Balaïtus 3144m per la Gran diagonal -Pirineus'12 (V)- 20/07/2012

Ens aixequem a les 6 per sortir aviat cap el cim. Al final triem la pujada per la Gran Diagonal tot i que el camí sigui un pel més llarg amb un mica més de desnivell. Sortim cap a la presa de l’embassament per agafar el camí que, fent alguns pujades i baixades, ens porta fins els Ibons de Arriel. Per aquest camí trobem els primers isards que veiem en tots aquests dies pel Pirineu. Fem algunes fotos tot i que ens agafen desprevinguts. A punt d’arribar al camí que puja directament des l’aparcament de l’”asador” i als Ibons de arriel trobem un marmota que sembla que està prou acostumada a la gent, així ens deixa fer-li fotos i apropar-nos-hi. Aquí seguim el camí entre els ibons, amb la única informació d’uns PDF que portem al mòbil que havíem creat del llibre dels 3000 Pirineu. Les explicacions no són molt explícites i sense mapes dubtem una mica però ens deixem guiar per intuïció.

A l’Estany d'Arriel Alto ens trobem un noi que ens indica el camí, sembla que anem bé. Des de l'estany d'Arriel Alto  pugem, ja sense treva, fins un petit ibon "Gorg helado" i fins l’inici de la Gran Diagonal. La Gran diagonal és una feixa que travessa tota la vessant nord de la paret del Balaïtus. Des de baix tens la sensació que serà impossible pujar per allà però un cop hi ets tot és molt més fàcil dins de estar en un terreny d’alta muntanya on cal fer servir les mans i vigilar on poses els peus. A l’entrada de la Gran Diagonal trobem la petita cabana "Abrigo Michaud" que ens indica que som en el bon camí. La canal puja per un terreny inestable tot i que les ressenyes i llibres sempre el pintaven molt pitjor. La primera meitat de la gran diagonal és una canal que cada cop es fa més gran. Un cop a la meitat de la canal es tanca un mica més i es fa més evident la dificultat. Pugem fins la cota 3066m i aquí fem una mica de voltes buscant les fites de pujada fins al cim, pugem, baixem i no acabem de trobar el camí clar, l’últim tram de la grimpada dels últims 80m. Jo no em trobo del tot bé, així que després de mirar i mirar la Marta decideix seguir unes fites que no són prou clares mentre jo l’espero. Puja resseguint algunes fites i buscant la part més fàcil de la paret. La Marta arriba al cim fa algunes fotos i baixa fins on sóc jo. Baixem per la Gran Diagonal, la cova i ara em comptes d’anar cap a l’ibon "gorg Helado" anem cap al coll de wallon i baixem cap als Ibons de Arriel i resseguim el curs del riu que baixa sense treva fins a mig camí de pujada al refugi. Parem a l'inici de la Fageda per dinar i seguim fins l’aparcament.

Ja és divendres i fent càlculs sembla que arribarem a l’hora per l’assaig de castells. El camí de tornada cap a casa, vaig donant voltes amb el regust amarg de no haver pujat fins dalt del cim. Amb moltes ganes de tornar i repassant el calendari per mirar quan em puc escapar per tornar...

La zona ens ha agradat molt; muntanyes, rius, estanys... una zona sense tanta massificació i solitària en les zones altes. Potser va ser el dia que varem triar, però no varem trobar ningú des dels estanys cap al cim, ni a la pujada ni a la baixada. Això si, molts excursionistes fins els estanys i el refugi.

Uns dies pel Pirineu més allunyat de casa, que sempre serveix per recarregar les piles i conèixer nous llocs, noves muntanyes, noves històries i fins i tot una mica més a nosaltres mateixos.

#CATALUNYALLIBERTAT

Diumenge 29 assistia al concert a Girona de #catalunyallibertat, concert que es feia 20 anys després del concert que es va fer en favor dels detinguts de l'operació Garzón del 1992. A més de recordar els 20 anys d'aquells fets, de l'empresonament i tortura dels independentistes, el concert es va convertir en una festa, en una diada reivindicativa en favor de la llibertat i la independència!
 La tarda de diumenge a Girona va portar moltes reflexions al cap. En els moments on la societat viu orfe de sigles, de rumb, veig com la societat civil s'organitza per donar resposta al creixement del sentiment independentista. Ahir vaig veure com s’ha obert l'escletxa per fer entrar cada cop més gent. Tinc la sensació que hem aconseguit saltar la tanca del discurs residual, del discurs massa acotat, per fer entrar a una majoria dins del vaixell. Un discurs, un argumentari ple de matisos, tenyit de diverses lectures i colors. Però els fets, la crisis global, els atacs constants de l'estat espanyol, el menys teniment, l'opressió... ha fet que l'independentisme deixi de ser un problema i passi a formar part de la solució, hem passat del discurs “d'anar en contra de”, a “anar a favor de la llibertat” L'independentista ha superat moltes barreres, tot i que hi ha certs sectors que encara viuen en la marginalitat de seguir repetint discursos ancorats en un independentisme massa simbòlic, ancorats en miratges dels anys 80 i 90. Però cada cop som més els que apostem per un independentisme sense deixar de banda la construcció del futur estat i mirant el present per trobar solucions a la situació actual.
Diumenge tenia la sensació que estàvem en un terreny de lloc diferent, on la majoria de la societat era representada, on ja no existien els clixés d'una estètica concreta, on hi havia famílies, joves, grans, vells, on hi havia gent de dretes, centre, centre esquerra, esquerra i més a l'esquerra... Tenia la sensació que tots plegats hem fet el sal conjuntament, segur que hi ha qui es segueix quedant a la trinxera o fins i tot qui ha decidit llançar-se al camp de batalla a pit descobert. Però ara hi ha un poble que camina conjuntament. Perquè crec que poc a poc n'hem après, que no podem pretendre que tots i totes anem al mateix ritme i all mateix pas i que des dels matisos i la diversitat de colors hi acabarem arribant. Per a molts és el punt d’arribada, per molts altres la independència només és el punt de sortida.
 Gestionem l'eufòria, gestionem el dia a dia fins arribar, seguim guanyant les batalles i tinguem la pressa justa per anar endavant i aprofitem el camí per explicar als companys i companyes que volem que sigui el punt de partida. Seguim fent esforços per fer més ampla l’escletxa i per fer més llarga la corda per poder ser moltes més mans que estirem.
 Esperem que el proper 11 de setembre, Barcelona sigui un poble en moviment que marxa decididament cap a la independència!

