Com a casa, poder algun dia viurem per allà dalt.

Ara sempre que anem per terres dels Ripollès ens sentim com a casa.

Avui he fet la segona cursa del Circuit català de curses de muntanya. Una cursa que aquest any tenia un nou recorregut 22.7km i 1350m de desnivell positiu i pujant al cim de Sant Amand. Molt bona cursa, durilla i tècnica.

Avui he patit una mica! Però he gaudit com un nen ja que en aquesta cursa hi ha una baixada impressionant! I ja sabeu els que em coneixeu que baixar com els isards és el que més m’agrada de les curses de muntanya. Això sí, avui hi havia molts companys i companyes de cursa coneguts que et fan sentir molt a gust. I avui també hi havia molt bona companyia, l’Eva tornava a estar a l’arribada esperant i fent fotos i el Jordi i l’Olga també hi eren allà esperant el pesat que porta gairebé 3 anys nomes parlant de curses!

I després cap a Sant Joan de les Abadesses a dinar a casa de l’Olga i el Jordi, passejada per la fira de Sant Isidre, cavalls, tractors, vaques, burros... i cap a casa!

Un molt bon dia per allà dalt!

Núria Pòrtules lliure, lliures tots i totes!

Fa mesos, des de que va començar aquest "muntatge" segueixo amb atenció les notícies sobre el cas de la Núria, un cas que demostra que no vivim en un estat de dret i que aquells que no pensen com l'odre establert són castigats amb presó, repressió, silenci, persecució i fins i tot agressions des dels aparells de l'estat i no només de l'estat espanyol sinó també amb la col·laboració dels instruments policials del govern del nostre país. La repressió de mà de "l'esquerra" sempre és pitjor per l'efecte de no donar la sensació de ser tous i tenir contents els poders econòmics i aquells que els mantenen al poder. Però es possible fer veritables polítiques d'esquerra en matèria policial, garantint processos transparents, la llibertat d'expressió, la innocència fins que no es demostri el contrari, la justícia per igual per tots i totes, la prevenció per sobre de la repressió, educació!
Ahir va ser la Núria, i avui o demà podem ser qualsevol dels que volem anar molt més enllà en el camí. Tot el meu suport, tot i que les voguem camins diferents, però no gaire llunyans. Prou muntatges policials contra aquells que s'alcen contra el poder establert!

1 de maig, dia del treballador

Cuando salían, atropelladamente, el director se asomó a su ventana, y al ver a Cárceles lo llamó a su despacho. [...] Poco después regresó Cárceles y volvió a hablar a los obreros:
-Dice que salude en su nombre a Antonete y que tiene mucho gusto en autorizar la manifestación, siempre que sea pacífica.
Un jefe de taller, de los más vacilantes, se vio de pronto asistido por una certidumbre inaudita, y gritó, con la alegría de poderlo gritar sin traicionar a los obreros:
-¡Viva el señor director!
Pero fue acogido con siseos y algunas protestas. Muy rezagado se oyó un "¡muera!". Se veía que el que lo dio reflexionó antes.

Un fragment de Mr. Witt en el Cantón, de Ramon J. Sender. M'agrada perquè amb tres línies, flis flas, descriu de manera molt acurada la relació entre el director, un jefe de taller i els obrers. És una novel·la interessantíssima que recomano llegir, amb calma i degustant els detalls.

No faig pont

No, no he fet pont perquè tenia molta feina... entre altres coses urgents, dijous he de fer una xerrada que no tenia gens preparada! Sort que mira, com que sempre expliquem el mateix pots reciclar d'aquí i d'allà i en poca estona tenir una idea general del que serà. A veure com anirà...!

A més, el cap de setmana l'hem passat a casa, perquè l'Esteve tenia mooooolta feina (allò que deia l'altre dia de l'esforç...), o sigui que si demà el temps ho permet ja no hi haurà qui ens aturi i anirem a la muntanya peti qui peti! Encara quan tornem, si és aviat, l'Esteve em provarà de convèncer d'anar a Barcelona a la manifestació del May-Day...

1 de maig JAAAA???!!?? com vola el temps.

Actualització: mecagunlou.

Llums al terrat

El dissabte passat hi havia molta llum al terrat, un terrat que té el seu encant, parets blanques on reflecteix la llum del sol filtrada per la roba acabada de penjar... Dalt del terrat es contempla gran part del barri de Vista Alegre, el barri on vivim, un barri que el seu urbanisme en la seva major part continua sent aquell urbanisme dels anys 60-70. El nostre terrat té el seu encant i l’altre dissabte em va fer agafar la càmera i pujar a fotografiar els petits instant que des de la nostra petita talaia contemplem cada dia que pugem a estendre la roba.

Marxa dels matxos 62km i 3200m (Comando TL)

ja fa un dies que ha començat la temporada de curses, 3 curses fetes i una marxar i encara no havia trobat el moment d'escriure. així que desprès d'un marxar que em va deixar molt bon regust de boca torno a explicar una de les meves passions... saltar, córrer, gaudir, suar i patir per la muntanya.
Diumenge sona el despertador cap a les 4:45h m'aixeco i no soc a casa... soc a sant Joan de les abadesses a casa del meu bon amic xori. Una barreta energètica i una mica de suc i cap el cotxe a buscar el Pere, un amic del Xori que també s'havia apuntat...
La "locura" d'aquest diumenge passat es diu Marxa dels Matxos 62km i 3200m de desnivell positiu... i la intenció del comando TL és baixar de les 12h. Fer les baixades i el pla corrents (trote-cochinero)
Abans de la sortida, saludar els companys que m'han animat a fer la marxa, el Jordi i la Marta bons companys de curses! i també trobem coneguts de totes les curses. Ja comencem a portar alguns km a les cames...
6:45h del mati, tret de sortida, sortim el trote i comencem a pujar i baixar. Marxa dura, molt dura per la calor, però sobre tot pel recorregut!. El cim del puigllençada (Foto) el Pere decideix que farà el recorregut curt (51km) El xori i jo comencem a baixar mes ràpid per poder anar fer km... Arribem a l'avituallament del km 31 i aquí hem decidir si fem 51km o 62km... animo el xori i cap a dalt... ostres! quin cap! vaig patir massa... però les vistes des del Cabrera impressionants! llàstima no portar camara de fotos.

De Cabrera cap a baix... i tornem a l'avituallament i ja portem 8h. Des d'aquí, passem per les obres del túnel de Bracons (quins fills de puta! com trinxant el territori!) i cap amunt... muntanyeta amunt, muntanyeta avall. Cap el km 47 soc estirat a terra mirant el cel...!! estic rebentant! el Xori m'estira i m'anima a seguir fins el proper avituallament. Pensu abandonar, però sort del xori, els dos gots de aigua americana i les cullerades de sucre... seguim caminant... i al cap d'un estona... com un moto! avall! avall! anem be de temps i per un camins increïbles... Podem arribar de sobres sota les 12h...
Al km 57 trobem el Pere! esta destrossat i apunt d'abandonar! sort que l'hem atrapat abans que abandones! així decidim agafar-lo i animar-lo a fer els últims km i arribar!
Decidim renunciar a baixar de les 12h i decidim acabar com varem començar. travessant l'arc de l'arriba els 3 plegats!

Ara fins 6 de maig cap a Ripoll! l'ultima cursa avanç de la marato de Berga...

L'esforç

Aquests són dies de molta feina. Dies en què l'Esteve està amunt i avall, amb la preparació del material de campanya, la preparació de la paradeta de Sant Jordi, reunions amb agents socials, reunions més i més variades... I en que jo estic avall i amunt amb la preparació de la jornada de treball "Economia, agricultura i desenvolupament" (si a algú li interessa, esteu convidats!), amb els concerts i els assajos de la coral i les reunions d'escoltes...

