Ahir corria per les muntanyes del Garraf. Amb la meva situació actual, em poc permetre el luxe de poder dedicar molts matins a córrer per les muntanyes del voltant de la meva ciutat. Sempre quan corro passo el temps amb el cap pensant en allò o allò altre, faig realitat algun que altre somni o fins i tot imagino aquella o d'aquella altre situació. A voltes faig discursos de tots tipus o construeixo converses amb aquell o aquella persona... Suposo, que tot plegat, per mantenir el cap lluny de la realitat d'estar allà pujant i baixant muntanyes...Una estona per posar ordre a tot el que m'he envolta i gaudir de les vistes sobre la ciutat que m'ha vist creixa. Això si, des d'allà dalt, es pot contemplar com poc a poc el gris del ciment ha anar guanyat espai el verd de les muntanyes. Amb el centenar, per dir alguna numero, de cops que em pujat a les talaies que formen la frontera amb el Garraf, he pogut contemplar com Castelldefels creixia, i d'això ja fa alguns anys... De l'especulació urbanística ja he parlat altres cops...
Ahir corria per aquells turons donant voltes a com seguir treballant per la ciutat, pel poble que encara és... el meu compromís polític i les meves ganes de transformació social i nacional, a voltes necessitant d'aquell oxigen... Això si, ahir a la baixada dels turons i amb el cap els meus somnis i realitats, de sobte em veia trobar a terra, tot ple d'esgarrapades i amb una bon cop a l'espatlla dreta, ja que va fer de tren d'aterratje... aixecar-se i seguir caminant, que ningú ens va dir que tot plegat fos fàcil...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada