Així que cap allà vaig marxar el dimarts, on ja havien arribat els set pioners i pioneres i un dels seus caps, el marc. El dia següent cap el el refugi de la Bona aigua per fer nit i poder pujar el Canigó de bon mati.
Segons el mapa de l'Editorial Alpina, podíem agafar el camí de que sortia de Vernet i anava per les cascades dels anglesos per desprès pujar pel dret cap el refugi. Un camí molt bonic que recórrer tot un congost passant per varies cascades fins arribar a la gran cascada de l'Àngles. ÀAquí la primera sorpresa... el camí que marca l'Alpina no esta en condicions i no el podem seguir.... desprès de prop de 50 minuts tornem cap a Vernet i a buscar el camí bo. Això si, amb un visita a les cascades... Ara si, en el corriol que hi ha a la carretera que uneix Vernet amb Filols (D27) enfilem el camí marcat i que sense treva puja, puja i puja... com anem una mica tard parem a dinar en un monòlit a un Maqui que hi ha mig del camí i aquí la segona sorpresa del dia, pluja, millor dit tempesta de estiu, llamps i trons i aigua, molta aigua. Poc a poc anem caminat fins arribar el refugi. Desprès de unes quantes hores de marxar... un refugi amb unes vistes increïbles d'aquesta vall del de la Catalunya nord. La pluja para i donar una bona postal del vespre i la posta de sol amb la lluna que ens fa companyia.
i a la nit, desprès del sopar, compartir un bon debat amb els pioners i pioners sobre el perquè dels valors del escoltisme, que a mi en serveix per adonar-me o millor dit, reafirmar-me en que no tot esta perdut i que hi ha molts joves que continuant somiant que un altre mon és possible i com tria i aposta per l'escoltisme com a eina valida per seguir treballant, lluitant i compromesos i compromeses en aquesta lluita. Va ser una nit agradable, allà a 1700m, que em va recordar molt a les que jo a la seva edat també tenia amb els meus caps... Espero que dintre d'uns anys ells també tingui aquesta sensació.
I amb la flama una mica més viva, matinem i cap el cim, amb un cel net anem fent, a bon pas. uns més ràpids i d'altres més lents, però tots i totes poc a poc anem superant els 1000m que ens separa'n del cim. Després d'un parell de hores llargues assolim el cim, aquell cim en mig de la Catalunya nord, símbol d'un país que viu lluny de ser un país normal i esquarterat entre dos estats. Però que per a molts segueix sent un cim més del nostre país, d'aquell que va des de Salses a Guardamar i de fraga a Maó. Foto el cim i poc a poc els núvols fa acte de presencia i comença a tapar el cel i em poc més d'una hora plou... arribem el refugi, dinem, fem una petita migdiada i cap Vernet a descansar deixant pel dia següent la descoberta d'una realitat que és revela dia a dia, d'una realitat que tot i els esforços de tot un gran estat, segueix viva gracies el compromís, la lluita, l'esforç i il·lusió de home i dones lliure.
Cap a les Cascades.
Camí de les cascades.
Casca de l'Anglès
El camí del refugi de la Bona aigua.
Tempestes el refugi.
La nit amb el cim del Canigó.
Camí del cim
Prats de flors de molts colors.
Apunt de atacar la piràmide del cim del Canigó.
Cim del Canigó.
Cim del Canigó.
El núvols fa acte de presencia.
Refugi de la Bona aigua.
Llangardaix..
De camí cap a Vernet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada