Clos ministre?, l’opa del PSOE el PSC es consolida.

El PSC-PSOE és una caixa de sorpreses. Fa dies que es discutia si el PSC hauria de tenir grup propi el congres i pocs dies desprès Clos, segons diuen proper els sector més "catalanistes" del PSC, serà nomenat ministre del PSOE, ja ho deia el eslògan del PSOE: si guanya Zapatero guanya Catalunya. (encara que aquí només guanya els polítics catalans del PSC) Estar clar que els sectors més espanyolistes i regionalistes del PSOE estan aconseguint eliminar o apartar tot allò que olora, encara que sigui mínimament, a Catalanisme dels llocs principal de la política catalana. Han abandonat l’estratègia dels Bonos e Ibarres i ara amb bon "talante" ho fan amb guant blanc Zapatero i Montilla. El punt culminant de l’estratègia ha estat portat a Sr. Montilla a ser el presidenciable a la Generalitat de Catalunya.
Les intencions amb les que amenaçava el Sr. Corbacho i companyia quan els PSC semblava que tornava els seus principis ideològics, sembla ser que han donat els seus fruits. No a calgut muntar el PSOE a Catalunya. Amb una l’opa i la complicitat del Zapatero ja han tingut prou per fer que el PSC perdi les regnes del seu propi partit, deixat el timó i la sala de maquines en mans del socialisme més descafeïnat i dels espanyolisme més ranci. Del centralisme que mira cap a la dreta i d’una generació de polítics frustrats per no haver assolit allò pel que presumptament lluitaven en les llarga nit franquista, però en comptes de seguir lluitant s’han conformat amb fer-se rics especulant amb el territori, governant els seus municipis d’esquenes a la gent i de cara els interessos capitalistes.
Ser que hi ha molta gent del bona fer dins del PSC, gent procedent de la lluita antifranquista, del catalanisme, del socialisme més compromès, aquesta gent no pot seguir en un vaixell que els ha traït contínuament només per les ànsies de poder d’aquells que portant masses anys a les cadires.Una Catalunya plena, lliure i socialment justa no es pot construir amb un PSC com l’actual: lligat, emmanillat els interessos electoralistes del govern de Zapatero i de l'estat espanyol.

I ara que?

Cal recuperar l’espai que esta abandonat el PSC introduint i renovant el missatge d’esquerres i catalanista en les classes d’esquerra tradicional catalana, cal fer possible consolidar un majoria suficient per desplaçar el PSC i construir una veritable esquerra nacional que arribi a tots els racons i sigui motor de transformació social. Aquest expansió del discurs independentista es pot donar sense abandonar els principis, sense renunciar a l’alliberament nacional i social, sumant esforços per construir, cal deixar clar que l’independentisme d’esquerres no destrueix res, tot el contrari, construeix un futur per tots i totes. Cal seguir construint un esquerra nacional forta que sigui una veritable alternativa els dos partit que fins ara han remenat les cireres en aquest país. Abandonem les baralles estèrils que hi ha entre tots els sectors dels catalanisme d’esquerres i del independentisme. El camí d’alliberament nacional i social no avançarà sense unitat d’acció política i social.

3 setmanes en 25 Imatges.

Petit recull fotografic de la nostre estada per les muntanyes...

Jo vull un estat propi.

Aquestes vacances ens hem fet un fart d’explicar d’on veníem. Alguns sorpresos per una matricula estranya on les úniques inicials que acompanyaven les dotze estrelles europees errant les del CAT, ens preguntaven d’on veníem. Altres al sentir-nos parlar ens deien italians i nosaltres els explicàvem que no, que errem catalans, d’altres ens anomenaven espanyols i nosaltres deia que espanyols no que catalans...
Jo vull ser d’un país del món, en que no tingui que donar explicacions d’on vinc, quina llengua parlo i on esta el meu país. Jo vull ser part del món.
Estar clar que tampoc vull un estat propi que sigui més del mateix, un país sumis el capitalisme, un país injust, un país de classes. No vull un país que no representi cap garantia de transformació social.
Ser que per molts i moltes això pot semblar una utopia, una utopia que fes renunciar a lluitar per esdevenir un estat propi o a conformar-se amb un simple canvi de nacionalitat, però jo no renuncio a la lluita diària per l’alliberament social i nacional, no renuncio a aconseguir un futur en llibertat i justícia tant per el nostre poble com per tots els pobles del món.

Avui m’he adherit a la campanya sorgida des de allò que s’anomena la “blogsfera” que porta per lema: jo vull un estat propi!. iniciatives com aquestes sorgides des de la societat civil son les que fan créixer i internacionalitzant la lluita.

Enhorabona el promotor de l’iniciativa.

