dilluns, d’agost 27, 2012

Ja a casa, (Fins a la victòria sempre I)

Prop de 2200 fotos, moltes pàgines en el meu diari de paper i alguns apunts al mòbil seran difícil de resumir. Els 17 dies per Cuba més els dos dies de viatge seran una mica complicats d’ordenar tot plegat en algunes entrades a la finestra.  
Un viatge amb tantes coses viscudes en tots els sentits: Natura, Política, Societat... Moltes converses amb molta gent, la facilitat de l'idioma ha ajudat molt a escoltar, preguntar i descobrir. Un viatge amb molts fotogrames d'una mateixa pel·lícula:
Llarg viatge en avió. Descobrir la capital del país amb tots els seus contrastos i colors. Anar cap un dels cors verds de l'illa: Viñales, amb el seu verd, les seves muntanyes (Mogotes). Després cap a la platja, la Bahía de Cochinos i la zona de la Ciénaga de Zapata on quedem impressionats per els seus espais naturals, la seva biodiversitat. De camí a Trinidad fem nit a Cienfuegos, una ciutat més ciutat i no tant romàntica, tot i el seu estil afrancesat. Arribem a Trinidad i quedem enamorats dels seus colors, del seus carrers, el seu entorn natural i de la seva platja més propera, la playa de Ancon. A Trinidad fem nous plans i refem el camí. Anem cap a Santa Clara ciutat que viu lligada a la figura del Che, ciutat on ara reposen les restes del Che. I de Santa Clara cap a les platges de Varadero, anem a la zona del poble fugint de la zona més turística i de ressorts. Així a voltes som els únics turistes en les platges plenes de cubans i cubanes que gaudeixen de les seves vacances d'estiu a la platja. Tornem  a l'Havana per fer nit i anar cap a l'illa de Cayo Largo del sur on passem dos dies de relax, platja i on podem contemplar una tortuga marina ponent els ous, una de les imatges de la natura, en viu, més espectaculars del viatge i de les que he vist fins ara. Després dels dies de relax cap a l'Havana un altre cop per fer nit i cap a l'aeroport per ja tornar cap a casa.

Habana
Habana
Habana
Malecon (Habana)
Viñales
Viñales
Bahía de Cochinos
Ciénaga de Zapata (Tocororo au nacional de Cuba)
Cienfuegos
Trinidad
Santa Clara
Varadero
Habana
Cayo Largo del Sur

dilluns, d’agost 20, 2012

Revolució, platja, mar, muntanya, natura...

Avui som a la ciutat on hi ha les restes del Che, memorial i museu. Santa Clara, ciutat senzilla, però que guarda uns grans lligams amb la figura del Che.
Ja hem fet bona part del viatge (Habana - Viñales - Playa Larga - Cienaga de Zapata - Cienfuegos - Trinidad - Santa Clara). Ja queden menys dies i com sempre tot és massa curt!
Al final no anirem a Santiago de Cuba per la llarga distància que cal recórrer i els pocs dies que tenim.
Avui hem agafat un "taxi" a trinidad del 1951 tot i que fa 3 mesos que té motor nou! Hem punxat una roda i hem ajudat a tapar el forat clavant-hi un cargol. A Cuba són els reis del reciclatge!
Llarga conversa amb les persones que ens acullen a casa seva sobre els models socials, política, present i futur. Conversa agradable i més després de la visita al mausoleu del Che.
Te n'adones que ens calen referents per fer realitat el somni, ell va somiar, va lluitar i va aconseguir fer-ho realitat i després va morir intentant fer encara més gran la realitat. Ara els temps han canviat i la batalla és de les idees, dels projectes polítics... però cal no renunciar. Des d'aqui te n'adones que hem renunciat a massa per ben poc.

