poc a poc, molt a poc a poc. Passa entre escombraries i pols. No tot es dolent i trist, hi ha riures, hi ha balls, hi ha ocells que canten, hi ha gent que te bones idees i que treballa i que va cap aqui i cap alla o que simplement s'esta (aquest concepte tan africà d'estar). Pero la veritat es que es un lloc dur, on els nens venen amb llaunes a demanar nyam-nyam i on sentim la desigualtat a flor de pell. Perque una cosa es parlar de la desigualtat i una altra molt diferent es mirar-li als ulls i dir-li que no el pots ajudar a comprar-se la camera de fotos, encara que faci uns quants dies que no et deixa de petja i que saps que fa dies que s'esforça per entrar a la teva vida i trobar la manera de demanar-t'ho.
Sare Coly Salle es un poblat que actua de partit d'una cinquantena de poblats. I quan dic poblats cal que penseu en les cases de fang i palla, els nens despullats i les dones sense dents que riuen (aixo sempre). La gent nomes parla pular (tambe a Velingara, nomes els joves i els nens saben frances) i es complicat entendre's.
De totes maneres, penso que es complicat entendre's tambe si parlen frances. Ahir un dels joves que sempre ve per casa em va preguntar si a Barcelona es veu la lluna. Li vaig dir que si. I em va preguntar si era la mateixa lluna, o era una altra. I el vei de casa (casat i pare de familia) ha proposat matrimoni (com a segona dona, clar) a una de les noies catalanes. Jo, com que dic que estic casada, n'estic deslliurada, d'aquestes propostes. Tot i aixo, la germana del vei m'ha comentat que ella no esta casada i que potser li puc buscar un marit espanyol. Potser el meu. Que, esteve, t'hi veus, amb dues dones? Cuina de conya, aixo tambe t'ho dic!! ;)
Em penso que va sent hora de tornar a la realitat del cap de setmana velingares. Escric un parell de correus i torno cap a casa.
Dimecres que ve me'n vaig cap a Oussouye. Imagino que des d'alla podre tornar a donar noticies.
Sabeu que vaig escriure a la primera pagina del meu diari? que tots els missatges d'anim i de bons desitjos, el suport de l'Esteve i els pares, el calidissim comiat, em feien sentir que el millor que trobaria a l'Africa era enyorar els meus.
Us enyoro i una part de cada u tambe viatja amb mi. Perdoneu que no respongui sempre, pero els missatges que rebo al mobil son un gran regal.
Us enyoro.
Esteve, t'estimo i t'enyoro tant.
Abraçades.
Jo soc ara mateix en aquest ciber cafe.
No tinc temps ni anims de relatar amb detall tot el que estic fent aqui, pero estic fent moltes fotos i escric un diari. Tot arribara.
De Velingara hi ha moltes coses a explicar, pero en dire nomes algunes. La gent es tranquila, amable i curiosa. En general fem bastanta gracia, els tubacos. Els nens ens tenen por pero tenen molta curiositat. Els mes valents ens venen a donar la ma. A vegades penso que aquests son els que si poden s'embarcaran cap a Espanya. Els curiosos. Els atrevits. Perque aquesta es una de les coses que es palpa a l'ambient. El somni europeu, com si diguessim, i sobretot espanyol.
La vida a Velingara passa poc a poc, molt a poc a poc. Passa entre escombraries i pols. No tot es dolent i trist, hi ha riures, hi ha balls, hi ha ocells que canten, hi ha gent que te bones idees i que treballa i que va cap aqui i cap alla o que simplement s'esta (aquest concepte tan africà d'estar). Pero la veritat es que es un lloc dur, on els nens venen amb llaunes a demanar nyam-nyam i on sentim la desigualtat a flor de pell. Perque una cosa es parlar de la desigualtat i una altra molt diferent es mirar-li als ulls i dir-li que no el pots ajudar a comprar-se la camera de fotos, encara que faci uns quants dies que no et deixa de petja i que saps que fa dies que s'esforça per entrar a la teva vida i trobar la manera de demanar-t'ho.
Sare Coly Salle es un poblat que actua de partit d'una cinquantena de poblats. I quan dic poblats cal que penseu en les cases de fang i palla, els nens despullats i les dones sense dents que riuen (aixo sempre). La gent nomes parla pular (tambe a Velingara, nomes els joves i els nens saben frances) i es complicat entendre's.
De totes maneres, penso que es complicat entendre's tambe si parlen frances. Ahir un dels joves que sempre ve per casa em va preguntar si a Barcelona es veu la lluna. Li vaig dir que si. I em va preguntar si era la mateixa lluna, o era una altra. I el vei de casa (casat i pare de familia) ha proposat matrimoni (com a segona dona, clar) a una de les noies catalanes. Jo, com que dic que estic casada, n'estic deslliurada, d'aquestes propostes. Tot i aixo, la germana del vei m'ha comentat que ella no esta casada i que potser li puc buscar un marit espanyol. Potser el meu. Que, esteve, t'hi veus, amb dues dones? Cuina de conya, aixo tambe t'ho dic!! ;)
Em penso que va sent hora de tornar a la realitat del cap de setmana velingares. Escric un parell de correus i torno cap a casa.
