Tot està per fer

A vegades les coses van com les esperem, a vegades no, i a vegades cal fer un cop de timó per retrobar el camí. Anava a escriure el bon camí, però em sembla que amb trobar un camí normalment és suficient. La gent com l'Esteve i jo que estimem i hem après tant a la muntanya ho sabem prou bé.

L'Esteve i jo hem hagut de fer aquest cop de timó, i per primer cop en molts anys, cap a bandes diferents.

Jo no sé si m'hi acabo de trobar bé, escrivint aquí, ara mateix. És per això que, ara per ara, m'acomiado d'aquest blog. L'Esteve té ganes de mantenir oberta la finestra, que és l'àlbum del que ens ha passat pel cap, del que hem viscut, viatjat, somiat i compartit amb vosaltres, amics i lectors, tot el temps des que vam obrir la finestra.

Quan dic que l'Esteve vol mantenir oberta la finestra, vull dir que hi continuarà publicant. L'animo a fer-ho, perquè en realitat (només cal mirar les estadístiques que no tenim fetes) és qui manté viu aquest blog i li dóna vida de veritat. Jo miraré de continuar escrivint en d'altres bandes, llegint i comentant aquí, perquè el que l'Esteve tingui a dir segur que serà, com sempre, font de polèmica, diversió i discussió. Impossiblement podria ser d'altra manera.

Com que Miquel Martí i Pol és, com va dir l'Esteve, el poeta de capçalera de la finestra, i com que (i això ho he après de l'Esteve) tot està per fer i tot és possible. Com que no trobo jo mateixa les paraules, com de costum, les manllevo.

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol