#CATALUNYALLIBERTAT

Diumenge 29 assistia al concert a Girona de #catalunyallibertat, concert que es feia 20 anys després del concert que es va fer en favor dels detinguts de l'operació Garzón del 1992. A més de recordar els 20 anys d'aquells fets, de l'empresonament i tortura dels independentistes, el concert es va convertir en una festa, en una diada reivindicativa en favor de la llibertat i la independència!
 La tarda de diumenge a Girona va portar moltes reflexions al cap. En els moments on la societat viu orfe de sigles, de rumb, veig com la societat civil s'organitza per donar resposta al creixement del sentiment independentista. Ahir vaig veure com s’ha obert l'escletxa per fer entrar cada cop més gent. Tinc la sensació que hem aconseguit saltar la tanca del discurs residual, del discurs massa acotat, per fer entrar a una majoria dins del vaixell. Un discurs, un argumentari ple de matisos, tenyit de diverses lectures i colors. Però els fets, la crisis global, els atacs constants de l'estat espanyol, el menys teniment, l'opressió... ha fet que l'independentisme deixi de ser un problema i passi a formar part de la solució, hem passat del discurs “d'anar en contra de”, a “anar a favor de la llibertat” L'independentista ha superat moltes barreres, tot i que hi ha certs sectors que encara viuen en la marginalitat de seguir repetint discursos ancorats en un independentisme massa simbòlic, ancorats en miratges dels anys 80 i 90. Però cada cop som més els que apostem per un independentisme sense deixar de banda la construcció del futur estat i mirant el present per trobar solucions a la situació actual.
Diumenge tenia la sensació que estàvem en un terreny de lloc diferent, on la majoria de la societat era representada, on ja no existien els clixés d'una estètica concreta, on hi havia famílies, joves, grans, vells, on hi havia gent de dretes, centre, centre esquerra, esquerra i més a l'esquerra... Tenia la sensació que tots plegats hem fet el sal conjuntament, segur que hi ha qui es segueix quedant a la trinxera o fins i tot qui ha decidit llançar-se al camp de batalla a pit descobert. Però ara hi ha un poble que camina conjuntament. Perquè crec que poc a poc n'hem après, que no podem pretendre que tots i totes anem al mateix ritme i all mateix pas i que des dels matisos i la diversitat de colors hi acabarem arribant. Per a molts és el punt d’arribada, per molts altres la independència només és el punt de sortida.
 Gestionem l'eufòria, gestionem el dia a dia fins arribar, seguim guanyant les batalles i tinguem la pressa justa per anar endavant i aprofitem el camí per explicar als companys i companyes que volem que sigui el punt de partida. Seguim fent esforços per fer més ampla l’escletxa i per fer més llarga la corda per poder ser moltes més mans que estirem.
 Esperem que el proper 11 de setembre, Barcelona sigui un poble en moviment que marxa decididament cap a la independència!