Dimecres que ve me'n vaig cap a Oussouye. Imagino que des d'alla podre tornar a donar noticies.
Sabeu que vaig escriure a la primera pagina del meu diari? que tots els missatges d'anim i de bons desitjos, el suport de l'Esteve i els pares, el calidissim comiat, em feien sentir que el millor que trobaria a l'Africa era enyorar els meus.
Us enyoro i una part de cada u tambe viatja amb mi. Perdoneu que no respongui sempre, pero els missatges que rebo al mobil son un gran regal.
Us enyoro.
Esteve, t'estimo i t'enyoro tant.
Abraçades.
dilluns, de juliol 14, 2008
començar el viatge..
Avui he acompanya a l'Eva a l'aeroport. A hores d'ara esta volant camí de Casablanca per després enllaçar cap el Dakar.
Aquí us deixo amb les primeres fotos del seu viatge... i per davant queden un mes i mig de llarça espera... fins aviat!! et trobare a Faltar!
Camí de la terminal...
Facturant... 18kg...
Bitllet...
Aquí us deixo amb les primeres fotos del seu viatge... i per davant queden un mes i mig de llarça espera... fins aviat!! et trobare a Faltar!
Camí de la terminal...
Facturant... 18kg...
Bitllet...
Fins la Tornada!!!
Preparatius
Semblava que quedava una eternitat per preparar tot el que calia. I el dia ja és aquí, aquest vespre volo cap a Casablanca i d'allà cap a Dakar, on arribaré de matinada, adormida, despistada, cansada i molt emocionada. Probablement, també marejada (els avions em maregen). Segurament una mica espantada, perquè ja ho estic ara.
Sí, Elena, espero poder actualitzar, però no sé amb quina freqüència. Per si de cas, m'enduc molta memòria per a la càmera i dues llibretes.
Gràcies a tots els que m'heu escrit entre ahir i avui o m'heu trucat, perquè heu contribuït a posar-me una mica més nerviosa, però també em feu sentir molt afortunada de poder fer aquest viatge, i sobretot de tenir tantes paraules d'ànims i de bons desitjos. Sapigueu que així és tan més fàcil emprendre un viatge.
Ara tinc aquella tranquil·litat que associo als moments abans d'un examen: tens el que tens i saps el que saps, de manera que a disfrutar i fer-ho el millor que puguis!
De manera que a reveure.
Que passeu un bon estiu.
divendres, de juliol 11, 2008
Biblioteca
Pot semblar que són molts llibres. Bé, què dimonis, ho són. Però amb això no s'hi juga.
I actualitzo la llista, a la que ja falten molt poquetes coses.
Vacunes
Bitllet d’avió
Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar
Mosquitera(Gràcies Roger!)
Guia de viatge
Treure diners
Sac de dormir
Renovar el DNI (hora demanada)
Comprar llibretes
Preparar farmaciola(Tiorfan, elena, i tant!)
Imprimir documentació del projecte
Llibres i materials sobre desenvolupament rural
Cordino
Cosidor de campanya
Pinces d’estendre
Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)
Roba ampla i fresca però que tapi
L’antropòleg innocent, Nigel Barley(Gràcies amics!!!!!)
Los condenados de la tierra, de Fanon.
El corazón de las tinieblas, de Conrad
"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"
Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"
"La vía africana", Alfred Bosch
Tallar-me els cabells (lo just perquè no molestin massa)
Assegurança de viatge
Diccionari francès de butxaca
Començar amb el profilàctic de la malària
Preparar un bon sopar de comiat-aniversari amb els companys de feina, a casa, amb 15 persones! Us espero dijous.(Gràcies amics!!!!! Com us trobaré a faltar)
dimarts, de juliol 08, 2008
Actualització de la llista (II)
Vacunes
Bitllet d’avió
Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar
Mosquitera(Gràcies Roger!)
Guia de viatge
Treure diners
Sac de dormir
Renovar el DNI (hora demanada)
Comprar llibretes
Preparar farmaciola(Tiorfan, elena, i tant!)
Imprimir documentació del projecte
Llibres i materials sobre desenvolupament rural
Cordino
Cosidor de campanya
Pinces d’estendre
Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)
Roba ampla i fresca però que tapi
L’antropòleg innocent, Nigel Barley
Los condenados de la tierra, de Fanon.
