L’Ulldeter tranquil i solitari..

Dissabte de sant Joan, menre mig país encara dormia o arribava a casa amb la resseca de la revetlla, nosaltres vam decidir anar cap a Ulldeter per pujar el Gra de Fajol, 2708m. Decidim fer el camí que puja per la Coma d’Orri. L’aparcament (1550m) és un revolt molt tancat a 4 km de Setcases.
Aquí deixem el cotxe, ens calcem les botes i amunt... es segueix la pista de les marques del GR però 100m més amunt es desviarem cap a l’esquerra seguint un petita pista que creua el riu. Seguim la pista fins a trobar el torrent, el remuntem seguint les fites.
Aquí l'Eva afegeix que vam veure unes basses plenes de capgossos (però molt plenes!), i que pel camí vam trobar maduixetes de bosc. Mmmmm!!
La solitud de la vall ens porta a contemplar molts isards, i un grup de marmotes... el camí segueix el fons de la vall pujant 3 esglaons, la Jaça dels Marrans, la Jaça del mig i la Jaça de dalt.
Un cop al coll de la Coma de l’Orri (2498m) fem un descans i contemplem el Pic de l’Infern, Bastiments, Freser...seguim per la carena fins el cim, a 2708m.
D’aquí es pot contemplar una gran vista encara que la calitja només ens deixa veure amb claredat els cims propers. Dinem els embotits, la verdura i la carn i cap al Coll de la Marrana (2529m). Seguim el GR-11 fins l’aparcament passant per el Refugi d’Ulldeter. Una bona manera de celebrar Sant Joan!!
Una excursió molt maca que dóna la volta als Gra de Fajol i que s’allunya de les multituds dels cims propers. Nosaltres vam estar 6:30h amb parades i 1200m de desnivell positiu.
Molt recomanable...

El Berguedà desconegut...

En aquests últims 15 dies hem fet varies visites al Berguedà, l'entrenament de la marató de Berga, Patum, excursió amb els pares de l’Eva per la zona, la I Cursa del Pedraforca...

El Berguedà te indrets desconeguts, oblidats per l’especulació i el turisme de masses. Amaga moltes petites meravelles que pel boca orella pots anar coneixent i fa que aquesta comarca del país t’enamori. També aquesta part del país amaga la historia de la Catalunya minera que crec que ha estat oblidada pel pas del temps...
Així en resum curt d’aquest dies, hem tornat a saltar els plens de Patum i ballat amb l’àliga, hem sigut espectadors de la patum infantil, hem descobert Bagà, hem anat a la font de la Vinya Vella, on hi ha un aigua molt bona, hem visitat la Font Gran de Cercs i hem anat a visitar un jaciment on es poden veure petjades de dinosaure prop del poble de Fumanya, hem recollit fòssils, hem visitat el poble abandonat de Paguera, hem visitat una antiga mina de carbó a Vallcebre on s’està recuperant una tram de via del tren, un tren miner que també he conduït, hem agafat aigua de la font de la roca prop del Pedraforca , diuen els entesos que la més fresca de les fonts del Berguedà, hem vist un senglar, voltors i no hem trobar moixernons, mal any aquest....Aquí es veu la Ramona a sota de les petjades de dinosaure de Vallcebre.
El camí cap a la Font de la Roca.Recollint aigua a la Font de la RocaUn dels trams de via recuperat.

Diumenge em vaig sentir com un isard! Després d’una nit sense dormir pels nervis a les 5:45 del matí marxava cap a Saldes per participar a la I Cursa del Pedraforca. 13.320km 1300m de desnivell positiu... cursa que reunia a la majoria dels "extraterrestres" que competeixen en les curses de muntanya.
Sortim des de Saldes, cap el mirador, l’habitual aparcament quan es puja el Pedraforca. En el primer tram es pot córrer encara que alguna rampa comença a obligar a caminar, la ultima rampa fins el mirador... sense comentaris, arribem al refugi. Aquí una petita treva d’uns quants metres abans de començar la pujada cap el coll del verdet... estic molt i molt cansat i vaig veient com m’avança molta gent... un cop al coll de verdet, em dic que ara o mai i començo la grimpada a tota llet, es fan taps, i opto per grimpar per variants el camí que fa tothom, un cop a la primera agulla de tota la cresta.... "gallina de piel" impressionant!!!
D’aquí el cim, les baixades i grimpades com un isard, vaig avançant a molta gent... Impressionant!! Baixada cap a l’enforcadura com un coet i el tram que més ganes tenia, la pedrera! Aquí fico sisena i avall que fa baixada, gaudint de la velocitat i saltant de pedra en pedra!!! Fins a la carretera com un llamp, 1.5 km final cal córrer ja que es una baixada per un camí en mig del bosc... al final 2:24:10 per fer Saldes-Pedraforca-Saldes... el primer em treu 40 minuts!!! i fa la cursa amb 1:40h.
Estan bojos aquest Romans!!

La Flama del Canigó

Un any més (i si no ens descomptem és el 20è), la Flama del Canigó ha arribat a Castelldefels per encendre la foguera i els petards i els diables i la festa.
La flama crema a Perpinyà des de l'any 1956, i cada 22 de juny a la nit, es renova al cim del Canigó: es puja la flama i s'hi encén una foguera. Gent d'arreu s'arriba fins al cim aquella nit, i duen la flama arreu. En el nostre cas, és el centre excursionista d'Esplugues qui porta la Flama fins al Baix Llobregat, i allí ens trobem gent d'arreu per dur-la cada u al seu poble.
Des d'Esplugues, els corredors de Castelldefels (aquest any, poc quòrum: va córrer l'Esteve sol!), escortats per algun cotxe (el nostre) i una moto de la policia, duen les torxes enceses fins al poble. Per sort, a l'entrada del poble també ens hi esperava l'Andrés, i per tant el recorregut pel poble va quedar una mica més lluït. A la Plaça de l'Església ens hi esperaven diables, tabalers, i el públic incondicional, que ens va acompanyar en cercavila fins al lloc de la foguera.I finalment, al Parc de la Muntanyeta, es va llegir el missatge d'aquest any, es va encendre la foguera, els diables van fer soroll i es va repartir coca i cava a tothom que en va voler mentre en va quedar.

Focs de Sant Joan

Enguany, com altres cops, la flama de la llengua, guardada a Perpinyà des de fa més de 50 anys, arriba a molts indrets dels Països Catalans per encendre totes les fogueres.
També a Castelldefels la flama arriba des d'Esplugues, on la fa arribar el centre excursionista directament des del Canigó.

Ja les podeu fer ben altes, les fogueres de Sant Joan!

A festes.org hi podem llegir...

En els últims anys, la festa de Sant Joan està vivint, especialment a les grans ciutats, un procés de domesticació que amenaça la continuitat de les fogueres com a element central de la celebració.

En cada nova edició l'administració local posa més traves a la construcció espontània de fogueres al carrer. En nom de la seguretat (riscos personals, perill d'incendi, destrosses en el mobiliari urbà) i de la comoditat (carrers tallats, sorolls molestos, fum) cada vegada cal demanar més permisos per tal de fer la petita foguera de barri, de plaça, de cantonada, feta amb la participació de tots els veïns.

D'aquesta manera s'està acabant amb un espai tradicionalment obert, de socialització, festeig, diversió comuna i responsabilitats compartides, i cedint el protagonisme a macro-revetlles de consum massiu en grans espais privats, que converteixen la festa de Sant Joan en un negoci de discoteca més.

Contra la cultura de l'espectador que té el sofà, la passivitat i el consum com a paradigmes, us proposem cremar el tedi, sortir al carrer, córrer, saltar, vibrar, suar, emocionar-se i ballar al voltant d'una bona foguera.

Una camí difícil cap a Ítaca...

Ara toca dir les coses pel seu nom, i estar clar que el No a l’estatut ha fracassat estrepitosament, sobre tot de l’òptica independentista, cal analitzar que no nomes ERC demanava el No, hi havia tot el ventall de l’esquerra independentista revolucionaria, plataformes, etc... tot això no ha fet més que sumar el 21%, no m’oblido del company de viatge que tenia el NO i que ha fet més mal que be. Tot plegat en deixar preocupat que el NO, no tingues la força del almenys el 30%. Soc conscient que derrotar el SÍ no era possible, però tenia l’esperança que podíem treure uns bons resultats. I no ha estat així.

En clau interna hem aconseguit, encara que sembli un mirall, certa unitat d’acció i discurs de molts sectors de la societat vinculats a d’independentisme, de partits, de col·lectius, etc... Però el mateix temps no hem segut arribar aquell independentisme social que altres cops ens han donat recolzament i que ha decidit quedar-se a casa i votar NUL o SÍ. Però en que si que es veritat es que el NO que intentava trencar amb Espanya i començar el procés d’emancipació col·lectiva a fracassat.

Hi ha molts factors per analitzar el baix recolzament del NO, però principalment crec que hem ballat amb la més lletja i això ens ha portat aquest desastre. Per la urticària que produeix anar de bracet amb l’extrema dreta, cal confessar que fins i tot a mi m’ha fet dubtar en alguns moments.

Com independentista estic desil·lusionat, trist, derrotat... sembla que siguem un poble, una societat, que no desitja esdevenir lliure i que no vol construir un futur més digna, que no desitja afrontar un camí difícil... semblar que sempre claudiquem, abaixem el cap i ens conformem amb les engrunes... Amb això no vull dir que jo tingui la raó o que sigui millor que cap altre persona que pensi diferent, però com a independentista i socialista en sento decebut de que el discurs independentista no arribi a esdevenir un majoria social, decebut perquè som nosaltres mateixos els que no ho sabem explicar prou, decebut que no trencem les cadenes...

Cal analitzar l’abstenció, la divisió entre ciutadans de carrer i ciutadans amb càrrec, aquesta divisió és una demostració que el sistema democràtic actual no funciona. Aquesta abstenció demostra que el sistema te molts i molts errors, que els ciutadans i ciutadanes viuen lluny de la vida política que es fa els parlament i congressos, que existeix una passivitat i un avorriment que porta a la dimissió dels deures que tenim els ciutadans en aquest model democràtic. Aquesta dimissió és també desil·lusió dels més grans i sobre tot dels més joves, és passivitat davant dels processos politics importants que ens afecta a tots i totes. Esta clar que aquesta passivitat, desil·lusió i dimissió és promoguda des del mateix poder polític, pel seu comportament i tracta a les persones.

Però estar clar que la decepció no ens pot fer abandonar la lluita, cal aprendre dels errors i seguir el combat, expandir-la a molts altres fronts, pensar i reflexionar nous camins i estratègies, cercar nous aliats i refer aliances per poder arribar a la gent, per poder intentar transformar el present i el futur, per poder que d’independentisme i el socialisme sigui l’eina útil per a la construcció d’un país més lliure i just. Estar clar que hem rebut un altre derrota, contundent. El que si que tenim els catalans i catalanes és que desprès de les derrotes ens tornem aixecar amb més força que mai, així doncs cal tornar a il·lusionar aquells que s’han quedat a casa, aquells que han votat SÍ, que han perdut la confiança o que simplement han dit millor això que res. Aquells que ja no confien en el sistema de partits politics i amb els politics,etc... a tots i totes cal arribar e intentar demostrar-los que d’independentisme ha deixat de ser un somni per esdevenir un projecte polític per construir un societat més justa i lliure.

Tot aquestes reflexions en porten a pensar que no existirà cap mena d’alliberament nacional vàlid sense que aquest estigui acompanyat d’un alliberament polític, social.

El No ha perdut!

Amb el 50% escrutat i la pallissa del SÍ al NO, no tinc gaire ganes d’escriure moltes anàlisis o anar-me per les branques de l’abstenció, només que ha quedat clar que el SÍ ha derrotat el No clarament.... i això es la democràcia.

Em sap molt greu.... Ara només estic trist...

La recta final.

Avui marxem cap a Patum, així que fins diumenge no tornarem a escriure en la nostre finestra. Aquestes alçades ja he escrit els mil i un arguments que em ronden pel cap per dir NO a l’Estatut. He escrit les meves hipòtesis del que pot succeir, per alguns massa idealistes, per a altres romàntiques, per mi un projecte polític real que algun dia espero que aconseguim, lluitant des de tots els fronts. Diumenge, esperem que s’obri una finestra de bon temps...

I per si algú encara no ho te clar, només dir-vos abans de diumenge:

Als independentistes, nacionalistes: Que no optin per vots nuls o blancs que no ens portaran enlloc. Busquem la unitat per avançar, plantem-nos davant d’espanya i diguem NO, diguem PROU!

Als “socialistes”: d’aquell PSC que sembla haver desaparegut i que en els seus principis reconeixia el dret d’autodeterminació de Catalunya, que pensin quin vot construeix una societat més digna, justa i lliure.

Als convergents: que reflexionin quants cops els seus dirigents han venut el país a qualsevol preu, per defensar els seus propis interessos. Quants cop han venut el territori per quatre engrunes.

Als votants d’ERC: Que no els faci por votar igual que el PP, votem amb dignitat, votem per Catalunya i la seva gent, votem per construir, votem per emancipar-nos i anar més enllà del marc establert, votem per un futur en dignitat, de justícia social i nacional. ERC s’ha pogut equivocar en les formes, però mai ha abandonat el compromís vers el país i la seva gent.

A la gent de debò d’esquerres i ecologista: No us deixeu enganyar per uns dirigents que han fet d’eco dels socialistes. Sense defensar un projecte veritable d’esquerres roig i verd. Marqueu la diferencia amb els vostres dirigents que semblen haver perdut la brúixola, pel cotxe oficial i la cadira. Digueu NO!

A la gent de les classes populars: Allò que beneficia els poders econòmics (Sr. de “la Caixa” per exemple) i a la burgesia no pot ser bo per els treballadors i treballadores, per tots i totes.

Els joves: Que no hipotequem el nostre futur. Rebel·lem-nos pacíficament i democràticament contra el poder establert, contra la precarietat, contra la presó que ens construeixen!

A tots i totes: Que no tinguem por i ens aixequem el dia 18 de juny per anar a votar NO a aquest estatut!

1989-2020?

He trobat aquesta noticia del dia 2 de juny del 2006 que apareixia el diari TIME.

Calls for freedom make the jigsaw of Europe more complicated than ever

Catalunya un estat d'europa el 2020?

I si surt que NO?

Ja sabeu que jo aposto per el NO i que estic confiat que podrem donar la sorpresa la nit del 18 de juny.
Aquests dies, m’he trobat que molta gent no s’atreveix a vota NO per la por a que passarà desprès del 18 de juny en el cas que no s’aproves l’Estatut. Estan disposat a dir NO, però tenen por de les conseqüències polítiques i socials que això poguí comportar.
Això ens demostra que la batalla de la por del bloc del Si ha guanyat. El bombardeig constant i gairebé únic, de l’argument d’anar enrera i de tornar el 79, ha calat en la ciutadania al igual que la criminalització del vot negatiu que han dut a terme el PSC-PSOE i ICVEUiA. Han fet servir la mentirà i la por per intentar portar l’aigua el seu molí en comptes de defensar el text, el projecte d’Estatut amb arguments polítics, econòmics i socials.
Si guanya el SÍ, seguirem sent un regió d’Espanya, seguirem sent expoliats per Madrid i els poder econòmics, seguirem patint el dèficit fiscal, un IPC inferior el nivell de vida català, un marc laboral no adequat a la nostra realitat, els nostres pagesos i pageses seguiran sense tenir veu a Europa, les nostres infrastructures i les inversions seguiran depenen de Madrid i de quin color governa a l’estat espanyol, no tindrem seleccions esportives pròpies, ni veu a Europa com a circumscripció electoral pròpia , ni el rescat dels peatges i ... una llarga llista.
Per contra, si el 18 de juny guanya el No, Catalunya no entra en guerra, no governarà el PP a Catalunya i no deixarem de ser més pobres, no recularem econòmicament ni socialment el nivells 1979 o del 2005, no deixarem d’ingressar ni un duro menys... Si sortís No, Catalunya faria un pas endavant, si decidim plantar-nos i dir prou, que no ens conformem amb les engrunes, estarem dient que volem negociar un veritable model d’Estat, diferent a l’actual, un model econòmic i social que s’ajusti a les necessitats veritables dels catalans. El No és el vot més valent i amb més compromís, no es un vot destructiu, tot el contrari, és un vot en clau de construcció, en clau de tenir la voluntat de participar col·lectivament en la construcció del nostre futur com a ciutadans i ciutadanes.
Si el dia 18 surt No, anirem a negociar a Madrid amb la força d’un majoria del poble que s’ha plantant i com a mínim tindrem el que diu el text que anem a votar el 18 de juny, ja que amb lleis orgàniques podem aconseguir el mateix que ens proposen ara els del bloc del SI. I els del SÍ ho saben be, que li preguntin a el expresident Pujol que d’això sap com el que més.
I si realment surtis no, algú pensa que a Madrid ens negaran a la majoria del poble el que a les urnes hem decidit democràticament? Si ells tanquessin la porta, estaria clar que Catalunya començaria a construir el seu futur emancipat de l’Estat espanyol i no crec que la vaca es permetés deixar anar una de les seves grans mamelles.
Per això si el dia 18 guanya el No, Catalunya guanya, Catalunya avançar cap a l’emancipació col·lectiva, cap a la construcció d’una societat més justa, digna i lliure!
I com diu obrin pas: no tinguis por, no estes sol!

P.D:

Document imprescindible: la 'mutilació' de l'Estatut del 30 de setembre

La Plataforma «Pel dret de decidir» posa a disposició de tothom un document absolutament revelador que permet visualitzar fàcilment la 'mutilació' que a patit a Madrid la proposta d'estatut aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2006. Es tracte d’un document que mostra les parts 'censurades' en vermell i les parts afegides en verd.

Cap el No!

Avui comença el compte enrera de l’ultima setmana abans de la votació per l’Estatut. A la meva feina hem decidit fer una enquesta d’intenció de Vot.
La fitxa de l’enquesta és:
11 persones amb dret a vot, composa el cens de l’empresa. 2 dones i 9 homes d’edats entre 26 a 55 anys. Tots de la Província de BCN, repartits en diverses comarques(2 de Baix Llobregat, 4 de Barcelonès, 5 entre el valls occidental i oriental).
La intenció de vot és:

8 aniran a Votar i 3 s’abstindran. La participació serà de 72% i una abstenció del 28%. Dels 8 que aniran a votar 5 ho faran pel SI i 3 pel NO. Això fa en percentatges ens porta a un 62% pel Si i un 38% pel No.

A mi m’ha sorprès força aquest resultat ja que creia que encara hi hauria menys vots en contra. Por no dir només el meu. El que si crec que no correspon amb la realitat és la participació. No crec que en el referèndum sigui superior el 60%.
I fora de tot anàlisis, jo confio que el No poguí superar el 40% i no descarto un resultada molt ajustat que benefici el NO.
Ara només cal esperar el proper diumenge, anar a votar i espera els resultats.

És temps de Patum!

És temps de corpus, és temps de Patum!
Aquest dimecres comença la Patum a Berga, i un any més, l'Esteve, en Gerard i jo no hi podem pas faltar! Nosaltres hi anirem dijous al vespre, i segurament ens hi quedarem fins diumenge.
Cap a Berga falta gent!! Uri, ens hi veiem, no??
Enguany, a més a més, resulta que la Patum és patrimoni cultural de la humanitat. Cosa que no m'emociona gaire, però els berguedans estan contents.

Apte!

En fi, per tots aquells que hagiu seguit les meves aventures i desventures sobre el CAP, aquell curset per fer de profe, que sapigueu que després de tot plegat... soc apte!! Mireu:

Hola Benvingut al servidor de l'ICE

EVA VENDRELL SARROCA
Nota teòric Juny: AP
Nota pràctic Juny: AP
Nota Final: APTE/A

Per cert, que fent gala de la eficàcia administrativa que caracteritza la UB, per recollir el certificat del CAP he de tornar a presentar el títol de llicenciat... tenint en compte que me'l van fer portar quan em vaig matricular del CAP i que a més a més me l'han donat ells...!

Viatge al Pirineu en fotos

Aquí unes quantes fotos de l'excursió a la Roca Entravessada...

Passant pel costat del Pla de Boet...
El llac de Baiau, a uns 2500m. Encara gelat en bona part.
El refugi de Baiau, al costat del llac.
A mitja pujada del coll, el llac de Baiau al fons.
La carena de la Roca Entravessada...
I l'Eva tot fent carena.
El Monteixo en primer pla i l'Aneto al fons, des del cim de la Roca Entravessada.
I al cim, amb la nostra senyera... si amplieu la imatge hi podríeu veure tots els cims que hem fet des del 2002.

Viatge als Pirineus fantàstics.

Agafo prestat el títol d’un recull de contes del Pep Coll per explicar aquest cap de setmana. Hem tornat al Pirineu, el més allunyat de casa i que més costa visitar, però un dels indrets més fantàstics que no té res a envejar a moltes altres zones de muntanya d’arreu del món.
Dissabte anem cap a Àreu, per participar en la III Cuita el sol. Arribem cap al migdia, plantem la tenda, dinem, agafo el dorsal, parlo amb els companys de curses i fem una petita becaina abans de donar la sortida. Cap a les 17:45 es dóna la sortida de les dones cap el cim del Monteixo i uns 40 minuts després els homes ens enfilem per les dretes pales de la muntanya perseguits per l’ombra. Hi ha dos camins, un que puja pel dret i l’altre que puja pel camí de baixada, la majoria enfilen el camí amb menys verticalitat però una mica més llarg (el de baixada). Jo trio el més vertical, hi ha molta menys gent i es guanya alçada molt ràpidament, ens anem animen mútuament amb el Jordi, un company de quilòmetres de muntanya. Al primer avituallament vaig molt millor que l’any anterior. D’aquí al cim queden 700m aprox. Guardo forces en els primers 400m i després intento pitjar gas a fons fins al cim, al final 1:43:32 (l’any passat 2:02.00) per fer els 1660m de desnivell. Dalt del cim fem una foto amb companys de curses i cap a baix perquè fot un fred impressionant i no anem molt abrigats! La posta de sol és impressionant i també ho són les vistes increïbles des d’un cim de 2902m. I avall que l’Eva m’espera! Una cursa que, encara que té un gran component competitiu, té també un gran component fantàstic i humà...
Diumenge aprofitant que som a la Vall Ferrera, matinem i anem cap al Pla de Boet, tenim d’intenció de fer el cim de Medacorba 2912m. Pugem poc a poc fins a l’Estany de Baiau, on hi ha un refugi lliure en molt bon estat i situat en un indret increïble a 2500m. L’Estany, encara amb part gelada, un circ de cims de 2900m i només el soroll del vent, fan d’aquest indret un bon lloc per parar a menjar. D’aquí se segueix per la variant del GR-11 que porta cap al port dels Estanys Forcats, per una pujada al coll amb molta pendent i un camí una mica perdedor per les clapes de neu que trobem. Des del port decidim enfilar-nos cap al cim de la nostra dreta, seguim l’aresta afilada sense trobar fites, fins que ens trobem dalt d’una petita torre de la mateixa aresta, la desgrimpem i seguim per la carena. Trobem alguns passos de grimpada no molt difícils. Al final de l’aresta, al cim, contemplem el Coma Pedrosa 2939, la pica d’Estats i fins i tot l’Aneto i el Monteixo, el cim que la tarda abans havia pujat amb la Cuita. Baixem resseguint el camí de pujada, amb un sensació fantàstica de retrobar un dels indrets més màgics del nostre petit país, resseguim els llacs de pujada, les ultimes neus, les ovelles que pasturen, un isard solitari, un una parella de galls fers, ens trobem amb algun o altre muntanyenc que fa camí... Després de vuit hores arribem al cotxe i cap a casa!
Avui a casa mirant un mapa d’una escala més petita, trobem que ahir el cim que crèiem que era el Medacorba era la Roca Entravessada de 2926m. Coses de portar mapes de l’Alpina antics! Així que ens tocarà tornar a fer el pic de Medacorba que es el punt geogràfic que divideix els estats d’Andorra, França i Catalunya.

Des dels cims dels Pirineus diem: No aquest Estatut!

Aquest cap de setmana tot i marxar cap a la muntanya no hem abandonat la campanya contra aquest Estatut! Així dalt del cim de la Roca Entravessada de 2927m l’Eva en va fer aquesta foto amb un cartell de la campanya tenim dret a decidir!

Les campanyes

Fa una setmana escassa que ha començat la campanya dels partits sobre el referèndum. La primera inquietud que tinc és per què només s'han cedit minuts de TV i ràdio als partits polítics, i no per exemple a altres entitats (o persones!) que tambés fan campanya, però això ho deixo per un altre dia.
Francament, els partits que estan fent campanya per al Sí fan campanyes que no entenc. Enfront els (aparentment) raonables missatges del No ("Catalunya mereix més", "Nou no vol dir millor"), els partits pel Sí presenten unes campanyes una mica ridícules.
Convergència ha recorregut al demagògic argument de "1979 o futur?", obviant el fet que el No no vol dir ratificar l'estatut del 1979 i comprometre'ns a tenir-lo durant un mínim raonable de temps, cosa que el Sí sí que ho vol dir respecte la nova proposta. Però és que a més a més, els exemples del tall de ràdio per reflectir el canvi en les necessitats socials fan una mica de gràcia (que tenim més de dos canals de TV, que fem servir telèfons mòbils i que els cotxes tenen airbag i aire condicionat...).
La campanya dels socialistes em sembla llastimosa. Si la precampanya ja ho era "El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya", la campanya, "Sí guanya Catalunya, No guanya el PP" em sembla d'una pobresa d'idees bastant trista. Però és que el tall de ràdio i de tele és encara pitjor! En comptes de donar arguments, sembla que posin talls d'entrevistes a gent del carrer, que amb arguments més o menys convincents, expliquen amb poca alegria que menos da una piedra i que el millor és conformar-se amb el poc que ens dónen. El més bo és el darrer, que diu "Jo crec que hi ha que votar que sí".
La campanya d'iniciativa l'he hagut de buscar a la seva web perquè els ha quedat molt poc espai cedit pels mitjans i amb la poca tele que consumeixo es veu que encara no hem coincidit. En fi, "Sí a l'Estatut" tampoc sembla una campanya massa agressiva.
Què voleu que us digui, avui llegia un petit qüestionari que feien al Tortell Poltrona, i quan li preguntaven quines conseqüències creia que tindria una victòria del Sí i del No, responia "Si surt que sí, anirem tirant, com hem fet des del 1700. I si surt que no, doncs anirem tirant, com fem des de 1700". I totes les campanyes dels partits em fan pensar que això és exactament el que pensen els polítics, que passi el que passi, el que farem és anar-hi anant, i que per això s'han pres el referèndum com una pre-campanya per a les eleccions anticipades de la tardor.

El Fracàs de l’encaix de Catalunya a l’estat Espanyol.

El procés de reforma d’estatut és la demostració del fracàs rotund de l’encaix de Catalunya a l’estat espanyol i el fracàs de l’espanya federal que el PSC-POSE va prometre.
Alfonso guerra:
"nos hemos cepillado el Estatuto del Parlament"
Aquestes paraules d’Alfonso guerra demostren qui és el veritable avanç de la proposta sotmesa a referèndum. Per posar alguns exemplars; s’han carregat les competències d’organitzar referèndums, que tenen por que parli la gent? s’han carregat el marc laboral català, un fet que preconitza més encara la vida dels treballadors i treballadores del país, entre altres coses per que no podem tenir un IPC Català per calcular els sous adequats el nivell de vida al nostre país; s’han carregat l’Agencia tributaria catalana, el regim d’estada i residència de les persones immigrades, que el català sigui un requisit a la justícia i en requisit en l’etiquetatge, les seleccions esportives catalanes, la negociació bilateral Catalunya-Espanya i una cosa que es parlar poc, les retallades han fet desaparèixer de l’Estatut la necessitat d’un informe determinant de la Generalitat abans d’iniciar un projecte de transvasament.(això obre les portes a que qualsevol govern de Madrid torni a fer un altre PHN) I una llarga llista, 160 articles dels 227, el 65% de la proposta de l’Estatut del 30 de Setembre.
Encara tenen la barra de dir-nos que això millor que res?
Un de les grans conclusions que s’ha de treure del la proposta de nou estatut, és que els Catalans no podem decidir quin tipus de encaix volem tenir dins de l’estat espanyol, esta clar que Madrid amb al convivència de la majoria de polítics catalans han desencaixat Catalunya. Hi havia un proposta per fer avançar un Catalunya justa i digna dins d’una espanya federal, un espanya descentralitzada, però un altre cop l’aliança dels poder econòmics i polítics de la dreta i l’esquerra mes conservadora han evitat el canvi, han evitat una petita revolta democràtica que ja en el 1979 vam pedra.
Aquest Fracàs ha demostrat que l’única via d’emancipació col·lectiva és l’autodeterminació, ens queda molta feina a fer per construir unes estructures d’estat que en faci fer el salt final, però amb hipoteques com l’estatut encara serà més difícil, ja va dir-ho ZP: "Este Estatuto es para toda la vida"
El 1932 els va dir que el "sí" era per salvar la República; el 1979 per salvar la democràcia i no tornar a una dictadura, i ara per quina altra causa ens hem d’hipotecar del NOSTRE futur?
Prou de mentiders, enganys.. i més dignitat!

De què serveix?

1 Gener

Jornada Mundial de la Pau

30 Gener

Dia Escolar de la No-violència i la Pau

2 febrer

Dia Mundial dels Aiguamolls

15 Febrer

Aniversari de la Primera Manifestació Mundial contra la Guerra

21 febrer

Dia internacional de la llengua materna

8 Març

Dia de les Nacions Unides per als Drets de la Dona i la Pau Internacional

21 Març

Dia Internacional per a l'Eliminació de la Discriminació Racial

22 Març

Dia Mundial de l’Aigua

23 Març

Dia meteorològic mundial

7 Abril

Dia Mundial de la Salut

22 Abril

Dia de la Terra

23 Abril

Dia Mundial del Llibre i els Drets d’Autor

3 Maig

Dia Mundial de la Llibertat de Premsa

9 Maig

Aniversari del Final de la 2a Guerra Mundial (1945) - Dia d’Europa

15 Maig

Dia Internacional de l'Objecció de Consciència

21 Maig

Dia Mundial de la Diversitat Cultural per al Diàleg i el Desenvolupament

22 Maig

Dia internacional de la Diversitat Biològica

24 Maig

Dia internacional de les Dones per a la Pau i el Desarmament

Dia Europeu dels Parcs Naturals

25 Maig

Dia d'Àfrica

29 Maig

Dia Internacional del Personal de Pau de les Nacions Unides

31 Maig

Dia Mundial sense tabac

4 Juny

Dia Internacional dels Infants Víctimes Innocents de l'Agressió

5 Juny

Dia Mundial del Medi Ambient

17 Juny

Dia Mundial de Lluita contra de Desertificació i la Sequera

20 Juny

Dia Mundial del Refugiat

26 Juny

Dia Internacional de Suport a les Víctimes de Tortura

9 Juliol

Dia Internacional per la Destrucció d'Armes

11 Juliol

Dia Mundial de la Població – Aniversari de la massacre de Srebrenica (1995)

6 Agost

Aniversari bombardeig nuclear d'Hiroshima (1945)

9 Agost

Dia Internacional de les Poblacions Indígenes del Món

12 Agost

Dia Internacional de la Joventut

23 Agost

Dia Internacional per al Record del Comerç d'Esclaus i la Seva Abolició

30 Agost

Dia Internacional de les Persones Desaparegudes

31 Agost

Dia Internacional de la Solidaritat

8 Setembre

Dia Internacional de l’Alfabetització

16 Setembre

Dia Internacional de la Protecció de la Capa d’Ozó

21 Setembre

Dia Internacional de la Pau

22 setembre

Dia Europeu “A ciutat sense el meu cotxe!”

28 Setembre

Dia Marítim Mundial

3 Octubre

Dia Mundial de l’Hàbitat

12 Octubre

Dia Internacional per a la reducció dels desastres naturals

16 Octubre

Dia Mundial de l’Alimentació

17 Octubre

Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa

24 Octubre

Dia de les Nacions Unides

24 Octubre

Dia Mundial de l'Informació sobre el Desenvolupament

6 Novembre

Dia per a la Prevenció de la Explotació del Medi Ambient a la Guerra i els Conflictes Armats

10 Novembre

Dia Mundial de la Ciència per la Pau i el Desenvolupament

11 Novembre

Aniversari de la finalització de la Primera Guerra Mundial (1918)

16 Novembre

Dia Internacional per a la Tolerància

20 Novembre

Dia Universal de la Infància

25 Novembre

Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra la Dona

29 Novembre

Dia Internacional de la Solidaritat amb el Poble Palestí

1 Desembre

Dia Mundial de la Lluita contra els Presoners per la Pau

Dia Mundial de la Sida

2 Desembre

Dia Internacional de l'Abolició de l'Esclavitud

5 Desembre

Dia Internacional dels Voluntaris per al Desenvolupament Econòmic i Social

10 Desembre

Dia dels Drets Humans

18 Desembre

Dia Internacional de les Persones Migrants

Córrer més que el sol...

Aquest dissabte toca córrer més que el sol a l’hora de pondre's per l’horitzó, és literalment el repte de la cursa "Cuita el sol" que aquest any arriba a la seva tercera edició. La cursa està basada en un conte de Pep Coll i que el centre excursionista de Lleida ha adaptat.
La cursa té la sortida en petit poble d'Àreu (1250m) al principi de la vall de la Pica d’Estats i puja verticalment al cim del Monteixo (2902m) tot en poc més de 4 km i amb els 1600m aprox de desnivell positiu...
El que fa especial "la Cuita" és que la sortida de les dones es dona quan l'ombra del sol en pondre's comença a cobrir la plaça de la vila i la sortida dels homes quan l'ombra ha cobert per complert tota la plaça. Així cal sortir ràpid perque no t’atrapi l’ombra abans de fer cim, si l’ombra t’atrapa, mitja volta i cap a baix!
També es espectacular veure com poc a poc es fa de nit i per la muntanya ban baixant petits punt de llum dels corredors que ja han fet cim i baixen.
Aquesta cursa combina el caràcter competitiu amb el fantàstic i en un indret màgic com és el Pallars. Aquest any des del 12 de maig estan esgotades les inscripcions, 500 participants intentarem córrer més que sol!

llibertat de dir si o no?

Del dia 2 de juny a les 00:00h comença la campanya electoral pel referèndum, diguem que començar virtualment, ja que fa setmanes totes les partits i plataformes ja han encès la maquinaria de propaganda i difusió.
El que a mi en preocupa es com pot ser que això sembli un baralla de galls entre els partits, quan en cap moment no es presenta cap partit el referèndum. Ells defensa una postura legitima, com ho fem els ciutadans i ciutadanes, les plataformes, col·lectius...
Com pot ser que els les televisions i ràdios publiques es divideixen els espais electorals segons els partits amb representació parlamentaria? Aquest fet perverteix això que ells diuen democràcia, ja que si no ets un partit amb representació parlamentaria no pots fer servir les eines publiques per demanar el vot sobre l’opció per la qual tu apostis. Jo no vaig a votar segons el que digui un partit o l’altre, si no segons si el text de l’estatut es bo o no sobre la meva òptica. Però com si no fos prou, tenen la barra de repartir-se entre ells part dels pressupostos de la generalitat per finançar-se les campanyes! I a mi quin % en toca per fer campanya per l’opció que he triat votar i que vull explicar els meus amics, veïnes, companys de feina... Jo també tinc dret a fer una campanya subvencionada amb els meus impostos! i ja no diguem el dret legítim que tenen les plataformes que defensa tan el si com el No i tampoc tenen dret a fer servis un espai a les teles i ràdios publiques i de rebre ni un € per finançar-se els cartells, pancartes... o juguem tots o trenquem la baralla!
Vivim sota una democràcia amb pinces, una democràcia que silencia la dissidència i actuar per controlar-nos per fer-nos presoners del seus sistema... en que la llibertat d’expressió es una farsa i que els mitjans publiques son eines de manipulació, de propaganda i repressió que estan sotmesos tan els poders polítiques com a les grans empreses privades de la informació.
Aquest es un altre motiu per dir No i trencar la baralla!

Catalunya no es Montenegro...

Semblar ser que un cosa es del tot certa, que Catalunya no es Montenegro, però el que queda clar que aquells que s’omplen la boca dient que aquests vell continent anomenat Europa camina cap a un unitat i la construcció de ciutadans europeus per sobre dels estats i que els independentistes en aquest segle no tenen raó de ser, haurien de fer un pensament ja que avui aquest Europa física consta d’un país més que fa una setmana...Poder en comptes de voler construir o millor imposar l’Europa del € i indivisible, cal avançar en l’Europa dels pobles, de les nacions, del respecta a la diversitat, l’Europa dels colors. Però Catalunya no es Montenegro, esta molt clar, ja que Montenegro a fet un referèndum per dir si vol ser independent o no i nosaltres nomes podem votar si volem més o menys dependència a Madrid, si o si seguim sent un regió més d’aquets invent anomenat estat Espanya.
Nosaltres no tenim ni l’oportunitat de dir si volem seguir sent espanyols o volem ser catalans. Jo sempre m’he fet la preguntar de quina por tenen de deixar fer-nos un Referèndum d’independència? No acabarien amb la demandes dels nacionalistes i independentistes catalans si com diu ells som 4 gats i 4 gates? Així doncs de que tenen por? Que algun dia siguem iguals que Montenegro o sigui, un nació amb Estat.

Cafè per tothom?

