Mobilitat sostenible

Fa 2 anys, la meva segona entrada al blog duia aquest mateix títol. Com que sé que seria agosarat esperar que recordeu què hi deia, us en refrescaré la memòria (hehe). Deia que aprofitant la setmana de la mobilitat sostenible, i el fet que feia poques setmanes del meu canvi de feina i per tant del meu nou costum d'anar a treballar en bicicleta, havia somiat que em robaven la cadena de la bici, i que per més que pedalava no podia avançar.

Com si això pogués arribar a interessar algú també feia tot un símil metafòric de la vida i de com de vegades ens esforcem debades si no estem on hauríem de ser, i que en canvi, quan tot engrana, sembla que puguis arribar on vulguis. La mena de coses que no has de posar en un blog si no vols avorrir el personal, però què hi farem, era la meva segona entrada, i havia d'escriure algo perquè l'esteve ja en portava 5 o 6, que aquest no té mesura.

El cas és que, com una mena de presagi, la setmana de la mobilitat sostenible m'ha tornat a afectar, però aquest cop EN LA REALITAT.

Si heu estat algun cop a casa nostra, sabreu que des de casa nostra, per anar cap al centre del poble fa baixada. Doncs dilluns passat, vaig agafar la bici, la baixo al carrer, m'hi enfilo al damunt, i avall que fa baixada. En arribar a la Plaça Joan XXIII, o per a més aclariments, on s'acaba la baixada, em poso a pedalar, i l'horror del meu somni s'havia fet realitat. No m'havien robat la cadena, però s'ha trencat alguna cosa de l'eix, i per més que pedalis, no pots fer girar la roda. Clar, la putada és que això et passi AL CAPDAVALL DEL CARRER. Total, torna a casa, puja la bici, i baixa amb el cotxe perquè s'està fent més que tard.

Per cert, que confessi l'anònim que em va deixar el comentari al post ara fa dos anys, tot i que tinc un sospitós habitual.