Balaïtus 3144m per la Gran diagonal -Pirineus'12 (IV)- 19/07/2012

Dijous 19 entrem a la Península per la part del Pirineu d’Osca. Parem a l’alçada de Sallent de Gàllego per decidir què fem. Truquem al refugi del Mont Perdut i del Posets i ens trobem que no hi ha places. Així que truquem al refugi de Respomuso per anar a pujar el Balaïtus.
Com que és migdia, decidim dinar i pujar per la tarda cap al Refugi. Fem un passeig per Sallent de Gàllego on hi ha el festival del sud del Pirineu. Dinem a l’aparcament del final de l'embassament on hi ha un “Asador”, fem la motxilla i cap al refugi. Pugem seguint el GR-11, l'inici del camí és per un fageda que ressegueix el curs del riu. Puja poc a poc per l’ombra, passant per diversos salts d’aigua. A l’hora de que va guanyant alçada, anem abandonant l’ombra de la fageda i el paisatge es torna més alpí. Resseguim el curs del riu que baixa de l'embassament de Respomuso i el camí es fa més dur pel sol i ser primera hora de la tarda. Arribem a l’embassament i al refugi. Refugi modern i amb un bona ubicació.
Aquí tenim la sorpresa que el fet de només tenir la targeta federativa de la FECC no tenim dret al descompte de refugi. Des de que va sorgir la oportunitat de tramitar-ho per la federació catalana jo vaig decidir fer-ho, com acte de reafirmació de la meva nacionalitat, com acte de reivindicar el meu petit país. Però com sempre, en aquest país, a voltes fem coses de cara a la galeria, i aquesta constant lluita sempre ens comporta un esforç i ens impedeix que sigui un moviment global i majoritari, és el peatge dels excursionistes catalans. Em pregunto quina utilitat té, si no puc anar pel món, per les muntanyes, com un excursionista més, d’un país, d’una federació més i normal. Si no podem tenir els mateixos drets que la resta de federats, no és cap pas endavant. Si la meva federació aposta decididament per això, si qualsevol federat d’altres països té els dret a descomptes en els refugis del meu país i gestionats per la FECC s'hauria de treballar perquè els federats Catalans i Catalanes tinguem la mateixa reciprocitat, si no, plantem-nos i que el mateix que vaig haver de fer jo, ho fes la resta d'excursionistes de federacions amb les que no tenim reciprocitat. Massa cops estarem fent gestos simbòlics que no aporten res al camí. Valentia i plantar-se, construir contrapoder de veritat sense por des de tots els fronts.
 Tornem a la muntanya. Arribats al refugi, vespre de llegir, dibuixar, pintar, descansar, sopar, fotos del cap vespre i cap al llit.

 

Penya Ginesta, l’escola de casa. (Resenyes)

A Penya Ginesta va ser on varem aprendre a escalar amb el permís dels primers metres i llargues tardes que a la Roca Negra. Ara és on almenys una tarda a la setmana torno a posar-me els gats.

Buscant ressenyes actualitzades de Penya Ginesta en vaig trobar unes a la web de Madteem, la sorpresa va ser que ressenyes eren meves, ressenyes que vaig dibuixar quan tenia la intenció de fer unes ressenyes d'escoles del Garraf i que tenia penjada a la meva antiga web en el servidor de terra.es/personal/estevet/elgat.html i que ja no existeix. (La meva primera web...)

Així que vaig recuperar els meus dibuixos de la carpeta de ressenyes, vaig actualitzar-los amb les noves anotacions que he trobat per la xarxa, amb les diferents visites d’aquest últims temps i he fet una nova versió d’aquelles ressenyes. Tot i que és una escola amb algunes vies molt polides pel pas de molts i molts escaladors encara podem trobar alguna via nova interessant, alguna de no tant vella amb “cantos” prou bons per seguir fent metres amb unes vistes impressionants del mar i la platja.

(*Ressenyes actualitzades 08/10/2012)

Enllaç per baixar el PDF*

Vistes de la paret de penya ginesta des de l'Aparcament.

Via plana V

Via plana V

No toquis l'aresta III

La de després III

Gavatxos V

La Eterna promesa V+

La diada castellera de les Santes en imatges.

L’any passat ja vam anar a les Santes. Així un any més cap a Mataró després d’un dissabte de cercavila per Sant Pol amb els gegants de Calella. El primer cop que faig ballar un gegant, millor dit, una geganta! Així que diumenge cap a la plaça de Santa Anna a veure els Capgrossos, els Verds i els Saballuts. I com no, Gran diada amb grans castells!