Aquest dies per Menorca amb l'Agrupa... un grapat de sensacions, de creixa, de lluitar, de somiar, de dubtar, de construir i veien que tenim molt camí per fer... Ganes i compromís de seguir ajudant els i les joves dels Grimpamons... i el resum podria ser el mateix que vaig fer abans de marxar.
Així que avui, tot i que un pel llarg per ser una entrada... penjaré el petit conte que vaig escriure cada nit i que d'alguna manera també es una manera d'entendre aquells dies..
Contes de nits d'estiu, per Menorca.
Dia 1:
Feia una mica de fred per ser una nit de finals d'agost, esperava el vaixell que em duria fins una petita illa del Mediterrani, havia passat una temporada difícil, temps complicats, i em calia fugir d'aquesta tossuda realitat, tampoc problemes que no entengués, però sí una sensació d'estar on no volia ser ara... assegut a la bicicleta, faig un somriure i sense adonar-me’n, veig que una noia asseguda al cotxe del davant me’l torna.
Dia 2
Després del viatge, de pujar la bicicleta al meu dos cavalls groc que vaig deixar aparcat al port, em desperto a casa, a la nova casa, per dir-ne d'alguna manera, ja que és un antic far al nord de l'illa, un far prop d'un poble de cases blanques. Un far com aquell que tants cops havíem somiat i que, per necessitat, després que marxessis, vaig comprar, a voltes per mantenir-te viva i a voltes també per demostrar-me que allò també era una necessitat meva.
Ja fa 3 anys que passo aquí 6 mesos de l'any, escrivint, dibuixant, corrent els vespres quan cau el sol, observant els estels des de l'antic terra on hi havia la llum del far i ara hi ha un petit telescopi que vaig comprar als Encants de la capital.
Avui el sol ja entra per les finestres, he dormit més del compte. Sempre em passa el mateix després de tornar de la ciutat. Tant ha canviat tot, qui m'hagués dit que avui viuria lluny de les muntanyes i tant a prop del mar.
Esmorzo unes torrades i un bon suc, començo a posar ordre a tot aquest caos, sort que quan no hi sóc la Jaumeta segueix venint cada 15 dies a fer una mica de neteja.. Això sí, els dibuixos i els esbossos de fa sis mesos encara hi són. Aquell cos nu d'aquella noia que vaig conèixer a les acaballes de l'estiu passat, dolça i amb les seves corbes, tímida, com jo, però que, no sé com, ens varem entendre des del primer dia. Un somriure que em va captivar, un nas... I una manera d'entendre la vida. Sí, aquell dia que ens varem trobar per primer cop i per casualitat, varem mirar la lluna i tots dos varem somriure, tots dos vèiem com ens mirava. Ella també fugia de la tussada realitat, tots dos buscàvem les mateixes dreceres, lluny de casa.
Aquell dia la vaig sorprendre intentant mirar a traves de les finestres del primer pis del far. Entre les cortines taronges veia algú molt interessat en descobrir què hi havia dins, qui vivia allà dins. Ja des d’aquell moment em vaig adonar que era diferent, diferent dels centenars de turistes que cada dia intenten ensumar qui viu en aquest far vell.. Aquell dia vaig obrir la finestra i la vaig convidar a passar, i no sé com, minuts després sèiem els dos a taula, prenent un te fred, amb un somriure i amb moltes ganes que aquell instant no acabés mai... Una nit de final d'agost que tinc marcada al calendari.
Poc a poc recullo els esbossos d'aquella última nit, quan després de fer l’amor, em vaig aixecar a buscar uns fulls i el llapis de carbó i em vaig adonar que era capaç de dibuixar-la, de dibuixar les seves corbes, el seu perfil, els seus pits, els seus llavis, amb els ulls tancats.
Dia 3:
Recull els esbossos, obro les finestra i pujo a dalt de tot del far. Obro l'hamaca i la poso mirant cap a dins de l'illa, observant les teulades blanques d’aquelles petites cases del poble de Son Baró. Un poble amb uns petis carrerons amb el terres pintats de blau, parets blanques, enguixades, finestres no massa grans i de diferents colors, de doble fulla de fusta.
Moltes hores, quantes hores passades en aquest terrat, que fa temps havia servit per il·luminar i fer de guia dels nàufrags de la mar. Avui des d'aquí tot es veu diferent i sempre que sóc aquí dalt recordo aquella cançó dels Lax'nbusto: "enfilat a l’ull d'una agulla la terra es belluga"...
Escolto com sonen les campanes de l'església, m'he adormit a la gran hamaca que ara ocupa la zona del llum. Les campanes no tenen el ritme de sempre, encara no he obert els ulls del tot i em giro sobre meu, fent voltes. Les campanes tornen a sonar. Ara fa més fred que fa una estona, sembla que he dormit més hores. Doncs resulta que ha estat tot un dia, i ja som el capvespre. Les ultimes setmanes a la capital han sigut dures, molta feina, projectes i reunions fins la nit. Sort d'aquestes escapades que faig per desconnectar i treballar des d'aquí. M'adono que les campanes es transformen en el timbre del far, algú truca a la porta?, m'aixeco i torna a sonar el timbre, ara sí, corro escales avall... I obro la petita porta i un somriure m'espera.
-Ep!
El cor em batega fort, la panxa s’encongeix i no sé el perquè, poder per tot el temps passat i les mil nits de somiar amb ella. Em llenço a abraçar-la, com si no hagués passat tot aquest temps i sense pensar-ho dos cops ens fonem en una abraçada, com aquella que ens varem fer aquell últim dia que varem decidir emprendre camins diferents...
Dia 4:
Les primeres llums del dia entren per les finestres, em giro i veig aquells cabells rojos, que amb les primeres llums que deixen passar les cortines prenen aquell color brillant, em quedo contemplant la cara de la Júlia sense ganes que s'aixequi, sense ganes que aquest instant s'acabi i amb la por que un dia tot torni a esmicolar-se. Però no puc deixar d'intentar viure aquest moment amb la mateixa energia i llum que aquells primers dies.
Ahir no varem parlar, nomes varem intercanviar somriures, carícies i algun "t’he trobat a faltar, t’estimo" a cau d'orella a l'hora que fèiem l'amor, amb el mateix ritme, amb les mateixes carones, resseguint tot el seu cos amb els llavis humits, dibuixant dibuixos imaginaris amb els dit, acaronat els seus pits, el seu cul. Amb la mateixes sensacions i amb el mateix plaer i les hores passaven i les carones es repetien i ens duien un i un altre cop a fer l’amor.
Es gira i em somriu,
- Bon dia, perquè tot no pot ser tant fàcil? Em perdones? Ho sento, em calia temps i ordenar els meus sentiments.
La miro,
-Sí, si ja t’ho vaig dir, que et prenguessis el teu temps, que sabies on em podies trobar, que seria aquí, en el mateix lloc que on em vas conèixer. Ja et vaig dir que no et prometia res, això sí, segur que em trobaries i jo t'obriria la porta.
- Em calia allunyar-me i ser conscient del que realment sento per tu, volia intentar trobar la resposta a això que em córre per dins, massa sensacions estranyes i fins i tot por a que tot plegat no fos real i que tot canviï en un instant. Tot i així, he assumit el risc a retornar, amb la por que passat la tardor i l'hivern, no sortissin les mateixes flors per aquesta primavera... Però em calia distància per entendre’m i comprendre’m.
- Ja saps el que et puc donar, bé, la part que coneixes, i saps com entenc tot plegat. Jo et vull amb ganes de somiar, d'aprendre de tu, ensenyar-te, construir plegats... ja saps tot allò que et deia i que a voltes entre somriures en deies que era empalagós.
Ens fonem en uns somriures i amb els primers rajos del sol tornem a fer l'amor, a l'hora que el Mitjons ens segueix observant des de dalt de l'armari de la habitació.
Dia 5:
Fa una setmana que la Julia ha tornat al far, no pensava que aquest moment arribés, fins i tot en les últimes setmanes ja no era tan present en el meu dia a dia, crec que ja havia renunciat de retrobar-la, suposo que això em fa mirar tot amb molta distància i amb una fredor que no m'agrada. Jo no sóc així. Però necessito lligar-me a aquest far per no deixar-me anar, per no tornar-me a fer mal.
Voldria que tot fos més fàcil, però segueixo veient en la seva mirada massa dubtes, massa incerteses, masses cadenes que ens allunyen del camí que segur que ens faria molt feliços. Segueixo sense entendre moltes raons, sense entendre per què algú no es pot deixar anar i com pot estar mirant el present des d'una finestra alhora que moltes coses passen ràpidament, i s'escapen davant. A voltes crec que són vides allunyades que poder ens esforcem a intentar unir.
Avui he sortit a córrer un estona, envoltat per la maqui de la illa que em recorda el Garraf, aquelles muntanyes que vaig abandonar fa un anys. Salto entre pedres, les sargantanes corren quan sóc apunt d’aixafar-les, els ocells volen baix i les gavines i els corbs marins segueixen les meves passes des del seus balcons als penya-segats mentre dono voltes a mil histories al meu cap.
Sí, avui he decidit que cal deixar l'illa i tornar a casa, a la meva veritable casa, d'alla on vaig fugir, per poder trobar-me. Avui també he decidit que cal emprendre nous camins amb tot allò après fins avui, però agafant la mà d'algú que vulgui volar, viatjar sense por, sense cadenes, sense tristor i amb moltes ganes d'agafar-me la mà i estrènyer-la amb força.
Arribo al far, el Mitjons dorm a l'ampit de la finestra i darrere intueixo com la Júlia prepara l’esmorzar. Entro, li faig un petó, corro a la dutxa i baixo a menjar-me les torrades amb Nutella.
- Estàs bé Odal?- em pregunta.
- Sé, més que mai, avui corrent he estat pensant, posant ordre als calaixos del meu cap, poder també siguin els aires d'aquesta illa, el fet de poder contemplar-la des d'aquesta agulla blanca que trenca el blau del cel i la teva tornada. Però crec que aquest ja no és el meu lloc, que no és el meu refugi i que em cal tornar a casa per poder tornar a dibuixar.
- No vols que t’acompanyi en el teu viatge?
- Sí, sí -faig un petit silenci- clar que sí, però vull compartir tot plegat amb algú que com a mínim estigui disposat a somriure un cop al dia, a cercar la màgia de cada moment, a intentar i esforçar-se per entendre'ns i sorprendre'ns cada matí, que m'escolti i que m'expliqui el seu món i em faci ser protagonista del seu món, a compartir els somriures i encara més, si arriben, les llàgrimes. Lluny de cadenes i, si existeixen pors, que siguin compartides per poder combatre-les sense miraments. Tampoc demano res estrany ni especial, ni cap conte de fades. Si hi estàs disposada, ja saps que estàs convidada a que caminem junts.
El Mitjons entra per la porta i es tira al mig del menjador, la Julia s'aixeca amb els ulls vidriosos i em fa una abraçada, com aquella de l’ultim dia, ara farà prop d'un any. Em deixa anar i puja les escales de cargol que duen al segon pis del far.
Dia 6:
Tanco les finestres, acabo de baixar les ultimes capses cap al dos cavalls. Acabo d'escombrar, tancar les habitacions, cobrir els mobles i penjo a les finestres del segon pis el cartell de "far en venda". Aquest cop només m'he quedat quatre setmanes. I tot preparat per marxar cap a casa, sense adonar-me’n aquest dies he posat ordre a tot plegat, he tensat un nou capítol i ara tinc la llibreta plena de fulls blancs per escriure les noves aventures.
Tinc un cotxe ple de records, ple de esbossos, dibuixos... Equipatge imprescindible per caminar. Tanco la porta i el Mitjons em mira des del la finestra de darrere del dos cavalls, sembla que tingui més ganes que jo de tornar a casa, sembla que amb la mirada em digui, "va, ràpid, anem a seguir descobrint món!"
Acabo de carregar el cotxe, lligo la bici i cap a la capital de l'illa. Avui són festes de Gràcia, els últims "Jaleos" de la illa. Un bon moment per recórrer els carrers del barri antic envoltat de molt gent, de gent de l'illa, ja que per aquestes dates ja queden pocs turistes i gairebé tothom “sala”. Uns gots de pomada i a aixecar cavalls a la plaça de la ciutat al ritme de l'orquestra. Mira que són boniques aquestes festes, on els protagonistes som el poble... Salto i ballo i faig alguns viatges a la barra del bar.. tot plegat amb certa nostàlgia d'aquestes mateixes festes ara farà un any...
Dia 7:
Entra la llum per les cortines de punt del terrat d'aquesta vella casa del barri antic, aquestes golfes sempre em captiven. Em giro i els mateixos rajos de sol que fa uns dies reflectien el roig del cabells de la Julia, aquest matí ho tornen a fer. Sí, ahir, després del "Jaleo" vaig anar al balcó vora la casa de la vila, que dóna al port. Com faig cada any, per demanar un desig alhora que miro els petits punts del cel com es confonen amb les petites llums dels vaixells de la mar que son amarrats el port. I allà, en el mateix racó on ens varem fer el primer petó després d'ensenyar-li a la Júlia una part del meu món, ella estava asseguda vora el mur, esperant que jo arribés. Quan em va veure arribar es va alçar i va sortir corrent i amb la mateixa inèrcia va saltar al meu coll per fer-me un dels millor petons... Em va estrènyer la mà i em va dir que sí, que volia acompanyar-me, q havia decidit lluitar per superar totes les pors, totes les inseguretats... Que no estava segura, però que sí, que desitjava deixar enrere moltes cadenes que no l'havien deixat somiar i menys encara, no l'havien deixat lluitar pels seus somnis. Em va dir que en aquesta ultima setmana al seu pis i recorrent els carrerons, havia omplert un llibreta de propostes, de projectes, de somnis i que s'havia adonant que els volia compartir amb mi.
Mai havia vist a la Julia que vaig veure la passada nit, amb aquella empenta i aquelles ganes que varen fer que em tornés a enamorar. La vaig agafar fort i varem córrer a la plaça a ballar, saltar i fer gots de pomada, fins que el cansament va poder amb nosaltres i ens va fer anar cap a casa seva. I ja per les escales, sense arribar a la seva habitació a les golfes, ens trèiem la roba com dos joves en zel, i fèiem l'amor, una vagada darrere l'altre, resseguint les seves corbes amb els meus dits, acaronant els seus mugrons, llepant totes les part del seu cos...
La Julia, fa mitja volta i en somriu, i em diu amb aquella veu mig adormida...
-T'estimo tant!