Recordo quan un antic alcalde de Castelldefels em deia que viatjant obriria els ulls i em trobaria que això de la indepéndencia no té cap sentit... Però al viatjar li ha tret la raó. Crec en tot el contrari, viatjant te n'adones que per ser respectat cal tenir un estat. Que quan ets un poble colonitzat vols ser un poble lliure. Que en la diversitat del món, el respecte, la fraternitat i solidaritat entre pobles hi ha la clau per fer un món més just i lliure!





dijous, d’agost 16, 2012

Des de la illa de terra vermella

Som a Cienfuegos, una ciutat en mig de Cuba, vora el mar del Carib.
Ja hem caminat pels carrers de l'Habana, les muntanyes i coves de Viñales, els camins de la Cienaga de Zapata i els carrers i malecon afrancesats de Cienfuegos. Ens hem banyat en platges de sorra blanca i aigues turqueses i hem fet snorkel en mig de milers de peixos de colors.
Hem viatjat en bicicletes, carro de cavall, autobusos, en un Chevrolet del 55, en un Ford del 54 i hem compartit amb 1 cuba i 4 autriacs un viatge d 600km amb un chevrolet del 56 de 8 places...
Ja porto 1000 fotos... La culpa son els centenars d'aus, reptils i mamifers que hem arribat a trobar. Sense oblidar cartells, pintades, murals i banderes que ens recorden que som en una terra vermella tant fisicament com politicament.

Hem escoltat, hem apres i compres una mica mes aquest pais complexe on el somni no es tant somni pero si que hi som mes aprop. La revolució els ha fet ser com son, pero esta clar que la ma del capitalisme fa massa ombra a l'illa i el seu sistema politic. Esta clar que, com diuen ells, tot es molt diferet vist des de la nostra posicio de turistes "capitalistes" i que la Cuba dels residents no pinta tant vermella.
Pero no tot es blanc o negre, hi ha molts matissos dels quals hem d'aprendre per fer-ho millor, per anar molt mes enlla amb el socialisme, fins a una veritable democratizacio i socialitzacio dels bens. Pero esta clar que jo em quedo amb el cami fet fins aqui, tot i que sigui dificil d'entendre, fins i tot per molts dels residents. Tot i les dificultats, som molt mes aprop de la justicia social, del benestar, d'una societat de valors que haurien de ser globals.
Moltes ratlles a la llibreta escrites, ara amb piles de sobres per no renunciar i amb la conviccio que si realment hi creiem i lluitem: Guanyarem!
Pero amb la conviccio que cal una revolta individual, ens cal creure i posar-nos a caminar lluny de la foscor del capitalisme, i amb aquesta revolta individual, vindra la col.lectiva!

Viva Cuba Libre!
Visca Catalunya lliure i socialista!





diumenge, d’agost 05, 2012

Balaïtus 3144m per la Gran diagonal -Pirineus'12 (V)- 20/07/2012

Ens aixequem a les 6 per sortir aviat cap el cim. Al final triem la pujada per la Gran Diagonal tot i que el camí sigui un pel més llarg amb un mica més de desnivell. Sortim cap a la presa de l’embassament per agafar el camí que, fent alguns pujades i baixades, ens porta fins els Ibons de Arriel. Per aquest camí trobem els primers isards que veiem en tots aquests dies pel Pirineu. Fem algunes fotos tot i que ens agafen desprevinguts. A punt d’arribar al camí que puja directament des l’aparcament de l’”asador” i als Ibons de arriel trobem un marmota que sembla que està prou acostumada a la gent, així ens deixa fer-li fotos i apropar-nos-hi. Aquí seguim el camí entre els ibons, amb la única informació d’uns PDF que portem al mòbil que havíem creat del llibre dels 3000 Pirineu. Les explicacions no són molt explícites i sense mapes dubtem una mica però ens deixem guiar per intuïció.

A l’Estany d'Arriel Alto ens trobem un noi que ens indica el camí, sembla que anem bé. Des de l'estany d'Arriel Alto  pugem, ja sense treva, fins un petit ibon "Gorg helado" i fins l’inici de la Gran Diagonal. La Gran diagonal és una feixa que travessa tota la vessant nord de la paret del Balaïtus. Des de baix tens la sensació que serà impossible pujar per allà però un cop hi ets tot és molt més fàcil dins de estar en un terreny d’alta muntanya on cal fer servir les mans i vigilar on poses els peus. A l’entrada de la Gran Diagonal trobem la petita cabana "Abrigo Michaud" que ens indica que som en el bon camí. La canal puja per un terreny inestable tot i que les ressenyes i llibres sempre el pintaven molt pitjor. La primera meitat de la gran diagonal és una canal que cada cop es fa més gran. Un cop a la meitat de la canal es tanca un mica més i es fa més evident la dificultat. Pugem fins la cota 3066m i aquí fem una mica de voltes buscant les fites de pujada fins al cim, pugem, baixem i no acabem de trobar el camí clar, l’últim tram de la grimpada dels últims 80m. Jo no em trobo del tot bé, així que després de mirar i mirar la Marta decideix seguir unes fites que no són prou clares mentre jo l’espero. Puja resseguint algunes fites i buscant la part més fàcil de la paret. La Marta arriba al cim fa algunes fotos i baixa fins on sóc jo. Baixem per la Gran Diagonal, la cova i ara em comptes d’anar cap a l’ibon "gorg Helado" anem cap al coll de wallon i baixem cap als Ibons de Arriel i resseguim el curs del riu que baixa sense treva fins a mig camí de pujada al refugi. Parem a l'inici de la Fageda per dinar i seguim fins l’aparcament.

