Cada dia vaig a la feina en bicicleta (gràcies, esteve, per deixar-me la bici cada dia… :-P). Pot semblar una mica absurd, però ahir vaig somiar que m’havien robat la cadena de la bici, i per més que pedalava no podia avançar. Una mica còmic, sí.
No té més importància, tot i que recordant-ho m’he fet un panxó de riure.
Fa un parell de mesos he canviat de feina. I em sento com si de sobte hagués recuperat la tracció, m’han tornat la cadena. Ara penso que feia mesos que pedalava i pedalava sense avançar gens ni mica… i ara torno a sentir el vent a la cara, i veig canviar el paisatge dia a dia, i avanço i m’aturo a descansar i continuo pedalant i em dóna la sensació que puc arribar lluny, canviar de direcció quan vulgui i tornar si m’enyoro.
Aquesta ha estat la setmana de la mobilitat sostenible. Que en realitat només vol dir que els ajuntaments posen banderoles i cartells, i tot i que ahir era el dia sense cotxes, ja ni se n’ha parlat, i ningú se n’ha recordat. Deu ser que ja no ven. Però he aprofitat això de la mobilitat sostenible per tenir aquest somni absurd de la bici i la cadena.
La cadena que ens mou a tots..... Hi ha molta gent que no sap que existeix i es deixen dur per les forces inexorables de la marea. No és fàcil adonar-se'n i encara menys canviar de cadena o de camí en l'existència quan veiem que no avançem, que no aprenem, que no som una mica millors i més feliços que ahir..... I potser més important, que ajudem a ser feliços a la gent que estimem.
ResponEliminaGràcies Eva per recordar-nos que el Sol sempre brilla sobre les nostres ànimes...