La Clara en un post anterior feia un comentari posant de manifest la facilitat que existeix des de Catalunya de fer referència a la frase del “cafè per tothom” per criticar el tracte que rebem els catalans i Catalunya per part de l’estat espanyol. Crec que hi ha un petit problema, que molts cops passa, que els polítics d’ofici parlen en clau interna pels seus col·legues polítics sense fer-se entendre d’una forma planera i recorrent els mateixos recursos literaris sempre que es parlar d’un mateix tema.
Des de la meva modèstia intentaré explicar que vol dir això del cafè per a tots i per què no és una bona fórmula en la construcció, com a mínim, d’un estat plurinacional com el que és l’estat espanyol. El cafè per tothom vol dir que tots els territoris es tallen pel mateix patró, que no existeixen diferents mesures per les diferents realitats nacionals, econòmiques i socials.
Sobretot és una frase que s’aplica als sistemes de finançament de les mal anomenades “autonomies” ja que no tots els territoris tenen les mateixes necessitats socials, econòmiques i d’inversions d’infrastructures. No podem tenir sistemes de finançament centralistes que siguin iguals a nivell de repartir la inversió de l’estat o la recaptació dels impostos especials per nombre alguns exemplars. Sistemes com l’actual impedeix el desenvolupament de Catalunya en benefici del desenvolupament d’altres indrets de l’estat, desenvolupaments que son desmesurats i molt superiors al que correspondria per l’esforç fiscal que fan els seus habitants i per contra les inversions i traspassos d’impostos que reben els catalans per l’esforç fiscal que fem no es corresponen i comportar greus conseqüències socials i econòmiques.
Aquesta mal entesa solidaritat provoca desigualtat a nivell d’inversions de l’estat en els diferents territoris provocant l’empobriment de zones que havien estat el motor econòmic i que perden força per manca d’inversió a nivell d’infrastructures adequades o d’ajudes a les empreses...
En els camps socials es veu com per exemple les zones de l’estat que reben molts més immigrants han de tenir un tracta d’inversió superior al igual que les zones més poblades i on el cost de la vida es molt superior, el cafè per tothom no només afecta les grans instàncies de les administracions, també fa créixer el nivells de pobresa global i la manca de serveis socials.
Però mai el cafè per tothom no ha de provocar desigualtats entre els pobles d’Espanya, si que s’ha de fer en clau de construcció equitativa i quantitativa del tot. Ara podria fer una llarga llista de greuges comparatius entre els diferents pobles de l’estat espanyol però no crec que tampoc calgui, ja que és de tots i totes coneguda la llarga llista...
El que realment està clar que a diferents necessitats han d’existir diferents solucions, perquè aplicar una solució per tots i totes iguals (cafè per tothom) fa que solucions dignes i en clau de millora l’autogovern global, com l’estatut del 30 de setembre, es converteixin en solució a la baixa que perjudiquen el desenvolupament o la subsistència de part del tot que després afecta a la totalitat. El cafè per tothom es el que sempre des de Madrid s’ha ofert per impedir avanços en l’autogovern de Catalunya. No es tracta de cap tracte en benefici d’uns per perjudici dels altres sinó d’un tracte digna per a tothom.
El que jo també em pregunto és: per què no donen cafè de la marca Euskadi o Navarra per tothom? O per què no s'aplica l’estatut del 30 de setembre a tots els pobles d’Espanya? Aquí crec que ningú dubtaria en demanar-ho i acceptar-ho.

Pero com tots i totes sabeu, per mi el cafe per tothom millors és aquell que ens faci ciutadans lliures en una nació amb Estat propi i que formem part d'un mon just i solidari amb totes els pobles del planeta...

Espero haver resolt el dubte de la Clara i d’algun més....

Programa dels dos concerts de Cantabile, el cor de noies amb el que canto, aquest cap de setmana... Si us hi voleu acostar, em farà molta il·lusió.

Dissabte 27 de maig, a les 20h, auditori de la biblioteca Jaume Fuster, Plaça Lesseps 20.

Diumenge 28 de maig a les 21h, a la Capella de l'Esperança, C/Palma de Sant Just, 2.

Ara toca no. Catalunya mereix més

Aqui teniu l'enllaç amb informació per documentar-se sobre el nou estatut, quins son els arguments i raons que ha fet que l'esquerra independentista i nacional digui No!

http://www.esquerra.cat/aratocano/

Falten 31 dies... per dir NO!

Avui ja surt el DOC la convocatòria del referèndum pel nou estatut.... les iniciatives de la societat civil començant a funcionar i a treballar per fer arribar el missatge, Aquesta part de la finestra ja sabeu que dirà "NO" i el mateix temps farà campanya activa... ja sabeu que jo soc optimista i que crec que si tots i totes aportem el nostre granet de sorra, tot es possible.
Així doncs animo a tots i totes a participar en el primer acte organitza’t per la plataforma pel dret a decidir i per la plataforma diguem No! El dissabte 27 de maig a la plaça Catalunya cap a les 18h.
A la meves teories polítiques sobre que pot significar un NO que guanyi o un alt % (+ del 35) afegeixo que ara també és un bon moment per reflexionar sobre divisió que existeix dins del independentisme i l’esquerra, per això cal aprofitar aquest campanya per cercar ponts entre totes els col·lectius, partits, plataformes... per aconseguir que l’independentisme sigui un motor de transformació social creïble. Cal avançar cap a la llunyana unitat popular. Cal construir i enfortir un veritable moviment d’alliberació nacional, que sigui capaç de fer el salt. És un moment clau que pot fer despertar i fer extensiu a la gran massa social el projecte independentista, el projecte social d’esquerres.

Paüls: una cursa molt dura a l’hora que bonica!

Cap a les 6 del mati sona el despertador! Eva dorm... La dutxa de rigor abans de cada cursa, l’esmorzar, acabar de prepara la bossa i arriba la meva mare que avui m’acompanya a Paüls. L’Eva es queda cucant a casa per descansar i recupera son.
Torno a les terres de l’Ebre però aquest cop a córrer com les cabres salvatges que corrent pels ports de Beseit. Ja a Paüls molt ambient, aquest any hi ha més participants que l’any passat uns 250, agafem el dorsal, en canvio, crema de sol i apunt per la sortida, a les 9:30 les noies i 15 minuts desprès es dona la sortida els nois.. avui sortim a per totes!...

En sento be i els primers quilometres vaig a bon ritma, fins el primer avituallament, aquí comença la gran pujada, comencem a caminar per la gran rampa, durilla i amb la calor encara més 750m des desnivell positiu en 3km aprox. La pujada, el final es converteix en una petita grimpada que t’ajudes amb cordes passem pel mig d’un forat natural i ja dalt del primer cim comença la baixada, trepidant i tècnica. La segona pujada, el punt més alt, en començar a trencar una mica el ritma i ja comença el patiment. Des del tercer avituallament començar la muntanya russa, pujar i baixar el que significa un constant canvi de ritma, camino a les pujades més dures i les baixades a per totes encara que conservant forces per l’ultima i un cop dalt d l’ultima pujadeta... baixada que pitjo fort l’accelerador per guanyar temps per arribar en menys de 3hores i entro a Paüls amb un esprint final per que no m’atrapin un grup que havia avançat en l’ultima baixada i que venien bufant a les orella...
23km i 3000m de desnivell acumulats, per una paratge molt bonic, feréstec i solitari... Ara el circuit fins setembre res... però comença la copa catalana amb la cursa que cal córrer més que sol... ja ho explicarem... ara a descansar...

Picasoca

Quina mena de ment retorçada es pot inventar una cançó tan enganxosa com el Rock Picasoca?
Des de dissabte a la tarda, que vam actuar a Sant Feliu, estic cantant el rock picasoooocaaaaa es balla cridaaaaant! uh! donem mitja vooooltaaaa i piquem de maaaans! clapclap! ens agafem per la cintura, no ens podem equivocaaaaaar!!!

