divendres, de setembre 25, 2009

Com a roques hauríem de ser...

Sempre m'he preguntat, si les roques tenen sentiments, si poden sentir, escoltar, etc... crec que la gran majoria no, però les roques de Montserrat tenen alguna cosa... que les fa especials i fins i tot màgiques (perdoneu els científics que llegiu la finestra per la meva teoria...)
Feia mesos que no escalava, tot i les meves visites a pastura a la muntanya de Montserrat, feia molt de temps que no escalava alguna de les seves parets. Peró avui amb el millor company de cordara que he tingut, el Raül, em anat a fer la via que varem obrir a Montserrat fa uns quants anys... la sebastia-patiño a la Magdalena inferior de Gorros.

Jo tenia ganes de retrobar-me amb la roca, amb la via llarga i tornar a tenir aquelles sensació d'estar en mig del no res, en mig de un gran paret de roques... També necessitava agafar aire i enfilar-me damunt d'una agulla i posar ordre dins meu. Jo a diferencia de les roques soc un sac de sentiments que massa cops no puc separar i faig de la barrege, com si fos un conglomerat de roques de Montserrat, la meva recepte per seguir caminant. Poder tot i que massa cops (i últimament més) em jugui males passades, em fa ser com soc i poder per això segueixo pensant que aquelles roques tenen molt més que el grapat de components químics que les forma'n...

i poder, tot i que la realitat sigui tussada, i a voltes el camí cansat... no tinc cap altre manera de ser i d'actuar... però a voltes un voldria ser una de les roques, agulles, que contemplant el nostre petit país des del allà el mig... però tot i voler ser en algun moment un agulla montserratina, soc conscient que segur que dia a dia somiaria que podria caminar i anar a visitar les roques del voltant i fins i tot estimar i compartir el viatge amb aquella bonica muntanya que esta tant aprop i a voltes tant lluny i segur que quan es fes fosc damunt el meu cim, seguiria somiant que puc aixecar-me i abraça-la, el mateix temps que fem l'amor amb el cel com a sostre de la nostre habitació...

Avui, poc de ressenya d'escalada (tot be, i el Raül segueix acabant els llargs que em baixo... però fem cim!) i una mica més d'esteve...

De camí a la Magdalena inf, amb Sant benet el fons.

Sant Benet, amb la momienta, la momia, la trompa de l'elefant, la prenyada, el gat...

Primer Llarg de la Sebastià-Patiño.

Ultims metre amb el Monestir el fons de tot...

Cim de la Magdalena inferior.

Companys de la magdalena inferior, gorro frigi, magdalena superior i ullal de la magdalena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada