Conferencia nacional

Aquest dissabte tenim la conferència nacional. Crec que la conferència és un exercici de demostració del compromís de la militància amb el partit i amb el projecte d'ERC. En els dies que corren, on hi ha un escepticisme i desencantament general amb els partits i els polítics, jo em sento content de formar part d'un partit on podem opinar, criticar, votar i construir plegats el futur entre tots i totes. Un partit on hem presentat més de 450 esmenes a una ponència oficial i tothom que ha volgut ha pogut dir la seva.
Per mi el model assembleari es la força d'ERC el que fa que el projecte sigui construït entre tots i totes i no imposat per una direcció, comitè, executiva...

Està clar que hi ha moltes visions, que hi ha molts camins i estratègies que ens poden portar el punt de sortida, però crec que hem de ser conscients que no podem embarcar-nos en una guerra que deixi en safata la victòria als adversaris polítics, a la caverna mediàtica i els poders fàctics. No ens embarquem en un procés d'autodestrucció en un dels moments on l'independentisme és més fort i el debat sobre l'autodeterminació torna a estar sobre la taula com mai ho havia estat.

Per mi està clar que ens cal endinsar-nos en la batalla del carrer, poder no cal abandonar les institucions, però hem de retornar al carrer per tornar a il·lusionar a la gent, hem de retrobar el camí de la construcció nacional i social d'un projecte de país que torni a engrescar aquells que podem haver perdut pel camí i aquells que encara no ens hem trobat i aquells que tard o d'hora vindran. Està clar que ni PSC ens farà lliures ni CIU construirà una societat més justa o dit d'una altra manera ni CIU ens farà independents ni el PSC trencarà el sistema neoliberal. Però per mi no es qüestió de amb qui fem política, els dos grans partit han demostrat sobradament quin peu calcen, sinó de quina política fem i en quin sentit avancem cap a una millora del benestar i de les condicions de vida dels catalans i catalanes i de retruc avançar amb la construcció d'un món millor. Per anar en aquest sentit tinc clar que el mitjà de transport és la independència, però sense abandonar la construcció nacional d'un país socialment just, sinó per mi no serveix de res ser un país més dins d'aquest món.

Hem de retrobar aquell partit que era radicalment democràtic, que va fer pujar al tren de la llibertat a molts joves i a molts nouvinguts, aquell partit contundent i coherent que va fer il·lusionar aquella generació de lluitadors de la llarga llit que s'havien desil·lusionat amb un colla de polítics que no recorden què volen dir paraules com: socialisme, igualtat, autodeterminació, benestar, lluita de classes, democràcia, llibertat i varen trobar en ERC un partit que parlava amb contundència i compromís sense por dels poders fàctics, sense por d'enquestes, sense por del que diran els diaris, ràdios, etc. i amb la paraula com única arma.

Crec que es un bon moment de retrobar el camí, poder hem de seguir treballant des del govern, però hem de retrobar el carrer, poder hem de seguir construint estat des de la plaça Sant Jaume, però no podem oblidar seguir sent aquell partit compromès i coherent que no callava, que aixeca la veu sense por de molestar o perdre cadires, cotxes i sofàs.
No busquem vencedors, ni vençuts dins del partit acceptem el camí de la majoria i avancem en l'alliberament nacional i social del nostre país, assumim uns i altres el camí que marcarem dissabte i esperem que sigui el millor pel país i la seva gent, per seguir construint el somni de la llibertat.