Matagalls Digital

Gràfic d'ascens de l'excursió.
L'Eva i en Màrius abans de la segona rampa.
Quina pujada!
L'Eva i en Màrius al darrer tram de pujada. Al fons, tot el camí.
Les Agudes amb la seva Cresta dels Castellets...
El trío maravillas al cim del Matagalls.
L'Eva i en Màrius: que se'ns cova l'arròs! Hop hop hop!

Fins la propera!!!

I TANMATEIX, LA REMOR PERSISTEIX.

Ara, després de tot el que ha succeït a la política de casa nostra és l’hora de reflexionar i de tornar a mirar l’horitzó, de pensar cap on volem anar i quin és el camí pel qual hem d’apostar per tira endavant.
Està clar que els núvols no ens deixen ara triar, però esperem que s’obri una finestra de bon temps per poder fer l’atac el cim. No puc fugir de la meva pròpia òptica a l’hora de valorar aquest últims 2 anys, en que per primer cop un partit independentista ha arribat a estar al govern. Però ara em sento ideològicament traït per uns companys de viatge que m’havien fet creure que en més o menys mida podríem avançar en el camí de cercar alternatives i donar l’impuls social i econòmic necessari per construir una societat mes justa, lliure i digna. ERC va fer una aposta de futur, i ara encara que no ho sembli hem arribat a un punt de no retorn, en que s’ha tornat a posar sobre la taula el paper de Catalunya la necessitat de millor l’autogovern o el dret a l’autodeterminació, hi havia qui durant molts anys havia treballat per condemnar-nos a seguir sent un poble més en aquesta presos de pobles anomenada Espanya i ara veu amb nervis i tremolors que la caixa dels somnis que semblaven utopies s’obre per donar forma a un projecte real que fins el dia d’avui ha anat avançant i creixent...
Esta clar que hem comes errors, el mes greu creure's la paraula d’alguns i algunes i pensar que teníem la clau i que hi havia bones intencions, està clar que hem estat a vagades una mica passerells. Però ho dic amb el cap ben alt i orgullós que durant aquest temps s’hagi fet molt bona feina des de les conselleries que ha portat esquerra, feina que mai ha transcendit silenciada per la maquinaria propagandística del PSC i per la maquinaria difamadora de CIU i els poders factics. Si una cosa també m’ha quedat clara es que som a l’ull del huracà, fem el que fem i diguem el que diguem som criticats, menyspreats i criminalitzats... Som un partit incomode, ni el millor ni el pitjor, però som un partit que molesta... sinó per què som tan criticats fins a uns límits insultants?
No signarem la rendició...
Considero que en aquest carreró de no retorn, l’independentisme parlamentari es juga molt, ja que hi ha dos possibilitats o que ERC faci el salt cap a trencar el bipartidisme i sigui realment un contrapoder per si sol, un veritable motor de transformació social o resignar-se a esdevenir un partit petit condemnat a la fosca situació de no ser rellevats. Per això, i per responsabilitat política vers el país, cal afrontar el referèndum en clau independentista, en clau de trencament, destinant tots els esforços per fer possible un "No" a aquest estatut, aquest sistema de dependència d’espanya, un "No" que Sigui "Si" a la Catalunya, lliure i plena!. El "no" s’ha de convertir en un "No" incòmode pel PP, pels feixisme espanyol i el conservadorisme català, ha d’esdevenir un punt de trobada d’aquells que molts cops caminem separats però que en el fons conincidim en un estació del llarg trajecte. No podem deixar escapar la oportunitat de fer tremolar l’ordre establert i fer una salt endavant. Tenim l’oportunitat de fer mes gran la massa social de l'independentisme. Ningú creia amb que el 18 de febrer hi hagués tanta gent al carrer, tornem a sortir però aquest cop per omplir les urnes d’il·lusió!
I si no es així, tampoc abandonarem el combat... jo no em conformo només amb el que ens han donant i ens hem trobat.

Que la prudència no ens faci traïdors,
que la pressa no ens faci entrebancar,
Però estiguem preparats a la senyal del combat.

Ja n'hi ha prou!

Ens fan fora!
Impressionant, ja han aconseguit el que volien i buscaven fa temps, desfer-se d’ERC. Avui ens expulsen del govern... qui es qui transmet frustració a la ciutadania quan es carrega el govern d’esquerres i catalanista que tanta il·lusió havia creat? Qui es qui fustra les aspiracions d’un poble quan retalla i modifica 144 articles dels 223 articles sortits del parlament el 30 de setembre?
Tornem al començament, i aquest anys han tornat a demostrar que a la politica catalana no hi ha diferencia entre aquells que s’anomenen "socialistes" i els seus "palanganeros" (ICVEUiA) i els convergents, que son la mateixa família i que en cap cas tenen una voluntat de canvi social i econòmic, ha quedat demostrat que per ells i elles la gent no es important i que prima més els interessos de partit i personals que realment afrontar les problemàtiques de la gent i treballar per millorar el model establert. Tots i totes son peces de l'antic regim!
Estic desencisant per la poca valentia dels dirigents d’aquest país, estic decebut per la poca trempera que transmeten, ja no des d’una visió independentista com la meva, si no des de la visió d’un cuitada de peu que assisteix perplexe a aquesta obra de teatre.

Expulsats però amb dignitat i compromís vers el país!
ERC s’ha pogut equivocar i ho ha fet, però al menys ha estat l’única força política que així ho ha reconegut. ERC no pot tornar al govern si no es veritablement per transformar la societat! ERC ha de convertir-se en l’única alternativa d’esquerres i catalanista capaç de portar-nos endavant, sense por i sense ruptures traumàtiques, amb valentia i revolta democràtica i social. No afluixeu, està clar que vam fer una aposta de futur, una aposta estratègica que no ha funcionat, però ens ha deixat clar que l’únic camí que ens porti cap una Catalunya plena i lliure l’haurem de construir sols. Semblava que havíem abandonat el desert però només havia arribat a l’oasi català, ara toca avançar cap a la veritable civilització.

Obrim l’escletxa!
Sempre tothom m’ha dit que amb el temps perdré la radicalitat, doncs sembla que no, demà faig 28 anys i crec que demà encara serè més independentista que avui. No hi ha futur de les classes socials més desfavorides sense alliberament social i nacional. No podem construir una vida digna per tots i totes sense tenir el dret a decidir el nostre futur. Esta clar que amb espanya i amb els principals partit de Catalunya no hi ha camí lliure de peatges, lliure de cadenes que fa més feixuga la vida diària. Obrim l’escletxa i avancem amb pas valent, donem un puntada aquells que han governat aquest país i ens han empobrit i espoliat, es l’hora de que una nova generació, més valenta i compromesa agafi el pic i la pala i comenci a obrir l’escletxa. I com no, no podem deixar l’oportunitat de dinamitar el petit forat amb un NO rotund i contundent a l’Estatut! Serà un pas en ferm, Ara toca dir NO!

La teoria del caos a la politica catalana.

Els poders polítics i econòmics ja han aconseguit un dels seus objectius principals des de que es va crear el govern d’esquerres i catalanista:
Crear una sensació de caos i de desordre continuat per vendre-la a la ciutadania amb la finalitat d’enderrocar el govern o part d’ell.
No seré jo qui defensi les polítiques que s’han fet des del govern, però m’indigna encara més la manipulació que es fa, la imatge irreal que s’escriu i es diu per els mitjans de comunicació privats i públics. És una estratègia pura i dura de desgast i criminalització amb la finalitat de destruir el projecte independentista que pren força, hi ha qui esta nerviós al veure una formació independentista el govern, que cada dia creix més i que realment a obert una tercera via de fer política, diguin el que diguin els "intel·lectuals", tertulians, periodistes i conscients que som poc i poques, però cada dia més.
El que ha quedat demostrat i clar, és que per avançar en aquest país tan socialment com econòmicament només hi ha una alternativa, alternativa que no passa ni per PSC/PSOE+ICVEUiA ni per CIU, ells han demostrat de quina banda estan i quins interessos defensant, per quin model de política apostant...

Sé que soc molt optimista, pel que escriure ara, però crec que som a les portes d’obrir una nova oportunitat per tornar a pujar el tren que desprès de la llarga nit franquista i pels volts dels anys 90 vam pedra, el tren cap a la emancipació social, política i econòmica, o sigui cap a la independència i el socialisme.

Matinal al Matagalls.

Diumenge 7 de maig
Desprès de passar el dissabte per la piosfera d’EC a donar un cop de ma en les activitats de muntanya, el diumenge vam decidir anar a fer alguna excursió. Masses dies sense sortir a la muntanya a caminar... Així que una matinal per estar a dinar, objectiu el Matagalls. Cap les 7:40 sortim amb el cotxe des de Sant Boi fins a Coll Formic (1144m) aparquem i comencem a caminar seguin el GR5.2. el camí surt directament des del revolt de l’aparcament, no te pèrdua ja que al ser un camí molt transitat l’erosió provocada ha marcat. Primer una pujada llarga per la carena dels roures i d’aquí planegem fins al pla de la barraca tot seguit una forta pujada fins el turó gros de Santandreu (1542m), passem per turó de l’estanyol (1578m) baixem una mica fins el collet dels llops on a la vessant esquerra hi ha una font i d’aquí enfilem l’ultima rampa fins el cim del Matagalls. (1696m)
Durant tot el camí es contemplant molt bones vistes, tot i que el diumenge hi havia molta calitja que dificultava la panoràmica.
Bona matinal i agradable excursió amb 600m de desnivell aproximat i sense cap dificultat, això si, cal portar el gos lligat no sigui que es mengi una de les vaques que pastura! L’ultima recomanació aneu aviat per evitar la masificació que cap el mig dia començar...

Aviat fotos penjarem les fotos.

La Classe

Suposo que esteu impacients per saber què va passar amb les esferes carregades i els nens de segon d'ESO d'Aula... Doncs aquí va la crònica.
Vaig arribar a l'escola una mica més d'hora del compte perquè no volia fer tard, i em vaig esperar en una sala de visites. Quan va sonar el timbre de les classes (a dos quarts de tres) em va venir a buscar la Sra. norecordo el nom, que és la profe de ciències. Vam anar cap al pati, on tots els nens, amb bata blau marí tipus camisa ampla (vull dir que no era llarga fins als genolls com una bata...) estaven esperant diligentment en una fila. Vam recollir els nens, i vam anar cap a l'aula. L'aula tenia uns finestrals enormes en dues de les parets des d'on es veia tot Barcelona, fins al mar i tot. De camí a l'aula se'ns va ajuntar la directora. Quan vam entrar a l'aula, tots els nens es van quedar de peu al costat del seu pupitre fins que els van dir "podeu seure", ara no sé si els ho va dir la profe o la dire. Em van presentar, la Sra Vendrell, que ve a fer una xerrada, i tal i qual.
Total, que engego, i... bueno, diguem que les esferes carregades van durar poca estona. Perquè els vaig preguntar: per què es mouen les càrregues? i de les set o vuit mans alçades en vaig triar una, la del Carlos, que em va explicar que perquè hi havia una diferència de potencial. Quan vaig preguntar què eren les càrregues em van explicar que els àtoms, que en estat neutre tenen igual nombre d'electrons i protons, tendeixen a adquirir una configuració de gas noble amb 8 electrons a l'última capa (amb aquestes paraules, us ho juro), i que per això tenim ions.
En fin, que vaig haver de reestructurar tot el que tenia pensat explicar, refer els problemes que havia preparat i improvitzar una miqueta.
Al cap de mitja hora havia explicat què és la intensitat, com es mesura, què és la resistència, de quina manera els xocs dels electrons amb els nuclis del metall són l'origen de la resistència i alhora provoquen l'escalfament de les resistències i per tant la dissipació d'energia.
Em van preguntar per què es gasten les piles i per què a vegades es crema un cable en un circuit. Quan van haver acabat de preguntar, la directora i jo vam marxar de l'aula. En acomiadar-nos, tots els nens es van posar drets altre cop, fins que quan ja tancavem la porta, la professora els va dir "podeu seure" i van continuar la classe.

I després de tot aquest teatre, em van donar la feina? Doncs no. Vaja, en principi no. Vull dir que la directora em va dir que li havia agradat i que estava fent-se una mena de dossier de currículums perquè mai se sap, i tal. De manera que m'estalvio el tràngol i la feinada de decidir.

Fer teatre

En fi, avui m'espera un dia d'escenaris... mireu:

a les 14.30 he de fer aquella classe a l'escola Aula. Al final, el tema que m'ha comunicat la directora que havia de tocar és la intensitat de corrent. He preparat una classe molt xula plena d'esferes carregades connectades amb fils conductors. El públic s'ho mereix tot i sortiré al ruedo a menjar-me el món. Ja se sap, quan hom porta la vocació d'actriu a les venes...

Després, assaig general i estrena del concert que amb la companyia Somnhi hem estat preparant darrerament. Serà un concert de cançons de musicals, per si us hi voleu acostar, a les 20h al centre cívic Fort Pienc de Barcelona. Aquí més que menjar-me res intentaré repassar les coreografies i no ficar la pota o algú altre se'm menjarà a mi, per exemple la Cris.

Show must go on!

L'escola AVLA

L'escola Aula és una escola a la part alta (altíssima) de Barcelona. Resulta que busquen profe de física. Bueno, com que la docència és una de les vies que m'havia plantejat, vaig fer arribar un currículum, i aquest matí he visitat la directora.
Jo no tinc massa idea del que és l'escola, però me l'han descrit com una escola amb molt bons alumnes perquè n'entren 80 i en surten 10. A la seva web hi ha els resultats de les olimpiades de mates, física i química. Els cursos es diuen coses com Kyoto (A, E i I), Amazònia, Mil·leni , Sahel...
En fi, que avui he visitat la directora, però resulta que per una confusió amb la seva agenda i la seva secretària, no tenia temps per mi, i m'ha tornat a citar divendres. Ah, i prepara't una classe per... posem... segon d'ESO. Una classe? de què? Hmmmm... de ciències.
En resum, m'he ficat en un embolat per una feina que no crec que vulgui, però què carai, el món és dels valents. Algú té alguna idea per la meva classe de ciències amb els nens de segon d'ESO d'Aula?

L’assemblearisme que fa por!

Ahir participava en la meva assemblea territorial d’ERC (Baix Llobregat) em vaig adonar de la importància que té formar part d’un partit assembleari. Ahir la militància va fer servir la veu per dir, per opinar i fins i tot per mostrar públicament el seu desacord majoritari amb la postura que havia pres la direcció respecte el vot a l’Estatut. Sense divisions internes ni trencament ni batalles però amb la discrepància, la pluralitat i la participació directa que fa diferent el nostre model de democràcia interna.
Ara la resta de forces polítiques critiquen que ningú mana a ERC, però és això el que més por fa, que siguem un partit assembleari, diferent i allunyats de visions estalinistes que imperen a la resta. Des del poble més petit del Pirineus fins a la gran ciutat, tots i totes tenim dret a dir la nostra i fins i tot podem arribar a discrepar i no passa res, això es la democràcia, no som un partit que diu amén a tot el que diu la seva direcció, com la resta, aquí s’accepta la discrepància i el debat intern.
Ara cal que els dirigents del partit demostrin la credibilitat i siguin coherents i compromesos amb la militància, sense por i demostrant que som diferents, que no som com la resta.