Doncs són dies en què tenim la finestra una mica descuidada. Esperem que aviat li poguem tornar a donar la vidilla habitual, mentrestant... Us poso una foto (tàctica resultona i que costa poc temps). És del dia que vam pujar a les Penyes Altes del Moixeró, i vol dir que amb l'esforç de formigueta, i el dia a dia, mica en mica s'aconsegueixen grans coses! Com per exemple l'Esteve al consistori, però d'això ja en parlarem al juny ;) jeje.

Llibres

Ja s'acosta Sant Jordi i, com alguns ja sabeu, és el dia que més m'agrada de tot l'any.

Avui estic contenta perquè ja es comença a respirar Sant Jordi... al campus hi ha intercanvi de llibres, i he canviat tres llibres, dos que no m'agradaven i un que tenia repetit, per els meus primers llibres de Sant Jordi. Tinc: Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, i Sota la pols, de Jordi Coca. El tercer ha estat canviat per Histories extraordinàries, d'Edgar Allan Poe, però li he regalat al Tito.

Comença la festa dels llibres i les roses! El Pere va suggerir que el dilluns, com que la universitat tanca, a la tarda anem a passejar entre llibres, roses i amics... què més es pot demanar?

Feliç Sant Jordi a tothom, encara que sigui avançat.
(Xavi, esperem el poema, com cada any, eh!)

Una rosa de la que neixen estrelles.

Hi ha coses ben fetes

Sovint l'administració ens decep, i diem que fa les coses malament, i no ens falta raó... (vegeu la trama per més detalls...)

Però altres vegades es fan coses bé, i fins i tot MOLT bé, hi ha coses que són dignes de menció, i en canvi no mencionem... i us poso un exemple fantàstic que hem descobert els darrers dies.

Una webcam en directe transmetent 24h l'activitat que hi ha dins un niu d'àligues al Garraf. Una tonteria, però que realment val la pena!!! Feu-hi una ullada, us ho recomano!


Sí, Trama, ja sé que la Dipu té quartos que li surten per les orelles, que si patatim, i patatam, però... què dimonis, són tan monos!!

S'han acabat les vacances...

Aquest dies de semana santa hem estat per Euskal Herria. Hem estat en un camping prop de la frontera ficticia entre allo que els espanyols anomenen Navarra i Pais Basc, un poble a 30km de Iruña. Un poble tranquil i amb gran activitat politica...

Hem passat uns dies per la part del sud de la serra d'Aralar, en uns boscos impresionants poc castigats per la mà del home. Dies per fer de tot una mica, caminar entre Dolmens, visitar Zegama (possiblement torni si aconsegueixo un dorsal per fer una de les millors maratons de muntanya que es celebran el setembre alla), visitar Donosti... però sobre tot uns dies per descansar i fugir una mica del ritme que portem ultimament.
Aixo si, ja que diumenge es celebraba l'Aberri Eguna varem assisitir a la marxa unitària que anava d'Irun a Hendaya. Marxa que en va tornar a demostrar que es possible una unitat entre nacionalistes, independentistes i que a Euskal Herria hi ha un poble que esta en moviment...

Tornar de campaments

I tornar abans d'hora!

Hem passat tres dies a Gósol, tres dies bastant durs i sobretot molt mullats. Des del primer dia ha estat nevant i plovent, i tant els nens com els caps han passat hores cansades, de decepció en veure que no es podia fer res del que portaven tant de temps preparant, i que finalment ens decidíem a tornar en veure que el temps no milloraria.

La darrera nit l'hem passat a l'església de Gósol, on el mossèn Ramon en ha obert les portes i tot el que ens ha calgut per aixoplugar 70 persones, inclòs poder cuinar, poder escalfar els més petits a l'estufa, i poder assecar una mica les botes i la roba.

I finalment, els pares han vingut a buscar els nens, hem desmuntat el campament, i hem tornat cap a casa. Ahir em vaig passar el dia sota la pluja carregant caixes de menjar, tendes mullades
i estris d'acampada, amb la resta de companys. Per una banda és decebedor. Si és trist el dia de desmuntar el campament, imagineu-vos si a sobre ho has de fer abans d'hora... i si és cansat i pesat, imagineu-vos fer-ho entre 5 o 6 persones i sota la pluja constant!!

De tot el que n'esperava, d'aquests campaments, la veritat és que no m'ho he pas endut tot, però que tampoc em puc queixar. Tenir l'oportunitat de compartir amb els companys els moments bons és fantàstic, però compartir també els dolents és encara millor. Veure com la pressió, les discussions, i les decisions difícils han apretat, i com els companys han respost. Conèixer-nos una mica millor, entre nosaltres, però també cada un a un mateix. Trobar una mica més el nostre lloc.

El pitjor, és que vaig marxar amb la sensació que són els meus darrers campaments. El millor és que per altres, han sigut els primers, i això vol dir que El Pi de Les Corts continua fort i fent una bona feina.

A tots els que heu compartit amb mi aquests bons moments i també els dolents al llarg de tota la meva vida al Pi, gràcies.
(on us vau fer aquesta foto??? que xulo... quan va ser? esteu molt guapus)

País Valencia SI!

Quina democràcia vivim? encara existeix la censura en el mon globalitzar de l’audiovisual. Al País Valencia hi ha un govern que vol prohibir les emissions de TV3. Però pels moviments d’aquest últims dies sembla que el que vol el PP es controlar políticament TV3. Vol prohibir que no es parli de país Valencia! Hi ha encara qui no acapta la llibertat d’expressió i vol eliminar tot allò que posi en dubta organització territorial d’això que anomenen estat espanyol.
Estar clar que tot és una estratègia per aconseguir els vots del anticatalanisme. Vots que els calen el PP per poder seguir el poder ja que pot ser que hi hagi una canvi en les properes eleccions. I encara es significatiu que el govern del PP hagi triat com a dia al 25 d’abril pel tancament dels repetidors de TV3, el dia que el país Valencia va caure derrotat per les tropes de Felip V. Tot plegat em portar a posar en dubta aquesta democràcia! Si vivim en un estat de dret o els individus tenen dreta decidir que es allò que poden veurà.
Tot el meu suport a tots els que estan lluitant arreu dels Països Catalans per poder parlar i sentir el català.

No era això, companys i companyes no era aixo...

Des d’ahir a la tarda que tinc una sensació estranya. No ens mereixem una espectacle com al viscut aquest dies al parlament de Catalunya.
Ara no buscaré culpables, crec que aquí tothom ha jugat el seu joc i cap partit s’ha parat a pensar que hi ha un país, una gent, uns sentiments i una colla de persones que lluita cada dia barri a barri per aconseguir algun dia poder ser una nació plena. Jo nomes demano compromís, coherència i dignitat per intentem construir un projecte de país real, lliure i just.

Aquest dies hem fet algun pas enrere i tot plegat no ajuda gens a construir la llibertat dels països Catalans i l’esquerra nacional que aquest país tan necessita.

Campaments a Gósol

Només estem a dijous, i ja tinc la motxilla feta. D'aquí a tres dies torna a començar aquesta aventura de cada campament. Com que ja m'ha passat l'edat d'estar a l'Agrupament, m'hi deixen tornar per campaments a conduir la furgoneta.

Què n'espero, d'aquests campaments? Espero que em serveixin de repòs (ehemmm), tot i que sé que campaments és un no parar... Espero que em serveixin per conèixer una mica més els pioners, encara que amb alguns ja ens coneixem. Espero que em serveixin per seguir respirant agrupament, encara que sé bastant que mai he deixat de respirar-ne. Espero que em serveixin per renovar el compromís, amb els companys, amb l'agrupament, amb mi. I potser, fins i tot, en puc esperar que el Pol m'ensenyi a fer un escorreplats tan chachi com aquest.

