Instruccions de muntatge

Fàcil, oi?
Si no us en sortiu, no passa res, és com a IKEA, els truques i t'ho vénen a muntar a casa.

Castells a Tarragona

Un recull d'algunes fotografies del concurs de castells, a Tarragona, diumenge passat.
Jaume, que sí que tenia les fotos, em vaig equivocar.
Així estava la plaça a les 10 del matí, quanta coloraina!

Els de Mataró fan els castells amb plomada...

Mireu quina pinya més estètica!Els de Sants: Manu!!!!

Aquí els quarts feien figa...
I aquí ja l'havien feta.
I per acabar, sapigueu que tenim un lector fidel de la finestra a qui cal felicitar. L'enhorabona a Vilafranca i especialment al Jaume. No et preocupis: demà monogràfic de Vilafranca, que tinc moltes fotos amb camises verdes.

L’olla de Núria, un vell projecte...

La feina nova en far anar molt cansat, necessitava gaudir i desconnectar. El dissabte l’Eva no en podia venir a fer alguna excursioneta, tenia reunió amb escoltes.

He tret del calaix un d’aquells projectes que sempre en ronden pel cap i que mai acabo de portar a la practica: l’olla de Núria.

Així el dissabte vaig sortir de bon mati, per anar a intentar fer l’olla en el menys temps possible. Aquest era un projecte que fa molts anys... vaig intentar fer amb el meu bon amic Cèsar, però que en el coll del Noufonts varem abandonar per una ferida força profunda a un dit de la ma del Cèsar.

He decidit començar l’olla des de Fontalba, Així m’estalviava el cremallera, tot i que això fa que el recorregut sigui més llarg.

Cap a les 9:30 sortia cap el Puigmal, una pujada que guanya alçada ràpidament. En 1:08h ja era el cim. El mal temps m’ha fet dubtar ja que plovia poquet i feia molt de vent. Desprès d’un minuts mediten el cim, he decidit seguir. Des d’aquí es un continuo pujar i baixar. Fontalba – Puigmal - pic del segre - pic de finestrelles - pic de l’eina - pic de nofonts - pic de noucreus - pic de la fossa del gegant - cim alt de les arques - puig de fontnegre - pic de l’àliga – Núria - Fontalba.

He gaudit molt tot i el fred, la pluja. He acabat rebentat per molt content. El final 6h per fer els 26km i 2300m de desnivell positiu.

M'enyoro!

Aquest cap de setmana, entre trobades d'Escoltes, Picasoca i castellers, tampoc ha quedat temps per a la muntanya...

Un engany anunciat...

Hi ha qui encara es pregunta com és que hi havia gent que s’oposava al projecte de l’estatut. Encara hi ha gent que no entén com pot ser que esquerra votéssim igual que el PP... i encara hi ha gent que segueix retreient-nos com podíem dir No a aquest estatut que feia avançar Catalunya. Doncs companys i companyes em saltaré les valoracions dels capítols de les adopcions de nens el estranger, el capítol del caos de l’aeroport, el de les seleccions nacionals i anem directament aquell que per molts i moltes era el rovell de l’ou del nou estatut, el capítol que solucionaria tots els mals: el Capítol del Finançament. Però davant de la primera prova de foc, el nou estatut no ha superat la prova, s’ha demostrat que neix tocat de mort, que tot segueix igual. Els catalans i catalanes seguim pidolant a Madrid! Nomes ha canviat el color dels vestits dels que pidolen a Madrid.

Els pressupostos de l’estat espanyol, en el capítol de les seves inversions a Catalunya no compleixen amb l’estatut. Les inversions de l’estat en infraestructures no arriben al 18,8% que marca el nou estatut i ens enganyen amb un ball de números i anuncis a tota plana als diaris com si fos la victòria d’un partit. El PSC no comprèn el joc i juga a despistar, a enganya, que ningú s’enganyi: la partida pressupostaria d’inversions esta estipulada a l’estatut que és un llei orgànica, nomes s’ha de demanar que compleixin amb les seves lleis.

A tall de informació enganxo un explicació mes “econòmica” sobre el tema de les inversions:

“L’estatut diu que la xifra d’inversió de l’Estat a Catalunya ha de ser proporcional a la participació de Catalunya al PIB de l’Estat. Tenint en compte això, el percentatge d’inversió correspon al gairebé el 19% del PIB estatal. L’IDESCAT diu, però, que la xifra és encara més alta, un 20%. Amb els pressupostos d’aquest any, no s’ha arribat ni molt menys a la xifra prevista. Aquest fet es fa més greu si tenim en compte un altre aspecte. L’Estat, a l’hora de considerar què és inversió en infraestructures, només considera els projectes de foment i medi ambient que representen un 80% de les inversions de l’Estat. Llavors, el percentatge d’inversions que ens correspon als catalans i catalanes es fa segons un pastís que no és el 100% de les inversions totals, sinó el 80%. Per tant, la xifra d’inversió, si el còmput es calculés correctament, encara seria molt més elevada. Finalment, Solbes va desvetllar l’enigma de la setmana. La seva proposta de pressupostos generals de l’Estat només preveu un augment de 496 milions en la partida per a inversions a Catalunya, i així dóna per fet que l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero compleix fil per randa la disposició addicional tercera de l'Estatut, que assenyala que en els propers set anys l'Estat ha d'invertir en el Principat l'equivalent al PIB català, és a dir, el 18,85% del pressupost. Llàstima que els càlculs de Solbes preveuen un augment de la inversió que suposa molt menys de la meitat de la pujada prevista a l’Estatut, segons els mètodes de càlcul de la Cambra de Comerç, Esquerra i fins i tot CiU.”

Està clar que això demostra que aquest estatut no és ni molt menys la solució als problemes, tot el contrari, tot segueix igual, seguim pidolant digui el que digui una llei orgànica aprovada pels respectius parlaments i per referèndum. Amb tot això ens fan veure quanta raó tenia Alfonso Guerra quan deia: “nos hemos cepillado el estatuto”.

I tot això sembla que només siguin baralles polítiques sense importància per als ciutadans, però no ens equivoquem, desgraciadament sense diners o inversions no es pot construir un estat del benestar, no podem millorar les insfrastrucutres, no podem garantir els serveis més bàsics...

El temps donarà la raó a aquells que dèiem NO a l’estatut. Que considerem que aquest estatut no es més que un rentat de cara de l’anterior. El temps posarà les coses al seu lloc.

Parlar per parlar

El Triangle Jove 2006

Com que l'Elena demanava el post de després de la trobada de l'escepticisme, aquí va.
Aquesta trobada consisteix en la reunió de tot un cap de setmana de representants de diverses associacions juvenils dels països catalans. L'Elena, la Montse i jo hi vam anar en representació d'Escoltes Catalans. Cada any es proposa un tema per a la trobada, que en aquest any era "eduquem en la participació, participem en l'educació", i al final de la trobada es presenta una declaració, que hauria de reflectir el que s'ha reflexionat i debatut durant el cap de setmana.
Allà vam trobar gent molt propera a nosaltres i gent molt distant. Vam trobar gent divertida, gent interessant, gent freak, gent pesada, ...
No us avorriré amb la crònica dels grups de treball i de debat, però en general vam quedar una mica descontentes de les dinàmiques, per poc participatives, i dels àmbits de reflexió, per superficials. Finalment no vam quedar massa convençudes de la declaració, sobretot la lingüista (la Montse), però ens ho vam passar bé.
El millor va ser que en lloc de sortir de festa dissabte vam estar fins les 4 de la matinada buscant informació per fer esmenes a la declaració. No penseu que és fàcil a les 12 de la nit aconseguir un document sobre educació de la UNESCO... primer aconseguir un portàtil... després una roseta de connexió... després un cable... i tot plegat perquè al cap de més d'una hora la Contxi s'adonés que tenia connexió a través de la Palm...
Crec que el meu escepticisme va quedar més que justificat, Elena.

Una altre cop per les terres dels Bandolers.

Aquest mati, plovia... a les 6:30 sona el despertador i cap a Taradell, Per segon any consecutiu.. Jo amb poca confiança que es donges la sortida per el temps. “Estan locus aquest romans” Al arribar el poble tot ja estava preparat, així que buscar els dorsal, parlar amb els amics de curses, fer els estiraments i cap a la sortida. Ja no plovia, però l’aigua caiguda aquest cap de setmana feia preveurà una gran quantitat de fang. El fang a estat present en tot el recorregut i ha fet la cursa molt més dura que l’any passat, les condicions del terreny ens han fet anar una mica més lents, però tot i així, és una cursa molt rapida i amb trams tècnics que son molt entretinguts.

El final 2:16:00 pels 23 km i 850m de desnivell positius...

En aquesta cursa, sempre ens recordant, que esta greu amenaçada per la MAT (línea de Molt Alta Tensió). Cal fer tot el possible per atura aquesta gran amenaça, no nomes per l’afectació a les guillaries, si no per l’amenaça que és pel nostre territori. Portant més electricitat no solucionarem cap problema, cal atura la demanda de electricitat, i fer un us racional de l’energia elèctrica i cal apostar per les energies renovables.

Aturem la MAT, ni per les Guillaries, ni per cap lloc.

Sobirania i progrés.

Neix una nova plataforma amb el nom de Sobirania i progrés. Aquesta plataforma es presentarà el proper 4 d’octubre a les 19h el petit palau (Palau de la musica catalana, BCN) Cal recolzar iniciatives com aquestes sorgides des de la societat civil. Es molt importar teixir una xarxa social que aposti per el procés d’autodeterminació i que sigui el nexe d’unió de totes els sectors que treballant dia a dia per els drets nacionals i socials dels països Catalans.

Si voleu adherir-vos o saber més podeu consultar la seva web.

Par de la seva presentació:

"La nostra plataforma es basa en un moviment que pretén donar la paraula a la societat civil del nostre país i que defensa la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena.

El pas següent i necessari per assolir la sobirania dels Països Catalans consisteix en l'exercici del dret de decidir o dret a l'autodeterminació. Sobirania i Progrés neix amb la voluntat d'esdevenir un àmbit propi de la societat civil que actuï en aquest sentit ja que, tot i que existeixen diferents organitzacions que treballen des del seu àmbit per assolir un projecte sobiranista, fins ara no n'hi ha hagut cap que englobi el conjunt de la societat civil. L'objectiu d'aquesta plataforma es basa en la construcció d'aquest projecte i fer-lo majoritari en la nostra societat."

Triangle Jove

Aquest cap de setmana es fa a Vic la VIII trobada del Triangle Jove. Això és una trobada d'entitats i associacions juvenils de Catalunya, País Valencià i Balears. En fi, com a membre de l'àmbit de relacions exeriors d'Escoltes, doncs, Eva, cap allà.

Avui, moto fins a Vic:

Demà, moto fins a Porqueres (prop de Banyoles) a actuar amb Picasoca, i tornar a Vic:I demà passat, moto fins a casa de tornada:

Elena, et porto casc?
Si sobrevisc a l'experiència, ja us comentaré el contingut de la trobada (per què no dir-ho, sóc escèptica, francament...). Bon cap de setmana a tothom!

Hi ha maneres i maneres....

He vist aquest muntatge digital en un diari electrònic i no he pogut aturar la temptació de fer-na difusió...A mi aquesta colla m'ha defraudat molt, no tant com a independentista, si no com a persones d'esquerres, ecologista... i ja no parlem de la seva sucursal a Castelldefels, que s'han venut el territori per estar a les cadires durant 24 anys de democràcia!quina vergonya, quina manera més intel·ligent de ser d'esquerres i ecologista de debò.

El camí cap Itaca és llarg....

Que ens passa a l'esquerra, a la gent més combativa?
Les paraules de l'Eva i el Pablo, em fan reflexionar molt. No perdem il·lusió i l'esperança tan ràpidament! Siguem molt més realistes i analitzem qui ens ha decepcionat, reflexionem les raons i fem caure les mascares d'aquells que prometien i ara han demostrat qui son i quines voluntats polítiques tenen.

Som davant de les properes eleccions i hem de ser molt conscients que ni el PSC-PSOE ni CIU no són eines de transformació social ni nacional. Aixi doncs cap govern amb el qual estiguin qualsevol de les dues forçes politiques, ens farà lliures de cop o a llarg termini. No oblidem la força que té cada partit i fins i tot el poder real de decisió i acció.
Si relament estiguesim davant l'oportunitat real de transformar i trencar, d'avançar cap a l'emancipació colectiva i la construció d'un societat més justa, ràpidament hi hauria un pacte entre CIU-PSC-PSOE per apagar qualsevol espurnar de llibertat. Encara que no portin les mateixes sigles son les matreixes idees, beneficien els meteixos, defensen els mateixos interessos econòmics.... cal que aixo ho tinguem present.
Sé que és dificil seguir il·lusionat. Mantenir l'esperança i els somnis vius, pero és necesari. Realment tenim l'oportunitat de tranformar i de fer veure que hi ha altres maneres de fer política. Segur que no estarem el 100% d'acord, pero existeix i s'ha possat de manifest en les carteres que ha tingut Esquerra. Però sempre la feina de formiga s'ha vist tapada i soterrada. No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se que Esquerra ha estat incòmoda el govern perquè ha demostrat les seves ganes de transformació social i nacional. Per això som fora del govern, que ningu s'enganyi. Hem posat nervios a més d'un que té molt de poder.
El camí serà llarg, i cal que seguim sent critics, combatius per fer retificar els nostres representats si caminen en un altre sentit, els hem de demanar la lluna, pero també hem d’entendre que la lluna que nosaltres volem es lluny...
Hem de seguir traballant per ampliar la majoria social, aixo es basic, des del 14% dels votants no podrem relament transformar i d’aixo hem de ser concients tots i totes. El que si que podem fer és demostrar que des dels nostres espais de govern sabem governar, que no som un colla de majaras, que tenim un projecte real, que no som uns il·luminats, que sabem fer oposició i que al meteix moment sabem governar i dir no quan cal dir no.

Companys, no pretenc fer cap miting de suport a unes sigles, si no només una reflexió per intentar fer veure que no llençem la tovallola. Tots i totes som imprecidibles per fer camí, cal seguir el combat i no entrar en qui sera president, si no de quina manera governarà aquest país i com podem condicionar el maxim des de l’esquerra.

No ens enganyem, ells no caminen cap a Ítaca...

11 de setembre en imatges

1 de novembre, eleccions al Parlament

Sabeu aquell acudit del tio que cau per un barranc, es queda penjat a una branca i crida "Hay alguieeeeen?" i li contesta una veu d'ultratomba "Sí, fill, sóc aquí. Deixa't caure, i els meus àngels et recolliran abans que toquis a terra i batent per tu les seves ales et deixaran intacte al capdamunt del precipici sense que t'hagis fet cap mal". I el tio contesta "Ah, vale. Hay alguien máaaaas?"
Doncs això.

La Trama Polaca cavalca de nou

Haig de reconèixer que ha estat un relativament llarg parèntesi sense escriure res en el blogg, la feina, les vacances, la coiuntura astral... excuses mil que no convencen ni al propi autor. Però serveixi aquesta nota com a mostra de voluntad de seguir aportant comentaris a LA TRAMA. Des d'ara endavant, al menys un parell de cops per setmana aniran apareixent les diverses xorrades que la lectura dels diaris i l'escoltar les ràdios, inspiren.

Arriba una temporada que, de ben segur, ha de donar molt de joc a l'ideari que inspira "la trama", tenim eleccions al Parlament, tenim el Clos de ministre de just... NO, d'Indústria (que us penseu, que no ho sap de què és ministre), tenim Esquerra insta·lats en l'equidistància, un Hereu que ha heredat una alcaldia... davant d'aquest mar d'aconteixements, la trama no podia estar-se de dir la seva.

Fins aviat.

Màrius

Jo també vull un estat propi (V)

Doncs seguim amb la campanya...

Avui és l’últim dia que escric fins el 11 de setembre. Animar-vos a participar activament en la diada, ja sigui penjat una senyera els vostres balcons, anant els actes politics i socials, participar en les manifestacions, difonen l’idea, etc...

Un parell de reflexions:

Amb l’horitzó del 1 de Novembre...

Aquesta diada no s’escapa de la precampanya, i no voldria acabar aquest sèrie de post, sense reflexionar sobre el futur més immediat, ja que aquest 11 de setembre te a l’horitzó les eleccions del 1 de novembre. Estar clar que seran unes eleccions molt importants, de les que crec que poden sortir dos camins. Un camí serà sense esquerra el govern, aquest camí representarà seguir amb les mancances de sempre, representarà continuar conformar-nos amb les engrunes de sempre, consistirà en seguir disfressant la realitat i no aixecar gaire la veu per no molestar els veïns i sobre tot per no molestar els poder econòmics, seguirà el 3%, i el clientelisme, els favors a la caixa, etc.. Ni el PSC-PSOE, ni CIU, ni el PP i menys encara el IC-EUiA son garantia de transformació social i per suposat, menys encara de transformació nacional.

Per això es important que Esquerra sigui prou forta com per condicionar el futur govern. El segon camí és amb esquerra el govern. Per això es important que Esquerra sigui prou forta com per condicionar el futur govern. Aprenent del passat i apostant fort pel futur. Hem comes errors i som tots i totes conscients, per aixo cal seguir amb la línea de defensar les conviccions i no abaixar-se els pantalons ni aixecar-se les faldilles. Esquerra és la única alternativa real el model actual, és la única força amb representació parlamentaria que aposta per construir un societat més justa, més digna i més lliure, és una força política democràtica i participativa, és una força on la seva gent te força per decidir i ganes de participar activament. Unes sigles que les fem entre tots i totes els que militem. Hi ha defectes i fins i tot jo tinc desacords amb algunes línees politiques, però cal unitat d’acció i en aquest moments és l’únic referent dins de l’orbita independentista i en l’orbita d’esquerres, que pot fer canviar les coses. Per això cal sumar i demostrar el dia 1 de novembre que el pas de la gent que volem un mon i un país millors no s’atura, tot i els entrebancs i paranys que ens han posat el camí!

No caiguem amb l’engany del joc dels noms i sigles, d’aquí ERC farà president, fugim d’aquest engany i reflexionem pel que aposta cada partit, pel projecte que defensar. No estem parlant qui serà president, si no quin model de país volem i quin es el model que esquerra defensarà.

Construïm i lluitem des d’esquerra, no renunciem a res!

Jo en considero un independentista socialista i no estic a disgust amb esquerra, tot el contrari, soc per sumar esforços i fer d’un vagada per totes un projecte que arribi a ser motor de canvi. No es més revolucionari aquell que militant en moviments residuals que viu de la confrontació internar dins de la orbitar independentista. No arribarem enlloc amb projectes que viuen del passat i de ser presumptament revolucionaris.

No cal abandonar cap front i quan dic cap, és cap, quan es milita, simpatitzar o es vota a ERC, tot depèn de les conviccions personals i de les veritables ganes de transformació social i nacional. Jo, No renuncio a res, tot el contrari aposto per fer-ho realitat dins d’un col·lectiu que comparteixes afinitats i en alguns casos compartim desacords, pero cal sumar i sumar!. Per això crec que en aquest dies de reflexió, de lluitar i de record, cal seguir apostant per cercar el camí comú entre tots i tots.
El millor homenatge a tots i totes els caiguts per les llibertats nacionals i socials és la victòria i la victorià nomes l’aconseguirem amb unitat i la lluita constant des de tots els fronts i amb tots els mitjans!

Nova lectora de la finestra

Sembla ser que tenim una nova lectora de la Finestra de bon temps: us la presento, és la Xènia.Guapa, eh?
Tenir cosins de 12 anys és això: que pensis que a dos quarts de 7 d'un divendres ja estàs a punt de tancar l'ordinador de la feina, i et posis a parlar pel messenger, se't facin les 7 i quan ja et sembla que vas a marxar, et poses a escriure entrades al blogg sobre com han estat les vacances amb ells.
Aquests són els meus cosinets, la Xènia i l'Aleix. Segur que estaran molt contents quan vegin que els he dedicat una entrada. Últimament no ens veiem gaire, però per sort vam poder estar junts 4 dies sencers a l'agost a Tor: vam anar a la platja, vam veure el resultat d'un gran incendi, vam anar d'excursió a un riu i ens hi vam banyar, i... reconegueu que va ser molt guai!!

Jo també vull un estat propi (IV)

Jo vull un estat propi per viure en un estat en llibertat, on encara que no combreguis amb la majoria no siguis censurat. Està clar que aquells que no respecten els drets humans i els drets més fonamentals no tenen cabuda ni aquí ni enlloc. És impressionant que un director-actor sigui censurat per un govern municipal, presumptament democràtic. Encara és més de expedient X que un tio que l'únic argument que té és l'insult, la demagògia, la mentida i el depreciï cap aquells que no pensen com ell, pugui aconseguir pressionar per retallar la llibertat d'expressió. Aquest personatge fa servir el pretext que eren diners de tots i totes i no es podia permetre! Quina vergonya! I ell ho fa amb els diners dels catòlics i dels de l'estat que dona a l'església. Peró encara és més patètic el fet que els intel·lectuals d'esquerres, de les espanyes i l'esquerra del bon talant, no surtin a defensar el Rubianes, i que cap d'aquest tingui nassos de cedir un lloc perque es faci l'obra. Això encara m'indigna més. Algú ens intenta vendre que existeix una altra espanya... doncs que ho demostrin! collons!

Des de la finestra, tot el meu suport a Rubianes!

I jo em pregunto, fins quan els catalans i catalanes seguirem pujats en aquest tren que es diu espanya? un tren que no porta enlloc, que insulta, menysprea i ataca tot allò que fa olor a Catalunya. El feixisme segueix viu en aquest país anomenat espanya, segueix dominant des de la foscor, en tots els bàndols, en tots els terrenys de joc. El feixisme com el capitalisme s'ha transformat en "democràcia" Aquest estat fictici auto-anomenat espanya i que ens te emmanillats no ha fet la transició, nomes s'han canviat les disfressa. Clar que hem avançat, faltaria més, però nomes hem modernitzat l'escenari, no els personatges.

No tinguem por, defensem la terra, la cultura, pugem-nos a l'ultim vagó del tren i deslliguem-nos i en el primer canvi d'agulles canviem el rumb i construïm! jo vull un estat propi i no seguir en aquest! jo en baixo del tren, algú s'hi apunta?

Jo també vull un estat propi (III)

Tots i totes el dia 11 de Setembre 17h manifestació unitaria.

Jo també vull un estat propi (II)

Com ja vaig anunciar, la finestra esta adherida a la campanya Jo vull un estat propi. Aquesta campanya consisteix en donar la visió personal durant aquest dies ( del 4 al 10 de setembre) del raons que tenim aquelles persones que volem un estat propi. Així començo amb uns dies de retard la meva petita adhesió des de la finestra.

Globalitzem l’idea:
Sempre m’he sentit un persona sense estat, no per voluntat propia, si no per voluntat d’uns altres. No m’agrada’t mai fugir d’estudi autoanomenar-me un ciutadà del mon. Ho soc i totalment respectable aquells que nomes es considerin ciutadans del mon, Però també soc un ciutadà d’un petit minúscul tros de terra.
Per desgracia d’aquells que no ens deixant ser estat, hi ha molts que reivindiquem que aquest minúscul tros de terra sigui reconegut com un estat independent. Estar clar que també per desgracia nostre no som una majoria social suficient que faci avançar el procés d’alliberament nacional.

Com sabeu, jo tampoc vull un estat propi més, un estat que segueixi amb la mateixa tendència capitalista que en l’actualitat domina aquest mon. No poden dividir l’alliberament nacional del social. Estar clar que hem de globalitzar d’independentisme com a eina útil de construcció, com a eina útil de resoldre els problemes quotidians de tots i totes. D’independentisme no vol anar molt més enllà de la construcció d’un estat propi amb unes eines concretes que millorin la vida de tots i totes. el mateix temps que combatre les injustícies socials i politiques, crear democràcies transversals, democràcies participatives, garantir les llibertats col•lectives i individuals, garantir un estat del benestar, construir un estat sense exercits, un estat obert... D’independentisme socialista es l’eina que pot transformar la societat. Cal fer caure la mala imatge que existeix sobre d’independentisme revolucionari i fer adonar a la gent que les úniques armes que tenim son la paraula, els somnis i les ganes de lluitar per un futur col•lectiu construït entre tots i totes.
Vull un estat propi, per que crec que és la millor manera de construir un mon millor!

L’11 de setembre, sortim el carrer!

Som un pais normal, ens els esports d'alçada...

Toti l'eclipse que hem patit per la selecció de basquet espanyola, aquest cap de setmana hi havia un selecció catalana que gunyava medalles d'or en uns campionats del mon... segur que no heu sentit res de res en cap telenotícies. (l'espanyolització de tv3 ja sera tractada en un altres post)
En aquest dies propers a la festa nacional del nostre país, son molt benvingudes noticies com aquestes: Skygames (Campionats el Món d'Esports d'alçada) Catalunya gran triomfadora.Si, Catalunya participava amb tota la normalitat del mon en uns mundials i fins i tot es la gran guanyadora en el medaller. Un mostra del potencial esportiu en aquest vessant dels nostre esportistes. Peró tot això no seria possible sense el reconeixement internacional que existeix de la FEEC (Federació D'Entitats excursionistes de Catalunya), Un reconeixement que fa que siguem almenys en l'àmbit de la muntanya un país normal. Aquest reconeixement també es demostra que tot es possible i que esperem que algun dia celebrem més medalles en més esports.
fins el moment a seguir lluitant! i felicitats a la selecció catalana per les madelles!

Nova feina...

Avui començo una nova feina, fins ara treballava a BCN, pero des d’avui vaig a currar a Sabadell, nova feina pero amb antics companys de feina. Nous programes de disseny industrial... aquesta nit ja m’ha costat dormir dels nervis! I aquest mati ja he començat a suar de valent...
Ara, per fi, m'intentare treure el carnet de moto per no fer alguna cua de cotxe!!

Acabo de llegir que l'Steve Irwin, el caçador de cocodrils australià s'ha mort (Vilaweb).
Es veu que l'ha picat una mena de rajada. Que dius, estava cantat, clar. Lo sorprenent és que hagi viscut per fer 44 anys.
Tot i que el personatge dóna per bromes, la veritat és que m'ha sabut molt i molt greu. El meu germà Arnau deu estar trasbalsat.

És una broma, oi?

Una noia jove, morena, de cara a la càmera es rapa el cap. La banda sonora és "Quiero tener tu presenciaaaaaaaa quiero que estés a mi lacooooooo...", una veu en off diu algo com "Tú, que decides como quieres cambiar las cosas", continua la cançoneta, "Tú, que cambias la moda. Tú, que cambias los códigos" (aquí es veu una imatge d'una pantalleta d'un mòbil que diu BSOS.TQ), "Tú, que cambias el valor de las cosas" (imatge d'una flor en una llauna de conserves, suposo que del pal podria ser una basura i és una flor, no ho sé) i llavors, quan ja et pensaves que és un anunci de Nike o de Coca-Cola o de Movistar, la noia que es rapava el cap surt vestida de pilot de combat, ("quiero que estés a mi ladoooooooo...") i la veu en off, tot animós "Cambia tu forma de vernos" (no t'ho perdis), algun missatge del pal "una profesión con futuro i tal, ven a trabajar para los más desfavorecidos y en favor de la paz i tal", i llavors el que m'ha deixat estupefacta de l'anunci, la seva coletilla final: "únete a la profesión MÁS ÚTIL del mundo". Us ho prometo. Más útil. Ets mestre, professor, metge, bomber, recepcionista, deliniant, arquitecte, mecànic de cotxes, industrial, botiguer...? Doncs que sàpigues que encara que en alguns moments et pugui semblar que el país funciona perquè hi ha gent com tu, nooooooooo! Els que realment fan feina ÚTIL son els soldats de les forces armades.
Manda huevos.

BURRIACATAC!

Primera cursa desprès de l’estiu. Amb les piles carregades desprès d’haver entrenat pels Alps, ja que el mal temps era de les poques coses que ens permetia.
Ahir a les 21:30 prop de 250 corredors i corredores sortíem com uns coets pels carrers de Vilassar de Mar direcció el castell de Burriac. Era la segona edició d’aquesta cursa tant original que combina la muntanya amb la nit. Jo a la sortida tenia una mandra i un son i ja estava suant de la xafogor! I es també curiós córrer amb el frontal i anar seguint uns pal lluminosos que marcant el camí.
L’Eva feia de voluntària en la cursa, així jo tenia claca en dos parts del recorregut!
Així que un cop passat les urbanitzacions... tocava encendre el frontal i començar a seguir els corriols, pistes i alguna que altre grimpadeta. Donar gas a les baixades i mantenir a les pujades... una cursa espectacular de prop de 16km i 660m de desnivell positius. També és curiós acabar a la platja en una cursa de mitja muntanya. L’experiència és genial, les baixades trepidants a tota llet amb el frontal son impressionats... un 10 per l’organització i sobre tot un 10 pels voluntaris, sense la seva col•laboració no hi hauria curses.

Tornar de vacances

Malgrat que se'ns van posar en contra els elements, el dia 5 sí que vam poder arribar a Suïssa tal i com estava previst. Ara, a partir d'aquí, res va anar com estava previst. Bàsicament, com que cada dia plovia, o feia mal temps, no vam poder fer cap de les ascensions que l'Esteve havia planejat amb tant esmer.
El dia 4 vam anar a dormir a Tor, a l'Empordà, a casa els pares, i pensavem sortir a les 6 del matí cap a Suïssa. Però vam marxar a les 3.30 cap al pavelló de Viladamat, perquè van desallotjar el poble a causa d'un dels incendis de l'Alt Empordà d'aquell cap de setmana.
Finalment, a les 8 del matí sí que vam sortir, vam aguantar vent, pluja, obres i desviaments, caravanes i de tot. Cap a les 6 o les 7 de la tarda ja plantàvem la tenda nova al camping de Saas Grund.
Els dies a Suïssa i després a França es poden resumir en el que ja ha dit l'Esteve: mal temps i molt de fred. Però ens ho vam passar bé, vam disfrutar de la poca activitat que hi vam poder fer i vam llegir molt.
Els dies a Tor a la tornada es poden resumir en descans, família, platja i madalenes de Castellfollit.
I ara toca tornar a posar fil a l'agulla a totes les coses que abans de marxar van quedar embastades, o planejades, o a mig fer o...

Clos ministre?, l’opa del PSOE el PSC es consolida.

El PSC-PSOE és una caixa de sorpreses. Fa dies que es discutia si el PSC hauria de tenir grup propi el congres i pocs dies desprès Clos, segons diuen proper els sector més "catalanistes" del PSC, serà nomenat ministre del PSOE, ja ho deia el eslògan del PSOE: si guanya Zapatero guanya Catalunya. (encara que aquí només guanya els polítics catalans del PSC) Estar clar que els sectors més espanyolistes i regionalistes del PSOE estan aconseguint eliminar o apartar tot allò que olora, encara que sigui mínimament, a Catalanisme dels llocs principal de la política catalana. Han abandonat l’estratègia dels Bonos e Ibarres i ara amb bon "talante" ho fan amb guant blanc Zapatero i Montilla. El punt culminant de l’estratègia ha estat portat a Sr. Montilla a ser el presidenciable a la Generalitat de Catalunya.
Les intencions amb les que amenaçava el Sr. Corbacho i companyia quan els PSC semblava que tornava els seus principis ideològics, sembla ser que han donat els seus fruits. No a calgut muntar el PSOE a Catalunya. Amb una l’opa i la complicitat del Zapatero ja han tingut prou per fer que el PSC perdi les regnes del seu propi partit, deixat el timó i la sala de maquines en mans del socialisme més descafeïnat i dels espanyolisme més ranci. Del centralisme que mira cap a la dreta i d’una generació de polítics frustrats per no haver assolit allò pel que presumptament lluitaven en les llarga nit franquista, però en comptes de seguir lluitant s’han conformat amb fer-se rics especulant amb el territori, governant els seus municipis d’esquenes a la gent i de cara els interessos capitalistes.
Ser que hi ha molta gent del bona fer dins del PSC, gent procedent de la lluita antifranquista, del catalanisme, del socialisme més compromès, aquesta gent no pot seguir en un vaixell que els ha traït contínuament només per les ànsies de poder d’aquells que portant masses anys a les cadires.Una Catalunya plena, lliure i socialment justa no es pot construir amb un PSC com l’actual: lligat, emmanillat els interessos electoralistes del govern de Zapatero i de l'estat espanyol.

I ara que?

Cal recuperar l’espai que esta abandonat el PSC introduint i renovant el missatge d’esquerres i catalanista en les classes d’esquerra tradicional catalana, cal fer possible consolidar un majoria suficient per desplaçar el PSC i construir una veritable esquerra nacional que arribi a tots els racons i sigui motor de transformació social. Aquest expansió del discurs independentista es pot donar sense abandonar els principis, sense renunciar a l’alliberament nacional i social, sumant esforços per construir, cal deixar clar que l’independentisme d’esquerres no destrueix res, tot el contrari, construeix un futur per tots i totes. Cal seguir construint un esquerra nacional forta que sigui una veritable alternativa els dos partit que fins ara han remenat les cireres en aquest país. Abandonem les baralles estèrils que hi ha entre tots els sectors dels catalanisme d’esquerres i del independentisme. El camí d’alliberament nacional i social no avançarà sense unitat d’acció política i social.

3 setmanes en 25 Imatges.

Petit recull fotografic de la nostre estada per les muntanyes...

Jo vull un estat propi.

Aquestes vacances ens hem fet un fart d’explicar d’on veníem. Alguns sorpresos per una matricula estranya on les úniques inicials que acompanyaven les dotze estrelles europees errant les del CAT, ens preguntaven d’on veníem. Altres al sentir-nos parlar ens deien italians i nosaltres els explicàvem que no, que errem catalans, d’altres ens anomenaven espanyols i nosaltres deia que espanyols no que catalans...
Jo vull ser d’un país del món, en que no tingui que donar explicacions d’on vinc, quina llengua parlo i on esta el meu país. Jo vull ser part del món.
Estar clar que tampoc vull un estat propi que sigui més del mateix, un país sumis el capitalisme, un país injust, un país de classes. No vull un país que no representi cap garantia de transformació social.
Ser que per molts i moltes això pot semblar una utopia, una utopia que fes renunciar a lluitar per esdevenir un estat propi o a conformar-se amb un simple canvi de nacionalitat, però jo no renuncio a la lluita diària per l’alliberament social i nacional, no renuncio a aconseguir un futur en llibertat i justícia tant per el nostre poble com per tots els pobles del món.

Avui m’he adherit a la campanya sorgida des de allò que s’anomena la “blogsfera” que porta per lema: jo vull un estat propi!. iniciatives com aquestes sorgides des de la societat civil son les que fan créixer i internacionalitzant la lluita.

Enhorabona el promotor de l’iniciativa.

Tornem a casa...

Aquestes vacances es podien titular: a l’espera d’una finestra de bon temps. El mal temps ens ha perseguit des del primer dia. malgrat el temps hem descobert un indrets solitaris, vall oblidades pels remontadors i les multituds a les que hem de tornar algun altre dia. Hi ha moltes muntanyes e indrets oblidats per la febre dels 4000. Tant a Suïssa com a França.
Per Suïssa, un intent el weeismis, un parell de 3000m, un per una ferrata i moltes hores de caminar per sota dels núvols amb tímides estones de sol. L’intent el Mont Blanc es va quedar en una passejada per Chamonix amb pluja i la corresponen visita a la casa de muntanya per veurà la perdició meteorològica que anunciava mal temps per 2 dies més... així que cap el parc natural del Vanoise un indret molt maco en que vam fer un intent a la Grande Casse que la pluja va impedir desprès de passar la nit el refugi... i al final un parell de dies prop del riu Ardeche que vam baixar amb canoa i escalar a les seves cingleres. I tornar a Tor ha acabar les vacances amb el record de tot allò que hem conegut, viscut i amb el cos i la ment descansats per seguir donant guerra des de la finestra i el carrer!

L’Eva encara gaudeix d’uns dies més de vacances per Tor.

Tuc de Mulleres

Doncs la llàstima és que l'expedició no va poder acomplir el seu objectiu.
Tal com estava previst vam anar fins a la boca sud del túnel de Viella i d'allà al refugi de Mulleres, a 2360m, on vam passar una agradable tarda i nit. Si bé a la tarda el cel es va ennuvolar, no va arribar a ploure i hi vam estar prou bé. Fins i tot alguns es van banyar al llac que hi ha a la vora del refugi!
A la nit, després de sopar, alguns es van posar de seguida a dormir, però altres vam sortir a gaudir de la fresca de la nit, i vam comprovar amb bastanta alegria que el cel s'havia destapat, i vam poder veure les estrelles magníficament.
Vam dormir força bé, tot i les reduides dimensions de les lliteres i la calor... i l'endemà, quan ens vam llevar, resulta que estava plovent. Com que no tots teníem ganes de mullar-nos fins als ossos, només uns quants vam sortir del refugi en direcció al cim, però finalment, a l'alçada del darrer llac, vam decidir tornar enrere, ja que no deixava de ploure, les botes ens van calar i la boira amenaçava de no deixar-nos trobar el camí fins al coll amb suficient seguretat.
Així doncs, ens vam tornar a reunir al refugi i vam baixar cap als cotxes. Tot el camí de baixada va continuar plovent, de manera que al final vam arribar tots xops als cotxes.
Vam dinar a Vilaller, i una cosa va quedar ben clara: tots ens ho haviem passat de conya i tenim ganes de tornar-ho a provar! de manera que quan torni dels Alps, muntem la segona expedició.
Bones vacances a tothom!!
(fotos: http://degenerart.blogspot.com)

A l’espera d’una gran finestra de bon temps.... marxem de vacances.

Farà un any, voltant per les muntanyes de les Dolomitas i la Vall d’Aosta que vem decidir obrir aquesta finestra. Aquest estiu tornem el "monte", marxem cap els Alps suïssos i desprès farem un intent el Mont Blanc! (4810m) tenim reservar pel dia 14 de Agost el refugi de Gouter, així doncs el 15 d’Agost farem l’atac el cim si s’obra una finestra de bon temps i la muntanya es deixir...
A L’hora que intentem sentir-nos lliures voltant per allà on no s’entén de fronteres, religions, cultures, rics o pobres... i on el temps sembla que passa més lentament... Esperem que el tornar s’hagin tancat les tempestes d’ocupació i violència que castigant orient mitja, que s’aturi la impunitat d’uns i la mort dels innocents. Esperem que a la tornada els polítics de casa hagin reflexionat prou durant l’estiu i vinguin amb ganes de treballar per la gent d’aquest pais per encara unes eleccions on els ciutadans puguin sentir propostes i projectes polítics, que encarem unes eleccions en clau de construcció social i nacional... Esperem que l’espurna de la revolta segueixin contagiant més pobles de Llatinoamèrica i que no s’apaguin les que existeixen ara... en definitiva, esperem que la finestra de bon temps s’obri cada dia sobre milers de persones arreu del món que ho necessitant.