El corazón de las tinieblas, de Conrad
"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"
Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"
"La vía africana", Alfred Bosch
Tallar-me els cabells (lo just perquè no molestin massa)
Assegurança de viatge
Diccionari francès de butxaca
Començar amb el profilàctic de la malària
Preparar un bon sopar de comiat-aniversari amb els companys de feina, a casa, amb 15 persones! Us espero dijous.
…
divendres, de juliol 04, 2008
Actualització de la llista (I)
Vacunes
Bitllet d’avió
Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar
Mosquitera
Guia de viatge
Desbloquejar el mòbil
Canviar moneda
Sac de dormir
Renovar el DNI (hora demanada)
Comprar llibretes
Preparar farmaciola
Imprimir documentació del projecte
Llibres i materials sobre desenvolupament rural
Cordino
Cosidor de campanya
Pinces d’estendre
Cinta americana (el Xino assegura: Muy lesistente)
Roba ampla i fresca però que tapi
L’antropòleg innocent, Nigel Barley
Los condenados de la tierra, de Fanon.
El corazón de las tinieblas, de Conrad
"Todo se desmorona", de Chinua Achebe... o en su defecto "Things fall apart"
Cualquiera de Ahmadou Kourouma. En concreto puedes encontrar "Esperando el voto de las fieras"; "Cuando uno rechaza dice no"; "Los soles de las independencias"; "Alá no está obligado"
"La vía africana", Alfred Bosch
Tallar-me els cabells
…
dimarts, de juliol 01, 2008
Llista
Vacunes
Bitllet d’avió
Concretar rebuda a l’aeroport de Dakar
Mosquitera
Guia de viatge
Desbloquejar el mòbil
Canviar moneda
Sac de dormir
Renovar el DNI (…)
Comprar llibretes
Preparar farmaciola
Imprimir documentació del projecte
Llibres i materials sobre desenvolupament rural
…
…
…
dilluns, de juny 30, 2008
Preparatius
A vegades he sentit històries de viatgers, i n’he llegit una bona colla de llibres. Tinc alguns amics que gaudeixen de les aventures i que s’han passejat per mig món. Però la veritat és que no és el meu cas. No és que el més lluny que hagi anat és Matadepera, però no sóc el que se’n diu “una aventurera”. No freqüento l’Altaïr, ni tinc un carnet de vacunacions on diu que m’he vacunat de la meitat de les malalties tropicals de les que existeix vacuna.
Aquest estiu començaré a fer alguna cosa de les pràctiques del màster. Vaig a treballar en un projecte i alhora miraré de donar forma al meu treball final de màster. I això serà a Senegal, a Saré Coly Sallé, que és un poblet petitó a la regió de Kolda. Una oportunitat única de viatjar i aprendre!
El més a prop que mai he estat de Senegal són els sopars a casa d’en Marius (pronunciat Marriús), amb en Theo, l’Andres i la seva dona Rosa. Són sopars en els que la llengua vehicular és el català, menys quan discuteixen, que es passen al diola, i tot i això sempre he tingut la sensació de viatjar a l’Àfrica quan he estat amb ells. El que vull dir és que el més a prop que he estat de Senegal és un pis a Sarrià. El que vull dir, vaja, és que estic acollonida. Què faig, quan aterri a Senegal amb les meves espardenyes i els meus preconceptes i les meves pors i la meva pinta i la meva ment d’europea? Suposo que faré, d’entrada, uns ulls com unes taronges.
El que més espero és poder-los tancar una mica i prendre perspectiva. Aprendre i entendre, que complicat que em sembla!
Explicaré que l’Àfrica és una destinació que fa molt temps que em fa molta il·lusió. I Senegal, especialment, des que vaig conèixer en Theo que és un destí que m’esperava. Acomiadar-me d’ell divendres, i quedar, ens veiem al Senegal!
Em penso, pel que n’he sentit i pel que n’he llegit, que Senegal és un lloc molt ric en cultures, divertit i animat, ple de gent animosa i de molts colors. El que passa és que segurament això es pot dir també d’Andalusia o d’Holanda, o de Barcelona. És a dir: no en sé res. En tinc imatges que he imaginat, però segur que són plenes a rebentar d’estereotips. De manera que aquest parell de setmanes que he de passar a Barcelona preparant-me per al viatge miraré de preparar-me per a fer la millor feina possible a Kolda.
Preparant el cos: vacunes!! Una pila!! Preparant material: mosquitera, impermeable, llibres i llibretes, càmera de fotos, documents i apunts. Una altra pila, clar!! Preparant-me jo: mirant de d’esborrar preconcepcions i idees prefabricades i estereotips. Suposo que és impossible. Però estic jugant pel meu cap a perseguir-los i marcar-los: tu! ja et tinc! Ets un estereotip! Ahá! I li poso una bandereta. Com en Garfield.
A grans mals, grans remeis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)