Tornem a casa...

Aquestes vacances es podien titular: a l’espera d’una finestra de bon temps. El mal temps ens ha perseguit des del primer dia. malgrat el temps hem descobert un indrets solitaris, vall oblidades pels remontadors i les multituds a les que hem de tornar algun altre dia. Hi ha moltes muntanyes e indrets oblidats per la febre dels 4000. Tant a Suïssa com a França.
Per Suïssa, un intent el weeismis, un parell de 3000m, un per una ferrata i moltes hores de caminar per sota dels núvols amb tímides estones de sol. L’intent el Mont Blanc es va quedar en una passejada per Chamonix amb pluja i la corresponen visita a la casa de muntanya per veurà la perdició meteorològica que anunciava mal temps per 2 dies més... així que cap el parc natural del Vanoise un indret molt maco en que vam fer un intent a la Grande Casse que la pluja va impedir desprès de passar la nit el refugi... i al final un parell de dies prop del riu Ardeche que vam baixar amb canoa i escalar a les seves cingleres. I tornar a Tor ha acabar les vacances amb el record de tot allò que hem conegut, viscut i amb el cos i la ment descansats per seguir donant guerra des de la finestra i el carrer!

L’Eva encara gaudeix d’uns dies més de vacances per Tor.

Tuc de Mulleres

Doncs la llàstima és que l'expedició no va poder acomplir el seu objectiu.
Tal com estava previst vam anar fins a la boca sud del túnel de Viella i d'allà al refugi de Mulleres, a 2360m, on vam passar una agradable tarda i nit. Si bé a la tarda el cel es va ennuvolar, no va arribar a ploure i hi vam estar prou bé. Fins i tot alguns es van banyar al llac que hi ha a la vora del refugi!
A la nit, després de sopar, alguns es van posar de seguida a dormir, però altres vam sortir a gaudir de la fresca de la nit, i vam comprovar amb bastanta alegria que el cel s'havia destapat, i vam poder veure les estrelles magníficament.
Vam dormir força bé, tot i les reduides dimensions de les lliteres i la calor... i l'endemà, quan ens vam llevar, resulta que estava plovent. Com que no tots teníem ganes de mullar-nos fins als ossos, només uns quants vam sortir del refugi en direcció al cim, però finalment, a l'alçada del darrer llac, vam decidir tornar enrere, ja que no deixava de ploure, les botes ens van calar i la boira amenaçava de no deixar-nos trobar el camí fins al coll amb suficient seguretat.
Així doncs, ens vam tornar a reunir al refugi i vam baixar cap als cotxes. Tot el camí de baixada va continuar plovent, de manera que al final vam arribar tots xops als cotxes.
Vam dinar a Vilaller, i una cosa va quedar ben clara: tots ens ho haviem passat de conya i tenim ganes de tornar-ho a provar! de manera que quan torni dels Alps, muntem la segona expedició.
Bones vacances a tothom!!
(fotos: http://degenerart.blogspot.com)

A l’espera d’una gran finestra de bon temps.... marxem de vacances.

Farà un any, voltant per les muntanyes de les Dolomitas i la Vall d’Aosta que vem decidir obrir aquesta finestra. Aquest estiu tornem el "monte", marxem cap els Alps suïssos i desprès farem un intent el Mont Blanc! (4810m) tenim reservar pel dia 14 de Agost el refugi de Gouter, així doncs el 15 d’Agost farem l’atac el cim si s’obra una finestra de bon temps i la muntanya es deixir...
A L’hora que intentem sentir-nos lliures voltant per allà on no s’entén de fronteres, religions, cultures, rics o pobres... i on el temps sembla que passa més lentament... Esperem que el tornar s’hagin tancat les tempestes d’ocupació i violència que castigant orient mitja, que s’aturi la impunitat d’uns i la mort dels innocents. Esperem que a la tornada els polítics de casa hagin reflexionat prou durant l’estiu i vinguin amb ganes de treballar per la gent d’aquest pais per encara unes eleccions on els ciutadans puguin sentir propostes i projectes polítics, que encarem unes eleccions en clau de construcció social i nacional... Esperem que l’espurna de la revolta segueixin contagiant més pobles de Llatinoamèrica i que no s’apaguin les que existeixen ara... en definitiva, esperem que la finestra de bon temps s’obri cada dia sobre milers de persones arreu del món que ho necessitant.

Bones Vacances, Bones festes dels pobles, viles i ciutats, bons concerts i ressaques... I ens tornem a veurà pels volts del 28 d’agost!

Revolta Global IV (en busca d’un tercer camí)

Fa mesos que no escrivia sobre el tema, però com sempre que a la família rebem la visita del meu tiet missioner en deixar un llegat de pensaments i reflexions per donar forma i color.

El meu tiet és missioner a Veneçuela des de fa molts anys i encara més que volta per llatinoamericà. Amb tot el que ha viscut, la relació amb les classes més desafavorides de llatinoamericà, la lluita per aconseguir l’alliberació del pobres, la feina colza a colza amb els grans revolucionaris de la historia d’aquelles contrades, el seu pensament religiós, fa que la seves paraules tinguin per mi molt de pes.

Lluny del que poguí estar cansat de tanta lluita amb més de 70 anys, en les seves dues ultimes visites que ens ha fet, he vist en el meu tiet alguna cosa diferent en la seva mirada, una mirada que no esta cansada de la lluita diària, una mirada plena de espurnes de revolució, d’il·lusió. Una mirada que comunica revolta, canvis i transformacions socials, una mirada humil i sincera que un altre mon es possible. Poc temps he parlat amb ell, però m’ha fet reflexionar molt. M’explicava que allà començant a caminar, que buscar noves maneres de enfocar el socialisme. Comparteix la revolta amb el poder, el mateix temps que és crític amb els governants populistes. Convençut que cal donar-ho tot per buscar un altre camí, obrint una tercera via que s’obri camí entre els socialisme o comunisme destructiu i mal entens i el capitalisme agressiu, depredador i sense escrúpols que patim dia a dia arreu del món. Llatinoamericà esta despertant i un altre cop hi ha un fantasma que començar a recorreré el continent i no es el continent europeu com començava aquell antic text... els pobres, les classe més humils tornen a sentir parlar de democràcia, alliberament, cultura, educació, ho escoltant, però també ho començant a veurà, la cultura, l’educació, la sanitat arriba a tots els barris, barris que començant a organitzar-se amb assembles amb l’ajuda de govern nacional.... i el somni s’està fent realitat i semblar ser que les veus s’estenen pels països veïns. El mateix temps que militars, opositors, defensor dels capitalisme fa tot el possible per enderrocar el futur de les persones i el pobles. Estar clar que hi ha errors, però és difícil plantar carra els imperialistes, els explotadors i els capitalistes.

La il·lusió de l’obertura de un procés de transformació social adaptant el socialisme a les actuals demandes socials, ens ha de servir de exemplar per adonar-nos de tot el que ens envolta a les “societats desenvolupades i occidentals”. No hem de tenir por i enfrontar nous intents de canvis socials en les nostres societats, en el fons el que succeeix en aquest moments a llatinoamericà i el que cal fer aquí és el mateix: l’alliberament de les classes oprimides, dels pobres, dels camperols, el repartiment de riquesa, la defensa de la natura, la construcció d’una democràcia participativa i oberta, la construcció d’una societat justa i digna per tothom, en desenvolupament humà personal i col·lectiu. Construir un societat forta amb valors i cultura, construir dones i homes lliures... Tot això sembla una utopia, però a llatinoamericà caminen en aquest sentit tot i els entrebancs que existeixen i el pessimisme col·lectiu que impera la nostra societat globalitzada.

Poder sempre ens mirem massa la historia i tendim a repetir teories revolucionaries a defensar doctrines a capa i espasa. Tendim a assimilar socialisme o comunisme a les gran dictadures del passat, els gran genocidis que s’han portat a terme sota una bandera vermella, amb un estel, una falç i un martell. Però sempre ho fem, oblidant tota la pobresa, la injustícia, les guerres i les morts que han i produeix a hores d’ara el capitalisme, el neoliberalisme o com vulgueu anomenar el monstre que sembra tanta injustícia i por a arreu del mon, els nostres carrers, el nostre país, el nostre continent...

El meu tiet m’ha ajudat a entendre una mica tot plegat, m’ha contagiat la seva mirada revolucionaria i m’ha fet entendre una mica més que esta succeint a llatinoamericà i cap on caminant. Com cal aprendré dels greus errors comesos en el passat per construir nous horitzons, la necessitat d’evolucionar amb la teoria revolucionaria adaptant-la a realitat social actual.

“per ser lliure s’ha de ser pobre” Això en va dir el meu tiet, i quanta raó te... sense les cadenes del capital ens convertim amb homes i dones lliures, recuperem la llibertat de decidir el nostre futur, recuperem la llibertat d’expressió, la lliberta d’acció... no buidem la paraula pobre de contingut.

Estar clar que submergits dins de la societat de consum en la qual vivim, lligats el capital per mans i peus, controlats per poder, hi ha molts i moltes que viuen molt be, és difícil avançar, trencar, transformar en aquest sentit, pensant en tots i totes i no nomes en un mateix i allò immediat que ens envolta.

