Oussouye

Avui escric des d'un lloc ben diferent. Sóc a Oussouye, i aquí la veritat és que no em puc queixar de l'amabilíssima cara senegalesa.

Estic a la missió piarista d'Oussouye. Al costat tinc un got del típic sabor de cafè soluble i llet en pols, ben fred i amb molt de sucre. Oussouye no es pot dir que sigui ric, però no té res a veure amb Velingara. Està molt més net, la gent està acostumada a veure blancs, et trobes catalans i cooperants a tot arreu. La gent va pel carrer amb banyador, hi ha terrasses per a prendre un refresc, està ple de palmeres i hi ha molts més bitxos, alguns enormes. He vist cargols que són com el meu puny. Ahir una mantis em va aterrar a l'espatlla i vaig fer un bot enorme i un crit, i les nenes senegaleses que estan a l'internat de la missió es van partir de riure. Després em vaig dutxar sota les estrelles amb l'aigua que un dels nens, sol·lícit, m'havia tret del pou.

Ahir, però, va ser un dia molt dur. Em vaig llevar a les 6 per marxar cap a Zinguinchor, on m'havia d'esperar el Theodore. Per primera vegada realment em disposava a viatjar sola, i em feia una mica de por. Ara, de la tornada, el que tinc és mandra.

Viatjar 250 km em va costar tot el dia, molts maldecaps i arribar caminant perquè un policia va decidir que el 7 places amb el que anavem no tenia les condicions adequades per circular. El cert és que no les tenia. Però el policia no va veure el 7 places amb el que vaig arribar a Zinguinchor. Diguem-ne que per funcionar pitjor només se li podien treure les rodes.

L'arribada a Zinguinchor tota sola va ser una mica desesperant. L'estació d'autobusos és un bullici de mosques, brutícia i molta gent que espera recollir una moneda per portar-te l'equipatge, aconseguir-te un taxi o indicar-te qualsevol cosa. Has de barallar-te amb un negre de dos metres per la teva motxilla, i si ell la posa al portaequipatges del taxi, treure-la i tornar-la a posar tu. Cal regatejar el preu del taxi, el preu de la motxilla, el preu de tot. És exasperant.

Quan per fi vaig ser a Zinguinchor, al bar que el Theo m'havia indicat, em vaig prendre una cervesa de mig litre tot esperant-lo. Amb una cervesa tot es veu més clar. Després tots dos vam tornar cap a l'estació i vam prendre un altre 7 places cap a Oussouye. Amb la pertinent negociació, clar, amb parades al mig del camí perquè un dels passatgers va pensar que estaria bé comprar peix al riu Casamance, en fi, aquí cada cosa que passa atura tota activitat.

És una mica desesperant, però cal adaptar-se i armar-se de paciència. Ja sabeu que això em costa, però faig el que puc.

Demà anirem cap a Kaolak i d'allà cap a Karang i Sokone. Després cap a Thies i Dakar. M'esperen 10 dies de paciència, o sigui que allà vaig.

Ah, i avui a les 6 anem a veure el Rei d'Oussouye! Qui m'ho havia de dir que pendria te amb la reialesa. Bueno, algú m'ho va dir. A tu salud, ya te lo dije.

Us trobo molt a faltar.

Esteve, quines fotos més brutals que has fet, tio. Te'n recordes del post de "Reptes"? Crec que es pot dir que aquest repte l'has superat. Mil petons, amor.