La crisi en la pròpia pell...

A voltes parlem des d'un punt de vista allunyat de les problemàtiques o ens fem un idees sobre un tema després de llegir, escoltar, etc... i fins i tot molts cops juguem a posar-nos en el lloc d'aquells que tenen les problemàtiques i opinem i donem els nostres punts de vista i solucions...
Està clar que la crisi la patim tots i totes, alguns amb més grau i d'altres en menys, però tots i totes o la gran majoria som potencialment víctimes del sistema polític - econòmic que en aquests moments ens està ofegant.

El passat dijous, la meva empresa ens comunicava als 5 treballadors que en una setmana signaríem el nostre acomiadament. L'empresa segueix amb els 4 socis, però l'única mesura que hi ha per conservar l'empresa és acomiadar els seus treballadors i superar aquesta crisis com puguin. No estem parlant de cap fàbrica ni de cap gran empresa... però sí d'un sector de petites empreses que es dediquen al disseny de màquines lligades a l'automoció i que degut a la crisi que afecta el sector de l'automòbil ho estem passant molt malament... Massa cops es parla de SEAT o NISSAN, etc... pero hi molta, moltíssima gent que depèn d'aquesta gran empresa de capital estranger que els seus centres de decisió estan lluny i només miren on portar la producció per seguir amb els seus beneficis, sense mirar el cost social que això comporta...

Ara, després de 10 anys de treballar, em sento estrany i una mica descol·locat... Però sobretot impotent i defraudat amb aquesta globalitat que cada dia ens porta cap a una situació insostenible, ja els que em coneixeu sabeu que el meu discurs no és fruit de la situació actual, mai he comprès com pot ser que siguem esclaus del capital, que abaixem el cap i seguim caminant tot i tenir el precipici, sempre, tot i els bons temps que he tingut a la meva feina, sempre he estat allà quan els companys i companyes de lluita em demanen solidaritat.... Ara sóc part d'aquesta massa que cada dia és més gran d'aturats i aturades amb ganes de treballar...
i encara em sento més defraudat i emprenyat amb la classe política, amb aquells que ens han de fer sortir del pou i que s'omplen la boca parlant de potenciar al país una política de centres d'investigació, de producte de valor afegit, de conservar els centres de disseny, investigació i desenvolupament, etc... i les úniques mesures que prenen és ajudar aquells que ens han ofegat, i encara em fa més mal quan tot plegat ho diuen partits que s'anomenen d'esquerres...

Amb aquesta crisi es demostra que tenim un teixit productiu massa lligat a les inversions estrangeres, que seguim sent un país de serveis, de mà d'obra barata i poca cosa més. Que no som competitius dins del mercat global i que això de la globalització del comerç i del capital és un gran engany del capital que els ha esclatat a les mans. Perquè pel camí de la globalització s'han deixat el fet de globalitzar els drets dels treballadors i treballadores, el seu benestar, la construcció de l'estat del benestar, etc...

I tot això només acaba de començar, però qui té assegurada la cadira i el menjar està incapacitat per solucionar la problemàtica de la ciutadania. I la nostra classe política ho està, i segueix anant a dormir amb tota la tranquil·litat del món, perquè això no va amb ells, perquè la gran majoria viu allunyada de la realitat social del país. Viu en el seu món...

I seguiran esperant fins que algun dia la gran majoria comencem a passar gana i decidim que fins aquí hem arribat. Perquè ja triguem a reivindicar els nostres drets... però seguim immersos i encadenats al capital, els bancs i caixes... Però espero que aviat comencem a trencar les cadenes i ens plantem i diguem que ja n'hi ha prou que siguem sent els mateixos els que acabem pagant els plats dels sopars suculents que tenen banquers, polítics i els grans empresaris!