Però avui encara estic més convençut que mai, que algun dia, també serà possible canviar tot això a l’antiga Europa, en aquella Europa que fa molts i molts anys un fantasma recorria...

Gracies tiet Domingo per tot, algun dia ho aconseguirem!

Una grata sorpresa

Al Jordi, que comentava l'anterior post, li agraïm la visita i el comentari.
M'alegro de llegir-te, encara que siguin dues línies. Esperem amb moltes ganes aquesta trucada.

L'expedició d'El Pi de Les Corts

Com que jo pronosticava que al cau s'estava perdent la muntanya, el Pablo, el Roger i d'altres (però sobretot el Pablo, que m'envia sms des de dalt dels cims per dir veus, eh, veus!) han decidit portar-me la contrària, de manera que no paren de fer sortides i excursions. Però com que la cosa havia d'anar en serio, la setmana que ve es farà una ascenció a 3000m amb 8 membres de l'agrupament (el Víctor i jo encara comptem com membres, què carai). Per la majoria d'ells serà el primer 3000. Per això hem escollit el "típic primer tresmil", el Tuc de Mulleres, que ningú de nosaltres ha fet mai.
Per tant, el dia 2 d'agost, els intrèpids Dani, Oriol, Manu, Pol, Pablo, Joan, Víctor i Eva es desplaçaran fins a la boca sud del túnel de Viella per començar l'aventura.
Ja us explicaré com ens en sortim!
(foto: http://excursiones.iespana.es/galeria.htm)

I ara que?

Abans d’ahir el govern hi havia divisió, però ja no es parlar de crisis, ni de divisions, sembla que ara la discrepància interna no es castiga amb l’artilleria mediatica i política que ens tenia acostumats el PSC-PSOE i l’oposició.
Queda clar quina era la peça que feia anar cap el desastre el projecte d’esquerres i catalanista. Ha quedat demostrat que el PSC-PSOE es qui feia grinyolar tot el mecanisme.
Es comporta amb una prepotència que l’únic que busca és imposar la seva idea a costa de passar per sobre dels seus socis de govern. Es demostra que li manca cultura del pacte i de coalició, en el fons cultura democràtica. Esta clar que és la força majoritària, però també ha de tenir clar que per arribar on ha arribat han calgut una suma de forces. Ha demostrat un baix nivell democràtic i ha quedat clar quines son les seves maneres de administrar el poder, que per un altre banda no va molt més lluny de com ho feia els antic inquilins del palau.
També quedar clar de qui tenia por el PSC-PSOE i el pobre paper que jugar el "tinglado" que s’ha muntat el Sr. ecosaura.
Ara hi ha dos consellers que s’oposen a un pla d’infrastructures i aquí no passa res, tot i la importància que te el PITC (pla d’infrastructures del transport de Catalunya). Poder també el PITC es part de l’estratègia electoral que ja ha començat Montilla. Una cosa si que tenen els socialistes: La gran capacitat de fer campanyes publicitàries i propaganda.
Esta clar que tots i totes hem de fer un gran esforç de compressió per entendre aquesta dobla barra de mesura i aquest joc de malabars que semblar que esta fent aquest bipartit. I no parlem de l’esforç que s’ha de fer per entendre aquells que diuen ser "ecologistes de debò", aquells que diu ser els arreus del comunisme, la gent d’esquerres...
Tot plegat ha fet caure més caretes i ha tornat a posar sobre la taula les veritables raons de l’enfonsament del projecte d’esquerres i catalanista. A que jugava cada un i en benefici de que i de qui.

Fotos i dades de l'excursió al Noucreus.(2799m)

Així que amb els canvis de plans decidim anar al Noucreus, un cim que no havíem fet mai, aproximació bona i una excursió relativament curta. Així que ens plantem a Núria cap a les 10h i anem pujant pel camí del GR-11 direcció Ulldeter. Anem seguint la vall i les indicacions del GR. Fins arribar a l’encreuament de les valls del Noucreus i el Noufonts. Aquí deixem el GR i seguim pujant, una pujada que fa gran desnivell i que ens porta al peu del coll, aquí tenim dos possibilitats, pel dret per mig de la tartera (opció de la finestra) o seguir el camí més marcat que puja més suaument. (Consti que l'Eva volia prendre el camí marcat).
Al final de la tartera ja trobem les 9 creus, en el coll i a 50m trobem al cim la desena creu. Un cim on pots contemplar unes molt bones vistes ja que esta en mig de tres cordals de muntanyes i gairebé en el centre del grup de muntanyes que va des del Núria fins a Ulldeter i la vall de Carançà.
A la baixada decidim anar cap al coll del Noufonts seguint el GR que aquí tornem a retrobar i no el deixarem fins a Núria. Per la baixada, com ha dit l’Eva, hi ha un indret on es poden contemplar una colònia de marmotes. Amb cura i atenció ens podem apropar molt.
Així, ha resultat una excursió amb 800m de desnivell positiu, 4 hores amb parades i amb l’observació de marmotes i molt bones vistes. L’excursió la podem allargar seguint per les carenes i empalmant cims fins allà on volguem.

Vistes del riu Nuria des del cremallera.

Fent camí i al fons la vall del Noucreus.Pont sobre el riu.
Pujant per la vall amb el Puigmal al fons amb petits núvols.Tartera final.
L'Esteve al Cim!

1 de novembre, reflexions del panorama polític.

Fa dies que en miro aquesta arrancada electoral, enquestes, declaracions de l’ordre: "jo no pactaré mai amb aquest", "tu pactares amb aquells altres", "tu faràs president aquell" propostes de cars a cares, catalanitats mal enteses, intents de fer-nos combregar amb rodes de molins, esquerres, dretes, equidistància...
I en pregunto si aquest tipus de eleccions son les que beneficien a un país i a la seva gent? si afavoreixen a una major credibilitat de la ciutadania vers la "classe" política? Si realment els polítics que tenim son defensor d’ideologies o només de sigles, del seu coral.
Jo crec que la dinàmica que es dibuixa no aportar cap símptoma de diferencia vers eleccions passades. Hi ha qui sembla entestat en enfortir la seva part més espanyola i continuar amb la critica dels 23 anys de Pujulisme seguin amb la seva destrucció del llegat Pujol estigui ben fet o mal fet, no importar, la qüestió es eliminar i criticar allò que pugui fer pudor a Pujol i CIU. I beneficiar els seus, a la seva gent i el poder que els ajuda.
Però també hi ha qui sembla encaminar la seva campanya en la teoria del caos que diuen que hem viscut aquest últims 3 anys i que els partits del tripartit portant banyes i cua punxeguda. Que vol recupera la mamella a tota maquina i a qualsevol preu.
Altres segueixen amb la dinàmica de ser els bons alumnes. Fins ara estudiaban a l’escola PSC on han estat tota aquest anys i ara s’esforcen per començar un nou curs a l’institut del PSOE.
Hi ha que intentar tornar el port de l’equidistància, desprès de la tempesta que ha suportat, part pels seus propis errors i per les ganes de fer enfonsar el vaixell que tenien la resta dels pescadors.
I per acabar hi ha qui segueix recollint bolets sense saber que aquest any no hi ha moixernons, a la seva pilota, lluny de la realitat...
En tot aquest panorama, com independentista i d’esquerres, en manca un referent creïble, un referent que il·lusioni, que faci recuperar la motivació a la ciutadania, un referent honest i compromès, que abandoni el confrontament destructiu i que representi una alternativa real els models actual de país.
S’ha de treballar en aquest camí, Amb una equidistància ben entesa, que representi una alternativa real, que el projecte independentista te un caràcter propi i que no te preu, que no és un passaport per ser més i desprès vendre fum. És un projecte compromès amb les persones i el país, que no defensa unes sigles concretes, si no que defensa una ideologia més enllà del partit polític. Ens manquen polítics que es creguin allò que diuen, que allò que diuen els hi sortí del cor i no del cap, que es moguin per impulsos, emocions, compromís, ideals i somnis. L’independentisme és projecte polític més global que va més ella d’una colla de lletres predisposades d’un manera que donant resultat a unes sigles de paraules boniques. Sobren polítics de cap, d’aquells que son calculadors, que només es mouen per les cadires, els beneficis propis i que fan de la militància d’un partit la defensa aferrissada d’unes sigles, som fanàtics, "friks" de la política moderna.
Cal retrobar el camí que esquerra independentista semblava haver començat ara fa 4 anys, enfilar la traça i mira endavant, mira de créixer i d’arribar a la gent des de la credibilitat i el compromís, perquè si existeix una alternativa, es l’alternativa del independentisme d’esquerres, la resta ja hem vist que proposen i fan pel país i la seva gent...
Amb aquest panorama, qui es menjarà els turons a palau de la Generalitat?
Ara per ara, per mi és tot un misteri...

Canvi de plans!