Bones Vacances, Bones festes dels pobles, viles i ciutats, bons concerts i ressaques... I ens tornem a veurà pels volts del 28 d’agost!

Revolta Global IV (en busca d’un tercer camí)

Fa mesos que no escrivia sobre el tema, però com sempre que a la família rebem la visita del meu tiet missioner en deixar un llegat de pensaments i reflexions per donar forma i color.

El meu tiet és missioner a Veneçuela des de fa molts anys i encara més que volta per llatinoamericà. Amb tot el que ha viscut, la relació amb les classes més desafavorides de llatinoamericà, la lluita per aconseguir l’alliberació del pobres, la feina colza a colza amb els grans revolucionaris de la historia d’aquelles contrades, el seu pensament religiós, fa que la seves paraules tinguin per mi molt de pes.

Lluny del que poguí estar cansat de tanta lluita amb més de 70 anys, en les seves dues ultimes visites que ens ha fet, he vist en el meu tiet alguna cosa diferent en la seva mirada, una mirada que no esta cansada de la lluita diària, una mirada plena de espurnes de revolució, d’il·lusió. Una mirada que comunica revolta, canvis i transformacions socials, una mirada humil i sincera que un altre mon es possible. Poc temps he parlat amb ell, però m’ha fet reflexionar molt. M’explicava que allà començant a caminar, que buscar noves maneres de enfocar el socialisme. Comparteix la revolta amb el poder, el mateix temps que és crític amb els governants populistes. Convençut que cal donar-ho tot per buscar un altre camí, obrint una tercera via que s’obri camí entre els socialisme o comunisme destructiu i mal entens i el capitalisme agressiu, depredador i sense escrúpols que patim dia a dia arreu del món. Llatinoamericà esta despertant i un altre cop hi ha un fantasma que començar a recorreré el continent i no es el continent europeu com començava aquell antic text... els pobres, les classe més humils tornen a sentir parlar de democràcia, alliberament, cultura, educació, ho escoltant, però també ho començant a veurà, la cultura, l’educació, la sanitat arriba a tots els barris, barris que començant a organitzar-se amb assembles amb l’ajuda de govern nacional.... i el somni s’està fent realitat i semblar ser que les veus s’estenen pels països veïns. El mateix temps que militars, opositors, defensor dels capitalisme fa tot el possible per enderrocar el futur de les persones i el pobles. Estar clar que hi ha errors, però és difícil plantar carra els imperialistes, els explotadors i els capitalistes.

La il·lusió de l’obertura de un procés de transformació social adaptant el socialisme a les actuals demandes socials, ens ha de servir de exemplar per adonar-nos de tot el que ens envolta a les “societats desenvolupades i occidentals”. No hem de tenir por i enfrontar nous intents de canvis socials en les nostres societats, en el fons el que succeeix en aquest moments a llatinoamericà i el que cal fer aquí és el mateix: l’alliberament de les classes oprimides, dels pobres, dels camperols, el repartiment de riquesa, la defensa de la natura, la construcció d’una democràcia participativa i oberta, la construcció d’una societat justa i digna per tothom, en desenvolupament humà personal i col·lectiu. Construir un societat forta amb valors i cultura, construir dones i homes lliures... Tot això sembla una utopia, però a llatinoamericà caminen en aquest sentit tot i els entrebancs que existeixen i el pessimisme col·lectiu que impera la nostra societat globalitzada.

Poder sempre ens mirem massa la historia i tendim a repetir teories revolucionaries a defensar doctrines a capa i espasa. Tendim a assimilar socialisme o comunisme a les gran dictadures del passat, els gran genocidis que s’han portat a terme sota una bandera vermella, amb un estel, una falç i un martell. Però sempre ho fem, oblidant tota la pobresa, la injustícia, les guerres i les morts que han i produeix a hores d’ara el capitalisme, el neoliberalisme o com vulgueu anomenar el monstre que sembra tanta injustícia i por a arreu del mon, els nostres carrers, el nostre país, el nostre continent...

El meu tiet m’ha ajudat a entendre una mica tot plegat, m’ha contagiat la seva mirada revolucionaria i m’ha fet entendre una mica més que esta succeint a llatinoamericà i cap on caminant. Com cal aprendré dels greus errors comesos en el passat per construir nous horitzons, la necessitat d’evolucionar amb la teoria revolucionaria adaptant-la a realitat social actual.

“per ser lliure s’ha de ser pobre” Això en va dir el meu tiet, i quanta raó te... sense les cadenes del capital ens convertim amb homes i dones lliures, recuperem la llibertat de decidir el nostre futur, recuperem la llibertat d’expressió, la lliberta d’acció... no buidem la paraula pobre de contingut.

Estar clar que submergits dins de la societat de consum en la qual vivim, lligats el capital per mans i peus, controlats per poder, hi ha molts i moltes que viuen molt be, és difícil avançar, trencar, transformar en aquest sentit, pensant en tots i totes i no nomes en un mateix i allò immediat que ens envolta.

Però avui encara estic més convençut que mai, que algun dia, també serà possible canviar tot això a l’antiga Europa, en aquella Europa que fa molts i molts anys un fantasma recorria...

Gracies tiet Domingo per tot, algun dia ho aconseguirem!