Habitacions...

Avui voltant per la blocesfera he trobat una gran reflexió del Titot (Ex-Brams) "ERC i les possibilitats empíriques d'encert" m'agrada molt la seva reflexió. no tant pel tema d'aquest últims dies, si no per la reflexió de fons que fa de les relacions entre l'esquerra independentista revolucionaria i esquerra.

Seguirem menjant les engrunes o començarem a demanar el pa sencer?

Ara CIU te la possibilitat de demostrar si realment vol anar mes enllà o bé es conforma amb el marc polític actual. Ara té una possibilitat de demostrar a la ciutadania si realment vol avançar cap a la llibertat nacional, si realment és un partit sobiranista. Poder nomes és un partit de sobirania de salo que ara ha radicalitzat el seu discurs i s'ha disfressat per recuperar la fuga de vots sobiranistes que van marxar cap a esquerra. Ho tenen sobre la taula hi ho tenen fàcil, només cal que decideixin si realment volen tirar endavant un procés d'alliberament nacional o no. Ara un referèndum seria difícil però molt millor que fa 10 anys, però els gestos son símptoma de voluntats, son símptomes del que representa cada projecte polític. A mi no em serveixen les excuses que estan donant els dirigents de CIU i veig que el sector sobiranista de CIU no té cap pes, aquí qui mana es el Sr. Duran, el primer en parlar aquest matí i deixar les coses clares: "res de res" Quan CIU està dient que no a la proposta de ERC està dient que son el mateix que el PSC ni més ni menys. Que no tenen un projecte polític més enllà de la subordinació a l'estat espanyol, poder que demana una mica més de cafè i alguna pasta més per acompanyar-lo. Però que el el fons defensa el mateix model de pais. I ara on son tots aquells "intel·lectuals" que criticaven esquerra pel seu silenci? i per les seves suposades renúncies? Ara tothom a córrer a desprestigiar la proposta que ahir va fer el Xavier Vendrell. Però ningú reflexiona per què CIU diu no a tirar endavant un procés d'autodeterminació ara que l'estat espanyol ens està demostrant dia a dia quin es el paper que ens tenen reservats en el seu reinat. Ara corrent a dir que no te credibilitat una proposta d'un partit que s'ha empassat la llei de dependència o la tercera hora. Però te credibilitat algú que s'ha venut el territori com ho fet CIU, que durant tant temps va fer possible un govern a Madrid del PP... Parlem a nivells diferents, nosaltres no estem per repartir noves cartes, estem per trencar la baralla i començar de nou, sols i amb companyia de tots els pobles del món. Però continuo esperant que tothom s'adoni que l'autodeterminació no passa per ni per un govern amb CIU o amb el PSC, sinó perquè cada dia el moviment independentista sigui més gran. Cap dels dos ens dura el pa sencer així només queda seguir caminant fins poder agafar-lo nosaltres solets.

Torna KOP!

Sols el poble salva el poble, amb aquest títol comença la mini gira d'aquest any de KOP! 3 concerts que almenys voldria anar a un. Desprès que el seu cantant Juanra, va ser detingut el 2001 i condemnat per aquesta farsa d'estat espanyol a 5 anys de presos per col·laboració amb banda armada. Kop tornar a trepitjar els escenaris. Un Grup de musica compromès, un grup de musica que cada cop ampliava mes les seves fronteres amb un missatge contundents i compromès amb les lluites socials i polítiques dels pobles de mon! Que cada cop el missatge arribi a més gent fa molt de mal a l'estat i a les seves estructures.

La Gallina Pelada, 2.317m

Fa un parell d'anys ens vam acostar cap aquest cim poc conegut perquè volíem veure el recorregut de la marató de Berga. Aquest cap de setmana hi hem tornat, i de nou, els paisatges del Berguedà ens han captivat.

A les 9.30 comencem a caminar, hem deixat el cotxe molt a prop del poble abandonat de Peguera, a la pista recentment asfaltada que va de Vallcebre a Rasos de Peguera (crec, perquè l'Esteve ens va fer un lio amb les pistes i les carreteres noves, de les que al final només vam saber que calia anar per la Font del Coix, tot i que al final no hi vam passar).

Som el Pere, el Màrius, l'Esteve i jo.


Enfilem el camí dels Bons Homes, que és un GR marcat amb la creu Occitana, perquè és el camí que van fer els Càtars en la seva fugida cap a Occitània.
El Roc Gran d'en Farrús. Veiem, amb l'assessorament geològic d'en Marius, com les colonitzacions de fongs o bacteris en funció de l'aigua disponible en cada part de la roca dóna unes tonalitats grises o taronges a la roca.
Ara, quan la pujada va per sota la roca per aquesta tartera sense treva, ja no veiem res...!
A mida que pugem, la vista és fantàstica. Al final treu el nas el Cadí, tot i que l'Esteve ens intenta enganyar, ÉS EL CADÍ.
Els tres intrèpids a la carena, amb el Pedraforca de fons.
La carena que va fer anar de corcoll el pobre Pere...I cim!!

Ja de baixada, però per una altra banda. Aquí es veu el refugi, tancat en aquestes dates, i molt poca neu. El cim arrodonit que es veu a la foto és del que venim, la Gallina Pelada, i el rocós al fons, el Pedraforca.
Un isard la mar de xafarder, que ens va acompanyar un tros, fins que va decidir arrencar a córrer i en deu segons era fora de la vista.
I ja al cotxe, no sé per què l'Esteve té aquesta mania de fer-me fotos quan m'estic posant els mitjons, o els peus de gat, o les botes... Fantàstica excursió, d'una mica més de sis hores, i recorregut circular. Una més al sac!

Paritat

Des de la tranquil·litat i consciència moral que ens dóna tenir un blog paritari, en el que més del 40% dels participants són dones, opino que aquest tema de la paritat és una noble causa abordada amb eines equivocades.

A mi em sembla que ni el "benvinguts i benvingudes siguin tots i totes els lectors i lectores", ni lleis que obliguin a posar algunes dones als consells d'administració d'empreses o les llistes electorals, com qui obliga a posar una saleta amb microones o cadires regulables en alçada aconseguiran incorporar la dona a la vida pública.

En canvi, em sembla que serien més útils accions com limitar els horaris de treball de manera que s'adaptin realment a la possibilitat de conciliar la vida laboral i familiar, facilitar que la maternitat no suposi haver de renunciar a una carrera professional ajustant els permisos de maternitat, promoure una estructura social de repartiment del treball que sigui realment igualitaria, treballar la coeducació a tots els nivells...

És més fàcil fer lleis i rentar-se'n les mans de la resta.

A Castelldefels, a les darreres eleccions municipals, hi havia tres dones que encapçalaven les llistes dels seus partits polítics. No tinc cap dubte que eren al capdavant perquè era qui més valia per fer aquesta feina. Però a partir d'aquesta llei es posarà en dubte. És aquesta dona l'alacaldable perquè és vàlida, o per complir la llei de la paritat?

Sí, cal que hi hagi molts canvis de mentalitat i que les dones accedeixin a la vida pública, als llocs de responsabilitat i a les sales on es prenen decisions. Però no per la porta del costat, com si no poguéssim equiparar-nos i ens haguessin de fer una entrada especial amb llocs reservats per suplir alguna cosa que sembla que no tenim. Pel que cal treballar no és perquè hi hagi el 40 o el 50% de dones en les llistes, sinó entre els militants. I això requereix un treball profund que sembla que no estem disposats a fer ara com ara.

El cop d'estat del PP.

Aquest dissabte els neofeixistes tornen a sortir al carrer. El PP està preparant el seu assalt al poder amb totes les armes que són al seu abast. Sense escrúpols i amb l'únic objectiu de tornar a ocupar els seients blaus del congres.
Estem assistint a un atac frontal on la dreta més rància i casposa s’uneix a la dreta més feixista, mentre a la dreta moderada no li queda més remei que secundar la via del insult, la mentida, la crispació i la confrontació.
L'espectacle dels neofeixistes del PP m'està deixant perplexe, cada dia em sorprenen més les seves actituds al senat, a la radio, el congres... i de tota la seva comparsa.
Però tampoc hi ha qui els planti cara, no hi ha que cridi amb dignitat NO PASSARAN! com van fer els nostres avis, com van fer milers de lluitadors antifranquistes.
Tornem a tenir un PSOE que no sap on anar, adormit i anestesiat, que no té un model d'estat, que no té un full de ruta a Euskadi... Cada dia el PP te més a prop la Moncloa!

El PSOE seguirà a remolc del PP fins que siguin desallotjats del poder?

Avui dissabte a les 17h contra la mentida i la manipulació Cacerolada!

El carnestoltes de l'Alguer

El cap de setmana passat vam visitar l'Alguer amb els veguers d'Escoltes Catalans. Si mireu les entrades de la setmana passada, hi trobareu el que vaig escriure'n a la tornada. Una de les coses que més em va agradar, com ja vaig dir, és la muralla i el port. Una de les coses que més em va sorprendre va ser la rua de Carnestoltes, si és que se li ha de dir rua...

La noia d'informació ens va explicar que a la tarda hi havia la rua de Carnestoltes, i d'entrada no ens va semblar que valgués la pena, què voleu que us digui, a mi les rues de carnestoltes no m'han agradat mai, i per això vam decidir no anar-hi. Sortosament, l'Alguer és tan petit que ens vam topar amb la rua sí o sí.

Es tractava de tot de comparses amb disfresses molt boniques, cada una representant diferents escenes rurals, de poble, de festa, de caça... La majoria duien esquellots enormes i pals amb els que feien soroll, i entremig també hi havia grups de músics amb acordions, flautes, ... tocant músiques tradicionals. Segons ens van dir, es tracta d'una tradició sarda.

Cabres...Velles gemegant...

Bèsties terribles amb custodiades per guardians cruels....
Una escena de caça amb so de corns i tot...
Un enterrament...I tota mena de bèsties.
Semblava un carnestoltes medieval, i francament, va valer molt la pena. Si visiteu Sardenya pels volts de carnaval, no deixeu d'investigar si hi ha una rua per la zona!

Traspàs de la RENFE, a Castelldefels ho tenim clar.

Castelldefels és també una de les ciutat que pateix la mala gestió de RENFE. Estem farts de ser ciutadans de segona o preferent per aquest estat espanyol!

Cal demana el traspàs JA! Traspàs amb els diners per poder fer les inversions que durant anys, tant el PP com el PSOE amb el silenci de CIU i PSC, no han fet.

Tot el meu suport a les JERC – Barcelona que han editat un vídeo de les tres accions simultànies que van tenir lloc el passat dimecres 21 de febrer a les estacions de Sants, Passeig de Gràcia i Sant Andreu comtal per tal de posar de manifest les greus mancances que ofereix el servei de rodalies, així com per demanar-ne el traspàs de forma immediata.

Els nostres blogs

La majoria de gent pensa que això dels blogs és una desviació pròpia de persones exhibicionistes... I a més n'hi ha alguns que estem tan immersos en la bloggosfera que no en tenim prou amb un, de blog, sinó que participem en altres, o en fem de nous...

Doncs en aquesta línia, i gràcies a la invitació dels amics Harry Reddish, Ottinger (com ho fas per posar la O barrada???) i el_situacionista, ara participo en un tercer blog, Diversidad diacrítica, que de fet és un fotoblog, és a dir, un blog en el que es faci realitat allò de que una imatge val més que mil paraules. Com que som 500 a posar fotos, doncs la barreja és com a mínim divertida. Així que apa, ja ho sabeu.

Poca feina, això és el que tenim...