Aquest cap de setmana teníem pensat anar a fer el Posets, però resulta que no teníem lloc al refugi i que no es pot acampar al costat. De manera que vam invertir el dissabte en fer compres (un ventilador, una tenda suuuuper gran, dues cadires de càmping...). I quan ja teníem la tenda, ens vam anar engrescant a pensar en les vacances i... doncs resulta que en comptes d'anar a Ordesa anirem als Alps. Aquest vespre trucarem a veure si tenim lloc al refugi del Montblanc. I si no... doncs hi ha molts altres objectius a fer! L'Esteve ja té a la tauleta de nit el "Cuatromiles en los Alpes", i milions de plans a mig fer i desfer.
L'altre canvi de plans del cap de setmana va ser l'excursió que pensavem fer, en no poder anar al Posets, vam pujar fins a Núria i vam fer el Noucreus.
-És aquell?
-No ho crec.
-Nou creus?
Sí, al cim (bé, al costat del cim) hi ha 9 creus. L'excursió va ser maca, curteta però aprofitada. A la baixada, per la vall del Noufonts, ens vam aturar en un pla on hi havia moltes marmotes. Ens vam enfilar per un llom en silenci i les vam veure jugar i menjar i córrer pel prat. Va ser molt divertit. Llàstima que al cim se'ns havien acabat les piles de la càmera.
L'Esteve posarà una explicació més ortodoxa de l'excursió i les fotos (oi?).
Raül, t'esperem a la propera excursió de la finestra!!!

Marató de Berga....

Tot l’any esperant aquesta cursa i amb moltes ganes de fer bon temps, baixar el temps de l’any passat i gaudir d’una de les curses més dures que es fan, per no dir la més dura.

Però, aquestes setmanes de molta calor, pocs sessions d’entrenament de quilometratge llarg, la calor del dia... ha fet que fos molt i molt dura, massa. Fins el quilòmetre 21 tot be, portava ritma de fer 6:30 però aquí a vingut el meu gran calvari, m’he enfonsat de cop físicament, però sobretot mentalment... els quilometres 25 i 29 he estat apunt d’abandonar... però he anat seguint, destrossat, fins que el quilòmetre 32 m’han “rescatat” un grup de 3 corredors que m’han animat i convidat a seguir amb ells. El quilòmetre 36 me tornat a sentir be i he decidit fer últim esforç, ja més motivat tot i el mal temps que portava, al final he arribat amb 7:52:50 destrossat... amb 27 minuts més que l’any passat.... Ha estat una de les curses més dures que he fet mai... sempre queda el gran consol, que acabar un cursa d’aquestes característiques, dins de tot, ja es un gran èxit. Els 42,200 km 5920m de desnivell acumulat (+2960 -2960) fa de la marató de Berga, una de les grans i dures...

Ara descansar fins el 2 de setembre, on començarem amb la Burriac-atacc una cursa nocturna de 15km que sort des de Vilassar de Mar i va fins a el castell de Burriac per tornar desprès a la platja de Vilassar.

Campaments de Pioners

Aquest any, després de dos anys gairebé desvinculada de l'agrupament, he fet els campaments de setmana santa i els d'estiu. Aquests darrers, amb la unitat de Pioners: Joan i Anna, els caps, i Ariadna, Andrea, Laura, Laura, Dani, Oriol, Oriol, Marta i Manu.
El primer de tot és que el grup és molt especial per a mi. Alguns d'aquests "nens" (per dir alguna cosa, perquè alguns ja són majors d'edat i tot...) van ser els primers nens que vaig tenir al Cau, quan ells tenien uns 12 anyets. Aquest campament també era especial per a ells: l'any que ve faran campaments, també, però molts ja els faran ja com a caps.
Hi ha hagut de tot: fred i calor, muntanya i riu i llacs i núvols, vaques, tempestes, sol, camins, pujades i baixades. Hi ha hagut acidesa, dolçor, amargor, i també són molt salats. Crec que cada u dels 12 ha viscut els campaments a la seva manera. Alguns com el seu primer i alguns com el seu darrer. Alguns com un punt d'inflexió, alguns com un descans, alguns com un gran esforç. Alguns hi han fet plans, altres han canviat els plans que tenien.
Per mi ha sigut molt especial retrobar aquests companys, tan canviats i tan iguals que sempre... i molt nostàlgic.

A tots els Pioners, gràcies per aquests dies tan fantàstics i haver-me fet sentir com un més a la vostra unitat!
A l'Anna, gràcies per la paciència i la dolçor. Per fer les coses difícils semblar tan fàcils.
Al Joan, gràcies pel bon humor i per regalar-me estones amb els pioners fent tu la feina de compres. Gràcies per les estones series i les cachondes.
A l'Ari, gràcies per l'esforç de passar-t'ho bé. Tu ja saps què vull dir. Gràcies per la teva rebeldia.
Al Dani, gràcies per la llum i les imatges i la constància. Gràcies per haver vingut, malgrat tot.
Al Manu, gràcies per la innocència i el sentit crític. Gràcies per la voluntarietat i les ganes, ganes de no importava què.
A l'Oriol, gràcies per haver-te deixat conèixer, i per haver fet l'esforç de conèixer tu també.
A l'altre Oriol, què tal?, gràcies per escoltar i per l'interès, en les coses, en els altres, en tu mateix. Gràcies per la franquesa.
A l'Andrea, gràcies pel sentit pràctic i la mà esquerra en cohesionar el grup en els pitjors moments.
A la Laura, gràcies per l'energia, la vitalitat i les ganes de fer i desfer, però sobretot de fer. Gràcies per somriure sense parar, gràcies per fer el boig i engrescar, i parlar calmadament quan calia.
A l'altra Laura, gràcies per la paciència i l'esforç, per ser tendra quan calia i per haver sabut ajudar a qui li calia. Gràcies també per haver-te deixat conèixer.
I a la Marta, gràcies per l'interès en compartir, per l'esforç per entendre, per la feina de conèixer, per les ganes de participar, pel sentit de l'humor i la bona disposició infinita.

Tan de bo jo us hagi pogut donar a vosaltres en aquests campaments una mil·lèssima part del que n'he rebut.

Palestina: Fins quan...?

Fins quan continuarà l'estat d'israel castigant la població civil innocent?

No puc entendre res, no puc... hi ha guerres que son permeses, silenciades per complicitat i per por.
Uns son terroristes i els altres no. Hi ha qui reprimeix, mata, destrueix els drets humans, construeix murs i no passa res... hi ha qui fa una guerra encoberta per eliminar un poble i cap organització internacional diu res, cap estat alça la veu. Aixo si, hi ha qui guanya unes eleccions democràticament i tothom demana garanties, la criminalitzar un govern i li demana que aturi totes les "hostilitats".. però hi ha qui mata població civil i vulnera el dret internacional i aquí no passa res.... la població civil segueix morin, plorant i la comunitat internacional s’ho mira i no fa res. Dia a dia creix el numero de persones, nens, avis que moren per atacs d’estat d’Israel i pocs alçant la veu. Per quan un embargament internacional a un estat que practica la guerra i vulnera els drets humans?
No poc entendre res de res i menys aquesta GUERRA i que tots i totes callem...
Avui soc encara més amic del poble Palestí i de la seva causa i avui encara trobo més justificada la seva lluita! M’entristeix que ningú aturi els peus a l’estat d’Israel que ataca d’una forma tan desmesurada persones humanes i que sembla que l’únic que persegueix és eliminar un poble, com els nazis ho van intentar fer amb els jueus.
No hem après res de res d’aquell temps de foscor? Fins quan el silenci d’Europa? Fins quan l’abandó internacional? Quantes persones hauran de morir?

solidaritat internacional!

Besiberri sud 3024m Comaloforno 3029m

Dissabte he pujat a veurà l’Eva el campament de pioners del A.E. Pi de les corts, la vaig segrestar per un dia per anar a fer una excursioneta...

Des de fa molt temps, (28/08/1995) tenia un espina clavada, el cim del Besiberri Sud, aquell dia vaig anar a fer la cresta dels Besiberris amb el Cèsar, Rubens i la Sara, però degut a un mal entès (poc assegura el 100% que no varem fer cim) d’un home que ens acompanyava que ens va assegurar dalt d’últim cim que érem el Besiberri sud.

Així que dissabte de bon mati cap a les 7:00 sortíem de la presa de Cavallers a 1790m agafàvem el camí del pas de l’os i començàvem a pujar per un camí que guanya molt desnivell ràpidament, fins a les agulles de Comalestorres. D’aquí ja el camí començar a pedres i cal estar molt atent i seguim les fites fins el coll del pas de l’os 2489m. Un cop el pas de l’os seguim les fites per la cara nord del coll, el camí poc a poc es converteix amb un pedragal de rocs cada cop més grans, passem per la dreta de l’Estany gelat de Comaloforno 2696m i aquí encara es fa més difícil seguir el camí, així que seguim les fites i d’intuïció. Per equivocació (deu ser la zona) ataquem primer el Besiberri sud, pugem directament a la cresta que separa el Besiberri del Comaloforno per la canal de l’esquerra del mateix cim i un cop a la cresta pugem per una xemeneia fàcil (II). Despres de 5h fem cim! 10 anys desprès de l’equivocació... el cim trobem força gent. Tornem a baixar per la xemeneia i un cop el coll de la canal, intento engrescar a l’Eva per seguir per la cresta fins el Comalodorno... decidim seguir per la cresta, fàcil menys un pas de III d’uns 6 metres i la trepada final del Comaloforno. una grimpada bonica ens deixa directament el cim. Vistes impressionants de tots dos cims i del Aneto, Punta Alta, Besiberri nord... però es comença a tapar i cap a baix!

Baixem directament des del Comaloforno resseguint el camí de pujada... es fa molt i molt passat per la pedres i la falta de camí... Desprès de 10:30h de caminar ja som el cotxe... destrossats, molt destrossats!! Però molt contents i amb dos tresmils més.

L'Eva el cim del Comaloforno 3029m

En primer pla cim de Comaloforno i tota la cresta fins el Bessiberi Nord.

(fotos amb el mobil)

DNI per punts.

Avui parlant a la feina del tema del carnet per punts he pensat que poder caldria introduir la versió del carnet de identitat per punts.
Per exemplar ens podrien treure punts per tira coets el dia que perd la selecció espanyola de futbol, un per coet. O per no sentir res quan sona l’himne espanyol. Per votar o militar en un partit independentista 6 punts i si es república el doble. També ens podrien traurà punts per comprar llibres en català i diaris o portar el burro a la matricula o el "CAT" i així un llarga llista... però els punts del DNI també es podrien perdé per actituds inciviques, pixar el carrer 2 punts, manifestar-se 3 punts, llançar burilles o papers el carrer 3 punts, la prostitució 6 punts, el "top manta" 6 punts, fer musica el carrer 3 punts, no anar a votar 5 punts...

També és podria recuperar els punts amb assistir a un mític del PSOE o el PP, escoltar la SER o la COPE a raó de 1h per punt, assistir a un acte amb el rei i aplaudir, assistir a un partit de la selecció espanyola, tenir un comportament cívic, denunciar els teus veïns i veïnes o amics i amigues si tenen comportaments incivics... i així tot allò que els polítics de torn els passi pel cap.

Amb tot això els telenoticies i diaris omplirien pagines amb noticies com aquestes:
- Es perden els primers punts per no sentir res quan son l’himne espanyol.
- Un jove perd el carnet d’identitat per pixar el carrer, portar una estelada el cotxe, haver-se alegrat que s’elimines la selecció espanyola de futbol i fer "botello". Aquest jove ha perdut la identitat nacional i ara no sap d’on es.

Crec que començarà a impulsar una iniciativa legislativa popular per fer un DNI per punts, només cal aconseguir 500.000 signatures.... per no tenir DNI!

PSCCIUPSOE

A l’espera que Maragall convoqui les eleccions i amb la calor de l’estiu, tos els partit estan posant a punt, les seves maquinaries electoral. Començant les travesses del possible mapa polític... tothom s’atreveix a donar lliçons i aventura que és el que farà l’adversari.
L’Eix de tots els arguments, fins a les eleccions, vindrà marcat per les possibles aliances futures, per si tornaran l’esquerres o les dretes?, si espanyolisme o regionalisme? No crec que s’aventuri un situació de majories absolutes. I tampoc descartaria cap opcions possibles de govern... cap.
El que ara per ara jo tinc clar, es que la l’anomenada sociovergencia existeix, i existeix i son el mateix, son les mateixes famílies, defensant els mateixos interessos econòmics i socials, ni uns son d’esquerres ni els altres de dretes. Entra en el debat d’esquerres i dretes es enganyar a la gent... tots dos es senten el mateix banc.
Estar clar que la calor de l’estiu ha fet disminuir la intensitat del debat polític, ja va be, però desprès d’estiu començarà una de les campanyes més agressives que haurem viscut i en que ERC serà el blanc de totes les critiques, de totes les criminalitzacions... i ho dic fugint del victimismes que ells mateixos ens donant, però amb el convenciment que som l’enemic a batre per tots els cantons. Espero que la ciutadania segueix confiant en l’únic partit polític que és una garantia real de canvi i transformació social en el nostre país...

1235m de desnivell per Andorra...

Diumenge cursa a Andorra... l’Eva es fora i he passat tot el cap de setmana sol per Andorra, sort que ja conec uns bons amics i amigues de curses.
Doncs res que cursa d’aquella de pujar, pujar i pujar... 5km i 1235 metres de pujada, una cronoescalada... jo pateixo massa en aquest tipus de curses, son masses dures per mi. És difícil entrenar desnivells tan grans vivint a peu de platja.
Però la cursa és molt maca la vall de pujada és solitària, sense instal·lacions d’esquí... el millor de la cursa el regal, el dinar de germanor, i el sorteig que m’ha tocat una guia d’escalada d’andorrà i un pantalons d’atletisme XS... esperem que l’Eva els poguí fer servir!
Apa ara ja a espera la marató de Berga el 16 de juliol (aniversari de l’Eva)... que encara m’ho estic pensant...