Ja és divendres i fent càlculs sembla que arribarem a l’hora per l’assaig de castells. El camí de tornada cap a casa, vaig donant voltes amb el regust amarg de no haver pujat fins dalt del cim. Amb moltes ganes de tornar i repassant el calendari per mirar quan em puc escapar per tornar...

La zona ens ha agradat molt; muntanyes, rius, estanys... una zona sense tanta massificació i solitària en les zones altes. Potser va ser el dia que varem triar, però no varem trobar ningú des dels estanys cap al cim, ni a la pujada ni a la baixada. Això si, molts excursionistes fins els estanys i el refugi.

Uns dies pel Pirineu més allunyat de casa, que sempre serveix per recarregar les piles i conèixer nous llocs, noves muntanyes, noves històries i fins i tot una mica més a nosaltres mateixos.


























divendres, d’agost 03, 2012

#CATALUNYALLIBERTAT


Diumenge 29 assistia al concert a Girona de #catalunyallibertat, concert que es feia 20 anys després del concert que es va fer en favor dels detinguts de l'operació Garzón del 1992. A més de recordar els 20 anys d'aquells fets, de l'empresonament i tortura dels independentistes, el concert es va convertir en una festa, en una diada reivindicativa en favor de la llibertat i la independència!
 La tarda de diumenge a Girona va portar moltes reflexions al cap. En els moments on la societat viu orfe de sigles, de rumb, veig com la societat civil s'organitza per donar resposta al creixement del sentiment independentista. Ahir vaig veure com s’ha obert l'escletxa per fer entrar cada cop més gent. Tinc la sensació que hem aconseguit saltar la tanca del discurs residual, del discurs massa acotat, per fer entrar a una majoria dins del vaixell. Un discurs, un argumentari ple de matisos, tenyit de diverses lectures i colors. Però els fets, la crisis global, els atacs constants de l'estat espanyol, el menys teniment, l'opressió... ha fet que l'independentisme deixi de ser un problema i passi a formar part de la solució, hem passat del discurs “d'anar en contra de”, a “anar a favor de la llibertat” L'independentista ha superat moltes barreres, tot i que hi ha certs sectors que encara viuen en la marginalitat de seguir repetint discursos ancorats en un independentisme massa simbòlic, ancorats en miratges dels anys 80 i 90. Però cada cop som més els que apostem per un independentisme sense deixar de banda la construcció del futur estat i mirant el present per trobar solucions a la situació actual.
Diumenge tenia la sensació que estàvem en un terreny de lloc diferent, on la majoria de la societat era representada, on ja no existien els clixés d'una estètica concreta, on hi havia famílies, joves, grans, vells, on hi havia gent de dretes, centre, centre esquerra, esquerra i més a l'esquerra... Tenia la sensació que tots plegats hem fet el sal conjuntament, segur que hi ha qui es segueix quedant a la trinxera o fins i tot qui ha decidit llançar-se al camp de batalla a pit descobert. Però ara hi ha un poble que camina conjuntament. Perquè crec que poc a poc n'hem après, que no podem pretendre que tots i totes anem al mateix ritme i all mateix pas i que des dels matisos i la diversitat de colors hi acabarem arribant. Per a molts és el punt d’arribada, per molts altres la independència només és el punt de sortida.
 Gestionem l'eufòria, gestionem el dia a dia fins arribar, seguim guanyant les batalles i tinguem la pressa justa per anar endavant i aprofitem el camí per explicar als companys i companyes que volem que sigui el punt de partida. Seguim fent esforços per fer més ampla l’escletxa i per fer més llarga la corda per poder ser moltes més mans que estirem.
 Esperem que el proper 11 de setembre, Barcelona sigui un poble en moviment que marxa decididament cap a la independència!